A l’Estat español hi ha més d’una desena de botigues i supermercats cooperatius gestionats per les persones consumidores. Algunes d’aquestes iniciatives són de recent creació, com Som Alimentació (València) –la fotografia que encapçala l’article és del dia de la seva inauguració–, El Rodal (Sabadell) o L’Egarenca (Terrassa). Unes altres, més d’una desena, poden presumir d’una llarga trajectòria y algunes també d’un abast significatiu com és el cas de Landare (Pamplona) o Bio Alai (Vitòria). La primera d’elles la formen més de 3.000 unitats de consum y la segona més de 1.000. També hi ha, en diversos territoris, grups de treball que pretenen impulsar noves iniciatives. En aquest article us parlem de com i on s’estan coent alguns dels supermercats cooperatius que vindran.
La influència de “Food Coop. La pel·lícula”
El documental Food Coop ens apropa a un supermercat cooperatiu de Brooklyn on consumeixen, participen i conviuen 17 mil sòcies. Es va estrenar a França a finals del 2016 i en només quatre mesos va ser vist per unes vint mil persones a les sales de cine. Las seva influència sembla que ha estat decisiva: fa dos anys eren vuit els projectes d’aquest tipus existents al país veí i avui aquest mapa de projectes a França i a Bèlgica recull més de trenta experiències.
L’audiovisual va arribar a l’Estat espanyol al final del 2017 portat per MARES Madrid. A la capital i a municipis veïns ja l’han vist més de 2000 persones en desenes de passis i les projeccions han arribat a la primera meitat del 2018 a diverses localitats catalanes, gallegues, basques i valencianes. En alguns casos els debats han pogut comptar amb la presència del productor de la pel·lícula Hernán Mazzeo i el director Thomas Boothe. Aquest darrer és, a més, fundador de La Louve de París, l’experiència de més abast al país veí. Fruit de les visites de Boothe són aquesta entrevista a Madrid i el vídeo de la seva intervenció a Saragossa.
Els passis de Food Coop al nostre entorn, acostumen a congregar desenes de persones i sovint a més d’un centenar. I quasi sempre van acompanyades de debats o jornades posteriors. Solen ser espais de presentació i captació de sòcies de nous projectes locals i també són oportunitats per a que les persones motivades s’agrupin per crear noves iniciatives.
Llavors en camps adobats
El documental està agitant els imaginaris de milers de consumidores conscients i genera ganes de participar o crear nous projectes. Sabem que hi ha grups motors de nous projectes a Madrid (4 grups de diferents barris!), Barcelona (2 iniciatives que treballen en 3 nous projectes), Manresa i Saragossa. Us animem a ajudar-nos completant aquesta informació amb altres projectes locals que ja estiguin engegats; podeu fer-ho als comentaris d’aquest article.
Però un fenomen així no neix del no res i és només la part visible d’un iceberg molt més gran i amb arrels molt profundes. Quan es va estrenar Food Coop ja hi havia vuit supermercats cooperatius a França i el de major dimensió, La Louve de París ja s’estava gestant des de feia cinc anys. Un embaràs ben llarg abans del part. Al que segurament sí que va contribuir el documental va ser al creixement de La Louve ja que només en dos anys d’existència compta amb 6.000 cooperativistes.
Podem entendre, per tant, l’èxit de l’audiovisual com un llevat, però sense perdre de vista que el poder accelerador d’aquest ferment actua sobre la barreja que ja s’estava amassant des de feia temps. Coneguem aquesta barreja. A l’Estat espanyol existeixen des de fa dècades grups de consum agroecològic i el nombre ha crescut ràpidament en les últimes dècades. Només a Catalunya les experiències es van multiplicar per quatre des de 2007 a 2013, passant de ser 40 a 160. Però des de llavors sembla que hi ha un cert estancament. Possiblement en això hi ha influït que supermercats com Carrefour, Aldi, Veritas, Bon Preu o Casa Ametller tinguin els seus linials amb centenars o milers de referències d’aliments de proximitat o de producció ecològica a vegades amb preus molt competitius. Sempre en horaris amplis i acompanyats d’una àmplia oferta de productes de tot tipus.
És en aquest context en el que podem veure els passis del documental Food Coop com a llavors que cauen en camps humits i adobats. Conflueixen factors com l’esmentada consciència de la crisi o insuficiència dels grups de consum de petita escala; l’èxit d’algunes alternatives de consum de dimensió més gran (com la banca ètica o les cooperatives elèctriques) o els recents debats en el si de l’economia solidària sobre la professionalització i el salt d’escala de les iniciatives o sobre la necessitat d’oferir opcions assumibles per a capes més àmplies de la població. A tot això hi hem de sumar dos elements clau en el nostre context: el clima d’empoderament ciutadà derivat de processos col·lectius com el 15M o el Procés català i l’existència de governs compromesos amb aquest tipus d’iniciatives.
L’impuls neix a Madrid
El primer impuls de la “nova onada” de projectes a l’Estat espanyol ha arribat des del programa MARES, promogut per l’Ajuntament de Madrid i entitats d’economia solidària de la ciutat i generosament finançat per la Unió Europea. MARES ha promogut més de deu passis der la pel·lícula a Madrid, Getafe i Rivas, sempre connectats a experiències locals motivades amb promoure una iniciativa d’aquest tipus en centres socials, grups de consum o projectes comunitaris. A més, Food Coop va estar durant una setmana a la cartellera de la sala La Cineteca. D’aquests passis n’han sorgit quatre “grups motors” a Malasaña, Retiro/Vallecas, Lavapiés i Getafe.
Va ser al final del 2017 quan José Luís Fdez. Casadevante Kois, un dels promotors de MARES, va activar varies metxes. Al novembre, dies després de l’estrena de Food Coop a Madrid, Kois va publicar “¿Y si la alternativa a los supermercados fuesen los supermercados cooperativos?”. Aquest excel·lent article va ser clau per extendre el debat més enllà de la capital. El mateix dia de la publicació de l’article, Kois va dinamitzar una jornada de debat entre els departaments de consum de tres ajuntaments espanyols que tenen plans estratègics d’impuls del consum conscient (Madrid, Barcelona i Saragossa). En aquesta jornada a la qual hi érem presents Álvaro Porro i jo mateix, Kois ens va explicar la proposta. Vam decidir portar el debat a Barcelona i a altres localitats proposant a projectes agroecològics i xarxes d’economia solidària de diferents territoris organitzar una “gira Food Coop”.
De l’esmentada cadena d’esdeveniments i del contacte amb el productor de Food Coop, Hernán Mazzeo –que ens van facilitar des de Madrid– van néixer moltes de les projeccions d’aquesta primavera. A partir d’alguns d’aquests actes es van gestar grups de treball per a la promoció de noves iniciatives locals.
He entrat en el terreny de la microhistòria i els noms propis per a il·lustrar, a través d’un exemple, com passen aquests tipus de processos. Fruit de la barreja d’experiències acumulades, desitjos i aportacions col·lectives, treball en xarxa, encerts personals… i també casualitats.
Aquesta seqüència de fets mostren també com en són de determinants en la extensió de les alternatives les sinèrgies entre els governs municipalistes i les xarxes associatives i cooperatives, i com són també elements clau la transferència de coneixements, recursos i personal qualificat entre aquestes xarxes i els processos institucionals. Sense tots aquests ingredients, el desenvolupament de polítiques públiques innovadores no existiria i les possibilitats d’èxit i l’abast dels projectes impulsats des de la societat civil seria molt menor.
Barcelona, Manresa i Saragossa
A Barcelona, el març van florir dues iniciatives que van acabar confluint. La primera van ser unes jornades promogudes per l’Ajuntament, el Pla Estratègic Metropolità. Als debats, amb molta assistència, algunes de les agrupacions de consum agroecològic de major trajectòria, com la de Landare i La Magrana Vallesana, van explicar la seva experiència a les participants. La segona proposta va ser una convocatòria a persones interessades en participar en una iniciativa d’aquest tipus, promoguda amb escassos mitjans per un activista de la economia solidària –Ferran Reyes– i amplificada per les entitats del sector. L’èxit va ser sorprenent al reunir el 15 de març a 250 persones motivades de les quals algunes desenes treballen des de llavors en la promoció del projecte.
Novament la confluència entre impuls institucional i empenta ciutadana. I és que a Barcelona l’impuls de les polítiques públiques pot ser clau per a l’èxit de la proposta. Per un cantó perquè l’Ajuntament compta amb línies d’ajudes a les economies comunitàries ben dotades econòmicament. A més, un col·lectiu veïnal, Gràcia cap on vas, s’hi ha sumat per col·laborar reivindicant un espai en un mercat municipal del seu barri per a un projecte d’aquestes característiques.
Dues altres propostes s’estan gestant a la capital catalana. Les impulsa L’Economat Social, una cooperativa que dóna servei a 150 unitats de convivència però que de moment només obre portes dues tardes a la setmana. L’Economat camina cap a un salt d’escala amb dos projectes al districte de Sants. Es tracta de dos comerços cooperatius “de barri” de mida mitjana que aspiren a arribar a alguns centenars de cooperativistes cada una. Una de les botigues seria l’evolució del projecte que ja funciona avui i l’altra seria en un barri veí.
A Manresa, el debat hi va arribar el maig, i una altra vegada amb més d’un centenar de persones assistents. I una altra vegada hi conflueixen una cooperativa de llarga trajectòria en el sector –Frescoop–, un programa d’impuls de l’economia social gestionat per cooperatives però finançat per la Generalitat –l’Ateneu Cooperatiu de la Catalunya Central– i l’Ajuntament de la ciutat, implicat en el sector, i que estudia faciliar un espai en un cèntric mercat municipal de la ciutat on abans hi havia un supermercat. A Manresa el suport o interès públic pel projecte, ve de dues administracions diferents e implica àrees liderades per partits de colors polítics diversos (ERC i PDeCat). És una mostra de com, feliçment, l’economia social i solidària pot ser impulsada i entesa com un bé comú des de diferents visions de l’economia i la societat
Als recolzaments municipals cal sumar-hi un altre d’important: els programes Ateneus Cooperatius i Projectes Singulars de la Generalitat, dotats el 2016 amb un pressupost de més de cinc milions d’euros que el 2017 es va ampliar fins a superar els dotze milions. Les dues propostes estan donant els darrers anys una bona empenta a desenes d’iniciatives cooperatives. I també han promogut els supermercats cooperatius mitjançant passis de videos i debats en diverses comarques catalanes (a través de la xarxa d’Ateneus Cooperatius). En alguns casos, a més a més, tant els Ateneus com a eines específiques, com MerCAT Cooperatiu o el Cercle de Consum Cooperatiu de Barcelona estan resultant ajudes importants pels grups motors i grups de consum locals.
Una altra forma de col·laboració públic-cooperativa pot ser que l’ administració pública sigui directament part integrant de la cooperativa en forma de sòcia col·laboradora. Aquest és el cas de Cuidem Lluçanès, una cooperativa que ofereix cura a les persones i de la quals administracions com l’Ajuntament i el Consorci del Lluçanès en són sòcies. Un altre cas és Forestal Coop, projecte de creació de cooperatives de treball en els àmbits forestals promogut per l’Agència de Desenvolupament del Berguedà. En aquest cas l’Agència preveu formar-ne part només durant la fase d’engegar el projecte fins a ajudar a fer-lo viable. Hi aportarà espais, maquinària i suport tècnic. Aquests casos d’administracions públiques sòcies de projectes podrien ser un model a seguir per a, per exemple, cessió d’espais a supermercats cooperatius per part de les administracions.
El darrer grup motor creat del que hem tingut notícia és el de Saragossa, que es va activar a rel del recent passi de Food Coop, el juny, en el marc de les XIII Jornadas de Economía Solidaria de REAS Aragón.
Voluntarisme versus professionalització
A Madrid les primeres assemblees dels grups promotors van engegar amb una forta participació que rondava les seixanta persones per trobada però l’impuls ha anat decaient especialment als grups de base més assembleària i sostinguts pel treball voluntari. Contràriament, als projectes on hi participen projectes ja professionalitzats que es plantegen un canvi d’escala mantenen una constància més gran. De fet, des de MARES es plantegen la necessitat d’avançar cap a un únic supermercat a nivell de ciutat i diversos projectes més petits en diferents barris. També volen promoure que els lideratges recaiguin de manera preferent en les persones amb vocació de compromís professional o d’implicació intensa en els projectes.
Un exemple d’això és el cas de Som Alimentació, inaugurat a la primavera del 2018 a València. L’impuls definitiu de la seva creació va venir del fet que un reduït grup de persones d’entre les que debatien sobre la creació del projecte, donés un pas endavant cap a la professionalització i l’assumpció de l’aposta empresarial necessària.
No és estrany que no sigui fàcil impulsar des del voluntariat projectes que, segons estimacions de MARES Madrid, necessiten per néixer una inversió propera al mig milió d’euros, en el cas de supermercats d’entre 400 i 600 m². Són empreses que, per la seva supervivència, necessiten unes 2.000 unitats de consum i una plantilla d’entre cinc i deu treballadores. El seu cost pot superar els doscents mil euros anuals. Afortunadament, per a projectes d’una mida més petita (80 m²) la inversió pot ser inferior (al voltant de vuitanta mil euros) i la viabilitat es pot assolir a partir de 250 sòcies actives, segons dades de L’Economat Social.
A Barcelona també està costant mantenir l’”empenta participativa” al grup promotor del supermercat cooperatiu i algunes veus properes als processos de Barcelona i Saragossa coincidim amb l’anàlisi de MARES Madrid i la lliçó del cas de València. Considerem que seria beneficiós apostar com més aviat millor per la professionalització i la vinculació al projecte d’iniciatives socioempresarials consolidades. En el cas dels projectes impulsats a Barcelona des de l’Economat Social, això ja passa d’entrada perquè l’Economat és des dels seus inicis una cooperativa de treball associat que té la generació d’ocupació com una de les seves bases.
L’exemple i les lliçons de Geltoki Iruña
Geltoki Iruña és un espai de 900 metres quadrats dedicats a la promoció de l’economia solidària, la soberania alimentària i l’art i la cultura alternativa. Té un bar i dues botigues, una d’alimentació i una altra d’artesania i productes de segona mà. Una cooperativa sense afany de lucre que està formada per deu treballadores s’ocupa de la gestió del local.
És molt important la seva ubicació, a l’antiga estació d’autobusos de Pamplona, tant per ser un lloc molt cèntric i accessible com per la seva càrrega simbòlica, ja que està molt a prop d’ El Corte Inglés de la ciutat. Tot un contrast de models.
Encara que Geltoki es mereix un article propi i malgrat que no es tracta d’un supermercat cooperatiu, l’incloc com a cirereta d’aquest article perquè la seva experiència aporta elements que s’han de considerar en projectes que ambicionen un major impacte.
El primer element és la seva ja comentada ubicació que va ser possible gràcies al suport de l’Ajuntament. Un altre factor és precisament el decidit recolzament municipal que s’ha concretat en una forta inversió en obres de condicionament de l’espai, 683 471,63 euros. A més a més, l’administració ofereix el local en unes condicions molt favorables: un cànon mínim de lloguer de només 2 000 euros a l’any i una cessió fins l’any 2 024.
Per acabar, destacar dues claus més que són la base de l’èxit i fan possible l’esmentat suport públic. La primera és la persistència: les idees i converses sobre el projecte acabat d’inaugurar van néixer fa 7 anys, una xifra similar a la que comentàvem de La Louve de París. La segona clau és la intercooperació (cooperació entre projectes cooperatius). La iniciativa és liderada per entitats tant representatives com la Red de Economía Alternativa y Solidaria (REAS) Navarra, el sindicat agrari EHNE, Drapaires d’Emaús, el Consejo de Producción Agraria Ecológica de Navarra (CPAEN) i la Asociación de elaboradores de alimentos artesanos de Navarra. És la trajectòria i referencialitat d’aquests actors el que possibilita una implicació municipal com la que hem comentat.
