Els que hem seguit i viscut de primera mà la implantació de les propostes de producció i consum agroecològic a Catalunya –en especial efervescència la dècada dels 2000– presenciem el desinflament del que n’era una de les principals punta de llança: el cooperativisme de consum agroecològic. El model de grup de consum autogestionat, basat en el treball voluntari dels membres, ha passat d’un creixement exponencial a un cert estancament (i fins i tot declivi).
Això no vol dir, però, que el clima social favorable a allò agroecològic s’hagi afeblit, sinó al contrari: el substrat de valors que apel·len a la producció de proximitat, ecològica i saludable hi és. N’és un símptoma l’emergència de propostes empresarials gens vinculades a les xarxes activistes per la defensa de la sobirania alimentària i les pràctiques agroecològiques. Propostes que han llegit el context de receptivitat social i han traduït allò que el món agroecològic ha estat posant sobre la taula –a contracorrent i amb molt d’esforç– durant anys, a la seva idiosincràsia particular.
Aquesta traducció, en alguns casos (com Veritas o Casa Ametller), es fa prescindint del gruix de valors transformadors i instrumentalitzant la cultura ecològica i de proximitat per la cerca del lucre privat. D’altres, com el cas dels Ruscs, se situen en un espai més difús i amb hibridació amb el fangós camp de l’economia col·laborativa. En tots els casos, s’allunyen també de les exigències militants i de qualsevol espai polític de referència i s’enfoquen a l’utilitarisme total per als usuaris.
Portant la reflexió al món del consum conscient i de com fer-lo arribar a grans capes de població, em pregunto si és realista que les majories socials, en el seu quotidià, duguin a terme complexos processos de raonament i presa de decisions per tal de tenir estils de vida alineats amb els valors de la transformació social. El que plantejo és que potser és més efectiu –i menys frustrant– assumir l’aparició de productes ecològics a supermercats o la proliferació de Ruscs com una victòria parcial, no tant pel fet en si, sinó com a símptoma que la cultura col·lectiva s’està contagiant de valors empesos des de baix. La tergiversació de les idees originals impulsades des d’àmbits militants en nous productes de consum és, molt probablement, un procés inevitable, i segurament és més sa que assumim des dels moviments la sensació de pèrdua de control.
Això no significa que els moviments hàgim de renunciar a denunciar els usos instrumentals de les proclames i valors de les economies transformadores. Al contrari: ens caldrà tenir sempre els mecanismes actius de denúncia i de reivindicació dels significats, perquè és precisament aquí on es guanya o es perd la lluita. Caldrà, doncs, mobilitzar-nos i incidir sobre l’administració pública –com a gran àrbitre dels significats– perquè deslegitimi els usos instrumentals dels valors transformadors i reguli a favor d’unes propostes econòmiques realment incisives. Malgrat que batallem i incidim per posicionar davant l’opinió pública els autèntics referents, seguirà sent inevitable que apareguin supermercats com Veritas o Casa Ametller –amb la instrumentalització de la cultura ecològica o de comerç de proximitat, respectivament– on hi hagi una oportunitat de generació de rendiments econòmics; la qüestió és poder relegar-los a la marginalitat.
