revistas_femeninas2

La influència de les revistes femenines

"Només cal comptar els anuncis i les pàgines dedicades a cosmètica o a la moda per a verificar que són, senzillament, un aparador d’incitació al consum."
15 de desembre, 2022

La meva mare va ser una  de les cofundadores de la Libreria de la mujer de Madrid. Em vaig criar, com aquell que diu, estirada a terra llegint Mafalda y llibres, mentre ella, moltes tardes, es reunia amb les seves companyes. També l’acompanyava a les seves conferències si no tenia amb qui deixar-me, mentre parlava de qüestions de gènere relacionades amb la salut mental, la seva especialitat com a psiquiatra. Viure cada dia el seu compromís i activisme feminista, em va introduir la perspectiva de gènere de forma natural. Per això, els períodes laborals que vaig estar com a redactora en cap a Vogue (tres anys) i com a subdirectora a Cosmopolitan (quatre anys i mig), em van generar conflictes amb aquests valors.

A Vogue em sorprenia que els continguts es basessin pràcticament en incitar a la compra, el shopping era per tot arreu, inclús esquitxant els seus mínims continguts culturals. Em va quedar ben clar quan la directora de llavors em va dir: “Brenda, no ho entens, nosaltres venem roba.” Vaig pensar “No ho entens tu, jo no venc roba, jo sóc periodista.” A Cosmo, a més de la penúria de temes interessants i rellevants, ja no només per a dones sinó per a qualsevol humà, es transmetia una idea absolutament superficial del món, de la cultura o de la vida. El que més m’exasperava era la cosificació i sexualització de la imatge de la dona. Per acabar-ho d’arrodonir, la meva cap es considerava superfeminista i no en tenia ni les nocions més elementals.

En general, a totes les revistes de moda i femenines (que quedi ben clar que respecto profundament a les persones que hi treballen), només cal comptar els anuncis i les pàgines dedicades a cosmètica o a la moda per a verificar que són, senzillament, un aparador d’incitació al consum. He trobat aquest vídeo que és molt indicat ja que mostra l’aspecte que tindrien aquestes revistes sense els anuncis: What a magazine looks like after you remove all the ads, i la revista encara s’aprimaria més si també es retiressin els continguts que promouen el consum.

A més, en la gran majoria dels casos, aquests mitjans motiven a adquirir articles innecessaris perquè no ens cal canviar l’armari cada tres mesos o tenir alguna cosa nova cada setmana, ni tampoc una cremeta per a cada part del cos. Globalment estem consumint 1,7 terres en recursos naturals y, segons Globalfootprint, produïm i consumim per sobre de la capacitat de renovació del planeta. Siguem honestos, les úniques que necessiten aquesta ingent quantitat de consum són les marques (sovint les que s’anuncien a la revista) per a arribar als seus objectius trimestrals, anuals, etc., sempre més exigents, això sí. Això no convé ni a la terra ni a la nostra butxaca.

Els anuncis o les produccions d’aquestes publicacions, amb les seves imatges aspiracionals i estereotipades, ens fan percebre una imatge distorsionada dels rols i de la bellesa femenina real i diversa, miralls deformats on es miren les dones i que fan generar inseguretats (vendre creant por, és un dels plantejaments menys sofisticats de la publicitat i el màrqueting) amb actituds sumises, degradants i desempoderadores tal com es pot veure en aquest vídeo:  Niños Vs Moda, de Yolanda Domínguez, on els infants sense la mirada viciada pel binarisme heteronormatiu opinen sobre les imatges tant fashion

Uns ideals inabastables, sovint cisellat a cop de photoshop, sobre els cossos de les  ja de per sí esculturals models que, més que fer-nos somiar com diuen, imposen uns referents irreals, inexistents o propis d’una minoria que es fa passar per normal generant insatisfacció, on el tot que és material  es sinònim d’èxit, una cultura del tenir i no del ser, que evidentment, també anima a consumir i que inocula una subjectivitat còmplice amb la ideologia heteropatriarcal, capitalista i consumo-dependent on les fèmines som consumidores dòcils, cuidadores, mares ideals, esposes, xicotes o amants sol·lícites, objectes de desig o d’amor que es lliuren als demés per sobre del seu propi benestar, una cosa extremadament tòxica del que estaria bé que fóssim totes més conscients per desprogramar-nos-en i simplement ser nosaltres mateixes.

Aquest article és possible gràcies a les persones que col·laboren amb OPCIONS

ARTICLES RELACIONATS