Tinc una filla de vuit anys que fa ja uns mesos que no té ganes de sentir música infantil. Prefereix la música “de grans”, la que escolten les nenes una mica més grans que ella, sobretot reggaeton. I això que anem a una escola que, encara que pública, pel seu projecte pedagògic concentra una quantitat més alta de l’habitual de famílies “conscienciades”. I les seves filles són, a més, les menudes amb qui, coses de l’afinitat, tenim més relació. Però les nenes, tot i els papes i/o mames que tenen, vinga amb l’Enrique Iglesias, Shakira, i fins amb Daddy Yankee i Nicky Jam, no volen una altra cosa. I mares i pares pensant com bregar amb el fet que a les nostres nenes els agradi una música tan carregada de missatges, imatges i valors no precisament gaire “coeducatius” ni progressistes.
A mi em salva que el reggaeton, malgrat tot, m’agrada força, perquè ja sabeu que a la canalla els agrada repetir les mateixes cançons fins a la sacietat, i a les mames i papes ens toca exercitar la paciència. O sigui que sort que em porto bé amb el gènere. I al final fins i tot li vaig trobant alguna cosa bona sobre la qual no havia reflexionat, com el fet que parli de manera franca i sense complexos de la seducció i de l’eròtica. Encara que la seva visió de l’eròtica sigui molt homogènia i estereotipada, i encara que jo no apostaria per aquest monotematisme sexual de la música que escolta la meva filla.
Però la virtut més gran que li he trobat al fet que el reggaeton més usual fascini les nostres filles (a part de l’evident efecte alliberador per a la mobilitat dels malucs, que potser em deslliuri de l’artrosi) és que ens presenta, de manera molt clara i extrema, missatges molt habituals en la nostra cultura i els nostres mitjans de comunicació, sovint presentats de manera més subtil i menys fàcil de detectar. Això fa que aquests missatges siguin molt més visibles i, per tant, més fàcilment “atacables”, sobretot quan es tracta de parlar amb criatures molt menudes. Es converteix en una oportunitat única per poder parlar-hi de sexualitat, rols sexuals, maneres de viure l’amor i les relacions. Perquè no oblideu que és dels 0 als 199 anys quan la sexualitat existeix, i que l’educació sexual és recomanable. Per descomptat, sempre fent servir un llenguatge adequat a cada edat, i adaptant les nostres preguntes i missatges al nivell que puguin entendre les nostres filles. Però tenir a mà, com a punt de partida, una cosa tan significativa per a elles, i que els desperta curiositat com les cançons que memoritzen i cantussegen és un luxe.
I tampoc és que es tracti de donar la llauna cada vegada que escolten una cançó que els agrada i les emociona, i que les fa sentir-se integrades amb les companyes de classe. Ni esbufegar i recordar cada dos per tres que molts aspectes de les lletres ens horroritzen (encara que reconec que ho he fet moltes vegades). Però si, de tant en tant, podem anar parant la música i xerrant amb les nostres filles sobre les cançons i els seus missatges, o sobre algunes de les frases que contenen, potser fins i tot acabi sent més positiu que Enrique Iglesias hagi entrat a la família que si no ho hagués passat. Perquè haurem tingut una gran oportunitat de compartir amb les nostres nenes una “descodificació de missatges” que pot ser important per a les seves vida (i per a les nostres). I haurem pogut “injectar una bona vacuna” contra una malaltia (rols sexuals estereotipats, “amor romàtic/dramàtic”) a què hi ha una exposició constant, i amb la qual només podem aspirar a conviure de la millor manera. I perquè potser hàgim après a acostar-nos al lligar i la sexualitat de manera més despreocupada i, el que és més important –sobretot en algunes edats–, ens haurem familiaritzat amb un ritme immillorable per prevenir l’artrosi de malucs.
A la pròxima entrega parlarem d’alguns grups de “reggaeton alternatiu”, i de les seves aportacions i límits. Suave, suavecito..
