Rentar-se les dents, fins que no s’ha convertit en un hàbit, pot fer mandra, especialment a les criatures. Però coneixent l’espectacle que podem arribar a cultivar dins la boca, més val desfer-nos d’aquesta mandra i… aliar-nos amb el raspall i la pasta de dents!
La veritat és que, que quedin més o menys residus de menjar entre les dents, depèn de molts factors: composició química de la saliva i de l’esmalt, rugositat i disposició de les dents, manera i freqüència amb què et raspallis, estat de salut, dieta i edat. En general, per treure’ls ens hem de raspallar les dents, però hi ha qui ho fa tres cops l’any i té una dentadura perfecta, gràcies per exemple a la naturalesa de la saliva juntament amb una dieta adequada.
En aquest article fem una anàlisi de la pasta de dents, un producte que ens enduem a la boca diàriament i, precisament per això, és important saber de què està feta, si pot ser nociva per la nostra salut, si provoca impactes en el medi ambient i si tenim alternatives poc perjudicials, com per exemple, fer-la a casa.
Els quatre components bàsics de la pasta de dents
En qualsevol pasta hi trobem:
- Abrasius (és a dir, “que rasquen”): ajuden a netejar la superfície per fricció i formen la major
part de qualsevol pasta. Són substàncies minerals com silicats o carbonat càlcic (semblant al guix) en forma de granets molt petits i amb forma de bola perquè no desgastin massa les dents. - Antibacteris: ajuden a eliminar els bacteris que hagin començat a proliferar gràcies als residus de menjar. Poden ser olis essencials de plantes o substàncies sintètiques. La saliva també té components bactericides.
- Aromatitzants: donen bon gust i olor a la pasta. Poden ser extractes de plantes o substàncies sintètiques.
- Excipients: aigua i altres elements (humectants, espessants) que donen consistència a la pasta.
També hi poden haver altres components no imprescindibles, però que se solen posar en la majoria de pastes convencionals:
- Detergents o tensioactius: s’hi posen sobretot perquè generen espuma, i això ens fa un efecte psicològic de “netejar”. També ajuden a mantenir els residus en suspensió perquè se’n vagin fàcilment en glopejar (si bé aquesta funció també la compleix la saliva). Poden ser d’origen natural o sintètic.
- Fluor: reforça l’esmalt, i per tant fa més difícil que comenci la perforació per una càries.
- Blanquejants de les dents: tenen una missió purament estètica (de fet les dents de natural no són mai blanques del tot, i d’altra banda els abrasius ja blanquegen). Solen ser substàncies sintètiques.
- Colorants: fan que la pasta sigui blanca o d’altres colors amb l’objectiu de fer-la més atractiva pel consumidor. Solen ser substàncies sintètiques.
- Conservants: perquè la pasta no es faci malbé per una contaminació microbiana. Si la pasta només conté abrasius i extractes de plantes no són necessaris, perquè els microbis no hi poden viure, i d’altra banda els olis essencials ja tenen components antibacteris. En les pastes que no en duen s’hi solen posar conservants sintètics.
No hi ha diferència entre les pastes de dents que es venen en farmàcies i les que es venen en altres botigues, i de fet n’hi ha que es venen a tots dos llocs; el canal de comercialització és una elecció del fabricant. Hi ha la tendència de vendre en farmàcies les pastes amb alguna especificitat, per exemple amb ingredients per curar els símptomes de la gingivitis.
Com passa amb la majoria dels productes de consum, una de les estratègies dels fabricants per vendre cada vegada més consisteix en treure constantment pastes diferents amb reclams publicitaris de l’estil “més blanc impossible” o “elimina tots els microbis”. Com hem vist, el que neteja pròpiament és el raspallat i per ajudar-lo n’hi ha prou amb una pasta amb els ingredients bàsics.
De què està feta la pasta de dents?
Bona part de la composició de les pastes és d’origen mineral. S’extreuen de pedreres i mines i es processen per treure’ls impureses. Poden requerir alguna altra transformació; per exemple, el carbonat càlcic es troba directament en la pedra calcària, però en una forma massa abrasiva; per obtenir grànuls més petits s’escalfa per descomposar-la en calç i CO2 i després es tornen a ajuntar els dos components.
L’extracció de pedreres i mines altera de manera important el paisatge i els ecosistemes i en ocasions causa problemes socials i de contaminació en el veïnatge dels jaciments. D’altra banda, els minerals són un recurs no renovable. Només els podrem usar indefinidament si els separem dels residus i els reintroduïm en els processos productius.
Dels vegetals se n’obtenen extractes i olis essencials d’herbes, plantes i arbres (donen gust i olor, són antibacterians i conservants i activen la circulació) i la glicerina (humectant, s’obté en fer sabó a partir d’olis vegetals). Si es recullen en el seu hàbitat natural, és important fer-ho de manera sostenible; els cultius poden ser convencionals o ecològics.
En una pasta de dents hi podem trobar alguns ingredients d’origen animal com el pròpolis, una substància que generen les abelles barrejant la resina d’alguns arbres amb nèctar. Té propietats antibactèries i molts nutrients; les abelles l’usen per protegir el rusc de contaminants externs.
Les substàncies químiques en les pastes de dents
També hi poden haver productes químics sintètics. Les substàncies sintètiques en general tenen diversos inconvenients. Alguns dels ingredients usats en pastes de dents tenen problemes específics:
- El lauril sulfat de sodi (conegut com SLS) és un detergent molt fort. Es posa a les pastes perquè és barat, no fa gust de detergent i fa molta espuma. La seva presència a la pasta de dents ha estat objecte de controvèrsia; s’ha dit que com que és irritant podria causar nafres a les genives, però els fabricants que l’usen afirmen que en la petita dosi que n’hi ha no és possible. També se l’ha relacionat amb diversos problemes de salut, i durant la síntesi s’usen químics perillosos. N’hi ha una variant, el SLES, que és menys agressiva. Es pot trobar SLS en xampús, suavitzants, cremes d’afaitar, detergents per a cotxes o desengreixants.
- El triclosan és un bactericida sintètic. Un dels problemes associats deriva del fet que els bacteris poden mutar i esdevenir-hi resistents, i s’ha vist que aquesta mutació els pot fer resistents, també, a antibiòtics. Com que actualment es fa servir moltíssim (en sabons, detergents, desodorants, fustes de tallar a la cuina de plàstic i també als hospitals) els bacteris resistents són molt abundants. Això agreuja el problema de la resistència als antibiòtics, una de les preocupacions importants de la salut mundial avui. D’altra banda, el triclosan es pot acumular al medi i als teixits dels éssers vius. Autoritats sanitàries de diversos països han recomanat no fer servir productes amb triclosan.
- Com a humectants (per evitar que la pasta s’assequi) es fan servir diversos glicols, que s’han associat amb algunes disfuncions orgàniques; a les etiquetes s’identifiquen per les lletres PEG i un número. Hi ha alternatives no problemàtiques, com les gomes vegetals (derivades d’algues o d’alguns arbres) i la glicerina vegetal.
No és necessari usar cap substància sintètica per fer una pasta de dents, però en totes les pastes convencionals n’hi ha. És usual que les fórmules requereixin elements necessaris només perquè d’altres es puguin combinar bé químicament o, inclús, que contrarestin l’acció d’algun altre. Per exemple, moltes pastes amb detergents porten altres ingredients per controlar la quantitat d’espuma que es genera. Com més complexa és una fórmula, més difícil és avaluar-ne la toxicitat. Les proves de toxicitat se solen fer in vitro (a Espanya des de l’any 2002 estan prohibides les proves en animals per a productes cosmètics), és a dir, es reprodueix el que pot passar en l’ús del producte sobre membranes sintètiques que simulen la pell o sobre cèl·lules de teixits similars a la pell o mucoses. Però les genives i mucoses de la boca absorbeixen els components de la pasta i penetren en el cos, on interactuen amb una quantitat de factors incomptable; per això és impossible determinar de manera concloent la innocuïtat de compostos químics complexos.
Entendre la llista d’ingredients de la pasta de dents
La llei obliga a declarar tots els ingredients de la pasta (excepte alguns excipients) en ordre decreixent de quantitat segons una nomenclatura estàndard internacional (INCI). Si la pasta conté algun ingredient associat amb algun tipus de problemàtica, com per exemple qualsevol compost de fluor o algun alergogen, a l’etiqueta hi ha de dir “Conté” i el nom del compost. Si un fabricant no vol declarar algun ingredient (per exemple perquè és una novetat i el vol amagar a la competència) ha de demanar permís a l’autoritat competent; si se li atorga podrà usar un “àlias” (un número de set xifres assignat per l’autoritat) en lloc del nom de l’ingredient.
Els ingredients minerals solen incloure les paraules silicate o carbonate. En les pastes de dents que no contenen substàncies sintètiques (les trobarem habitualment en botigues de productes ecològics o herboristeries), la resta d’ingredients corresponen a noms de plantes com menta, mirra, ratània, calèndula, camamilla, lavanda, eucaliptus o aloe vera; solen anar acompanyats de les paraules extract o oil. Els ingredients sintètics són noms de compostos com sodium sacharine, calcium gluconate, sorbitol o metylparaben. Els més problemàtics són sodium lauryl sulphate (SLS), PEG i triclosan. Els aromatitzants es resumeixen amb la paraula aroma, i els colorants s’identifiquen per les lletres CI seguides d’un número de cinc xifres.
Problemes de no tenir una bona higiene bucal
Si no mantenim una bona higiene bucal, tindrem més quantitat de bacteris de la normal i ens poden causar diversos problemes de salut:
- Càries: els residus de sucres i proteïnes formen una pel·lícula fina sobre la superfície de les dents a la qual els bacteris s’adhereixen, formant la placa bacteriana. Els bacteris fan fermentar els sucres, la qual cosa genera àcids que perforen l’esmalt de les dents. Així es forma una càries.
- Gingivitis: la placa bacteriana també fa malbé les genives i pot fer que sagnin o s’inflamin: és la gingivitis. Al cap d’uns quinze dies la placa es calcifica i forma la tosca o carrall (“sarro”), la qual cosa agreuja la gingivitis. La gingivitis es pot curar raspallant bé la zona per endur-nos la placa i aconseguir que es renovin les cèl·lules malmeses, però la tosca s’ha de treure amb una higiene al dentista.
- Periodontitis: apareix quan es triga molt en tractar una gingivitis i arriba a afectar l’interior de les genives i el teixit que dona suport a la dent. L’ha de tractar un dentista.
