El 23 de desembre de 2021, el Congrés ha aprovat una nova Llei estatal de residus. La conclusió és que la Llei, tot i incorporar millores respecte a la situació actual, és poc ambiciosa per avançar cap a un model de gestió sostenible dels productes de consum.
Una Llei amb llums…
De manera general, sembla que la Llei incorpora millores respecte de la situació actual en diversos aspectes: la prohibició d’alguns estris plàstics d’un sol ús o la implantació del sistema de dipòsit, devolució i retorn (SDDR) per a envasos de begudes. També es pren en consideració el vector salut, eliminant de la circulació tòxics com el bisfenol-A, els ftalats o l’amiant o s’implanta la Responsabilitat Ampliada del Productor (RAP) per a les tovalloletes humides (els fabricants hauran de pagar per la seva costosa neteja).
També s’estableixen mesures a nivell estatal que elevaran la “nota mitjana” de gestió de residus allà on la situació era insuficient: és el cas de la recollida de la fracció orgànica generalitzada, que no es fa en tots els territoris, o l’aplicació estatal del cànon de residus (els municipis han de pagar per portar residus a l’abocador o a la incineradora, la qual cosa és un incentiu per a reduir el flux de materials de rebuig). Per cert, que el tema del cànon ha aixecat butllofes a Catalunya, on ja existeix de fa molts anys i es tem que la implantació d’un cànon estatal que el substitueixi sigui més un problema que una solució.
La nova llei també incorpora novetats molt simbòliques, com poder beure aigua de l’aixeta en un bar. Que hàgim de celebrar aquesta petita victòria contra el despropòsit de l’aigua embotellada ens dona una idea d’on estàvem a nivell de correlació de forces amb la indústria de la beguda. Encara que, alerta!, no es prohibeix l’aigua embotellada. Només s’obliga a servir-la si la demanes. Ja veurem si les últimes dues dècades educant els clients en l’hàbit de beure aigua en ampolla de plàstic es poden revertir tan fàcilment.
… i ombres
Deixant les llums a part, anem a les ombres, perquè sembla que la nova Llei de residus també té importants llacunes i absències.
En primer lloc, cal tenir en compte que sorgeix de la necessitat d’incorporar les directrius europees, però no fa pràcticament cap pas més enllà del just i necessari. El que, popularment, en diríem “anar només a l’aprovat”, una cosa en la qual insisteixen tots els experts que hem consultat.
En segon lloc, fa l’efecte que cada bona idea de la Llei està a mig aplicar. Silencis clamorosos: per què no implementar la RAP a altres productes a més de les tovalloletes, com el téxtil? Per què l’SDDR no s’aplica també al vidre? Per què no s’apliquen les prohibicions de químics perillosos també a d’altres substàncies?
L’absència més sonada és, segurament, l’escassetat de mesures i la poca ambició de les que hi ha plantejades en els dos àmbits d’acció que, precisament, haurien de ser prioritaris: la prevenció i la reutilització. I és que, el marc mental del segle XX encara perviu: tenim un model de gestió de residus basat en el reciclatge i instal·lat en l’obsolescència planificada.
Com mantenim una economia circular de materials funcionant amb l’escassetat d’energia i recursos que preveiem que ens caurà a sobre, tard o d’hora? És un misteri que aquesta Llei no sembla intentar resoldre. Ens aniria bé estudiar una mica de l’economia dels materials i l’energia: per cert aquest 2021 es compleixen 50 anys de la publicació de ‘La Llei de l’entropia i el procés econòmic’, de Nicholas Georgescu-Roegen. Una obra que ens situa davant una realitat que, si bé resultava incòmoda el 1971, ara ja no podem ignorar més: els límits materials i energètics de la nostra manera de viure. Hem de prioritzar la gestió local dels materials tant com sigui possible. I deixar d’hipotecar el nostre futur a canvi de llocs de treball en el present.
