L’Economia Social i Solidària (ESS) i les classes populars: vides paral·leles?

"L’ESS i les classes populars del nostre país viuen, amb caràcter general, vides separades. Vides que, puntualment, es troben en alguns espais comuns però que, en la seva quotidianitat, viuen en la ignorància o el desconeixement l’una de l’altra. Tanmateix, això no ha estat sempre així"
Autor: Chris Slupski

Crec que l’ESS és la millor alternativa al model socioeconòmic i cultural del capitalisme. Faig aquest aclariment perquè, a partir d’ara, el que diré podria fer pensar que no és així. No, el que pretenc, en tot cas, és fer-nos preguntes, encara que siguin incòmodes, posar en qüestió algunes de les dades en les que basem moltes afirmacions, proposar un debat al voltant de la nostra estratègia transformadora i mirar d’aportar alguna idea que, segons el meu modest parer, pugui ajudar a superar algun obstacle o a millorar la nostra capacitat d’afeblir el sistema hegemònic. Com? Apostant per una economia per la vida que substitueixi una economia basada en l’explotació i en l’acumulació.

L’ESS i les classes populars del nostre país viuen, amb caràcter general, vides separades. Vides que, puntualment, es troben en alguns espais comuns però que, en la seva quotidianitat, viuen en la ignorància o el desconeixement l’una de l’altra. Tanmateix, això no ha estat sempre així. 

Sense les classe populars no hi ha transformació

Si fem una mirada a la història veiem que, tal i com ens explica Ignasi Faura al seu llibre L’economia social catalana als inicis del segle XX. Cooperació, solidaritat i valors, “A finals del segle XIX i començaments del segle XX, a Catalunya es crea una àmplia xarxa de cooperatives de consum, sindicats agraris, mutualitats, ateneus i tota mena de societats dels treballadors, per donar resposta a la millora de les condicions de vida, de treball, de cultura i educació o de salut.  Catalunya desenvolupà, als inicis del segle XX, un conjunt de societats que van donar resposta a les necessitats culturals, sanitàries, agràries, de treball i de consum que requerien les classes populars i obreres”. I rebla: “Una economia que, forjada des de les lluites de les classes populars catalanes, ha articulat solidàriament la nostra societat, creant i distribuint equitativament riquesa, cultura, comunitat, identitat”.

A finals del segle XIX i començaments del segle XX, les classes populars s’organitzen per cobrir necessitats que el sistema no cobreix

És a dir, les classes populars s’organitzen per cobrir necessitats que el sistema no cobreix. Això, però, canvia i, en acabar la II Guerra Mundial i amb la consolidació de la política de blocs, les classes dominants dels països del bloc occidental (sobretot les democràcies, però no només) davant la por a l’expansió del comunisme, s’afanyen a construir el que hem denominat “l’estat del benestar”, generalitzant el conjunt de serveis bàsics que tradicionalment les classes populars havien resolt amb l’autoorganització: sanitat, educació, habitatge, seguretat social, etc. Allò que les classes populars havien consolidat en resposta a les seves necessitats, ara ho garantiria l’Estat. 

L’estat del benestar i la privatització dels serveis bàsics

La desmobilització de les classe populars, fiant el seu “benestar” a l’estat, es produeix, però, en paral·lel a la “privatització” de bona part d’aquest catàleg de serveis que en èpoques anteriors havien estat en mans dels treballadors i treballadores i que ara l’estat, en major o menor grau, posa en mans de les grans corporacions. Tot i mantenir un potent sistema públic de salut, la privatització d’una part important dels serveis ha posat en perill la seva capacitat i una pandèmia com la que estem vivint ha evidenciat la seva descapitalització. Malgrat que el sistema garanteix la plena escolarització, ho fa sobre la base de finançar, amb recursos públics, un important sector de l’ensenyament amb un model privat concertat. Tot i les polítiques d’habitatge de protecció oficial, l’emergència habitacional s’està convertint en una altra pandèmia i assistim diàriament al drama dels desnonaments, fruit de l’avarícia especulativa dels fons voltors d’inversió. Encara que el sistema de pensions garanteix ingressos a una part important de la ciutadania, després d’una vida continuada de treball assalariat, cada vegada més, els fons de pensions privats substitueixen la garantia d’uns ingressos dignes en l’etapa final de la vida.

Al costat d’això, ens trobem que alguns dels serveis bàsics com l’electricitat, l’aigua, el gas o la connectivitat (sí, aquest, a dia d’avui, també és un servei bàsic) estan en mans de grans companyies, de caràcter majoritàriament transnacional, que presenten beneficis obscens a cada exercici i que acaben sent el destí d’una part no petita dels polítics que, en l’exercici de les seves funcions públiques, han gestionat els seus interessos.

Un d’ells, no fa gaire temps, responia “és el mercat, amics” quan se li retreien certes pràctiques. Altres, sense subtileses, responen: és el capitalisme i totes aquestes pràctiques són legals i constitueixen l’essència mateixa d’una societat lliure i democràtica.

La realitat, tanmateix, és que, sí, és el capitalisme, però en lloc de generar una societat equitativa, lliure i democràtica, el capitalisme ens mata. Vivim en una societat profundament desigual, amb un percentatge significatiu de la població vivint sota el llindar de la pobresa, amb uns nivells de contaminació insostenibles, amb milers de persones morint a la Mediterrània en el dramàtic camí a la recerca d’una vida millor i en la que un 1% dels rics acumulen el 82% de la riquesa mundial.

El capitalisme no se l’ha de gestionar, se l’ha de combatre

L’alternativa a aquest sistema ha de ser una economia al servei del bé comú, una economia que posi la vida al centre i no el benefici privatiu i una economia basada en l’equitat, la solidaritat, la democràcia, la sostenibilitat i les cures. Que apliqui la perspectiva feminista i que fomenti la integració dels sectors més vulnerabilitzats de la societat, apostant per polítiques de discriminació positiva. Una economia basada en la nacionalització dels serveis essencials i la concertació público-comunitària dels equipaments i serveis. Una economia social i solidària.

Mural a Balmy Alley, San Francisco | Autor: Koushik Chowdavarapu

Mural a Balmy Alley, San Francisco | Autor: Koushik Chowdavarapu

Què és ara l’Economia Social i Solidària? Un conjunt d’empreses, majoritàriament cooperatives que, inspirant-se en els valors tradicionals del mutualisme i la cooperació, operen al mercat oferint béns i serveis en un entorn socioeconòmic profundament diferent al dels seus orígens.

És cert que les dades que es presenten poden fer pensar que l’ESS té un pes important en el conjunt de l’economia. Segons dades de l’AESCAT (Associació Economia Social de Catalunya) de la que jo mateix en formo part, l’ESS “aglutina 7.422 organitzacions, 139.202 persones treballadores, una base social de 2,5 milions de persones i suposa una facturació de 7.853 milions d’euros”. Tanmateix, sabem que aquestes dades, presentades de manera agregada, requereixen d’una anàlisi més detallada que ens obligaria a “afinar” algunes afirmacions.

Partim d’una premissa, que és que “una altra economia ja existeix” en contraposició al lema sorgit del Foro Social Mundial de Porto Alegre de que “una altra economia és possible”. I no només diem que ja existeix, sinó que la seva és una vocació inequívocament transformadora. 

L’alternativa al sistema capitalista ha de ser una economia al servei del bé comú

Els que aspirem a construir un món més just i igualitari considerem que les activitats econòmiques han de canviar radicalment la seva orientació. Per això treballem en el desenvolupament d’una economia alternativa i solidària que es tradueix en una visió i una pràctica que reivindica l’economia en les seves diferents facetes (producció, finançament, comerç i consum) com a mitjà -i no com a fi- al servei del desenvolupament personal i comunitari. Un instrument, en definitiva, de transformació social i justícia, que fomenta un desenvolupament social i mediambiental sostenible i participatiu.

Des d’aquesta perspectiva, considerem imprescindible l’organització i la mobilització social, a través de la denúncia i la pressió sobre governs i institucions financeres, perquè variïn les actuals polítiques econòmiques.

L’Economia Social i Solidària ha de ser als espais a on les classes populars viuen i lluiten

Però estem realment transformant la realitat del conjunt de la ciutadania? Estem impactant en les economies dels barris populars? Som la resposta a les necessitats de la gran massa de treballadores i treballadors del país? Mobilitzem amplis sectors de la població en defensa d’un nou model econòmic? La resposta sembla que és obvia.

Ara per ara, l’ESS és un moviment constituït, majoritàriament, per persones d’origen benestant, amb formació universitària, no racialitzada i amb un marcat biaix ideològic d’esquerra d’ampli espectre, que ha optat per cooperativitzar el seu treball i constituir una empresa de caràcter democràtic, basada en valors, sense afany de lucre o amb lucre limitat o per vincular-se a organitzacions sense afany de lucre de l’anomenat Tercer Sector Social i treballar, fonamentalment, en l’àmbit del servei a les persones. 

Les classes populars participen activament d’aquest moviment emancipador que és l’ESS?

Una proposta, cal dir-ho i posar-ho en valor, que en la majoria de casos va més enllà de l’àmbit professional i s’inscriu en un posicionament ideològic de caràcter més o menys transformador. Podríem dir que s’inscriu en el marc d’un ampli moviment social que aposta pel que hem anomenat “Una economia per la vida” en contraposició a una economia orientada al benefici privatiu. Un moviment que reivindica un model social i econòmic en el que les principals protagonistes són les classes populars que lluiten per emancipar-se d’un capitalisme que les condemna a la precarietat i a la vulnerabilitat. La pregunta (malintencionada) és: les classes populars participen activament d’aquest moviment emancipador?

No amagaré que una part de la intencionalitat d’aquest article beu del cop de puny que va significar el llibre La clase obrera no va al paraíso de Ricardo Romero (Nega) i Arantxa Tirado.  En el mateix sentit que se sostenen les seves tesis, no es tracta de mitificar les “classes populars” sinó entendre que, sense elles, no hi ha transformació possible. Potser perquè, com ells, comparteixo aquest origen i he viscut un procés vital similar. Potser perquè, encara que he pujat a l’ascensor social, segueixo reivindicant la meva pertinença i entenc les reticències que podem generar amb els nostres discursos híper intel·lectuals i carregats de conceptes aliens a les seves vides. O, el que encara és pitjor, a una mirada que, sense voler-ho, té molt de superioritat moral.

Portada del llibre de Ricardo Romero (Nega) i Arantxa Tirado

Portada del llibre de Ricardo Romero (Nega) i Arantxa Tirado

Cal dir, per honestedat, que l’ESS ha estat capaç de donar resposta ràpida, solidària, empàtica i arrelada al territori en moments de crisi profunda com ha estat aquesta crisi de la Covid-19 que estem vivint i que està colpejant durament no només als col·lectius vulnerabilitzats, sinó una part molt significativa d’això que aquí hem convingut a anomenar “classes populars”. L’ESS, però, no ha de ser una “economia d’emergència” que serveix només en moments de crisi. Ha de ser l’alternativa al model hegemònic. I, per ser-ho, s’ha d’implicar en les lluites de les classes populars. Unes classes populars, cal dir-ho també clarament, poc organitzades, poc polititzades, desmobilitzades i, en certa manera, imbuïdes dels valors dominants del capitalisme. Però, alhora, cal no oblidar-ho, les que han de ser part nuclear del canvi. D’un canvi que les reivindica com a subjecte, tot i que massa sovint les condemna a la invisibilitat.

Com poden fer seva l’ESS les classes populars per ser capaç d’interpel·lar de forma efectiva els poders polítics? Com poden veure en l’ESS un instrument d’organització que sigui, de veritat, un espai de lluita i de transformació social? Fa poc, el vicepresident d’Òmnium, Marcel Mauri, en una entrevista de Laura Aznar Llucià al diari Crític, deia, parlant de l’independentisme: “no hem d’anar als barris, hem de ser-hi”. Una mica, seria això. L’ESS ha de ser als espais a on les classes populars viuen i lluiten, als llocs que senten com a seus, ha de sorgir d’entre elles.

L’ESS, com a moviment, proposa un model econòmic transformador i interpel·la el poder polític des de la teorització del que necessita la majoria de la població per a tenir una vida digna. Mentrestant, la majoria de la població lluita, sovint de forma poc organitzada, ja no per tenir una vida digna sinó per sobreviure. I ho fa de forma individual o en espais d’organització no vinculats a l’ESS.

Tanmateix, una part no petita de les activistes en els moviments veïnals, en les xarxes de suport mutu, en la lluita contra els desnonaments són, alhora, persones vinculades a l’ESS o, directament, activistes de l’ESS. El vincle, però, entre aquests dos activismes no sempre  es fa evident. Crec que aquesta és una de les claus per fer més “popular” l’ESS. Impregnar d’ESS tot allò que fem i fer que les lluites als carrers de barris, pobles i ciutats sentin el moviment de l’ESS com un moviment propi o còmplice de les seves lluites. 

La lluita per la titularitat pública dels recursos

Crec també que cal orientar la nostra proposta transformadora cap a reivindicacions més vinculades als grans problemes als que ens enfrontem. Està molt bé impulsar la creació de cooperatives d’habitatge en cessió d’ús, perquè és un model que combat l’especulació. Però la resposta a l’emergència habitacional és l’impuls de l’habitatge social en règim de lloguer. 

Cal construir alternatives sobiranes en el proveïment dels béns i subministraments bàsics: energia, aigua, alimentació…però la lluita ha de ser per la titularitat pública de les fonts i de les infraestructures. Després podrem parlar de gestió público-comunitària. 

Mobilització de la PAH

Mobilització de la PAH

Fa poc, llegíem en una entrevista a Joan Benach al digital Crític una afirmació que crec que ens situa en una altra de les claus en les que l’ESS ha de ser un actor polític vinculat a les classes populars: la reivindicació d’una major inversió en protecció i serveis socials. Massa sovint s’identifica l’ESS com un actor que es reivindica a sí mateix, que es preocupa per capturar la seva quota de subvenció pública per a desenvolupar els seus projectes però que no mostra un interès real per les necessitats dels més desafavorits. Deia Joan Benach que “una bona part de la població ja estava en molt males condicions abans de la pandèmia: alts nivells de pobresa, d’atur i de desigualtat, precarització laboral, desnonaments, serveis mercantilitzats, exclusió social, serveis socials deficients, etc. Pensem que, a Espanya i a Catalunya, una de cada quatre persones està en situació de risc de pobresa i d’exclusió, que més de la meitat de la població té dificultats per arribar a final de mes, i que es gasta molt menys del necessari en protecció i serveis socials.”

Per acabar, una obvietat: Les transformacions en profunditat requereixen de polítiques públiques valentes. En aquest sentit, l’Ivan Miró, en aquesta interessantíssima entrevista a Debats pel demà ens aporta una mica de llum sobre el que cal fer:

“Els partits haurien de fer una reflexió seriosa. No han d’aspirar al monopoli de l’acció política, en tot cas han de ser una eina al servei de la societat, i per tant les seves lògiques, sovint incomprensibles per a la societat, i la visió que no es poden articular alternatives d’esquerres substantives a nivell polític. En tot cas, el que es pot plantejar és que el protagonisme ha de ser de la societat, dels moviments socials, sense una mobilització social i sense una agenda compartida de transició ecosocial, sense objectius clars de nou model econòmic, doncs els partits seguiran amb la seva agenda pròpia. Des de la societat hem de crear una agenda compartida i empènyer als partits per a que siguin un instrument d’aquest canvi de paradigma.”

Un canvi de paradigma que només serà possible si l’ESS, els moviments socials i les classes populars entenen que les seves han de ser, ja no només lluites compartides sinó la mateixa lluita. Perquè el capitalisme no se l’ha de gestionar, se l’ha de combatre.


Jordi Rojas

Jordi Rojas

President d'Opcions de Consum Responsable