La universitat forma els futurs periodistes per afrontar els reptes de la professió?
Els plans d’estudis van renovant-se, en teoria, per adaptar-se als canvis de la societat. Però en realitat és per donar resposta al que demana el mercat, per facilitar que la gent trobi feina en un sistema determinat de producció i una manera de fer. Amb l’agreujant que hi ha tendència a despolititzar la tecnificació que ha viscut el periodisme. Però la tècnica té repercussions polítiques, econòmiques i personals.
Quines serien les bases del bon periodisme?
Cal saber fonamentar bé les afirmacions i tenir pensament crític, entès com el pensament que explora els problemes i les seves solucions, per exposar-los de manera que se’n puguin treure conclusions analítiques i orientades a l’actuació. Per treballar així cal tenir en compte les emocions de la gent. La vida és lògica i sentiment. Això és bàsic. No dic que això no s’ensenyi, a la facultat, però perd pes i, en canvi, en guanya molt el com redactar per als mitjans digitals i escriure tuits.
En l’exercici de la professió, a la tradicional tensió entre la immediatesa i el rigor, ara s’hi ha sumat la servitud del clic i el SEO. Queda lloc per al bon periodisme?
És radicalment impossible fer bon periodisme pendent del SEO. Perquè en el fons qui escriu per al SEO, el que busca és que la gent llegeixi. Però més que llegir, el que és fonamental és que la gent sàpiga. Acumular dades no és saber. L’important és saber posar-les dins d’un model mental, saber relacionar la informació i poder deduir com actuem en relació amb els fets. Aquest ha de ser el motor fonamental.
Quan l’objectiu principal és el clic, ja estem venuts. Sí, tindrem ingressos, perquè els clics signifiquen que algú pagarà per la publicitat, però això no assegura gens que transmetem saber, coneixements. Tot això és comprensible en un món competitiu. Però, volem un món competitiu o volem un món cooperatiu?
La informació està sotmesa a un cicle de producció industrial que no té res a veure amb les necessitats de la gent
Tenim més informació de la que ens cal?
La informació està sotmesa a un cicle de producció industrial que no té res a veure amb les necessitats de la gent. No ens cal saber a cada moment què passa arreu del món. El que necessitem són bons resums per prendre decisions. Ens donen molts detalls repetits un dia i un altre. Trobem pàgines i minuts omplerts amb coses banals, o pitjor, coses que produeixen benefici econòmic però que són nefastes per als valors humans. Has de produir, has de facturar. Aquesta lògica del sistema capitalista de producció és perversa.
És compatible aquesta dimensió empresarial dels mitjans amb la funció que se’ls ha atribuït, com a quart poder, de controlar els tres poders que emanen de l’Estat?
És que això del quart poder no deixa de ser una enganyifa, perquè deixa al marge un altre poder, l’econòmic, que és molt més important que el dels mitjans. Al cap i la fi, el poder econòmic també controla els mitjans, com controla els altres poders. Ara bé, en certa mesura, els mitjans grans també fiscalitzen el poder. Si no ho fessin, no tindrien credibilitat. El periodisme està obligat a mantenir cert nivell de credibilitat.
Al cap i a la fi, els mitjans han de vendre producte, que no és altre que la informació. Si el producte que venen és podrit, el negoci s’enfonsa. La informació, sense credibilitat, és un producte podrit. Si als grans mitjans hi ha periodistes que fan bé la feina, el mitjà no té més remei que publicar-ho; s’obre una escletxa en el discurs. És el que en dic teoria de les escletxes.
Així, negoci i bon periodisme són compatibles gràcies al fet que els mitjans necessiten credibilitat per sobreviure?
Dins el sistema comunicatiu, malgrat tot, hi ha escletxes per al bon periodisme, sí. Perquè necessiten credibilitat i també perquè els sectors crítics del públic poden ser rendibles. Constantment apareixen sectors dissidents, mirades crítiques, i també se’ls ha de fer cas perquè poden ser un nínxol de negoci. Això sí, no es toca el moll de l’os. No es qüestiona la lògica interna del benefici i la competència. Amb la crisi econòmica va canviar una mica. La crisi era tan evident que a tots els diaris es podia parlar de crisi del capitalisme, no podien sufocar les veus que posaven en dubte el sistema.
El poder econòmic també controla els mitjans, com controla els altres poders
De tots els canvis que ha viscut la professió des que t’hi dediques, quin creus que n’ha condicionat més l’exercici?
(Pensa.) La crisi econòmica, sens dubte. Els mitjans de comunicació han estat sempre una eina al servei de les classes poderoses: expliquen els conflictes del món per saber d’on treure el rendiment, no per arreglar les coses. La secció d’economia d’El País i de La Vanguardia és per a les empreses, no per als treballadors. Però així i tot, els grans diaris com Le Monde, The New York Times o El País, tenien recursos per oferir explicacions profundes del que passava al món i no sempre estaven orientades cap al benefici. Eren escletxes. La crisi ha reduït aquesta generositat del sistema. Ara s’ha de prioritzar el que resulta econòmicament eficient. Això és més important que la tecnologia.
Però amb la crisi també han proliferat mitjans independents. Són noves escletxes?
És clar, totalment. Són escletxes, però poques vegades aquests mitjans són una alternativa total als grans mitjans. No arriben a ser alternatius en el sentit que puguem tenir aquests i deixar els altres. Tenen tants pocs recursos que no poden cobrir com ho fan els grans mitjans. Normalment has de combinar la visió dels mitjans estàndard amb la dels mitjans crítics.
Com s’ha de guanyar la independència, un mitjà?
Només ets independent si els altres no són capaços de condicionar les teves decisions informatives. Els mitjans crítics són independents en aquest sentit: no depenen dels poders econòmics ni dels poders polítics.
Paradoxalment, la crisi n’ha produït més i estan trobant una forma de sobreviure que els fa dependre de les subscripcions dels seus lectors. Es produeix certa dependència ideològica, això sí. En la mesura que un mitjà sintonitza amb unes preocupacions socials, implícitament se l’associa amb un moviment i hi fa uns lligams. No són dependents, en sentit orgànic, d’aquests moviments, però sí que necessiten mantenir-s’hi en sintonia.
La gran aportació d’aquests mitjans és que de tant en tant fan saltar temes als grans mitjans o poden arribar a ser un contrapoder dins el sistema comunicatiu?
Quan ells aixequen temes, aquests temes entren a formar part de l’actualitat. Alhora, ells mateixos són una escletxa dins el sistema. En moments de mobilització social, poden créixer exponencialment perquè els altres perden la credibilitat. Així, de cop i volta tens un mitjà alternatiu amb milers i milers de visitants. Però això és conjuntural. La seva influència més important és sobre els lectors que els segueixen i, si són de referència, també influeixen sobre els dirigents, que els llegeixen amb respecte.
Només ets independent si els altres no són capaços de condicionar les teves decisions informatives
El periodisme ciutadà podria esdevenir un quart poder real? Amb l’arribada d’Internet i les xarxes socials, hi ha qui hi va veure una oportunitat.
Elaborar informació i fer-la circular des de la ciutadania és sa. Però també hem vist que algunes d’aquestes iniciatives no comprenen bé els mecanismes de la informació i del discurs, i llavors són pobres, són molt manipulables, fan pamflet… Amb els blogs i les xarxes hi ha el perill d’acabar retroalimentant discursos i fomentant les decisions més viscerals.
Obren oportunitats per a la verificació i el control, si més no?
Que els grups de moviments socials que treballen seriosament utilitzin aquestes eines per controlar els mitjans és positiu. Estaria bé que els moviments sindicals també tinguessin uns gabinets que analitzessin el que es diu sobre les seves problemàtiques i publiquessin el que s’ha fet malament. A cap periodista li hauria de fer por, això. Si li fa por és que no treballa bé. Seria una forma de control seriosa, des del coneixement, no des de la visceralitat.
S’acusa les xarxes socials de ser difusores de desinformació.
Abans també hi havia notícies falses: el corb marí ple de petroli i les incubadores destrossades pels iraquians a la guerra del Golf, o l’atribució de l’atemptat d’Atocha a ETA, per exemple. Ara les mentides sembla que es multipliquen. És com si hagués aparegut el xarampió. Trigarem un temps, però trobarem la vacuna i la malaltia desapareixerà. I n’apareixerà una altra, de malaltia: una altra manera d’enganyar el personal. No és tan nou.
La digitalització del sector va fer caure les subscripcions als mitjans. Les primeres barreres de pagament als continguts digitals no van funcionar. Pot ser que ara, amb experiències com Spotify i Netflix, estiguem més disposats a pagar per la informació digital?
Posar les barreres de pagament en els mitjans va funcionar durant un temps i després va deixar de funcionar i els van tornar a obrir. Ara tornen a tancar-los. Ja ho veurem amb el temps, perquè hi ha gent disposada a pagar per un bon coneixement, però llavors entra la competència: a veure qui n’ofereix més i ho fa més barat. El mercat de la informació està sotmès a les regles del capitalisme.
La caiguda d’ingressos per publicitat ha contribuït a agreujar els problemes financers del sector.
Sí, el mercat publicitari se’n va en orris. El pastís a repartir cada vegada és més petit. D’aquí ve que que els socialistes, com un gran favor a les televisions privades, eliminessin la publicitat a la televisió pública. Això va donar un respir als mitjans privats. No és una mala decisió sempre que s’asseguri un finançament suficient per al mitjà públic.
Aidan White, de l’Ethical Journalism Network, deia que hem d’assumir que calen subvencions estatals per al periodisme.
No és mala idea que els mitjans siguin considerats com un bé públic, com l’aigua. De fet, la llei ho diu. La deriva mercantilista seria menor. Ho podem veure a la televisió pública: l’espanyola és de les menys degradades. La degradació la porta el mercat. De fet, el naixement de les privades ja va empènyer les públiques a competir per l’audiència. Però hi ha uns límits. L’altra cosa és com assegurar una pluralitat de mitjans i de punts de vista.
Quins mecanismes s’han de preveure per evitar que aquesta dependència del diner públic faci que els mitjans estiguin massa pendents d’interessos polítics?
El sindicat de periodistes, i algunes organitzacions, proposen una llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals que és bastant progressista, en el sentit de dipositar el control d’aquests mitjans en la societat i no en els poders polítics.
El sistema de garantia de pluralitat dels mitjans públics és deficient, doncs?
El que hi ha ara és una comèdia. No hi ha pluralitat. S’ha de reconèixer que la redacció és un camp de batalla ideològic, on s’acaba imposant el que diuen els caps o la ideologia majoritària.
Quin paper hauria de tenir la ideologia, en les redaccions?
Per gestionar-la, el primer pas és no negar-la. Però això no vol dir que ens permetem exagerar a favor nostre o en contra de l’altre. Has d’explicar una versió fonamentada. Quan dones dades has d’explicar perquè són importants per entendre el que passa. Cada persona l’interpretarà en funció de la seva ideologia.
Es pot parlar de democràcia sense uns mitjans que facin de quart poder?
No, però és que el problema no és només la premsa. El nostre sistema democràtic és molt deficitari. La societat organitzada té molt menys pes polític del que hauria de tenir. Una altra cosa és que la societat hauria d’estar molt més organitzada, insisteixo. Hauríem de tenir moltes més hores per organitzar-nos i disfrutar de la vida. Avui el que se’ns demana és que siguem treballadors i deleguem les altres funcions.
La millor dieta informativa és la que t’aporta saber per poder actuar
Com t’informes, tu?
Miro de llegir diversos diaris de paper cada dia: El País, els titulars de La Vanguardia, de vegades El Periódico. També miro Público, Nació Digital i The Guardian.
Dels que no són diaris, segueixo la Directa, Crític i Viento Sur, que m’agrada molt. Llegeixo un resum setmanal d’articles de premsa, de ‘Sin Permiso’. A més, escolto molt Radio5 Todo noticias.
Quina dieta informativa recomanes?
La millor dieta informativa és la que t’aporta saber per poder actuar. No cal llegir cada dia què està passant al Líban. No puc fer res, amb això. A més, crea vicis, normalitza, narcotitza. Sí que va bé llegir un diari en paper i mirar uns quants diaris més al web. Però sobretot comprar els diaris de cap de setmana, perquè els articles són més llargs i més en profunditat. No vol dir que siguin tots bons. Però sí que hi ha anàlisis. També buscar setmanaris o revistes mensuals.
Podeu llegir l’entrevista a completa al Quadern 57 “Qui ens informa”, disponible en versió digital a partir d’octubre de 2020.
