A Llatinoamèrica hi ha lluites socials per l’aigua que representen la indignació comuna regional. En aquest article, desenvolupem breument quatre casos que són una mena de far: dos van aconseguir tornar l’aigua a mans públiques i els altres dos continuen lluitant contra la privatització i alhora resisteixen sobre la base de la gestió comunitària de l’aigua.
L’onada de privatitzacions de la dècada dels noranta va portar més problemes que solucions. Aquestes polítiques no van fer altra cosa que incrementar les dinàmiques d’espoliació a poblacions històricament explotades: lucre gràcies a la misèria dels altres. Però les injustícies sempre generen resistències.
Les lluites van més enllà de recuperar l’aigua, impliquen conservar i restaurar ecosistemes, tornar l’aigua a la gestió pública, respectar la gestió comunitària, establir sobirania sobre els territoris, lluitar contra els coneguts “vampirs de l’aigua”. És fonamental que les lluites apuntin al reconeixement explícit del Dret Humà a l’Aigua i al Sanejament per part de l’ONU i, a escales nacionals, a canviar els marcs normatius, com ara les constitucions polítiques i lleis d’aigua, per tornar-la al servei públic i perquè es respecti la gestió comunitària dels pobles del món.
1. La guerra de l’aigua a Bolívia: “El agua es nuestra, carajo”
L’any 2000, el departament de Cochabamba (Bolívia) va ser el centre d’un aixecament popular que va sorgir com a resposta a l’abusiva aplicació de paquets neoliberals. A través de la llei 2029 es pretenia donar en concessió els drets de l’aigua per 40 anys: augmentava la tarifa entre un 30 i un 300%, indexava la tarifa al dòlar en un país on l’ingrés mínim era de 100 $, permetia l’expropiació de les fonts d’aigua rurals i urbanes i prohibia recollir aigua de pluja, la qual cosa va inspirar la pel·lícula También la lluvia. D’aquesta manera, el govern i els seus socis, un consorci d’empreses multinacionals i bolivianes, van intentar privatitzar l’aigua. Com a resposta, la població va passar a autoabastir-se i autogestionar l’aigua perforant i administrant pous en comitès i cooperatives comunitàries.
El poble unit, als carrers, amb l’eslògan “El agua es nuestra, carajo”, va fer retrocedir el govern, que va revertir la llei i l’administració del servei públic va tornar a mans de l’Estat, tot i que actualment té alguns problemes: ineficient en cobertura, règim tarifari injust, filtració de més del 50%, burocràcia, sanejament col·lapsat.
La guerra de l’aigua va ser un exemple de lluita, va demostrar que recuperar la confiança, la solidaritat i la unió són claus per fer front a mesures injustes. La Coordinadora de Defensa del Agua y de la Vida, una entitat col·lectiva sense personalitat jurídica (no reconeguda oficialment, però amb total legitimitat social), que representava pagesos, ciutadans, obrers de fàbriques, veïns i tota la indignada població de Cochabamba, va ser la que va liderar la lluita pel dret humà a l’aigua potable. Nou anys després, la nova constitució política de Bolívia va reconèixer el dret a l’aigua fonamental, i va remarcar que l’aigua és un bé comú. La guerra de l’aigua,
primera victòria social de l’any 2000, va inspirar i influir moviments regionals i la resta del món.
2. El plebiscit uruguaià: “El agua es de todos”
Durant la dècada dels noranta, diverses empreses transnacionals es van instal·lar a l’Uruguai per privatitzar l’aigua, cosa que va generar reaccions populars. L’any 2001 es va crear la Comisión en Defensa de la Costa de Oro y Pando a les zones proposades a privatitzar. El 2002, veïns, i treballadors sindicats van fer una crida a les organitzacions socials i van conformar la Comisión Nacional en Defensa deI Agua y la Vida (CNDAV), amb la Federación de Funcionarios de las Obras Sanitarias del Estado (FFOSE) com a columna vertebral.
Amb el lema “El agua es de todos”, el moviment va fer protestes públiques per alertar sobre les conseqüències de privatització: van recollir signatures dels ciutadans habilitats per votar (van comptar amb el suport de gairebé tots els partits polítics), la qual cosa va impulsar el plebiscit l’any 2004, que va reformar la constitució i va convertir l’Uruguai en el primer país llatinoamericà que va declarar l’aigua com a dret humà fonamental i, a més, va retornar els seus serveis a la gestió pública i es van establir les comissions de Cuencas y Acuíferos.
Si la guerra de l’aigua a Cochabamba es va guanyar als carrers, la ciutadania uruguaiana va demostrar que les victòries també es donen a les urnes. L’Uruguai va generar expectativa, inspiració i precedent històric a organitzacions, lluitadors socials, acadèmics i pobles del nostre planeta. Avui, la lluita continua.
3. Colòmbia i els acueductos comunitarios
Colòmbia és exemple de gestió i conservació comunitària de l’aigua al sector rural i periurbà; així i tot, la gestió i les fonts d’aigua estan privatitzades. Les empreses van privatitzar l’aigua apropiant-se-la i contaminant-la a través de l’agroindústria, la mineria i l’energia. Van violar els drets humans i van generar impactes socials, econòmics, ambientals que afecten la salut de la població i l’ecosistema (no van modernitzar el sistema d’aqüeducte, van generar emissions no autoritzades, van convertir llacs en sedimentadors, va augmentar la pobresa, van disminuir les espècies piscícoles…)
Tot i aquestes dinàmiques d’espoliació, la població és resilient i veu en l’organització una forma de resistència. Colòmbia compta amb més de 20.000 organitzacions comunitàries que garanteixen l’accés i el subministrament d’aigua a aproximadament 14 milions de persones que viuen a l’entorn rural.
Els Acueductos Comunitarios (comunitat organitzada que autogestiona l’aigua) van participar activament en la campanya en defensa de l’aigua com a bé públic. Del 2005 al 2010 comunitats camperoles urbanopopulars i organitzacions socials van proposar reformar la constitució, sota la mateixa consigna: l’aigua com a dret humà i bé públic, garantir una aportació d’aigua mínima vital gratuïta, respectar la gestió comunitària, així com la conservació dels ecosistemes essencials del cicle hídric. Si bé el mandat popular va aconseguir recollir més de 2 milions de signatures, no va ser acatat pel congrés colombià, que va arxivar aquest projecte de llei.
No obstant això, la resposta popular va ser que Acueductos Comunitarios va sorgir com a actor polític i subjecte col·lectiu, i el 2006 van organitzar la primera trobada nacional. Entre el 2016 i el 2023 construeixen la “llei pròpia”, que proposa reconèixer la solidaritat com un valor jurídic central, plantegen el reconeixement de la gestió comunitària de l’aigua per a comunitats camperoles, populars i indígenes que autogestionen i s’autoabasteixen d’aigua en el marc de l’economia solidària. Aquesta proposta va acompanyada d’un altre projecte de llei que estableix un règim especial per a la gestió comunitària de l’aigua i garanteix els drets dels Acueductos Comunitarios.
El 2023 va començar aquest tràmit al congrés colombià que destaca perquè trenca l’ordre clàssic binari públic i privat. Ara més que mai, els Acueductos Comunitarios són actors fonamentals en la defensa de l’aigua i de la vida.
4. El poble xilè contra el saqueig: “No es sequía, es saqueo”
Anem a l’exemple més extrem i clar dels efectes de la privatització a Llatinoamèrica i del món. Xile, país assedegat d’aigua i de justícia, continua sent el laboratori d’assaig de les polítiques neoliberals que han negat el dret humà a l’aigua a la població. La Constitución Política i el codi d’aigües vigents, decretats per la dictadura de Pinochet, van entregar a empresaris privats, de manera gratuïta i perpètua, el dret d’aprofitament de l’aigua (les fonts i la gestió). A més, la propietat de l’aigua està separada de la propietat de la terra. L’aigua es va entregar a les indústries: forestal, hidroelèctrica, mineria i l’agroindústria.
“No es sequía, es saqueo” és una de les consignes de lluita del poble xilè, que ja viu 42 anys d’espoli, sobreexplotació d’ecosistemes, desviament d’aigua de rius i explotació d’aigües subterrànies.
Les accions i les lluites contra la despossessió són diverses, des de moviments socials i actes radicals, fins a iniciatives legislatives i institucionals. Es recorda com una fita l’any 2000 quan es va ocupar la mina Los Pelambres, a la regió de Coquimbo, on els manifestants van protestar perquè l’extracció minera contaminava aqüífers subterranis i superficials, cosa que afectava la salut i les activitats agrícoles i ramaderes de les comunitats.
Un altre fet històric va tenir lloc el març de 2023: Xile va fer un petit però significatiu pas en la lluita contra la privatització. Els únics sistemes comunals d’Agua Potable Rural (APR), que són uns 4.300, es van unir creant institucionalitat nacional que els representarà. Pel seu caràcter comunitari, els APR prenen les decisions en relació amb l’ús i la cura de l’aigua, promouen pràctiques ambientals sostenibles i combaten els efectes de la sobreexplotació mercantil de l’aigua.
Si bé aquestes lluites compten amb portaveus i representants, la seva font de mobilització és la gent del carrer: comunarios de Coquimbo, Xile; camperols del Valle Alto, Cochabamba, Bolívia; veïns de la Ciudad de la Costa, Uruguai; homes i dones del Páramo de Pisba, Colòmbia.
Aquestes resistències locals s’enforteixen i s’enriqueixen molt més amb les experiències de lluita en altres punts geogràfics; la lluita regional és també global. Davant les receptes neoliberals mecàniques, respostes solidàries i coordinades.
