L’hivern es va acostant i, a casa, ens haurem de guardar del fred. La manera de fer-ho determina en gran part el consum energètic de la nostra llar i, si parlem d’energia, les 3R de la sostenibilitat es transformen: la primera és Reduir, la segona és Reduir i la tercera és Reduir.
Hi ha molts petits hàbits que podem incorporar per combatre el fred, com ara no estar per casa en mànigues de camisa, tenir una manteta al sofà, menjar sopes, beure infusions, posar estores i, al vespre, tirar avall persianes i córrer cortines… Poden semblar anecdòtics, però són les mesures prioritàries: tenen un cost nul o molt baix i, en canvi, representen un estalvi energètic significatiu. El primer que cal fer és reduir la demanda d’energia i podem aconseguir-ho amb aquests gestos.
Cada euro invertit a millorar l’aïllament de casa nostra serà més rendible que instal·lar el sistema de calefacció més eficient.
Més enllà d’això, el següent més important és aïllar l’habitatge: és imprescindible si pretenem aconseguir a dintre casa una temperatura diferent de la de l’exterior. L’aïllament s’aconsegueix adequant l’envolvent de l’habitatge, format pels tancaments (portes i finestres), les façanes i els sostres o teulades. En aquest article ens centrem en els tancaments; sobre la resta d’elements i altres mesures per optimitzar l’eficiència energètica de la calefacció, podeu trobar indicacions al nostre número 52 i, de manera més detallada, al número 49.
Es diu que per les finestres es pot perdre fins a un terç de l’escalfor d’un habitatge, si tenen unes condicions pobres d’aïllament. Per optimitzar-les hem d’incidir sobre tres aspectes: els materials dels marcs i bastiments, els vidres i altres ponts tèrmics.
El material dels marcs i bastiments
Tant per a portes com per a finestres, tenim cinc grans opcions.
1. Alumini
És sens dubte una mala opció, per dues raons de pes. La primera és que no aïlla gens, al contrari: porta el fred de fora cap a dintre casa. Un tancament d’alumini constitueix el que se’n diu un pont tèrmic: una connexió entre les temperatures interior i exterior. Tots els metalls són molt bons conductors de la temperatura, i l’alumini dels que més. Que els marcs i bastiments estiguin freds, en contrast amb elements que estiguin calents com ara els radiadors, provoca corrents d’aire, que a més de fred causen desconfort. Això és degut al fet que, entre dos punts a diferent temperatura, l’aire sempre es mou del fred cap al calent.
En cas de tenir finestres o portes d’alumini i, pel motiu que sigui, no poder substituir-les, es pot estudiar de posar una doble porta o finestra que faci de barrera entre l’alumini fred i l’interior de l’habitatge.
La segona raó que fa desaconsellable l’alumini verge és que és un recurs mineral associat amb problemàtiques importants, que descrivim en aquest article.
2. Alumini amb trencament de pont tèrmic
És una opció que permet salvar el primer dels dos grans inconvenients de l’alumini; el de l’impacte ambiental no varia. Consisteix a partir els marcs i els bastiments en dos trossos independents, la cara interior i l’exterior, i entremig posar-hi una vareta d’un material aïllant, que sol ser poliamida (un plàstic) reforçada amb fibra de vidre.
Aquesta vareta implica que abans de reciclar l’alumini se n’hauran de separar els materials, però aquesta separació no és més complexa que la de la pintura de l’alumini, per exemple.
Actualment la majoria de tancaments nous d’alumini duen trencament de pont tèrmic, perquè el Codi Tècnic de l’Edificació estableix uns mínims d’aïllament obligatoris que són més difícils de complir sense el trencament.
3. PVC
El clorur de polivinil o PVC és un material força aïllant (és a dir, transmet poc la temperatura), i per tant és funcionalment apropiat per als tancaments. Ara bé, d’entre les nombroses famílies de plàstics que deriven del petroli, que és un recurs no renovable, el PVC es distingeix pel fet de contenir clor i la indústria del clor és força contaminant.
A més, el PVC, com els plàstics en general, no és gaire reciclable. Es pot reciclar poques vegades i el material resultant té qualitats molt inferiors a les del material sintetitzat originalment. Per això no es pot fer servir per a les mateixes aplicacions que el PVC de primera síntesi.
4. Fusta
És una opció molt sostenible. És força aïllant (si fa no fa com el PVC), és un recurs renovable i reciclable, és càlida a la vista i al tacte i n’hi ha molta varietat de tons naturals. Alhora, els avenços tecnològics n’han millorat molt la durabilitat, l’estanquitat i les possibilitats de disseny.
Ara bé, és important que la fusta provingui d’explotacions forestals sostenibles. La millor manera de garantir-ho és que tingui el segell certificador FSC. També està molt estès el segell PEFC, que ofereix menys garanties perquè està més controlat per la indústria i més lluny de l’escrutini públic. Un altre paràmetre que dóna punts de sostenibilitat a la fusta és que sigui d’origen local.
El desavantatge respecte a la resta de materials és que li cal un manteniment per preservar-la de l’efecte desgastant del sol i la pluja. El millor és envernissar-la amb oli de llinosa, que penetra a la fusta i la nodreix. Caldrà fer-ho un cop cada any si el tancament està molt al bat del sol, més espaiadament si no li toca tant. Al mercat es troben olis reforçats amb algun element per a climes molt freds o humits.
És important no posar-hi vernissos sintètics, perquè poden contenir substàncies tòxiques i, sobretot, perquè no penetren sinó que formen una capa adherida a l’exterior de la fusta. Per una banda, aquesta capa s’anirà escrostonant amb el temps, i aleshores caldrà decapar abans de tornar-ne a aplicar. I, per una altra, amb els anys la fusta s’anirà ressecant i debilitant.
5. Mixtes de fusta i alumini
Són tancaments de fusta recoberts d’alumini per la cara exterior, de manera que es redueix el requeriment de manteniment. La cara interior convé envernissar-la igualment, per mantenir la fusta nodrida, si bé no cal fer-ho tan sovint com en el cas de la cara exterior. Quan es pugui garantir que l’alumini és reciclat, aquesta opció tindrà una valoració ambiental similar a la de la fusta sola.
Els vidres
Pel que fa a aïllament tèrmic, i també a l’acústic, hi ha una gran diferència entre els vidres simples i els dobles. En un de doble, entremig dels dos vidres hi pot haver aire, que és més aïllant que qualsevol material, i també gas.
L’aire és un aïllant excel·lent. De fet, els materials més aïllants (com suro, llana, palla, cànem, plomes, fibra de vidre o porexpan) ho són perquè contenen molt aire.
Podem dir que el vidre doble redueix a la meitat l’escalfor que s’escapa per una finestra amb vidre simple, i el vidre triple la divideix per tres. El vidre triple s’aconsella a les obertures que hi hagi a façanes que donen al nord, sobretot en climes freds.
Actualment al mercat hi trobem vidres amb una capa adherida que reflecteix l’escalfor, amb l’objectiu que a l’estiu n’entri menys. Però aleshores també n’entra menys a l’hivern, de manera que cal estudiar i assessorar-nos bé sobre si aquesta prestació ens convé: depèn de quin sigui el nostre cas.
Hi ha força producció local de vidres. Un exemple d’empresa familiar: Vidres Viola. Un exemple de multinacional: Climalit (pertany a la francesa Saint-Gobain).
Altres ponts tèrmics
A les portes i finestres, la temperatura interior pot connectar-se amb l’exterior per uns quants punts.
- A través de les caixes de persianes. Per evitar-ho o reduir-ho, podem folrar la tapa de la caixa per dintre amb un material aïllant (suro, porexpan, etc.). Si hi ha prou espai, posem aïllant a totes les parets de la caixa.
- A través d’ampits d’una sola peça i de materials conductors. Per exemple, fets d’una sola rajola ceràmica que va des de fora fins a dintre. Recordem que l’aire va del fred cap a l’escalfor; com que la rajola estarà freda i a dintre l’ambient serà calent, es crearà un corrent d’aire permanent des de la rajola. Per evitar-ho podem folrar els ampits amb roba de llana, suro o escuma. Si aquesta solució no és practicable, ubiquem-nos lluny de l’ampit o posem algun obstacle entre l’ampit i nosaltres, perquè, si no, sentirem tota l’estona el corrent d’aire.
- Per infiltracions d’aire. A l’hivern, per qualsevol “canal” per on pugui circular aire ho farà de fora cap a dintre casa. És típic que passi, per exemple, per sota la porta d’entrada de la casa. Ho podem evitar posant-hi un rivet o una bossa de sorra. Altres exemples serien pel passacintes de la corretja de la persiana, o fins i tot per interruptors que hi hagi en un mur que tingui algun contacte amb l’exterior. Cal tapar tots aquests canals d’alguna manera, per exemple amb masilla o silicona. Per localitzar infiltracions podem passar per totes les juntures amb un llumí encès, idealment un dia ventós; així veurem com es mou l’aire.
Totes aquestes mesures d’aïllament no són efectives només contra el fred. També serveixen per deixar fora la calor a l’estiu. Per lluitar contra les altes temperatures també és convenient tancar portes i finestres, abaixar persianes i desplegar tendals allà on peti el sol, i obrir finestres o portes que quedin a l’ombra mirant de crear corrents d’aire. Si amb això no n’hi ha prou, es pot posar un ventilador, que consumeix molt menys que un aire condicionat. A més, com que és extremament més senzill, té una petjada ecològica molt inferior.
