Gemma Carbó: “Defensar que hi pot haver un altre futur és el paper dels museus”

Gemma Carbó és l’actual directora del Museu Terra de l’Espluga de Francolí. És historiadora, gestora cultural i doctora en Ciències de l’Educació en l’àmbit de les polítiques culturals i educatives. Des de sempre s’ha interessat per les connexions entre el món de la cultura, l’educació i el desenvolupament sostenible.

Decreixement, postcreixement, transició ecosocial… de què parles tu?

Caminem cap a un planeta absolutament urbanitzat on la població que viu a la ciutat supera de molt la que viu a la resta del territori. Però, en canvi, molts temes de què parlem estan a l’agenda d’aquestes macrociutats, d’aquest món modern contemporani interconnectat. Quan es parla d’economia circular, d’energies renovables o de sobirania alimentaria, el món rural té molt a dir-hi. Per a bé i per a mal. 

Amb aquesta constatació, vam començar a desenvolupar i donar forma a la idea que el nostre patrimoni, el nostre museu respon a una missió, a una proposta de valor, que pot ser la d’educar per viure d’una manera més sostenible. I per nosaltres sostenibilitat, més enllà de l’agenda 2030 i més enllà de ser una paraula desgastada, sí que ens ajuda a sintetitzar aquesta sensació que la gent que viu en pobles petits vinculats al territori sol estar molt més connectada a la natura, tant perquè segueix treballant la terra com perquè té una relació amb el paisatge molt més evident i a més a meś gestiona una memòria que ens ajuda a entendre que el producte de proximitat és molt més coherent i sensat, que les etapes de l’any tenen a veure amb allò que mengem o que no mengem, que la relació amb la natura afecta el nostre estat vital, etc.

Per tant, t’estimes més parlar de sostenibilitat?

Ens agrada dir que nosaltres, amb tot el que fem al museu, eduquem per a la sostenibilitat. Però en aquest educar per a la sostenibilitat la qüestió ambiental ha estat la més punyent i és obvi que sigui així, perquè la crisi ambiental que patim és de les més greus que ha tingut mai el planeta Terra, però no es pot entendre la crisi ambiental sense entendre la social, la cultural i l’econòmica. I nosaltres posem el focus en la crisi cultural. Perquè si no trobem una manera de construir imaginaris de futur que siguin… imaginatius –valgui la redundància–, ningú voldrà canviar o decréixer o deixar de fer moltes de les coses que fa ara. Però si en canvi, en termes de relat cultural, artístic, estètic, anem fent interessant aquesta altra manera de viure… potser no serà decreixement, sinó creixement: en qualitat de vida, en benestar…

Aquesta és la nostra mirada i la nostra missió. I som conscients del perill que té a l’hora de tornar a idealitzar unes maneres de viure que eren molt dures i que exigien molt d’esforç. Davant d’això, el que defensem és no renunciar a tota la innovació i avenços que hem fet i buscar l’equilibri entre tota aquesta innovació i tot allò que ens aportava.

Fa una estona, quan em passejava per l’exposició, pensava si això que en diuen revolució de l’agricultura o revolució verda, regada amb combustibles fòssils i amb fertilitzants, realment va suposar un alliberament en el treball i un benestar real per a les persones i el territori. L’augment de la producció i l’optimització del sòl ha tingut un impacte brutal en l’entorn natural i em pregunto si realment ha comportat una descàrrega real en la vida de les persones que s’hi dediquen quant a jornada laboral, per exemple. Quin ha estat el preu d’aquesta revolució verda?

Aquest justament és el debat, i és un debat importantíssim, on no valen els posicionaments radicals del blanc o negre, del sí o no, perquè, si no, no ens en sortirem. Una de les coses que hem après al museu és que estem construint aquest possible futur i per fer-ho haurem de ser-hi tots.

Si parles amb els pagesos, que avui poden anar amb tractors amb calefacció, ràdio o amortidors, et diran que sí, que els ha comportat una millora. Ara bé, els mateixos pagesos que tenen agricultura extensiva són els primers que s’adonen que cal parlar amb els ambientalistes per trobar un equilibri. I això és molt evident a tot arreu: al Delta de l’Ebre els ocells es mengen el gra d’arròs i cal trobar una solució de consens a aquest problema, perquè els ocells necessiten l’arròs per viure, però nosaltres també; i alhora necessitem protegir aquestes aus. Per tant, necessitem polítiques de suport a l’agricultura que vagin en un altre sentit del que van i que tinguin en compte aquesta biodiversitat. 

Es necessiten respostes molt més complexes del que el nostre model administratiu i polític està acostumat a treballar i és aquí on hi ha el conflicte.

I quines són les respostes que actualment es donen des de l’administració?

En compartiments estancs, com correspon a la modernitat. I això es tradueix en política agrària, per una banda, i política mediambiental, per l’altra, tot i que en realitat tot està connectat. I això en els pobles i en el món rural és molt evident, perquè en un entorn natural hi hem de conviure els qui volen anar en bicicleta, els qui volen anar en moto, els qui volen aprofitar la fusta, els qui volen defensar els animals… i hem de trobar el model de convivència de tot això.

Hem d’entendre que som una espècie més dins de la natura i que hem de buscar formes de convivència entre totes les diversitats de la vida humana més totes les diversitats de l’espècie animal i vegetal. I això voldrà dir aprendre a pensar, com diu Edgar Morin, des de la complexitat: entendre que davant de problemes complexos, les solucions no poden ser microespecialitzacions en una àrea temàtica. Perquè, per exemple, té sentit parlar d’alimentació sense parlar de cultura?

Fa un moment, quan em parlaves de l’actual crisi, n’apuntaves justament les moltes cares, entre les quals la cultural. 

La cultura inclou els posicionaments dels nostres relats i valors, la política, l’educació. Quan parlem de cultura, estem parlant de quins llibres estem llegint, quines sèries de televisió estem veient, quina publicitat ens estan venent. Quin relat és el que la societat està construint. I aquest relat és el que estan pagant les grans indústries, que són les que tenen el poder d’establir aquest relat cultural. Digues-li Hollywood o digues-li indústria de l’alimentació mundial, tant és. Al final, és adonar-nos de qui està marcant allò que a nosaltres ens ha d’agradar o ens ha de motivar.

En la creació del relat d’aquest futur que volem i desitgem, quin paper hi té un museu com aquest? És un museu que ha passat de dir-se “Museu de la vida rural” a “Museu Terra”, justament apuntant a aquest canvi cultural.

Hem canviat el nom justament per fer-hi més incidència. Perquè el debat sobre què és o què no és el món rural ha avançat molt i avui ja som moltes veus les que diem que de ruralitats n’hi ha moltes, però, en canvi, de Terra només n’hi ha una. 

Ens vam adonar que la història que volíem explicar potser no anava tant lligada al concepte rural i sí, en canvi, en això que el món rural sempre ha defensat com a element d’identitat, que és aquest contacte amb la terra. Un contacte que a les ciutats s’ha perdut i aquí, en canvi, encara és possible. I estem descobrint que és un contacte molt més rellevant del que ens havien fet creure, tant pel que fa a salut física i mental, com pel que fa a economia, política, societat, etcètera.

Per què? Doncs perquè si tens territori i terra pots pensar maneres de viure-hi; si no en tens, és difícil fer-ho. I on podem imaginar altres formes de viure és en aquests territoris i en els llocs on és possible la relació amb la terra perquè, si això desapareix, ja no hi ha alternativa. I l’alternativa que queda és producte d’alimentació químic com els astronautes, vida a les ciutats, robots… I aquesta opció ja la sabem, aquestes distopies ja ens les venen. 

Defensar que hi pot haver un altre futur és el paper dels museus; preservar una memòria, preservar un coneixement que ens està parlant d’altres maneres de viure.

És curiós perquè aquests futurs que ens ven el relat hegemònic ens semblen molt menys utòpics que altres futurs més vinculats als pobles originaris, a la mateixa vida rural o a un passat que no ens queda tan enrere i que en cap cas ens demana tornar a la prehistòria o viure en coves, sinó simplement als anys cinquanta o setanta del segle passat. 

La Yayo Herrero sempre diu que fa molta gràcia veure l’Elon Musk explicant el futur utòpic a Mart, amb cases sota terra, en unes ciutats que segons ell viuran d’una producció ecològica, amb una economia circular, etc. I la pregunta és: això no ho podríem fer aquí? Perquè, de fet, ja ho estem fent! 

Però sí, interessa considerar aquestes possibilitats com anacròniques, poc viables o poc serioses perquè val més vendre l’altra.

En aquesta construcció que acabem de fer, no sé quanta idealització hi ha de la vida rural i d’aquestes ruralitats múltiples i diverses que, sovint, no són ni escollides i que es conformen de gent expulsada de les ciutats que manté una feina, un estil de vida que probablement tampoc ha escollit i que l’empeny a continuar desplaçant-se cada dia a la ciutat i reproduint la mateixa dinàmica laboral per arribar a final de mes. En aquestes vides, on queda el temps i la possibilitat per a aquest contacte i relació amb la terra?

Posar en dubte tot el model de vida que ens han donat implica replantejar moltes coses. Jo crec que durant la pandèmia ho vam veure: possible ho és. El que passa és que no estem posant damunt la taula els debats de fons, o sí que ho fem i ens els van tapant. Per mi un debat de fons és la renda mínima universal; l’altre, el teletreball o el model de teletreball que ens han donat –i aquí Remedios Zafra fa temps que ens està aportant reflexions molt interessants–, etc. Els debats ja van sortint, però es van tapant perquè no interessa o potser perquè no estem prou preparats per tenir-los, no ho sé. Sempre he pensat que, sense ser ingenus i acceptant que és molt complex, si en algun moment com a societat hem estat capaços de construir el que hem construït, aplicar la creativitat i la capacitat que tenim per planejar el nostre futur d’una altra manera hauria de ser factible. Ara, hauríem de superar aquesta visió de blanc o negre, de creixement  o decreixement, nord o sud, dreta o esquerra. No va d’això.

I de què va? 

Va de tenir al centre la protecció de la vida en un sentit ampli. És a dir, o el centre és el model patriarcal i capitalista amb la pretensió d’anar cada vegada a més i arrasar amb tot el que se’ns posa al davant; o el centre és una mirada feminista, o femenina, en el sentit ancestral de protegir allò que està al teu voltant, sigui vida humana, animal o natural i que demana treballar de manera col·laborativa, solidària, etc.

Aquí parlem de Lynn Margulis, una investigadora que davant de les tesis de Darwin explica que en les cèl·lules allò que preval és la cooperació, que és el que ha permès l’evolució; i en canvi ens han venut un relat que és masculí, i que ens diu “trepitja o et trepitjaran”, que és el relat de la llei del més fort. Hi ha altres relats! Com per exemple els dels pobles originaris, que entenen la vida i la relació amb les espècies d’una altra manera. 

Es tracta d’acceptar que hi ha moltes maneres possibles de plantejar altres formats i cal que ens traiem de sobre els prejudicis sobre si tal cosa o tal altra és de dretes o d’esquerres, o si és de feministes o de pagesos, o… perquè aquestes categories ja no ens serveixen.

Entesos, no ens serveixen aquestes categories, però m’estàs parlant d’ecofeminisme! I penso que és en clau ecofeminista que heu rellegit el museu.

Sí. El que passa és que de vegades les categories, les paraules, exclouen. I per això aquí estem treballant molt la idea de no recolonitzar les comunitats amb els nostres conceptes. Perquè si vas aquí i parles d’ecofeminisme et diran que de què. I aquesta no deixa de ser una altra forma d’imposar el relat. Del que es tracta és de buscar altres maneres d’explicar i, sobretot, fer jugar altres llenguatges que fins ara no havíem tingut en compte. Per això posem molt d’èmfasi en les arts: la música, l’expressió estètica, la dansa, les cançons, el moviment… perquè aquí es poden donar hibridacions molt interessants i molt menys categòriques. I aquí és on les arts ens ensenyen molt, perquè, per exemple, la música sempre ha sabut jugar barrejant allò nou amb allò tradicional… I tots aquests llenguatges que no hem considerat, ni a l’escola ni a la universitat, ens estan parlant d’altres maneres de relacionar-nos que ja no són tant de la persona que té un saber i un discurs i que domina el llenguatge i les paraules davant d’una altra que no pot defensar-se davant de certs conceptes, però que, en canvi, té molt a dir.

Una de les coses que ens plantegem des de certs entorns on ens agraden massa les paraules i les categoritzacions és que sovint ens topem amb un límit a l’hora d’arribar a nous públics. I constatem la necessitat d’explorar altres llenguatges que probablement no tenen aquestes fronteres tan establertes i que són més fluids i poden arribar més enllà. Tot i així, penso que aquests altres llenguatges també han de ser polititzats, i han d’apuntar cap a aquesta altra manera, cap a aquest canvi de paradigma cultural. Val qualsevol llenguatge artístic pel sol fet de ser-ho?

Darrere de qualsevol llenguatge hi ha una construcció política i no hi ha construcció cultural neutra, ni de bon tros. Però sí que és veritat. Mira, nosaltres treballem a partir de generar propostes expositives; si quan ho fem juguem només amb l’art contemporani estarem excloent molta gent; però si juguem només amb la tradició i l’etnologia també estarem deixant fora molta gent que vol diàlegs contemporanis; podem treballar amb llenguatges científics, i n’exclourem una altra part… En canvi, si ho barregem tot, podem arribar a tothom a través de diferents mecanismes: alguns passaran més per l’emoció, d’altres per la racionalització, la identificació o la connexió amb una història o una identitat propera… Però la societat i les persones som això, som diverses i ens mouen les coses des de moltes vessants. És tornar a la idea que som complexos!

Tornem al decreixement. M’agradaria que em parlis de què és allò bàsic que creus que hem de tenir garantits.

Crec que allò bàsic queda força ben recollit a l’agenda 2030. Podem anar a l’agenda i als drets humans i segurament ja hi trobarem la majoria de coses. Jo diria: alimentació sana i de proximitat, aigua neta, habitatge, ara també estem començant a parlar d’aire net… I també hem de parlar de béns culturals, que aquests no sempre s’han tingut en compte, com són l’educació de qualitat o la possibilitat real de participació en entorns col·lectius (festa, cultura, llengua). I, per últim, la salut i la possibilitat de viure dignament amb la feina que desenvolupem.

Abans de preguntar-te pels límits, m’agradaria que aprofundim en l’alimentació, perquè tenim molt viva la mobilització recent de la pagesia. Tenim un sector que malviu i un sistema agroindustrial que en cap cas ens garanteix una alimentació sana. I sembla que tenir accés a una alimentació sana i de qualitat és més una qüestió de privilegi que de dret.

No hem d’oblidar el concepte de transició. I la transició implica un temps en què conviuran les indústries de l’alimentació amb la producció agroecològica. A Catalunya la producció agroecològica creix, però així i tot no pot abastir a tothom. Cal un diàleg entre la producció agroecològica i extensiva i, alhora, cal poder generar propostes per a cada context perquè no és el mateix la Conca de Barberà, que encara té un mosaic mediterrani, amb molta gent que encara té una mica d’olivera o tros, que, per exemple, l’Hospitalet de Llobregat. Per tant, en cada moment ens hem de preguntar de quina comunitat estem parlant i quin potencial hi ha en el seu entorn de producció d’alimentació. I això, amb tot! De nou, si posem al centre la idea de la vida tot sembla més fàcil, perquè llavors les polítiques respondran a preguntes com: què necessitem per alimentar la població? Què necessitem perquè tingui aire net? En lloc de què necessitem per créixer?

Necessitem simplificar circuits.

Sí. I valorar altres coses que ara mateix no ho estan. Haurem de deixar d’anar de vacances? No, però ho haurem de fer d’una altra manera.

Què més haurem de fer d’una altra manera? Quins són els límits que hem de posar ja per garantir una vida segura per a tothom.

D’entrada, limitar tots els desplaçaments privats i reforçar el transport públic. I això vol dir deixar de pensar des de Barcelona. Tenim el 70% del territori ocupat pel 30% de la població; per tant, cal planificació territorial. Un altre gran límit seria el consum d’electrodomèstics i aparells d’electrònica que realment no necessitem. Hem de posar límits al malbaratament alimentari i ens calen mesures més estrictes per evitar-lo. Hem de posar límits a l’especulació immobiliària i al preu dels lloguers. A les violències. Als models de turisme insostenible…

Penso que cada vegada la gent ho té més clar, on cal posar els límits. I els hem de posar perquè, si no, vindran per si sols.

Per últim, m’agradaria preguntar-te per on passa el futur si tenim garantit allò bàsic que has comentat anteriorment i si hem establert aquests límits que acabes d’explicar.

No ho veig tan lluny. Ja tenim moltes iniciatives que hi apunten. El futur passa per un model d’economia més social i solidària, que no vol dir només petites cooperatives, sinó pràctiques i compromisos amb les necessitats vitals de persones, plantes i animals.

Implica, també, un reequilibri territorial que permeti la distribució de la població arreu; i estaria bé que fos una distribució molt pensada, equitativa, amb garanties i que no deixi ningú enrere.

En definitiva, un model d’ocupació del planeta Terra organitzat en petites comunitats que treballin per un abastiment, tant en temes d’alimentació, energia, suports comunitaris, desplaçaments, etc. Sense oblidar que tot està connectat i que ho ha d’estar per no renunciar a la capacitat crítica de pensar-nos les unes a les altres.