Actualment vinculada com a voluntària a la cooperativa OikoCredit a Euskadi, a Aitziber Mugarra no li ve de nou tot el relacionat amb les finances ètiques. “Vaig tenir la sort de ser als inicis d’aquesta idea, dels inicis de Fiare, ja fa anys, quan eren gairebé unes xerrades de cafè en què ens dedicàvem a somiar en la utopia”. Professora i investigadora de la Universitat de Deusto des de 1987, el 1995 s’hi va doctorar en Ciències Econòmiques i Empresarials defensant una tesi sobre el balanç social aplicat a les cooperatives. Quasi tant crítica amb la banca tradicional com autocrítica amb tot allò que no es fa des de les finances ètiques per treballar amb xarxes afins i, a base de més formació i informació, escampar la taca d’oli d’una economia més justa i equitativa.
La PAH o campanyes com les de BankTrack o Banca Armada ja fa anys que ens recorden la complicitat de la banca amb la indústria armamentista. Som més conscients ara del que la banca fa amb els nostres diners? Han fet forat aquestes campanyes?
Crec que sí. Sobretot, entre un col·lectiu més adult, gent que té estalvis i es preocupa per saber què es fa amb els seus diners. Gent conscienciada, però també d’altra que no tenia aquesta consciència més social i que l’ha descobert arran de l’enuig de saber que la crisi ens afecta a tots. Veus com l’Estat, fonamentalment, tendeix a protegir la banca, i així es comencen a formular preguntes… Què fan amb els meus diners? Com és que jo vaig i els dono diners a aquests bancs?
Aquesta segona onada, resultat de la crisi, s’afegeix a una primera onada que fa temps que pensa que els diners tenen una funció, i que ens hem de reapropiar de la funció i de la utilitat dels diners. Sé que hi ha moviments socials que sempre han tingut la sensació que el diner és dolent, que diner és capitalisme i especulació. Però després, a la vida real, t’adones que els diners són un instrument necessari. El problema és l’accent, de quina manera el capitalisme ha posat l’economia financera per davant de l’economia real. Per això és bo que la banca ètica, el que està fent avui és rescatar el valor dels diners. Els diners, per se, no són dolents, ho és, en tot cas, l’ús social que se’n fa.
Ara esmentaves els moviments socials. Oxfam, per exemple, també va denunciar les xifres de l’evasió fiscal del sector bancari, i el que reflectien és que, més enllà del que podríem pensar, són facilitadors de l’evasió fiscal. Els bancs, en realitat, són protagonistes del problema, ells mateixos són grans evasors, oi?
A veure, a Espanya encara hi ha una consciència, i a més s’explicita clarament sense cap rubor, que evadeix tothom qui pot. Molta gent que protesta contra els evasors reconeix que, si hagués estat en la mateixa situació, probablement hauria fet el mateix. Llavors, primer reforçar l’ètica personal i social de les decisions, però també establir mecanismes que permetin neutralitzar aquests incentius per als evasors. Per exemple, al Japó, si se sap que una persona evadeix impostos, significa una expulsió social per a aquesta persona. No ho fa ningú, perquè fer-ho et converteix en un pària de la societat.
Abans parlaves de la crisi i una de les lliçons que hem après és, potser, aquesta necessitat d’estar més informats i de formar-nos. Doncs bé, la xifra del rescat bancari que es dóna per perduda és de 42.561 milions d’euros. Hi havia alternativa? Es va fer malament?
Per a una professora d’economia, és difícil d’explicar, això. Hi ha experiències de llocs on s’ha deixat caure els bancs, com Islàndia. Però també és cert que molts d’aquests bancs tenen a les seves mans els estalvis de molta gent. Estic pensant en les experiències dels corralitos a l’Argentina, on es van tancar els bancs. I els bancs no són les principals víctimes d’aquestes decisions, sinó que hi ha víctimes indirectes, que són les moltes persones que hi tenen els seus estalvis, els seus plans de pensions i que de cop es troben sense res.
Cal més control del sistema bancari i més impuls a la banca amb criteris ètics i avaluada externament
El problema del sistema bancari tal com el tenim configurat és que el banc és l’oli que engreixina i fa que tota la maquinària econòmica funcioni. Una màquina sense oli es rovella. La qüestió és quant oli cal i qui el controla. I en quina mesura hi ha olis de diferents qualitats, gruixos i substàncies, i en quina mesura un altre tipus de banca pot servir d’oli alternatiu. Perquè, d’oli, n’hi ha d’haver. Cal més control del sistema bancari i més impuls a la banca amb criteris ètics i avaluada externament. Per desinflar d’alguna manera aquesta bombolla financera, que fa que l’economia financera sigui moltes vegades superior a l’economia real. Realment, aquest oli només hauria de servir perquè l’economia real funcionés.
Però es va fer malament? Que ara es donin per perduts aquests milions és perquè es va fer malament? Es podia rescatar d’una altra manera?
No tinc els coneixements profunds per poder valorar fins a quin punt. A veure, amb els diners públics, com que són diners dels altres, es juga molt fàcilment. Les entitats públiques haurien d’haver fet un seguiment més estret, i haurien d’haver exigit més responsabilitats a la banca. La banca, sabent aquesta situació vital, d’alguna manera ha generat, i ho dic en termes gruixuts, una mena de xantatge a la institució pública. Però aquest xantatge no hauria de suposar donar carta blanca: jo et dono tant crèdit com necessitis a canvi que aixequis l’economia.
A veure, amb quines contrapartides? Quines exigències? Potser no necessàriament recuperar els diners, però sí vetar determinades pràctiques. Se’ls ha donat un xec en blanc? O aquest suport ha anat condicionat a una sèrie de qüestions per tal d’evitar que això es torni a plantejar? No tinc els coneixements per a saber-ne el detall, però la diferencia de si ha estat just o injust va per aquí.
I ara s’està legislant per controlar millor el sector? Seria una de les lliçons que hem après de la crisi, que és necessari monitorar-lo més? S’està fent?
Encara hi ha dues opinions contràries en el diagnòstic que s’ha fet de la crisi i, per tant, també en les solucions que es plantegen. D’una banda, els més liberals diuen que això ha estat resultat del fet que l’administració pública, el Banc Central, ha intervingut massa. El diner era massa barat. Això ha portat a una bombolla i ha comportat que aquest finançament barat mantingui empreses zombis. Aquesta és una manera de veure les coses i, en conseqüència, el seu plantejament és l’autoregulació del sistema bancari i que l’estat ha de reduir la seva intervenció.
L’altra visió planteja un diagnòstic exactament contrari, que ve a dir que el problema és que el Banc Central, el regulador, va deixar anar massa corda, i d’alguna manera els bancs es van “desmadrar”. I diuen que el que ha de fer el Banc Central és vigilar més i amb noves eines per tal que això no torni a passar. Aquestes dues visions polítiques, avui dia, continuen vigents, continuen barallant-se per plantejar solucions en una línia o una altra.
No veig malament que hi hagi bancs públics, però no tinc clar que sigui la solució
Hi ha qui advoca per la banca pública.
Jo, mira, no ho tinc clar. No veig malament que hi hagi bancs públics, però no tinc clar que sigui la solució. Perquè l’experiència ens ha demostrat que els bancs públics no depenen pas del Banc Central sinó dels poders polítics. I els poders polítics tenen incentius a curt termini, d’eleccions a eleccions. En el sistema bancari les decisions han de tenir una visió més a mitjà-llarg termini. Per això, tinc esperances en la banca ètica, que no està subjecta a aquesta visió electoralista. I, en canvi, aporten la visió crítica de recuperació dels diners per a finalitats socials, sense oblidar evidentment la sostenibilitat econòmica.
Contingut extret del Quadern 58: Finances ètiques. Si vols llegir l’article sencer o descarregar-te el quadern, fes-ho aquí.
