Recordo nítidament el moment que, de petita, mentre la meva mare feia el sopar, vaig dir-li que ella no treballava, que a casa només treballava el pare. Els ulls se li van posar vidriosos. De seguida van explicar-me que tots dos treballaven: la mare temporalment ocupant-se de la casa i de mi i el meu germà, i el pare sortint fora. En aquell moment vaig tenir una comprensió infantil de les diferents dimensions del treball que, amb el temps, ha madurat cap a tesis d’economia feminista per donar valor a l’esfera reproductiva de les nostres vides i societats.
També recordo com m’agradava anar a comprar amb la mare. Anàvem a molts llocs diferents: “en aquesta parada tenen bon peix, en aquella altra serveixen els ous més frescos, a la botiga de la cantonada tenen bona relació qualitat-preu en producte de drogueria…” El que a mi em semblava divertit perquè era un passeig amb molts personatges diferents, amb els anys he entès que també es tractava de teixir vincles socials. També que la “comoditat” d’anar a un supermercat on es troba tot allò que es necessita (i també tot allò que no es necessita però que, aix!, sovint acaba a la cistella) contribueix ben poc a bastir relacions comunitàries, tan necessàries.
Potser no en som del tot conscients, però existeix una malla que ens sosté quan arribem a casa atabalats i que ha sostingut bona part del vincle social als barris i pobles. És una malla que ha estat teixida, sobretot, per dones. Dones que han dedicat el seu temps “no productiu” a tenir cura de les cases, convertint-les en llars, i a encarregar-se de gestionar el consum domèstic, revertint en l’economia local i construint lligams socials en les relacions amb el teixit comercial del territori. Rols socials amb un escàs reconeixement, més aviat el contrari.
Seria injust no reconèixer que hi ha hagut avenços en el desequilibri estructural de gènere. Actualment hi ha un elevat percentatge de dones treballant remuneradament fora de casa. Però convé no oblidar algunes dades: la bretxa salarial, del 26%, l’alt percentatge de contractes parcials (22% davant el 8% entre els homes), i la poca presència en càrrecs directius (poc més d’un 30%). També és cert que s’ha avançat en el repartiment de les tasques domèstiques, però la doble presència laboral i domèstica afecta més del 54% de les dones. Per tant, també suposa un engany social afirmar que hem assolit l’equitat de gènere.
Posar la lupa en l’esfera reproductiva i el sosteniment de les vides ens ajuda a entendre alguns dels reptes que ens resten per assolir. Posem un exemple quotidià vinculat al consum. Com que els mercats, per sort, no han desaparegut, hi podem veure cada cop més homes fent-hi la compra. Però sense desmerèixer l’acte d’anar a comprar, que requereix el seu temps, crec que és escaient preguntar-se qui ha pensat i confeccionat la llista de la compra? Perquè requereix molta més energia tenir present l’estoc de queviures a casa, les preferències i necessitats de cada membre a casa, el menú equilibrat per als dies que vénen… això no s’organitza del no-res. I el repartiment real inclou aquestes esferes invisibles, tan poc valorades i tan imprescindibles.
El meu itinerari infantil de compra no contemplava producte ecològic, ni tan sols podia imaginar què era un grup de consum o el moviment agroecològic. Però sí que vaig créixer entenent el consum com un acte social i conscient, que diversifica els punts de compra, cercant qualitat i redistribuint els ingressos en diferents nuclis familiars. Algunes dècades més tard, el panorama comercial és prou diferent. El comerç de proximitat és una espècie en extinció i per norma general regeix la llei de “com més barat millor” concentrant bona part de l’oferta en supermercats i centres comercials. Per altra banda, han emergit iniciatives que recuperen la construcció de vincles comunitaris i de coresponsabilitat amb la producció, com els grups de consum agroecològic o la venda directa. Vull agrair la feina invisible de tantes dones que, a part de fer-nos sentir persones cuidades, han anat teixint un entramat de relacions i cures que considero que han servit d’inspiració per a bona part de l’economia comunitària d’avui dia, que posa en valor el consum entre iguals, la criança respectuosa i l’intercanvi de coneixements.
Tot i que en aquests espais encara queda camí per recórrer, per exemple, en la millora del repartiment de tasques, la gestió del poder i la conciliació. Així ho posen de manifest els resultats de Pam a Pam, el mapa que entrevista iniciatives d’economia solidària a Catalunya amb un qüestionari de quinze criteris, que avaluen la reflexió i transformació que hi ha darrere les pràctiques de les organitzacions. En el món del consum, una de les principals baules del cicle econòmic, dins el mercat social, es treu molt bona nota en l’elecció de proveïdors, la democràcia interna, la proximitat o l’impacte ambiental; però no destaca la perspectiva feminista ni una aposta clara per les cures.
Per tot això, té sentit fer una vaga feminista el 8 de març: de treball i també de consum, i de cures. Per reconèixer el paper històric de les dones en el sosteniment de l’economia i les societats. Perquè sense les dones el món es para.
