Boaventura de Sousa Santos ha alertat sobre un esdeveniment notable: el passat 15 de març de 2017 el Parlament de Nova Zelanda va aprovar una llei que confereix personalitat jurídica i drets al riu Whanganui, considerat pels maoris un riu sagrat, un ésser viu que assumeixen com a avantpassat.
Escriu el pensador portuguès que “després de 140 anys de lluita, els maoris van aconseguir obtenir la protecció jurídica que buscaven: el riu deixa de ser un objecte de propietat i de gestió per ser un subjecte de drets amb nom propi, que cal protegir com a tal. Als ulls de la concepció eurocèntrica de la natura, basada en la filosofia de Descartes, aquesta solució jurídica és una aberració. Un riu és un objecte natural i, com a tal, no pot ser subjecte de drets. Va ser precisament en aquests termes que l’oposició conservadora va qüestionar el primer ministre neozelandès. Si un riu no és un ésser humà, no té cap, ni tronc, ni cames, com se li poden atribuir drets humans i personalitat jurídica? La resposta del primer ministre va ser donada en forma de contrapregunta. I una empresa, té cap, té tronc, té cames? Si no els té, com pot ser tan fàcil per a nosaltres atribuir-li personalitat jurídica?”
Atribuir drets a un riu, una muntanya, un ecosistema o un animal no humà no és cap aberració jurídica: vol dir que hi ha formes de conducta humana que no desitgem tolerar en el futur i, per tant, se’ns insta a transformar la nostra cultura i les nostres pràctiques. La qüestió de la dominació és la clau. Una natura a la qual se li confereixen drets suggereix una dràstica reubicació de l’ésser humà al cosmos: en lloc d’un subjecte dominador, enfrontat a un món d’objectes explotables de forma utilitària, passa a ser un subjecte viu convivint amb milions d’altres éssers vius (cadascun amb la seva pròpia vida per viure) en una biosfera que gaudeix de la seva pròpia autonomia. Com se sap, la Constitució de l’Equador de 2008 estableix a l’article 71 que la natura, concebuda com a Mare Terra, és un subjecte de drets. Autors llatinoamericans com Eduardo Gudynas o Alberto Acosta han explorat aquestes qüestions en profunditat (n’hi ha una mostra a la Plataforma Buen Vivir.
