Curro Claret és dissenyador industrial. Treballa per a empreses, galeries d’art i per algunes organitzacions com la Fundació Arrels. També és professor i tallerista a l’escola IED de Barcelona i forma part de la Junta Directiva del Foment de les Arts i del Disseny. Incorpora el consumidor final en els seus processos de creació perquè aquests siguin participatius i el resultat final s’adapti al 100% a les necessitats del consumidor. Entén el disseny com a eina per generar processos d’inclusió, col·laboració i codisseny amb persones en situació de fragilitat.
Ana Villagordo: Sovint et refereixes al paper social del disseny. És una oportunitat?
Curro Claret: El disseny ha de ser una oportunitat per incidir en la vida de les persones i especialment en aquelles que es troben en una situació de vulnerabilitat. Des del disseny es poden incorporar elements perquè les persones s’impliquin en la fabricació del producte previ al consum final.
AV: Es pot situar les persones al centre del disseny, enlloc del benefici econòmic?
CC: Hauria de poder ser així. Tot objecte o procés de disseny hauria de considerar la seva incidència en les persones. En les que estan involucrades en aquest procés, en les que no ho estan i en els possibles usuaris o col·lectius que indirectament hi podrien tenir alguna relació.
AA: Quina és la teva feina a la Fundació Arrels?
CC: A Arrels treballem amb persones que han viscut al carrer. Els proposem el disseny com a una oportunitat per donar una segona vida a materials que han estat rebutjats, dels quals algú s’ha desprès. Des de l’any 2010 tenim un projecte a través del qual construïm peces de mobiliari. Els materials reciclats s’uneixen entre ells amb una peça metàl·lica que vaig dissenyar expressament per a aquest ús. Aquest procés permet posar en pràctica les habilitats personals, fomenta la creativitat i dóna eines per conèixer nous recursos tècnics. Hem fet bancs, tamborets, làmpades i altres objectes.
AA: L’objecte és l’objectiu?
CC: L’objecte és important però no és el més rellevant. El veritable valor del què fem és el projecte. Projectar la peça, pensar-la, construir-la, etc. I fer-ho de forma respectuosa, ètica i beneficiosa per a les persones. En els moments actuals, l’estètica del producte final sovint ens encega i pren una importància excessiva. Oblidem que l’objecte ha de ser la conseqüència d’una cosa més transcendent, d’un recorregut que ha implicat persones i processos més o menys industrials.
AA: Si un objecte no millora la vida dels qui el fem servir, no mereix ser creat?
CC: Qualsevol cosa que fem té un impacte i implica un ús de recursos naturals que no sempre és assumible. Cada cop som més conscients que hem de fer les coses d’una altra manera i això exigeix repensar les regles del joc. Es tracta de deixar de fer més del mateix en aquesta espiral de falsa novetat i de seducció constant, darrere de la qual no hi ha un altre rerefons que vendre més, i passar a assumir els reptes existents i cercar solucions que els resolguin amb arguments molt més sòlids que els que el mateix mercat ens planteja.
AA: La societat actual permet que els usuaris participem en la producció d’allò que consumim?
CC: Ens trobem en uns moments en els quals, com a ciutadans, sembla que hem d’assumir més responsabilitats de les que assumíem fins ara. En la política, en el sistema d’organització dels barris i en l’ús dels recursos emprats en els productes de consum. Fins ara, qui tenia diners podia adquirir objectes que li donaven un servei. Potser ara, aquesta direcció no és tan lineal i simple, i hem d’assumir un paper que abans no admetíem o simplement no crèiem necessari. El consum materialista és una voràgine i calen nous plantejaments per fugir de l’«utilitzar i llençar». El consumidor ha de ser capaç de relacionar-se amb els objectes que l’envolten i que ha adquirit tenint un paper més proactiu. Tenint més capacitat per transformar-los, per adaptar-los, per repensar-los, per allargar-ne la vida útil. Al final, tot esdevé en una oportunitat per repensar com han de ser aquests objectes i com ha de ser la nostra relació amb ells.
AA: Actuar en dimensions petites, com en les que treballes tu, té un impacte ambiental i social suficientment positiu?
CC: És clar que quan treballes en escales més grans els resultats poden ser més impactants també des del punt de vista positiu. Però quin és l’impacte de les coses? Ajudar la veïna a dur la compra a casa, és important? És impactant? No m’obsessionen els números, però vull és provocar canvis, per petits que aquests siguin.
AA: Quan creixem, ens pervertim?
CC: Tenim l’herència de l’economia del creixement i sembla que créixer és natural. On ens ha portat aquesta manera de créixer quan ara, precisament, es parla del decreixement? Un model en una escala molt petita a vegades pot ser la decisió més eficient, desitjable i humana. Sembla que hi ha una relació molt directa entre allò humà i la mida de l’actuació.
AA: El dissenyador, en teoria, és algú que resol problemes. Però sovint, la seva funció va més enllà d’això. Un cop està resolt “com seure” no caldria inventar més cadires sinó fixar-nos en d’altres reptes socials. No?
CC: No sé com, però crec que hem de ser molt més exigents amb el que tenim. Potser per a una persona una bicicleta és un instrument d’un valor enorme, la cuida, la valora. Mentre que per a una altra persona, que en pot tenir més d’una, no té cap valor. No es tracta tant de l’objecte en sí, sinó de l’ús i valor que nosaltres li donem. No consisteix a acumular coses sense sentit; sinó a assegurar-nos que allò que tenim té un paper important a les nostres vides. Molts dels productes que comprem passen per les nostres vides sense deixar cap petjada, els ignorem, no ens aporten res. Però, si cada un de nosaltres li dóna sentit a allò que té, ho cuida i ho posa en valor constantment, el seu impacte final serà molt més positiu i és clar que el nostre consum disminuirà perquè només comprarem allò que realment ens aporti valor. I això, és clar, tindrà implicacions ambientals i socials clares.
AA: Moltes de les teves obres es troben a mig camí entre obra artística i objecte domèstic. És intencionat?
CC: M’agrada molt l’ambigüitat entre art i disseny. Un objecte dissenyat pot acabar en una galeria, es pot comercialitzar en un espai comercial normal, pot quedar en mans del consumidor que l’ha de construir amb unes instruccions, pot quedar en només deu unitats o bé pot agafar moltes derives sent exactament el mateix. No dependrà només de mi què passarà amb aquells objectes. El que es ven o no es ven no és l’únic paràmetre per valorar un dissenyador. Ja m’agrada l’ambigüitat i tot i que en certs moments les etiquetes ajuden, en altres casos esdevenen un pas enrere. Això és disseny o és art? Que li diguin com vulguin.
AA: El disseny és una disciplina que només apliquen els dissenyadors?
CC: En italià, design vol dir dibuixar, projectar. En l’anglès, el disseny es relaciona amb el verb play, que defineix accions que també s’apliquen al teatre o a la música. El disseny forma part de l’essència de la vida. Tots la podem practicar! Disseny no és bricolatge. Sinó preguntar-se què fer per dinar i decidir un menú a partir dels elements que trobem a la nevera. Dissenyar és ser capaç de ser creatiu i de trobar respostes constantment.
AA: Et consideres un consumidor conscient?
CC: Crec que sóc un mal exemple de consumidor perquè consumeixo molt poc. Sóc molt de reutilitzar. Això segurament em ve d’herència familiar, de la meva mare. Ella no llençava res! Tot ho reutilitzava constantment. El meu consum es basa en el menjar. En aquest cas, estic molt pendent d’on ve allò que compro i qui ho ha fet. Hi ha una diferència entre una poma cuidada de manera més sostenible, sense químics i cultivada més a prop, que una de tractada de manera industrial. També em pregunto qui se’n beneficia i quin és el seu valor nutricional. I en la resta de béns reacciono quan ja no poden durar més, com és el cas de la roba.
AA: Hem de ser més exigents, com a consumidors?
CC: Unamuno deia que «només els necis confonen preu i valor». El que paguem per les coses no correspon al seu valor real, i hi ha una gran confusió entre la població per saber per què les coses costen el que costen. Això ens exigeix ser més curiosos i en conseqüència, més exigents.
AA: Tens ànima de homeless?
CC: Cert tipus de disseny sempre s’ha classificat de certa manera i el fet que no estiguis en aquell context fa que no responguis a aquells patrons i llavors et quedes fora. En aquest sentit, sí que em sento una mica així. D’altra banda, fa temps que m’he implicat en accions amb persones que han viscut al carrer i això també m’ha fet partícip d’aquesta manera de viure. I també m’atreu molt la no dependència material, tenir poc, necessitar poques coses i poder portar tot allò que necessites a sobre: ser més lliure. Naturalment, quan tenim poques coses perquè no podem tenir-ne més és diferent a no tenir-ne per no voler tenir-ne. Però no deixa de ser una opció de consum que m’atreu i em fa sentir millor.
AA: Creus que estem preparats com a societat per passar a l’acció?
CC: Moltes vegades cal que ens convertim en activistes, que passem a l’acció, per cercar allò que el sistema no fa perquè no funciona com ho ha de fer. I això no ho fan només els «antisistema», tot i que així ens ho facin creure. El nostre sistema actual no té capacitat per autoqüestionar-se ni per permetre’s propostes alternatives. Per tant, tenir esperit crític, però «amb cert rigor», em sembla un aspecte prou important. Tothom ens atrevim a opinar sobre qualsevol tema –típica conversa de bar– tot i no saber-ne prou –jo mateix en aquesta entrevista. Crec que tots hauríem agraït i agrairíem que a les escoles ens ajudessin a desenvolupar un major grau de capacitat crítica i a reconèixer que, en alguns casos, seria millor quedar-nos callats.
AA: Un canvi social és més important que un canvi tecnològic?
CC: De fet, el que resultaria ideal serien canvis socials acompanyats d’avenços tecnològics que els donessin suport, però això no sol passar. Existeix una confiança quasi cega que situa la tecnologia com la gran solució a tots els reptes existents, tant des del punt de vista ambiental com des del punt de vista social i econòmic. Però no sempre és així. Ara mateix, i tenint en compte tots els grans invents dels últims 100 anys, resulta que hi ha més injustícies i desequilibris socials que mai. Que això no sigui així depèn de la voluntat i els valors de les persones. I del coratge per portar-los a terme.
