En aquesta secció hi trobareu la següent informació:
Sense energia no podríem realitzar pràcticament cap de les activitats que fem en el nostre dia a dia. Tal com diu la Lourdes Berdié, de la Xarxa per la Sobirania Energètica, en una entrevista que li vam fer: “És el que mou el món. Però en moure’ns deixem una petjada. Qualsevol activitat humana té uns impactes, qualsevol producte que fabriquem o aliment que cultivem té una empremta d’energia”.
I és que sovint no som conscients dels grans impactes que l’actual model energètic genera i tampoc no advertim el paper central que juga l’energia en qualsevol activitat de la nostra vida. Però el cert és que les instal·lacions per extreure energia o els materials per produir-la generen conseqüències perjudicials a les comunitats o ecosistemes on hi ha aquests materials o on s’hi instal·len les infraestructures per obtenir fonts d’energia.
En aquesta secció, repassarem els impactes que genera l’actual model energètic i com la transició energètica i l’impuls de les renovables té una cara fosca, maquillada pels grans oligopolis i el capitalisme verd, que procuren fer una transició a la seva mida. Cal tenir en compte que a l’Estat espanyol 5 empreses controlen el 70% de la generació, el 98% de la distribució i el 85% de la comercialització de l’energia: s’haurien de capgirar les regles del mercat perquè aquesta acumulació en mans de pocs sigui redistribuida entre la població, per tal de garantir el nostre benestar i drets energètics, fet que es traduiria en sobirania energètica i decreixement.
Els efectes negatius de l’actual model energètic
Impactes del model extractivista al sud global i al món rural
L’actual model energètic es basa en l’extractivisme: l’explotació de grans volums de recursos naturals i la seva incorporació a les xarxes globals de subministrament, tal com apunta l’article d’Opcions Nous territoris per a vells extractivismes. L’extractivisme obre rutes per a l’aprovisionament de materials mitjançant la mineria intensiva i l’acaparament de terres, així com l’obertura de pous i jaciments per obtenir fonts d’energia fòssil. Aquesta forma d’explotació requereix grans inversions de capital i segueix una dinàmica d’ocupació dels territoris, amb impactes negatius per al medi ambient, els estils de vida de les comunitats locals i les formes de producció tradicionals.
Al llarg de la història, l’extractivisme ha anat definint les categories Nord i Sud globals, ja que la seva depredació de recursos ve condicionada per les relacions de poder que imposen els indrets que tenen un consum energètic i material més gran, generant desigulatats vers els llocs d’extracció o producció, amb un consum més baix. Aquest model, hereu de les dinàmiques colonitzadores de segles passats, no és exclusiu d’un esquema energètic fòssil, ja que el desenvolupament de les energies renovables comparteix la mateixa lògica. Els compromisos climàtics i la forta aposta en la transició a fonts renovables no han estat suficients per poder deslligar els estats de la dependència de l’energia fòssil. En aquest escenari, és ben difícil trobar un conflicte, diplomàtic o militar, que es pugui explicar sense al·ludir a la “qüestió energètica”.
Tant en l’extracció de combustibles fòssils com en les instal·lacions de renovables, s’observa que la població autòctona dels països del Sud o de regions rurals del Nord global s’ha vist afectada per aquest model. L’acaparament de terres per part de grans corporacions acostuma a arribar de la mà d’acords amb el poder polític, que alteren els sistemes de presa de decisions dels quals tradicionalment s’han dotat les comunitats. En aquest sentit, per il·lustrar una dinàmica extractivista al Nord global, recuperem el cas de Felip Puig, exconseller d’Interior, que va tornar a aparèixer en escena com a promotor de línies elèctriques de Molt Alta Tensió (MAT) de l’empresa Forestalia, tal com recull La Directa. A més, als països del Sud, l’acaparament dels recursos s’acostuma a garantir mitjançant la militarització de l’espai i la repressió de tota resistència, que pot arribar a l’assassinat.
Des de la perspectiva de gènere, cal considerar que la construcció d’infraestructures requereix una gran quantitat de mà d’obra, fortament masculinitzada, que fa que les dinàmiques socials es repatriarcalitzin i sorgeixin impactes derivats del procés de despossessió comunitari i les diferents fases de la instal·lació de la nova infraestructura energètica, com el tràfic de persones. Aquest fet provoca que siguin les dones les que pateixen de manera especial aquests processos, ja que es destrueix la seva connexió amb el territori i augmenta la seva sensació d’inseguretat. Al mateix temps, les dones pateixen de manera diferenciada els problemes de salut derivats d’abocaments i altres impactes al medi, així com els infants. En aquest sentit, les diferències biològiques són importants en com poden penetrar determinades substàncies als organismes i com s’emmagatzemen o metabolitzen. El cos de les dones té més àrea superficial que els homes, així doncs, estan més exposades a la penetració de tòxics per la pell. Alhora, les dones tenen més contingut gras, fet que provoca que les substàncies liposolubles s’acumulin amb major facilitat als seus cossos. A més, tenen un número limitat de cèl·lules germinals i l’exposició a substàncies que les perjudiquen poden provocar efectes irreversibles a la capacitat reproductora. També cal tenir en compte que els processos hormonals entre homes i dones són diferents, per tant, l’exposició a un mateix alterador endocrí pot provocar efectes diferents. Cal considerar que la maternitat implica la possibilitat de transferir efectes de l’exposició a substàncies químiques als infants, l’exposició del fetus a través de la placenta o l’exposició dels bebès a través de la llet materna. Finalment, la doble jornada (laboral i a la llar), les desigualtats de gènere en l’atenció sanitària i les diferències d’hàbits o percepció dels riscos fa que les dones siguin més vulnerables a l’exposició de tòxics. I per acabar-ho d’adobar, el patriarcat els assigna tant la cura de les persones més vulnerables com el proveïment de menjar, aigua i subministraments energètics, que cada cop són més escassos i/o estan més contaminats.
La insostenibilitat d’un model basat en recursos finits
Fa temps que es parla dels límits de la Terra i del fet que alguns recursos s’estan exhaurint, però els combustibles fòssils encara representen més del 80% de l’energia primària. Repassem dos dels termes bàsics que s’empren de forma habitual quan parlem d’aquest tema: peak oil i peak everything.
Peak oil. Neix de la teoria del pic de Hubbert, que fa referència a l’esgotament del petroli, així com d’altres combustibles fòssils. Aquesta teoria manifesta que la producció mundial del petroli arribarà al seu zènit i que després davallarà i arribarà al límit de la seva extracció. Hi ha un debat obert respecte quan arribarà aquest moment, hi ha que algunes veus diuen que ja ha arribat.
Peak everything. L’any 2007, el periodista i pedagog Richard Heinberg va publicar un llibre titolat Peak Everything: Waking Up to the Century of Declines (El zènit de tot: despertant al segle del declivi). Heinberg recollia alguns dels seus projectes basats en l’ecologia i la construcció de comunitats sostenibles, però també es referia als límits del planeta. A més, no només parlava del zènit del petroli, sinó que estenia aquest concepte a altres matèries necessàries per mantenir la producció tecnològica.
Tot i que es fa evident la finitud dels recursos fòssils, les alternatives que es plantegen per la transició energètica sovint no reverteixen aquest model, ja que per produir i generar energia renovable es necessiten combustibles fòssils i terres rares.
L’energia és el sector que més impacta en l’emergència climàtica
La majoria de les emissions de gasos d’efecte hivernacle d’origen humà estan relacionades amb la crema de fòssils. Si ens fixem en Catalunya, només el sector de la producció d’electricitat és responsable de l’11% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle, amb dades del 2021. Si hi afegim el transport, la indústria i el sector primari, tots ells molt demandants de recursos energètics, arribem al 83% de les emissions totals.
Definim alguns dels conceptes bàsics per entendre el canvi climàtic.
A l’atmosfera que embolcalla el planeta hi ha una sèrie de gasos que tenen un efecte d’hivernacle: absorbeixen i reemeten la radiació infraroja. Així, impedeixen que part d’aquesta radiació escapi de la terra i contribueixen a que la temperatura mitjana de l’aire del planeta sigui d’uns 15º C, una temperatura que fa possible la vida. Els gasos amb efecte hivernacle poden ser d’origen natural, o bé antropogènic, és a dir, produïts per l’ésser humà, i a mesura que augmenta la seva concentració, la temperatura mitjana de la Terra augmenta. Actualment la quantitat d’aquests gasos naturals amb efecte hivernacle ha augmentat i s’han abocat més gasos d’efecte hivernacle antropogènics. Els gasos atmosfèrics que contribueixen a l’efecte hivernacle són el diòxid de carboni (CO2), el metà (CH4), l’òxid nitrós (N2O), el vapor d’aigua, l’ozó i els halocarbons. En aquest sentit, el diòxid de carboni, l’òxid de nitrogen i el metà formen la gran majoria d’emissions de gasos amb efecte hivernacle.
És l’augment gradual de la temperatura de la Terra, sobretot causat per la intensificació de l’efecte hivernacle. Aquesta és la causa principal del canvi climàtic. Malgrat que hi hagut altres períodes de canvi climàtic a la Terra, aquest està sent un dels més ràpids de tots i l’únic promogut exclusivament per l’acció d’una sola espècie, la humana. Les projeccions de models climàtics apunten que la temperatura global del planeta augmentarà d’1,1 a 6,6 ºC durant el segle XXI. De moment, en els últims 150 anys la temperatura mitjana ha augmentat més d’un 1ºC a tot el planeta i es tem que pugui superar 1,5, amb unes conseqüències devastadores.
És l’alteració del clima i les temperatures de la terra, que afecta als ecosistemes i origina canvis produïts per l’activitat humana. Això es tradueix en episodis de sequera i falta d’aigua potable, canvis en la producció d’aliments, augments de desastres naturals com onades de calor o inundacions, elevació del nivell dels mars, retrocés de les glaceres o extinció d’espècies, pèrdua d’hàbitats i de biodiversitat. Diferents institucions han declarat l’emergència climàtica, una situació ambiental greu a escala mundial, fruit de l’escalfament global. Un terme relacionat amb aquest fenomen és el de col·lapse ecosocial, entès com un punt de no retorn on els efectes del canvi climàtic modificaran l’ecosistema i les societats.
Desigualtats socials
Les grans decisions en matèria d’energia es prenen entre despatxos i reunions geopolítiques, però al mateix temps, l’energia és allò que ens arriba a l’interior de les llars, també en les d’aquelles persones vulnerabilitzades, amb consums moltes vegades per sota del que és recomanable per a una vida digna: temperatures per sota del que recomana l’OMS (que és de 18 °C a les estances principals durant els mesos freds), moltes mantes o capes de roba, rentadores a hores intempestives, accidents i malalties provocades per subministraments precaris, exposició sostinguda a temperatures més altes de les recomanades durant els mesos més càlids… És el que s’anomena emergència habitacional i pobresa energètica, una qüestió abordada a l’article Desigualtats en el consum de l’energia.
A Catalunya, l’accés a l’energia queda garantit a través de la llei 24/2015 de mesures contra l’emergència habitacional i la pobresa energètica, una llei que prové d’una iniciativa legislativa popular, impulsada per l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE), la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) i l’Observatori DESC. Aquesta llei garanteix el subministrament d’electricitat, gas i aigua a les persones en situació d’exclusió residencial, tot i que no el puguin pagar. Aquest concepte va més enllà del fet de tenir o no sostre i contempla també la possibilitat de viure de manera confortable.
El desplegament d’aquesta llei no ha estat fàcil i ha anat topant amb diferents esculls. Tal com recull l’informe Estat de l’exclusió residencial: impactes de la llei 24/2015 i altres mesures de resposta, el 2016 el govern del Partit Popular va interposar un recurs d’inconstitucionalitat i es van impugnar alguns articles de la norma. Aquest fet va tenir molt impacte a Catalunya i es van convocar dues cimeres per part del Govern català, per cercar respostes amb una nova llei. En paral·lel, les empreses subministradores van seguir incomplint-la, sobretot les mesures encaminades a aturar els talls de subministrament i evitar l’endeutament de les famílies. A partir de la mort en un incendi d’una dona que patia pobresa energètica, l’Agència Catalana del Consum va iniciar inspeccions d’ofici a les companyies per assegurar el compliment de la llei i va interposar una sanció de mig milió d’euros a Gas Natural, que després va ser anul·lada.
El 2018 encara no s’havia emès una sentència sobre el recurs del PP i el grup promotor de la llei va fer pressió i es van poder recuperar alguns dels articles impugnats. I tot i que el desistiment del recurs per part del govern semblava impossible, es va aconseguir. El desembre del 2019 es va aprovar el Decret llei d’habitatge 17/2019 que, entre d’altres, suposava una ampliació de la Llei 24/2015. El març de 2021, la Generalitat va signar un conveni amb Endesa per donar resposta al deute de les famílies protegides per la Llei 24/2015. L’acord incloïa la condonació del deute acumulat entre 2015 i 2020 de més de 35.000 famílies a Catalunya, on la companyia assumia més del 70% del total; la resta era assumit per la Generalitat, que va signar un protocol d’intencions amb altres ens. En l’acord s’incloïen mecanismes com la posada en marxa d’un Fons d’Atenció Solidària per evitar que les famílies continuessin acumulant deutes en un futur.
A finals de 2021, Endesa va començar a enviar les primeres cartes notificant a les famílies que el deute contret entre 2015 i 2020 havia estat condonat. Tot i això, el primer semestre de 2022 algunes famílies van tornar a rebre cartes de la companyia reclamant deutes que ja han estat condonats, generant una gran confusió i angoixa. A més, el PP va tornar a recórrer al Tribunal Constitucional l’ampliació de la llei i el Tribunal va anul·lar alguns dels articles més rellevants. Després d’accions de pressió, es va aconseguir un compromís majoritari per recuperar les mesures del Decret llei 17/2019, i el juny de 2021 es va registrar la nova proposició de llei, que va ser aprovada. Un cop en funcionament la nova norma, el grup promotor exigeix el compliment íntegre i sense dilacions de la llei per fer-la efectiva i aconseguir signar els màxims lloguers socials. No obstant això, pel que fa a la pobresa energètica, més enllà de l’enviament de les cartes de condonació de deute a finals de 2021, la resta de compromisos inclosos en el conveni estan pendents. Com a dada a celebrar, el maig de 2022 ja es van començar a signar els primers lloguers socials de famílies vulnerables.
Darrerament s’han promogut actuacions de millora de l’eficiència energètica a les llars. Tot i això, el context de l’Estat espanyol és complex, ja que és un dels estats membres de de la Unió Europea amb el parc d’habitatge més envellit i alhora amb menys percentatge d’habitatge públic; això condueix a la necessitat de renovació dels edificis. També cal considerar que els ajuts a la rehabilitació sovint no només s’adrecen a propietaris o a comunitats de veïnes, sinó que quan inclouen llogaters es requereix moltes vegades l’avançament de la inversió o no s’assegura la cobertura del 100 %. Així doncs, veiem que una llar eficient és per a moltes famílies un privilegi al qual encara no poden accedir. Sembla que la rehabilitació és una de les prioritats de la Unió Europea i que els fons Next Generation estan dotats amb molts recursos per a fer-ho possible, però encara existeixen barreres i és necessiten solucions que arribin efectivament a tothom.
La cara fosca de la transició energètica a partir d’energies renovables
Una transició a mida dels oligopolis o com el capitalisme verd treu rèdit de la situació
La transició energètica que s’està fent en l’actualitat té una cara B, ja que respon a les lògiques del model imperant i està encapçalada per l’oligopoli i el capital. Els plans de transició estan pensats des de la perspectiva de construir grans infraestructures en un model centralitzat en què qui té capital és qui pot realitzar els projectes. I és que amb la influència política de les grans empreses, i els noms i cognoms que tenen al darrere (acostumats a les portes giratòries), s’ha anat endarrerint la transició energètica fins que no hi ha hagut opció. Entre els entrebancs que han posat durant dècades hi trobem l’impost del sol, els canvis legislatius en les primeres renovables, les dificultats per posar instal·lacions d’autoconsum o el bloqueig a un model distribuït de petites instal·lacions i mitjanes amb una propietat més distribuïda.
S’ha privatitzat un servei que hauria de ser públic, un bé que està en mans de cinc empreses a l’Estat espanyol (Endesa, Iberdrola, Naturgy, EDP i Viesgo-Repsol). Empreses que han dut a terme pràctiques poc ètiques, com és el cas d’Iberdrola, que ha buidat pantans perquè l’energia hidroelèctrica no entri a subhasta i hagi d’entrar la de cicle combinat, una estratègia per a inflar els preus i quedar-se amb el que es coneix com a “beneficis caiguts del cel”. De fet, trobem un cas similar de l’any 2023, practicat a Extremadura, on Iberdrola va buidar 46.000 milions de litres d’aigua (46hm3), l’equivalent a les necessitats d’una població de 600.000 habitants durant un any. El propòsit seria la producció d’energia elèctrica i el seu rendiment econòmic, enmig d’una de les pitjors sequeres des que hi ha registres.
Tot i això, les estratègies del gran capital ens poden passar per alt si no coneixem els seus mecanismes, un d’ells és el greenwashing, conegut com a maquillatge verd, rentat de cara o ecoblanqueig: una acció de màrqueting que una empresa (o un altre organisme) executa per promoure la percepció que allò que fa respon a criteris respectuosos amb el medi ambient, quan en realitat és al contrari. La sostenibilitat sempre se sosté en tres pilars: el social, el mediambiental i l’econòmic. Perquè una font d’energia es pugui anomenar “sostenible”, cal que es fonamenti de manera equitativa i equilibrada entre aquests tres pilars. Però la realitat mercantilista sol demostrar que la majoria de les corporacions convencionals només es preocupen per la seva reputació i ofereixen els seus serveis als consumidors conscienciats amb un poder adquisitiu mitjà-alt i, en general, més cars que els convencionals. Així doncs, aquest tipus d’accions se solen quedar en greenwashing (rentats verds) o socialwashing (rentats socials).
Nous extractivismes
Davant del repte de fer front a l’escassetat dels recursos fòssils i als severs impactes climàtics que se’n deriven, nombrosos països estan basant la seva planificació energètica a llarg termini en el desenvolupament renovable, és a dir, en la transició energètica. Recuperant l’article Nous territoris per a vells extractivismes, veiem com en la majoria dels casos la transició energètica es redueix a una mera substitució tecnològica, recolzada sobre les mateixes pràctiques extractivistes.
Sovint es parla de descarbonització, que reuneix les accions que es poden fer per reduir la dependència dels combustibles fòssils i les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle. Però aquesta descarbonització implica canvis profunds en la manera de consumir energia, ja que si volem satisfer els nivells actuals de consum a través de renovables no ens podrem desvincular de la dependència fòssil. En l’actual transició energètica s’estan obrint nous mapes extractivistes que estan augmentant la pressió sobre els territoris, per tal d’obtenir materials crítics (que s’utilitzen per fabricar les centrals de captació de fluxos renovables i per fabricar components de vehicles elèctrics i híbrids), així com la pugna per acaparar grans extensions de terreny on construir macro instal·lacions, ja que les renovables tenen menys densitat energètica que les fòssils i requereixen molt més espai per a generar el mateix volum d’energia. De totes maneres, és important matisar que les energies renovables mai no podran satisfer els actuals volums d’energia que produeixen les energies fòssils.
A la secció Iniciatives de millora de la Consumpèdia repassem algunes campanyes promogudes per la societat civil i els moviments indígenes dels països del Sud global davant les noves violències sorgides de la transició energètica, que se sumen a les dels vells extractivismes. També observem com aquesta transició ha traslladat la bretxa extractiva i l’ha acostat a les perifèries del Nord global, més concretament sobre el món rural. Al reportatge Les utopies del desastre repassem algunes de les lluites que actualment s’estan portant a terme a la Catalunya rural (del Penedès al Pallars) contra macroprojectes associats a les energies renovables. Al mateix temps, recomanem els reportatges de La Directa Una transició a les renovables a mida de l’oligopoli i Exconsellers i “facilitadors”, que aprofundeixen en el fenomen de les portes giratòries i dels projectes relacionats amb les línies de molt alta tensió.
Si tornem al Sud global, l’actual demanda de materials crítics augmenta els riscos d’accident per a les poblacions afectades. Al mateix temps, cal destacar els fluxos migratoris que aquest model indueix, uns moviments que van en augment, condicionats també pels efectes del canvi climàtic. Els materials crítics, bàsics per produir cotxes elèctrics, telèfons mòbils i plaques solars, poden exhaurir les seves reserves durant els pròxims 50 anys. Alicia Valero, professora de la Universitat de Saragossa, és experta en el que s’anomena la “crisi dels materials” i autora del llibre Thanatia. Los límites minerales del planeta, fet conjuntament amb el seu pare Antonio Valero. Valero exposa que en un escenari de crisi climàtica i de transició energètica, l’extracció de materials com el liti, el cobalt, el tel·luri o les terres rares serà essencial per produir, per exemple, bateries i plaques fotovoltaiques, ja que voler evitar la dependència dels combustibles fòssils implica dependre d’altres materials amb riscos de subministrament, per la qual cosa es generen noves dependències. Us recomanem que entreu en aquest article de la revista Crític, que ofereix set exemples de materials crítics i els seus usos i perills.
La petjada ecològica
És necessari parar atenció en el concepte de petjada ecològica, que es va començar a utilitzar als anys noranta per dos estudiosos de l’ecologia, William Rees i Mathis Wackernagel, autors del llibre Nuestra huella ecológica: Reduciendo el impacto humano sobre la Tierra. La petjada ecològica és un indicador que mesura les hectàrees globals que requereix l’ésser humà per produir els recursos que consumeix i assimilar els residus que provoca. En aquest sentit, hi ha diverses aplicacions que permeten calcular la nostra petjada ecològica, n’oferim algunes:
La Xarxa Global de Petjada Ecològica (Global Footprint Network) estima que en l’actualitat estem consumint recursos com si visquessim en 1,75 Terres, és a dir, consumim molt més del que la Terra està generant. Cada any es publica la data en la qual la humanitat ha consumit el seu pressupost anual; el Dia de la Sobrecapacitat (Earth Overshoot Day), a partir del qual la demanda de recursos i serveis ecològics de la humanitat en un any determinat excedeix el que la Terra pot regenerar. Per al 2023, aquesta data es va assolir el 3 d’agost, mentre que el 29 de desembre va ser la data del 1970.
Parlem de dèficit ecològic quan la petjada ecològica és superior a la biocapacitat de la terra. Si pel contrari, l’empremta és inferior, encara es disposa de reserva de biocapacitat. Al mateix temps, el deute ecològic és la suma dels dèficits ecològics anuals. Ja hem vist que des del 1970, la petjada ecològica supera la biocapacitat global.Cal tenir en compte que la producció i consum d’energies renovables, en l’anomenada transició energètica, també genera una petjada ecològica. En relació a aquest punt, podeu llegir l’article Sobre les petjades de les plaques solars. És per això que les veus expertes i crítiques apunten al decreixement com a única opció possible davant les conseqüències de l’acció humana sobre la Terra.
La situació a Catalunya
L’article La transició energètica a Catalunya es fa ressò del cas català, us recomanem una lectura a fons, per tal d’aprofundir en qüestions legislatives. A grans trets, explica que la Llei del canvi climàtic aprovada pel Parlament de Catalunya planteja com hauria de ser la transició energètica i apunta que haurà de ser basada en fonts renovables en mans de les comunitats locals implantades, que han d’acostar la producció als centres de consum, així com aprofitar espais ja alterats per l’activitat humana per minimitzar l’ocupació innecessària del territori. No obstant això, a l’hora de la veritat es presenten algunes dificultats i reptes.
La Llei 16/2017, d’1 d’agost, del canvi climàtic, planteja reduir les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH), així com afavorir la transició cap a una economia neutra en emissions. Anteriorment, la Unió Europea ja s’havia plantejat uns objectius d’energia i clima per al període 2013-2020, renovats per al 2030. Els gràfics següents mostren els paràmetres en els quals ha arribat Catalunya, d’acord a l’informe Catalunya respecte dels objectius europeus en matèria d’energia i canvi climàtic del 2020 i 2030, publicat per l’Institut Català d’Energia. En cap dels casos, s’assoleixen els objectius fixats.
Segons l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic, en el seu Informe de progrés del compliment dels objectius de reducció d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle per al període 1990- 2020, les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) a Catalunya l’any 2020 van ser de 39,94 milions de tones de CO2 equivalent (CO2 eq). Respecte a l’any anterior, les emissions de GEH van disminuir un total de 4,1 milions de tones de CO2 eq, que corresponen a una reducció del 9,3%. Malgrat tot, cal tenir en compte que aquell any es va produir la pandèmia generada per la Covid-19 i que, per tant, es tracta d’un any atípic. En la il·lustració següent, es fa palès que el sector de processament de l’energia és clarament predominant, amb un 71% de les emissions de Catalunya associades a la crema de combustibles fòssils.
Al mateix temps, una altra il·lustració evidència que el sector del transport és el que més emissions genera, seguit de les indústries manufactureres i de la construcció i de les indústries del sector energètic.
Finalment, en l’última il·lustració apreciem que la principal font d’emissions de CO2 sempre ha vingut donada per la crema de combustibles fòssils, és a dir, per les activitats de combustió, i ha comportat entre el 80% i el 90% del total d’emissions de CO2 depenent de l’any, situant-se el 2020 en un 86% del total.
Al mateix temps, dins del sistema de generació d’electricitat a Catalunya, segons dades de l’Institut Català d’Energia, la producció bruta d’energia elèctrica a Catalunya l’any 2022 va ser de 44.535,8 GWh. Aquell any, l’energia nuclear va ser la principal font energètica per a la producció d’energia elèctrica a Catalunya, representant un 56,2% de la producció total. També destaca la producció d’energia elèctrica mitjançant els cicles combinats i la cogeneració, que van representar el 18,6% i el 8,3%, respectivament, de la producció total. En conjunt, la producció d’energia elèctrica amb fonts energètiques no renovables a Catalunya va ser del 84,4% l’any 2022. Així mateix, l’energia hidroelèctrica i l’energia eòlica van ser les principals fonts energètiques renovables per a la producció d’energia elèctrica a Catalunya, representant un 6,8% i 5,8%, respectivament. En conjunt, la producció d’energia elèctrica amb fonts energètiques renovables a Catalunya va ser del 15,6%. Elèctricament estem molt lluny dels escenaris desitjables, no només des del punt de vista de les emissions generades, sinó també per la problemàtica derivada dels residus radioactius que generen les centrals nuclears i el risc d’accident que representen.
Davant de tot el que hem abordat en aquesta secció, queda clar que la transició energètica hauria de ser una oportunitat per definir un nou model energètic que sigui ambientalment i socialment just, democràtic i inclusiu. Per aconseguir-ho, caldrà arrabassar el poder dels oligopolis, seguir pressionant per obtenir mesures legislatives favorables i impulsar totes les sobiranies possibles, sobretot l’energètica, mentre apostem pel decreixement. En aquest sentit, en altres apartats de la Consumpèdia repassem les iniciatives de millora i facilitem propostes de consum.
