En aquest glossari repassem els següents conceptes:
Acció
Activisme accionarial
Apalancament
Assegurança
Aval
Banc Central
Borsa de valors
Capital social
Coeficient de caixa
Corredoria d’assegurances
Deute
Diner bancari
Dipòsit
Estalvi
Euríbor
Especulació
Exclusió financera
Fons d’inversió
Garantia
Hipoteca
Interès
Inversió
Liquiditat
Pla de pensions
Préstec
Risc
Acció
Les accions són documents que certifiquen la propietat d’una part del capital d’una societat anònima (S.A). La societat anònima és l’empresa capitalista per antonomàsia.
Per exemple: si creem una S.A. i calculem que necessita un capital inicial de 100.000 euros per començar a funcionar, podem optar per posar a la venda 1.000 accions de 100 euros cadascuna. Així obtindrem els 100.000 euros que necessitem.
La persona que posseeix una o diverses accions s’anomena accionista i té, principalment, dos drets a l’empresa:
- És sòcia i, com a tal, participa en les assemblees on es prenen decisions sobre l’activitat de l’empresa. En el cas de les societats anònimes, aquesta assemblea s’anomena Junta General d’Accionistes.
- Participa del repartiment dels guanys que l’empresa duu a terme cada any. El guany que correspon a cada acció es decideix a la Junta General d’Accionistes i s’anomena dividend.
Els bancs convencionals on tenim els comptes corrents (Banco Santander, BBVA, Banc de Sabadell, etc.) són majoritàriament societats anònimes i, per tant, tenen el seu capital social dividit en accions i poden repartir beneficis (dividends) als seus accionistes cada any.
Activisme accionarial
És una forma d’activisme social que consisteix a adquirir (o rebre) accions d’una empresa, de tal manera que, en esdevenir copropietaris de la mateixa, podem aspirar a exercir alguna influència sobre les seves polítiques. L’activisme accionarial es pot exercir de dues maneres: mitjançant l’accionariat crític o l’accionariat actiu.
- L’accionariat crític consisteix a comprar les accions necessàries (o rebre-les cedides) per anar a una junta general d’accionistes expressament a criticar les accions de l’empresa. Normalment es compren les mínimes d’accions necessàries i quan acaba l’activitat de denúncia es venen. Podem veure un exemple als primers minuts del documental Con tu dinero, que mostren la intervenció d’un activista de la campanya Banco Santander sin armas a la junta general d’accionistes d’aquest banc per denunciar el finançament de la indústria armamentística que realitza.
- D’altra banda, l’accionariat actiu (sovint anomenat amb l’equivalent anglès «engagement») busca generar un diàleg constructiu amb la direcció de l’empresa sobre aspectes socials i ambientals i obtenir un compromís de canvi. No es tracta doncs, de denúncia, més aviat es tractaria d’intentar exercir una influència mitjançant el diàleg i la proposta.
Mentre que l’accionariat crític és una eina més pròpia de ONGs, moviments i campanyes, l’accionariat actiu és una activitat desenvolupada principalment per grans operadors com ara fons de pensions, asseguradores o gestores de fons d’inversió.
Tant el sector de la banca com altres dominats per grans corporacions (petroli, alimentació, etc.) han estat des de fa bastants anys objecte d’activisme accionarial. El nombre d’accions o pressupost necessari per a realitzar aquest tipus d’incidència varia segons la empresa objectiu: en algunes basta amb una sola acció, amb d’altres calen 100. En qualsevol cas, hi ha un llindar important a esmentar: el del 3% del capital social. A partir d’aquest capital es poden presentar mocions i fins i tot punts nous a discutir en l’ordre del dia d’una junta -a nivell internacional hi ha diversos casos d’èxit d’aquesta metodologia.
Podem ampliar informacions amb aquest informe.
Apalancament
En l’àmbit financer, l’apalancament és la utilització d’algun mecanisme que ens permeti disposar de més recursos dels que tenim quan fem una inversió. També es podria definir com la relació entre els recursos propis i els realment utilitzats en una operació financera.
L’apalancament permet invertir molts més diners dels que tenim, per exemple endeutant-nos i, així, poder tenir molts més beneficis… però també pèrdues molt superiors.
Des d’un punt de vista d’estabilitat del sistema financer en el seu conjunt, l’apalancament és important. Cal observar les inversions dels grans actors financers i el seu apalancament global -la relació entre el seu volum de capital social i el volum de diners que estan utilitzant en operacions financeres. Tal com explica el documental Inside Job, els anys previs a la crisi financera de 2008 van estar precedits per nivells d’apalancament molt alts a la banca d’inversió nord-americana: de fins a 1 a 30. És a dir, hi havia entitats que, per 1 dòlar propi, estaven utilitzant 29 dòlars aliens.
Assegurança
Una assegurança és un producte financer que ens permet cobrir-nos de les conseqüències econòmiques que es deriven de possibles adversitats com ara accidents o situacions imprevistes sobrevingudes.
Per exemple, si la nostra llar o el nostre cotxe pateixen un accident i tenim una assegurança contractada, l’asseguradora (també anomenada companyia d’assegurances) ens compensarà econòmicament per tal que el cost de la reparació no ens suposi un daltabaix. El document que explicita les condicions de l’assegurança s’anomena pòlissa i el cost de l’assegurança, prima o quota (sovint, de pagament anual).
La raó de ser de les assegurances és la gestió col·lectiva del risc. Davant el risc que ens passi alguna cosa, tots aportem una petita quantitat de diners cada any i ens assegurem que si hem de fer front a alguna adversitat, podrem fer-ho amb els diners que hem aportat entre tot el col·lectiu.
Atès que les companyies asseguradores han de disposar de bosses de diners grans per tal de respondre als accidents (al món assegurador, sinistres) que hi puguin haver, aquestes empreses han esdevingut actors molt importants del sistema financer.
Aval
L’aval és un contracte pel qual una persona o una entitat garanteix el compliment d’una obligació financera, assumint el pagament del deute d’una altra persona si aquesta no el realitza.
Un exemple freqüent i bastant conegut és l’aval que ens demana un banc quan contractem un préstec: alguna persona ens avala l’operació (l’avalador) i es compromet a respondre davant del banc en cas que no puguem fer front a les quotes.
Avalar no sempre implica tenir molts diners o propietats per poder donar suport a un eventual impagament: la confiança que es busca generar en una operació financera també es pot socialitzar. L’aval a projectes socials i comunitaris de vegades es produeix de manera mancomunada. En aquest cas, es divideix l’import del préstec i s’avala fraccionadament.
Per exemple, una entitat que gestiona un local social demana un préstec de 10.000 € per a una reforma i 20 usuaris n’avalen la totalitat, assumint-ne cadascú una fracció de 500 €. El préstec queda, així, avalat en la seva totalitat. Es tracta d’una pràctica habitual de les entitats de finances ètiques.
Banc Central
Un banc central és una institució pública, gestionada i garantida per l’Estat, que imprimeix el paper moneda i supervisa els negocis de tots els bancs que hi ha al país.
A l’Estat espanyol, el Banc d’Espanya realitza la supervisió a nivell estatal, genera estadístiques i informes i vetlla per l’estabilitat financera. Però després del procés d’integració de les economies europees (Unió Econòmica i Monetària, UEM) a la dècada dels 90 i anys 2000, les decisions de més impacte es prenen a nivell europeu per part de l’Eurosistema: una entitat europea formada pel Banc Central Europeu (BCE) i tots els Bancs Centrals que utilitzen l’euro. Així, és bàsicament el BCE qui impulsa la política monetària a nivell europeu.
Un dels aspectes més visibles de l’acció del BCE és la lluita per mantenir la inflació (l’augment dels preus any rere any) sota control, entre d’altres, mitjançant la fixació del tipus d’interès legal del diner.
Borsa de valors
Una Borsa de valors és un mercat (físic o virtual) en el qual es compren i es venen accions d’empreses -aspecte més conegut-, però també títols de l’estat i divises estrangeres. Les transaccions es realitzen a través d’intermediaris autoritzats, coneguts com a corredors o agents de borsa: professionals que operen en representació de l’empresa o individu que els contracta a canvi d’una comissió o quota.
Les empreses que volen participar d’una borsa de valors han de fer públics els seus estats financers (balanços i comptes de resultats). D’aquesta forma, els inversors poden obtenir informació sobre la seva situació i potencial futur. Per a les empreses, cotitzar (tenir un preu d’acció públicament conegut) a una borsa és una manera d’accedir a molts potencials inversors al mateix temps.
A Espanya hi ha quatre borses de valors: Madrid, Bilbao, Barcelona i València. En total, més de 2.700 empreses cotitzen a borsa. Les 35 empreses més importants que operen a l’Estat espanyol generen l’índex borsari IBEX-35, que és un indicador que s’utilitza per valorar l’estat general de l’economia espanyola. Del sector financer, pertanyen a l’IBEX-35 els bancs Santander, Sabadell, BBVA, Bankinter, CaixaBank i Unicaja, així com l’asseguradora Mapfre.
Capital social
El capital social és la suma de les aportacions que han realitzat els socis a una empresa o societat, ja sigui en el moment del naixement de l’empresa o en un moment posterior (el segon cas s’anomena ampliació de capital).
Tant les empreses mercantils (societats anònimes i societats limitades) com les empreses socials (societats cooperatives, societats laborals) necessiten un capital social mínim, tant per una qüestió pràctica (primeres inversions i poder tenir un “matalàs” inicial) com per requeriments legals.
El capital social, en qualsevol cas, representa la propietat que els socis tenen de l’empresa, els dóna dret a participar en els òrgans de govern i a rebre una part dels guanys anuals, si n’hi ha.
El capital social té dues funcions operatives principals:
- Finançar l’empresa, sigui mitjançant l’aportació inicial o posteriors.
- Actuar com a garantia per part de l’empresa enfront de tercers.
Si un soci o accionista vol recuperar el capital social aportat, pot recuperar-lo de maneres diferents segons el tipus de societat. A les societats anònimes, les accions es poden comprar i vendre lliurement -per exemple a les borses si l’empresa cotitza-, però a les societats limitades o cooperatives, les transmissions de participacions en el capital social estan més restringides per la llei i els estatuts de la societat.
Les entitats financeres com bancs i asseguradores són majoritàriament societats anònimes, han de tenir quantitats importants de capital social i estan sotmeses a regulació i vigilància per part dels reguladors, tant europeus com nacionals.
Coeficient de caixa
És el percentatge mínim de diners (principalment dipòsits) que un banc ha de mantenir sense utilitzar i disponible per als seus clients de manera immediata. Aquest percentatge és diferent a cada país. En el cas europeu, el BCE el manté en l’1%. Això implica que, per exemple, si posem 1.000 € al nostre compte del banc, aquest ha de reservar, com a mínim, 10 € sense tocar. En altres països aquest percentatge és diferent, però normalment està entre 0%-10%.
El coeficient funciona bé en moments d’estabilitat financera perquè se sap que tots els clients no retiraran els seus diners alhora. Però en moments de crisi, si un nombre prou alt de clients vol retirar els seus estalvis d’un mateix banc, això pot suposar-ne la fallida (com va passar recentment al Silicon Valley Bank, el març de 2023).
Corredoria d’assegurances
Una corredoria és una empresa que ven assegurances, però sense ser la titular de la pòlissa: actua com a intermediària. La corredoria pot oferir als clients diferents opcions d’assegurances de diverses companyies asseguradores. Pot ser un empresari individual (corredor) o bé una empresa (SA, SL, cooperativa, etc.).
Deute
De manera general, un deute és l’obligació de complir un compromís de pagament. El motiu més freqüent pel qual algú té un deute és perquè ha demanat prèviament un préstec, però en realitat els deutes es poden generar de moltes maneres: impostos no pagats, no poder fer front a rebuts de subministraments, empreses amb dificultats que deuen diners a proveïdors o empleats, etc. Un altre cas serien les administracions públiques que emeten títols de deute com a eina de política fiscal i monetària.
Un deute no és necessàriament negatiu. Pot ser part d’una gestió econòmica adequada, sempre que el grau d’endeutament (sigui de les persones, empreses o administracions) sigui assumible i les expectatives de pagament del deute, realistes. En cas contrari, un deute impagable pot ser una causa important de malestar, tant a nivell personal com social.
Alguns tipus de deute a conèixer:
- Quan el deute és de les administracions públiques, parlem de deute públic. Si ens referim als deutes de famílies i empreses, llavors parlem de deute privat.
- Si els creditors del deute públic són estrangers, parlem de deute extern.
Sovint, el deute públic d’alguns països ha estat qüestionat perquè s’ha creat amb mecanismes no democràtics, corrupció política, no respecte de les lleis, condicions extremadament oneroses, vulneració de drets humans o altres elements de naturalesa similar. En aquests casos, i amb diferents matisos, podem estar parlant de deute il·legítim, deute il·legal, deute odiós o deute insostenible (explicat en detall aquí).
El deute i la càrrega que suposa és, en si, objecte d’estudi, perquè té conseqüències directes que poden ser molt greus sobre la qualitat de vida de milions de persones al món. Alguns exemples del deute com a element opressiu poden ser:
- La crisi de deute públic de països europeus (com Espanya, Grècia o Portugal) generada arran de la crisi financera de 2008, i les retallades en pressupostos i serveis públics que va accelerar.
- El deute extern dels països del Sud global, el pagament del qual no permet que prosperin econòmicament atès que dediquen parts importants del pressupost nacional a retornar-lo.
- El deute per tota la vida que es genera per poder accedir a estudis universitaris a alguns països com els EUA.
Diner bancari
Un dels principals negocis de la banca és captar estalvis dels seus clients (dipòsits) i prestar-los a persones i empreses que necessiten finançament: per comprar una casa, invertir en un negoci, etc. Donat que els bancs no estan obligats a mantenir el 100% dels dipòsits guardats, anomenem diner bancari al diner que es genera en aquest trànsit entre estalviadors i prestataris.
Veiem un exemple: tens 1.000 euros i els poses en un compte. El banc està obligat a quedar-se’n 10 (1% del coeficient de caixa, per garantir un mínim de liquiditat) i pot fer servir els altres 990 per al que vulgui, per exemple per donar-me un préstec. Així, entre tu i jo tenim ara 1.990 euros: s’han generat 990 euros en diner bancari.
Dipòsit
Un dipòsit és una quantitat de diners que un client té al seu nom en un banc. Podem distingir entre:
- Dipòsit a la vista: diners que estan disponibles en qualsevol moment. Per exemple, els diners d’un compte corrent. No donen interessos i, si en donen, són molt baixos.
- Dipòsit a termini: diners que dipositem per un període determinat per tal de facilitar que el banc els utilitzi per donar préstecs. Donen més interessos o altres avantatges, com regals. Normalment es poden retirar abans del termini estipulat, però amb algun tipus de penalització en els interessos o comissions cobrades pel banc.
En cas de fallida d’un banc, els dipòsits dels clients estan garantits pel Fondo de Garantía de Depósitos de Entidades de Crédito, de manera general, fins a 100.000 €.
Estalvi
L’estalvi és la quantitat d’ingressos que una família o individu decideix no destinar al seu consum. Dit d’una altra manera, l’estalvi són els ingressos que no es gasten.
Un dels factors que influeixen sobre l’estalvi és la inflació: els diners que tenim estalviats perden valor si hi ha inflació. Per exemple, si avui estalvio un euro i demà la barra de pa s’encareix d’1 euro a 1,10, ja no podré comprar-la: he perdut poder adquisitiu. Així mateix, si estalvio enguany 1.000 euros i la inflació és del 5%, l’any que ve els 1.000 euros valen una mica menys. Per això, sovint es busca on dipositar o invertir els diners per a què donin una rendibilitat, al menys, igual a la inflació.
Euribor
L’euribor (acrònim de European InterBank Offered Rate) és el tipus d’interès promig al qual els bancs de la zona euro es presten els diners entre ells. Els clients no solem pensar en aquestes coses, però sí, els bancs es presten diners entre ells quotidianament. I el Banc Central Europeu presta diners als bancs, també.
L’euribor ens pot ajudar a entendre que a la banca es dona un mecanisme de “cadena de valor” semblant a un sector econòmic qualsevol. Dos exemples:
- A l’economia real (no financera), si un productor de tomàquets ven el kg de tomàquets a 1 euro a un distribuidor, el distribuidor el vendrà a la botiga a 1,40 euros i la botiga al consumidor a 2 euros.
- De manera similar, si el BCE presta diners als bancs a un interès del 2%, els bancs es prestaran entre ells a un interès del 2,5% i el teu banc et prestarà diners al 4%.
Especulació
L’especulació és el conjunt d’actuacions orientades a obtenir un benefici econòmic aprofitant la fluctuació de preus en el temps, mitjançant la inversió d’un capital. Es tracta d’una activitat molt habitual als mercats financers.
A diferència de les inversions a llarg termini, l’especulador mai buscarà gaudir del bé o producte en propietat. No esperarà que doni un rendiment (accions que donen dividends, títols de l’estat que donen interessos, immobles que es puguin llogar, etc.) ni participar dels drets que la inversió pot atorgar (assemblees de socis i juntes d’accionistes).
L’activitat especulativa no garanteix un retorn absolut i de fet, comporta un risc important de perdre part o tots els diners invertits.
Exclusió financera
És la incapacitat o dificultat d’accés a serveis i productes financers, que siguin apropiats a les persones que els necessiten i que els permetin portar una vida digna en la societat a la qual pertanyen. Podem considerar-la com un vessant concret del fenomen de l’exclusió social. L’exclusió financera es pot manifestar de diverses formes i graus, des de no poder tenir un compte bancari (com pot passar a persones migrades) a no poder accedir a un préstec.
L’exclusió financera inclou molts fenòmens:
- L’exclusió geogràfica i “desbancarització” (tancament d’oficines, sobretot a les àrees rurals).
- La discriminació conscient o inconscient que duen a terme els gestors financers o els algoritmes informàtics, que exclouen financerament des de persones fins a barris sencers per tenir un perfil social determinat (pobresa, migració, conflictivitat, etc.).
- L’autoexclusió de persones que se senten en inferioritat per la seva falta de cultura financera, per l’exclusió històrica de minories ètniques, les barreres d’idiomes, la falta de capacitats digitals o l’estigma de la pobresa.
- La bretxa digital que suposa una falta de recursos i eines per a fer gestions digitals.
- Etc.
Fons d’inversió
Un fons d’inversió és un instrument financer que permet acumular i gestionar diners de moltes persones (anomenats partícips) que volen invertir de manera conjunta i obtenir un rendiment. Aquesta bossa comuna de diners s’inverteix (en accions d’empreses, en participacions de deute públic, en immobles, divises, matèries primeres, etc.) i els guanys anuals es reparteixen entre tots.
Hi ha molts tipus de fons d’inversió segons en què i com inverteixen. En destaquem un parell:
Fons de pensions. Es tracta d’un tipus de fons d’inversió format per les aportacions de plans de pensions de moltes persones.
Fons voltor. Fons especialitzat en inversions especulatives i situacions de fallida. Dit d’una altra manera, aprofitar la decadència d’algú per comprar barat, revaloritzar i vendre car.
Garantia
De manera general, una garantia és un compromís exigible a una de les parts d’un acord, que es compromet a compensar a l’altra en cas de no complir amb allò pactat o si sorgeix algun inconvenient.
En el món financer, és habitual que ens demanin garanties quan sol·licitem un préstec, perquè el banc té un cert risc de no recuperar els diners prestats (i els interessos) en el termini i en la forma previstos. Per aquesta raó existeixen les garanties.
Les garanties poden ser personals i reals:
- Garanties personals: una o diverses persones avalen l’operació financera i es comprometen de manera solidària a pagar el deute en el cas que qui demana el préstec no pugui pagar-lo. Si l’aval és de diverses persones, es diu “aval mancomunat”.
- Garanties reals: un bé material serveix per compensar al creditor en cas d’impagament del deute. L’exemple més conegut és la hipoteca.
En el món empresarial podem trobar altres tipus de garanties no relacionades amb préstecs. Per exemple, en la contractació pública (quan l’administració busca un proveïdor d’un servei), l’administració sol demanar garanties a les empreses que guanyen un concurs. A la pràctica, l’empresa que guanya el concurs diposita un percentatge de l’import del contracte com a garantia (de manera general, un 5%). Si després no realitza correctament el servei, aquest import serveix com a compensació.
Hipoteca
Una hipoteca és un contracte pel qual garantim el retorn d’un deute amb un bé valuós -generalment una casa, però també podria ser un terreny, un cotxe, una obra d’art…
Els contractes d’hipoteques s’utilitzen per obtenir finançament a llarg termini i per una suma important de recursos. Així, disposar d’un bé com a garantia de pagament redueix el risc del banc (que en cas d’impagament es pot quedar amb el bé).
A l’Estat espanyol, molts contractes d’hipoteca s’utilitzen per aconseguir finançament per la compra d’habitatges. Per això de vegades s’utilitza “hipoteca” per referir-nos al préstec amb garantia hipotecària per a l’adquisició d’un habitatge.
La hipoteca té l’avantatge que el deutor no ha de lliurar el bé en garantia i pot continuar gaudint-ne.
Interès
De la mateixa manera que adquirir un bé qualsevol (una taronja, un cotxe, una llibreta) té un preu, obtenir diners també té un preu. L’interès és el preu al qual comprem o venem els diners. Més ben dit: com que els diners es presten, l’interès es podria definir també com el preu de “llogar” els diners.
Un exemple senzill de préstec per veure com funcionen els interessos:
L’1 de gener demanem un préstec de 5.000 € al banc, que hem de tornar el 31 de desembre. El banc ens ofereix els diners amb un 10% d’interès, que hem de pagar íntegrament al venciment. Quan arribi el 31 de desembre, haurem de tornar els diners del préstec (el “capital”) que són 5.000 € i a més, els interessos. Com que hem acordat un tipus d’interès del 10%, ens toca pagar 500 € d’interessos. En total, haurem de desemborsar 5.500 €.
Els interessos també poden jugar al nostre favor si prestem diners. Per exemple, si adquirim títols de deute públic (lletres, bons o obligacions) tindrem un tipus d’interès al nostre favor. O si fem un dipòsit a termini en una entitat bancària, rebrem un interès.
De vegades es parla d’interès fix i interès variable en relació a un préstec, l’exemple més conegut és el cas de les hipoteques. En aquest cas, l’interès variable seria un tipus d’interès que fluctua al llarg del temps de vida del préstec. Per exemple, un préstec pot tenir un tipus d’interès variable definit com a “euribor + 1%”. Com que l’euribor va canviant al llarg del temps, les quotes mensuals de la hipoteca s’actualitzaran periòdicament per reflectir les variacions del tipus d’interès.
Inversió
Invertir és adquirir alguna cosa que ens dóna un benefici o satisfacció amb la seva propietat.
Com a concepte, ens ajudarà a entendre-ho si el diferenciem d’altres dos: despesa i estalvi.
La despesa implica gastar diners de manera quotidiana, sovint cíclica i en quantitats més petites: tenim despeses cada dia de menjar, subministraments, transport, etc. Per altra banda, exemples d’inversions serien comprar una nevera, una casa o accions d’una empresa. Els imports de les inversions són més grans, i l’ús que en fem d’allò adquirit s’estén al llarg de més temps.
Aquest exemples ens serveixen, també, per veure que no totes les inversions son necessàries i universals. La nevera pot ser imprescindible avui dia, però la casa en propietat és una opció, i la compra d’accions no és una necessitat en cap cas. Cal tenir això en compte perquè, en l’àmbit financer, sovint es parla d’inversions només en el sentit estricte d’adquirir productes financers.
Per altra banda, des del punt de vista financer, cal diferenciar inversió i estalvi:
- L’estalvi són els diners que guardem (en un compte del banc o mitjançant un dipòsit) per futures despeses.
- La inversió seria utilitzar els diners estalviats per adquirir algun producte financer. Implica, doncs, que els diners canvien de mans.
Per exemple, si invertim 1.000 euros en accions d’una empresa, deixarem de tenir els 1.000 euros al nostre compte bancari. A canvi, tindrem un nombre d’accions d’aquesta empresa amb l’expectativa de participar com a soci/a a les juntes, d’obtenir dividends, o d’esperar que pugi el preu (especular).
Normalment, els elements a tenir en compte quan fem una inversió en un producte financer són:
- Rendibilitat / benefici obtingut: què m’aporta la inversió?
- Risc: podria perdre els diners invertits?
- Liquiditat: és fàcil o difícil tornar a tenir els diners invertits a les meves mans?
- Termini: quan obtindré un benefici? Val la pena esperar?
Liquiditat
La liquiditat és la capacitat d’un actiu de convertir-se en diners a curt termini. Aquest actiu pot ser qualsevol bé, incloent-hi els diners, que són per definició l’actiu més líquid.
Altres béns i productes són menys líquids: dos exemples.
- Una acció d’una empresa que cotitza en borsa és bastant líquida perquè hi ha milers d’agents de borsa comprant i venent cada dia i no és difícil transformar-la en diners.
- Un habitatge que posem a la venda és menys líquid, perquè cal un temps per trobar un comprador.
La liquiditat també es pot aplicar a persones i empreses. Per exemple, imagina que tens dos bons amics i necessites demanar 2.000 euros a un d’ells per un imprevist.
- En Joan té 1.000 euros al compte corrent i un pis valorat en 99.000 euros.
- L’Anna té 70.000 euros al compte corrent i un cotxe valorat en 30.000 euros.
Tots dos tenen actius per 100.000 euros, però l’Anna té més liquiditat i podria fer-te un préstec de 2.000 euros avui mateix i en Joan no.
Pla de pensions
Un pla de pensions és un instrument d’estalvi i inversió voluntari i complementari a la pensió pública. Es tracta d’un estalvi a llarg termini destinat a garantir uns ingressos a les persones jubilades, que se sumarien a la pensió del sistema públic.
Diem que és un instrument d’“estalvi i inversió” perquè els diners aportats al pla de pensions no estan quiets: van a un fons d’inversió que anomenem fons de pensions. Els diners del fons de pensions s’inverteixen en diversos productes financers amb l’objectiu d’obtenir una rendibilitat.
Es diu “rescatar” un pla de pensions a recuperar les aportacions fetes. El pla de pensions no només es pot rescatar en cas de jubilació: també si ens trobem amb altres contingències com invalidesa laboral, defunció o desocupació de llarga durada.
Préstec
Un préstec és una operació financera per la qual una persona o entitat atorga una quantitat de diners a una altra persona, a canvi de l’obtenció d’un interès. El préstec requereix un contracte o acord entre les parts.
Els elements més importants d’un préstec són:
- L’import demanat, anomenat “capital” o “principal”.
- El tipus d’interès aplicat (el preu per obtenir el préstec). Pot ser fix o variar al llarg del temps.
- El termini: quant temps tenim per tornar allò demanat.
- El mètode d’amortització, és a dir, la manera en què es tornen els diners (com es calculen les quotes, si n’hi ha). N’hi ha diversos: el mètode francés, l’americà, l’alemany…
A partir d’aquests elements, tindrem un pla d’amortització, és a dir, una taula amb l’import i durada de les quotes.
Exemple senzill de quadre d’amortització: si demanem 1.000 euros a un tipus d’interès del 10% anual, el termini és 6 mesos i utilitzem el mètode d’amortització francès, obtenim un quota mensual de 171,56 €.
Alguns tipus de préstec a conèixer:
- Préstec hipotecari: és un préstec per a l’adquisició d’un habitatge. Normalment, els terminis són llargs (20-25 anys de mitjana) i l’interès baix (aprox. 3,5% de mitjana el 2023). Necessita una garantia o aval.
- Préstec al consum. Serveix per finançar alguna petita inversió (electrodomèstics, mobiliari, etc.). Els terminis solen ser baixos (de 6 a 24 mesos) i els interessos, més alts.
- Préstec amb carència. Implica un període en què no es paguen quotes, o es paguen només interessos. Per exemple, obtenim el préstec i comencem a pagar un any després.
- Préstec participatiu: és un préstec en el qual no hi ha un únic prestador. Per exemple, per a un projecte comunitari local es demana un préstec de 50.000 euros, dividit en 500 títols de 100 euros.
Microcrèdit: és un préstec d’import petit (menys de 3.000 euros), que normalment no necessita aval o aquest està mancomunat; sovint està associat a iniciatives solidàries per combatre l’exclusió financera.
Risc
En l’àmbit financer, associem el terme risc a les inversions i als préstecs. Sempre que tenim uns diners i en volem treure un rendiment, hi ha un grau de risc. Veiem alguns exemples:
- Invertir en accions d’una empresa: les accions poden perdre valor al mercat, l’empresa podria tenir pèrdues (per tant, no obtindríem cap rendiment) o, fins i tot, fer fallida -amb la possibilitat de perdre part o tota la inversió.
- Adquirir títols de deute públic és una inversió de menys risc, perquè un Estat no entra en fallida (a no ser que col·lapsi, la qual cosa és poc probable).
- Si un banc ofereix un préstec a una persona a l’atur, té més risc de no recuperar els diners que si la persona en qüestió té feina, propietats o avals.
Un terme relacionat i popularitzat els anys de la crisi del deute públic (2009-2014) és prima de risc. Es tracta de la diferència entre els interessos que donen dos països als quals podem comprar deute públic. Per exemple, si els bons del tresor espanyols donen un 5% d’interès anual i els bons del tresor alemanys donen un 2% anual, diem que la prima de risc espanyola és del 3% o 300 punts bàsics. Aquesta prima de risc vol dir: donat que Espanya és menys fiable que Alemanya, et dona més interès (una prima, o sigui un premi) per compensar el “risc extra” de prestar-li diners.
