Tota la pesca és igual? Està garantida la supervivència de les confraries a l’Estat espanyol? Quines són les claus per fer un consum de peix de forma conscient?
Un dels mars més explotats del món
L’any 2018, el Mediterrani, juntament amb el mar negre, encapçalava el rànquing de poblacions pesqueres més explotades a nivells insostenibles (78%). Segons la FAO la pesca al Mediterrani i al Mar Negre és de 1,3 milions de tones per any.
Durant segles, el mar Mediterrani ha ofert a les comunitats costaneres una rica quantitat de recursos marins. Això ha permès desenvolupar una activitat pesquera que ha determinat la identitat cultural dels pobles de la Mediterrània.
La industrialització de la pesca a partir de la segona meitat del segle XX, unida a l’increment de la demanda de les consumidores per l’augment de la capacitat adquisitiva, ha provocat que les reserves de biodiversitat marina es trobin en un estat molt vulnerable. Algunes de les espècies més icòniques de la Mediterrània es troben sota gran pressió. Entre les més sobreexplotades s’hi troben el lluç, el peix espasa, la maire, la sardina, el besuc, el llenguado, el turbot, el moll de fang, el rap, la gamba vermella i la cigala. A l’Atlàntic nord-oriental, el bacallà, la sardina, el llenguado i el lluç.
La sobrepesca, el canvi climàtic, la pesca il·legal, les espècies invasores i la degradació i contaminació de l’aigua provoquen la disminució de la biodiversitat marina
La sobrepesca no és l’únic factor que ha provocat la ràpida disminució de la biodiversitat marina. Els efectes del canvi climàtic, la pesca il·legal, les espècies invasores i la degradació i contaminació de l’aigua són fenòmens globals que també afegeixen pressió als ecosistemes marins.
Les regles del joc
Existeixen regulacions d’àmbit internacional, estatal i regional que determinen les milles, el temps, la profunditat, el volum de pesca o la grandària per espècie. Per a Irmak Ertör, Investigadora afiliada al ICTA (Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals)-UAB, a la Universitat de Bogazici d’Istanbul i a la Fundació ENT, un dels principals problemes és que, durant anys, “les legislacions s’han orientat als interessos de la pesca industrial”.
En el cas de Catalunya i el País Valencià, s’estan començant a realitzar plans de cogestió per adaptar la legislació a la realitat de cada espai. “Això està permetent aplicar la millor opció legislativa per a cada espècie i zona i garantir una millor cura de la biodiversitat”, explica Yesmina Mascarell, ambientòloga especialitzada en medi marí i investigadora de la Fundació ENT.
Tota la pesca és igual?
A grans trets, cal diferenciar la pesca industrial de l’artesanal. La pesca industrial es caracteritza per una gran inversió econòmica, l’ús de tecnologia avançada i per realitzar un nombre elevat de captures. En formen part els grans vaixells d’arrossegament, encerclament i palangre, que compten amb radars i sensors per rastrejar els bancs de peixos i amb cambres frigorífiques. Allunyats de la costa, pesquen durant dies i setmanes (pesca d’altura) o mesos (pesca de gran altura). Per la seva gran capacitat pesquera, en general, també s’hi inclouen els vaixells d’arrossegament de mida mitjana que treballen als litorals.
Segons la investigadora Lydia Chaparro a la guia Sin mala espina, dos de cada tres peixos consumits a l’Estat espanyol provenen de la pesca industrial: vaixells espanyols que pesquen en aigües internacionals o bé importacions de tercers països. Paradoxalment, tot i l’arrelada tradició pesquera, Espanya depèn enormement de la pesca exterior, sent el tercer país importador mundial i novè exportador.
Els impactes de la pesca industrial
Normalment, la flota industrial espanyola pesca als mars del Marroc, Mauritània, Senegal o Gambia, països on la legislació per protegir els ecosistemes marins és molt més laxa que a Espanya. Això provoca greus impactes ecològics, com la sobreexplotació de determinades espècies de la zona, per exemple la sèpia o el sorell; i en l’emissió de CO2 a l’atmosfera per la petjada ecològica de l’activitat.
Però la pesca internacional també té conseqüències alarmants en la sobirania alimentària dels territoris i les seves economies locals. Aquest fet fa perillar la forma de vida de moltes persones, alhora que esdevé una de les causes de les migracions cap al nord global. El documental Desert líquid mostra les conseqüències de la sobrepesca. La guia Sin mala espina també ofereix un directori per veure l’estat de pressió sobre les diverses espècies de peix.
Una de les principals multinacionals espanyoles en el negoci del peix és Pescanova, amb presència en més de vint països. L’empresa no només arrossega greus deutes econòmics, sinó també ambientals i socials.
L’aqüicultura, una solució a la sobrepesca?
L’aqüicultura, o cria d’espècies aquàtiques, és una activitat mil·lenària que en les darreres dècades s’ha industrialitzat i ha augmentat enormement, a causa del seu elevat rendiment econòmic.
Però l’aqüicultura intensiva és insostenible per diversos motius, com ara l’impacte ambiental i econòmic que genera la desforestació de grans extensions de boscos costaners, com els manglars, per construir les infraestructures. També provoca greus conseqüències ecològiques a causa de la la fuga d’espècies, la descàrrega de substàncies químiques o residus orgànics propis de l’activitat al fons marí o l’ús de larves procedents del medi natural.
A més, l’aqüicultura d’espècies carnívores o omnívores tampoc resol el problema de la sobrepesca, ja que cal pescar grans quantitats de peixos per alimentar les espècies cultivades.
La pesca de petita escala
De la mateixa manera que podem dir que la petita pagesia alimenta el món, segons dades de la FAO, la pesca de petita escala produeix dues terceres parts de les captures destinades al consum humà directe i suposa el 90% de l’ocupació al sector. A més, al Mediterrani, les dades mostren que la remuneració als treballadors i treballadores és major en la pesca de petita escala que a la industrial.
La pesca de petita escala produeix dues terceres parts de les captures destinades al consum humà
La definició de pesca artesanal és molt debatuda dins el sector i, sovint, varia en funció de la legislació de cada país. Yesmina Mascarell la defineix com aquella que “utilitza tècniques tradicionals amb poc desenvolupament tecnològic, la formen vaixells inferiors als 12 metres d’eslora que pesquen durant menys de 24 hores i en els límits del mar regional, normalment en zones molt properes a la costa”. Es caracteritza per arts de pesca menors, com el tresmall, les xarxes d’emmallament, línies i hams (línies de mà, curricà o palangre), les nanses i les trampes. “Són arts que permeten ser selectius i respectuosos amb la realitat de les espècies i adaptar-se a la biodiversitat en funció de l’època de l’any”, sosté Mascarell. També són més sostenibles que la pesca industrial perquè consumeixen menys combustible i generen més ocupació laboral i arrelament territorial.
Una part del sector pesquer defensa que, en funció del context i la tradició de la zona, els vaixells que compleixen els trets anteriors, però utilitzen els sistemes d’encerclament o arrossegament, també formen part de la pesca artesanal. Mascarell explica que “moltes confraries de Catalunya i el País Valencià hi inclouen l’encercament perquè és una pesca manual que prové del segle XI”. D’altra banda, la majoria d’arts de pesca artesanals han desaparegut o estan desapareixent, de manera que la majoria de confraries a Catalunya sobreviuen amb l’arrossegament i l’encerclament. També cal dir que, en general, els petits vaixells costaners utilitzen sistemes d’arrossegament menys agressius, durant unes hores, en fons sorrenc i amb sistemes de geolocalització, que la pesca d’altura.
El futur de les confraries: sobirania alimentària en risc
La pesca artesanal encara supera la industrial a l’Estat espanyol (77% de les embarcacions el 2014). Tanmateix, com explica Mascarell, “cada any es donen de baixa més barques” a causa de la competència de la pesca internacional i l’aqüicultura intensiva, la pressió urbanística, la construcció de megaprojectes en zones litorals i la pèrdua de la diversitat marina. “En un estudi que estem fent, el 99% dels entrevistats i entrevistades preveien que en 50 anys les confraries ja no existirien”, admet Mascarell.
Per a Cristina Caparrós, impulsora de La Platgeta, un projecte familiar que compta amb dos vaixells a la Barceloneta, “adaptar-nos a la normativa europea ha augmentat les despeses de les embarcacions. A més, la burocràcia i els requeriments ens obliguen a dedicar un sou a jornada completa a les gestions”.
La desaparició de les confraries a l’Estat espanyol no implicarà que la població deixi de menjar peix, ja que els mercats internacionals seguiran abastint el consum. Però s’esvairà la sobirania alimentària del territori i un model, el de les confraries, d’economia local i identitat cultural.
Els pescadors artesanals del món s’estan mobilitzant per teixir xarxes de solidaritat i resistir els impactes de la pesca industrial
Per a Yesmina Mascarell, per garantir la supervivència de les confraries al nostre territori cal “valorar l’ofici de pescador des de l’educació ambiental, oferir l’ensenyament de l’ofici amb formació professional i potenciar els plans de cogestió entre administracions públiques i confraries. També cal reconèixer i fer valdre els oficis de la mar realitzats habitualment per dones”, és a dir, oficis de terra com el de xarxaire (que reparen les xarxes de pesca) i el de les poceres al País Valencià (encarregades de múltiples tasques a la llotja, com recollir el peix que arriba de les barques per dur-lo a subhasta). “Alhora, cal que les dones guanyin representació en els espais de presa de decisions de les confraries, molt masculinitzades”.
En aquest context de risc de desaparició, els pescadors artesanals del món s’estan mobilitzant per teixir xarxes de solidaritat i resistir els impactes de la pesca industrial en les comunitats pesqueres. Un exemple són les xarxes d’Agricultura Sostinguda per la Comunitat (ASC) i Pesca Sostinguda per la Comunitat (PSC).
10 claus per consumir peix de forma conscient
Com a consumidores, també hi ha molt camí per recórrer a l’hora de garantir la biodiversitat dels oceans i fer valdre la pesca tradicional, sostenible i arrelada al territori.
1. Exigir l’etiqueta
La normativa europea relativa a l’etiquetatge exigeix que tot el peix venut disposi d’una etiqueta amb la següent informació: el nom de l’embarcació, la data i el lloc de la pesca i l’art de pesca. Una informació que sovint no apareix i que, a més, segons Sílvia Gómez Mestres, antropòloga social, professora i investigadora de la UAB, és insuficient: “caldria especificar més informació pel que fa a l’art de pesca o les condicions laborals”.
També hi ha certificats opcionals que garanteixen el respecte a mesures ecològiques. Un dels més fiables, per la seva independència, és l’etiqueta Marine Stewardship Council (MSC), que certifica que l’estoc de pesca es troba a nivells sostenibles i permet traçar el procés, que assegura que cada empresa ha passat una auditoria independent.
2. Apostar pel peix local
Comprar peix de proximitat, preferiblement del nostre litoral.
3. Prioritzar la pesca artesanal
Consumir peix capturat per pesca artesanal, encerclament litoral de petites embarcacions o pel marisc de a peu.
4. Consumir peix de temporada
Consumint el peix de temporada i diversificant el consum, podem reduir la pressió cap a les espècies més sobreexplotades.
5. Apostar pels peixos oblidats
Explorar les espècies de peixos oblidats pot ser un repte enriquidor. La guia SOS peix mostra alternatives per als peixos més sobreexplotats.
Entre els peixos oblidats del litoral català, la Cristina Caparrós recomana el pagell, la mòllera o el congre. També apostar per la bròtola en lloc del rap, el lluç o la maira; pel sard en lloc de la daurada; per les palaies en lloc del llenguado; o per la gamba blanca en lloc de la vermella. “Molts peixos oblidats són més gustosos, però potser són més lletjos, tenen més espines o simplement han caigut en l’oblit”. Tot un repte, recuperar la saviesa gastronòmica de les àvies i aprendre a cuinar-los de nou.
6. No comprar peix petit
La legislació determina una mida mínima perquè cada espècie es pugui pescar, i així garantir-ne la reproducció.
7. Apostar pels circuits curts i la venda directa
Anar als mercats i als petits comerços de proximitat que compren a les llotges de la zona. També es pot recórrer a iniciatives que preparen cistelles de peix fresc de proximitat i les distribueixen a cooperatives i grups de consum o fan venda a domicili. A Barcelona hi ha La Platgeta, un projecte familiar que neix d’una saga de pescadors del port de la Barceloneta. A més d’oferir cistelles, també organitzen activitats i tallers de divulgació. El peix de les cistelles es pesca amb arrossegament dels seus dos vaixells o d’altres de confiança que pesquen a la costa de Barcelona i, en la mesura de la disponibilitat, també ofereixen peix de pesca artesanal de la Barceloneta. El Peix al Plat també promou el consum responsable de peix a través d’activitats i de la venda de cistelles de peix fresc que es captura a la zona de Barcelona i es captura per arrossegament i pesca artesanal.
Cal evitar les grans cadenes comercials, on, en general, el peix prové de la pesca industrial o de l’aqüicultura intensiva. A més, “els seus marges com a intermediaris acostumen a ser grans i els pescadors sovint no reben un preu just”, sosté la Sílvia Gómez.
8. Evitar el peix congelat
La captura de peix congelat acostuma a anar associada a vaixells industrials i a l’aqüicultura intensiva, per això val la pena apostar pel peix fresc. Podem congelar el peix a casa, tenint en compte que els peixos blaus com la sardina, el salmó, la tonyina, el moll, el verat o el bacallà no han de romandre al congelador més de tres mesos. Si ens volem assegurar que possibles paràsits del peix no ens afectin (com ara l’anisakis), n’hi haurà prou amb congelar el peix 24 hores a -20º C, o bé assegurar que al cuinar la carn quedi ben feta.
9. Reconèixer el peix fresc
Algunes claus per reconèixer el peix fresc són els ulls, que han de ser brillants i no estar enfonsats, les ganyes vermelloses i netes, sense mucositats, la pell brillant, ferma i esmunyedissa i l’olor, que ha de ser agradable i fresca. En els crustacis, com les gambes o els llagostins, el cap ha de presentar un aspecte translúcid i la closca ha de ser resistent i brillant, sense cap taca fosca en el cos. La carn ha de ser ferma i l’olor de fresc (no a amoníac). En mol·luscs cefalòpodes, com sèpies, calamars i pops, la seva olor ha de ser fresca (no a tinta) i l’aspecte viu amb colors lleugerament brillants. La carn ha de ser ferma i els tentacles resistents. En mol·luscs bivalves, com musclos i cloïsses, la petxina ha d’estar tancada i, si està una mica oberta, s’ha de tancar al tocar-la. El líquid entre elles ha de ser abundant i de color clar.
10. Reduir el consum de peix
Hem d’adaptar el nostre consum a la realitat de la mar mediterrània per garantir la sostenibilitat dels mars i oceans. L’Estat espanyol té un volum de consum de productes del mar dels més elevats del món, proper als 45 quilos de peix i marisc per persona i any.
