El sector aboca cada cop més recursos a la transició energètica, en part a conseqüència dels canvis normatius i, en part, perquè s’ha convertit en un negoci creixent, però, alhora, no ha deixat de finançar els combustibles fòssils.
En paral·lel, tot i que les principals entitats es presenten com a “socialment responsables”, a l’hora de la veritat segueixen tenint un paper important en pràctiques antisocials com ara els desnonaments, el negoci de la guerra o utilitzar filials en paradisos fiscals per abaratir el pagament d’impostos.
“La lluita contra el canvi climàtic és crucial”. “Treballem per construir una societat millor, en la qual els més vulnerables tinguin més oportunitats, i desenvolupem solucions per al progrés social”. Les frases corresponen al Banc Santander i CaixaBank, però, amb petites variacions, podrien assumir-les qualsevol de les grans entitats financeres espanyoles. Al cap i a la fi, es presenten com a socialment responsables, compromeses en la lluita contra el canvi climàtic i sempre disposades a donar suport als més vulnerables. Una anàlisi global de la seva activitat, però, posa en dubte que realment compleixin aquestes premisses. Semblaria, més aviat, que desenvolupen estratègies de greenwashing i socialwashing (rentat de cara verd i social, respectivament).
La part «verda» dels grans bancs…
A la COP25, la presidenta del Santander, Ana Botín, va presumir que el banc “ja és un dels majors proveïdors de finançament verd del món i continuarem incrementant les accions per donar suport cada dia més a la transició cap a un model energètic i producte sostenible”. L’entitat apareix com la líder del sector en la darrera edició del Dow Jones Sustainability Index (DJSI), un índex que mesura la sostenibilitat empresarial en polítiques mediambientals, econòmiques i socials, i assegura que mobilitzarà 120.000 milions de finançament verd fins al 2025 per promoure la transició energètica, a més d’oferir diversos productes que promou com a “verds”.
Els gegants financers estan abocant cada cop més recursos a l’economia verda, però segueixen aportant recursos ingents a la indústria dels combustibles fòssils
El BBVA exposa que, el 2018, va aprovar el seu “Compromís 2025”, a través del qual mobilitzarà fins aquell any 100.000 milions en “finançament verd, infraestructures sostenibles, emprenedoria social i inclusió financera”, disposa d’un ampli ventall de productes que defineix com a “sostenibles” i assegura que donarà suport als clients i sectors que “estableixin estratègies per frenar el canvi climàtic i impulsar el desenvolupament sostenible amb nous productes lligats a la sostenibilitat”.
El Banc Sabadell es presenta com un dels “signataris fundadors” dels Principis de la Banca Responsable de Nacions Unides, amb què es va comprometre “a alinear estratègicament el seu negoci amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible i amb l’Acord de París [que estableix mesures de reducció d’emissions]”.
CaixaBank veu “essencial” accelerar “la transició a una economia baixa en carboni que promogui el desenvolupament sostenible i sigui totalment inclusiva”. L’entitat compta amb una declaració pròpia sobre el canvi climàtic en què es compromet a finançar projectes en aquesta línia i, com les altres tres entitats, també parla de reduir les seves emissions i proveir-se fonamentalment d’energies renovables.
… i el finançament de les energies brutes
Tots aquests compromisos xoquen frontalment amb una altra part del negoci d’aquestes entitats. Tot just l’any passat, CaixaBank va completar la seva sortida de Repsol, de la qual era l’accionista de referència des del 1996. Però es manté com el principal accionista de Naturgy. Segons l’Observatori de la Sostenibilitat, la petroliera i la gasista van ser la segona i la tercera empreses que més van contribuir al canvi climàtic a l’Estat espanyol durant el 2018, a causa de les seves emissions.
El mateix estudi eleva a 1.100 milions el finançament al sector del carbó que els darrers anys ha destinat el Santander, entre préstecs i assegurances, per a projectes a Polònia -les mateixes empreses que La Caixa, a més de Polska Grupa Energetyczna-, la Xina, el Brasil o Alemanya; mentre que el BBVA n’ha aportat gairebé 190 a través d’un crèdit a la xinesa Yangquan Coal Industry.
L’informe «Banking on Climate Change», elaborat per diverses ONG globals, xifra que el BBVA va destinar prop d’11.000 milions d’euros entre 2016 i 2018 a finançar companyies de combustibles fòssils, mentre que el Santander va elevar la xifra a 13.500 milions. Les dues entitats estan entre les principals finançadores de projectes d’un gran impacte ambiental, com el d’Hidroituango, a Colòmbia, que inclou una enorme presa i un gran embassament que ha provocat el desallotjament forçat de milers de persones, que s’han quedat sense el seu mitjà de vida tradicional. El Sabadell també ha participat, de manera directa o indirecta, en el finançament de les principals empreses contaminants de l’Estat, com ara Naturgy.
Índexs de sostenibilitat qüestionables
Yago Martínez, coordinador de l’àrea d’antiglobalització d’Ecologistes en Acció Espanya, qüestiona els criteris i els índexs de sostenibilitat que utilitzen: “Bàsicament formen part d’estratègies de responsabilitat social corporativa (RSC), no són monitoritzables ni exigibles jurídicament, sinó que es basen en compromisos voluntaris que adquireixen els bancs, que són pura cosmètica.” Índexs com el DJSI (Dow Jones Sustainability Index) es guien pels criteris ASG (ambiental, social i bon govern, establerts per l’ONU), que organitzacions ecologistes denuncien que són molt “laxes”, de manera que hi pot entrar gairebé “qualsevol tipus d’empresa”.
Els criteris i els índexs de sostenibilitat que utilitzen els bancs es basen en compromisos voluntaris, no són monitoritzables ni exigibles jurídicament
Per a Sergi Salavert, membre de FETS – Finançament Ètic i Solidari i coordinador del Segell EthSI (Ethical and Solidarity Based Insurance) , el que fa “molta banca tradicional és dir el què fa bé i no pas el què no fa bé, i moltes coses que no fa bé són molt pitjors que no pas les que fa bé. Segurament, el Santander té polítiques internes sobre sostenibilitat però, alhora, és ultrafinançador de combustibles fòssils i això és una incoherència que s’evita des de les finances ètiques”.
“Acció social” sota mínims, amb l’excepció de La Caixa
Tot i proclamar el seu “compromís social”, la realitat és que els recursos que la majoria de bancs dediquen als afers socials és irrisòria, sobretot si es compara amb els seus beneficis. El Santander va guanyar més de 7.800 milions el 2018, però la seva memòria tot just xifra en 58 milions el destinat a “inversió social”, mentre que la seva fundació va abocar-n’hi 6,7 més, però només una petita part (860.000 euros) a l’acció social. El BBVA va tenir uns números verds de 5.324 milions el 2018, el mateix any que va destinar-ne 104,5 a “iniciatives socials”, 31 dels quals a l’Estat espanyol.
L'”acció social” del Sabadell s’articula amb el finançament d’activitats i projectes educatius, de salut o d’integració social, així com cultural. Durant el 2017 —el darrer amb els comptes disponibles-, la seva fundació va destinar més de 4,4 milions a diverses entitats, des d’universitats, centres de recerca o culturals —com el Teatre Lliure, amb 115.000 euros, o l’Associació Amics de l’Òpera de Sabadell, amb 135.000—, entre d’altres. Aquell any, l’entitat vallesana va tenir uns beneficis de més de 800 milions.
La fundació de La Caixa sí que té un pressupost important, que durant el 2019 va situar-se en els 545 milions, gairebé 50 més que l’any anterior, destinats fonamentalment a “l’àrea social, pobresa i cooperació” (309,6 M€), mentre que la resta es va repartir entre “investigació, coneixement i beques” (112,9 M€) i cultura i educació (122,5 M€). Aproximadament, la seva «obra social» va ser una tercera part dels seus beneficis, que durant el 2019 van situar-se en 1.705 milions.
Socialment responsables?
Ara bé, tota aquesta pretesa tasca social contrasta amb pràctiques que directament hi xoquen, com ara tenir filials en paradisos fiscals.
L’informe d’Oxfam Intermón “Quién parte y reparte. La huella de la desigualdad en el IBEX 35” denuncia que, només a l’Estat espanyol, aquestes filials impliquen que anualment s’hi desviïn beneficis empresarials equivalents a uns 15.000 milions, que fan baixar la recaptació per l’impost de societats —i, per tant, els recursos públics— en gairebé 4.000 milions.
En paral·lel, a la pràctica, les empreses de l’IBEX cada cop paguen menys per l’impost de societats. Tot i que el tipus teòric se situa en un 25% dels beneficis, en realitat paguen molt menys, gràcies a deduccions i beneficis fiscals diversos. Així, el tipus real se situava el 2006 en una mitjana del 19,9% dels beneficis, però el 2018 ja quedava per sota del 10%.
El Santander encapçala el rànquing d’empreses espanyoles amb filials a paradisos fiscals, amb 207 —sobretot repartides entre Delaware, als Estats Units, i Irlanda—, mentre que el BBVA en tenia 42 (la meitat a Delaware), CaixaBank, 3 (dues a Luxemburg, una a Suïssa), i el Sabadell, 6 (tres a Andorra, dues a Luxemburg i una a les Bahames).
La pretesa tasca social contrasta amb pràctiques com tenir filials en paradisos fiscals, els desnonaments o el finançament de la indústria de l’armament
El passat gener, en una entrevista televisiva, la presidenta del Santander, Ana Botín, va afirmar que, des del desembre del 2012, la banca no havia desnonat cap persona del seu habitatge habitual a l’Estat. En aquest període, segons dades del Poder Judicial, hi va haver més de 160.000 desnonaments a Espanya per impagament d’hipoteques, molts dels quals tindrien al darrere entitats financeres, segons la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca). El Santander, per exemple, n’hauria estat responsable a través d’Altamira —una immobiliària que comparteix amb fons d’inversió— o la societat immobiliària UCI, que té a mitges amb el banc francès BNP Paribas.
Finalment, la gran banca estatal continua fent diners amb la indústria armamentística, especialment el Santander i el BBVA. Segons el darrer informe “Banca Armada”, que elabora el Centre Delàs d’Estudis per la Pau, el BBVA va destinar 2.673 milions entre 2013 i 2018 a finançar empreses militars, mentre que el Santander va dedicar-hi 2.525 milions. CaixaBank, amb 105, i el Sabadell, amb 95, estan molt per sota, però ambdues entitats han concedit crèdits a Maxam, el gran fabricant de bombes espanyol.
L’investigador en pau i seguretat i autor de l’informe, Jordi Calvo, assegura que “la intenció de la banca és fer el màxim negoci de tots els sectors que pugui, com el militar, que és un sector que té el suport de l’Estat [al cap i a la fi, els principals clients de les empreses militars són els exèrcits estatals] i està subvencionat i, per tant, quasi segur que li garantirà un retorn”. En aquest àmbit, arran de les campanyes d’activisme accionarial han detectat una preocupació de les entitats per la seva “reputació”, sense que això impliqui abandonar una inversió “en un sector que li és rendible”.
Habitatge, fiscalitat o armament, tres exemples de pràctiques habituals en la banca convencional que s’allunyen totalment dels lemes de “banca socialment responsable” que tant pregona.
Aquest article s’ha publicat al Quadern 58 – On van els nostres diners?
L’article complet es pot llegir al quadern.
