Un sondeig indica que, a Catalunya, el 67% de la població pensa que hauria de ser obligatori dur casc, mentre que si només es pregunta als ciclistes, el percentatge baixa al 16%. Anem a pams.
Els cascos per a ciclistes protegeixen de ferides en cas d’impactes menors, però si rebem un cop fort al cap no ens salvaran de gran cosa. Els cascos integrals per a motoristes sí que protegeixen el crani de manera força efectiva, però els ciclistes no en poden dur, perquè quan estem fent esforç físic és necessari que el cap estigui ben ventilat.
A moltes persones, obligar-les a dur casc les faria abandonar la idea o la pràctica d’anar en bici, per incomoditat ja sigui de portar-lo o de traginar-lo. Per exemple, a Austràlia un 35% dels ciclistes va abandonar la bici un any després que entrés en vigor la llei que obligava a posar-se el casc. I, tant des del món ciclista com des de sectors i administracions relacionades amb la mobilitat, està força consensuat que el que dóna més seguretat al ciclista és la presència abundant i normalitzada de bicis al carrer, amb tots els conductors actuant en conseqüència.
És per tot això que al món hi ha poquíssims països on sigui obligatori posar-se el casc per anar en bici; totes les fonts que hem consultat n’indiquen al voltant de mitja dotzena, i algun altre que hi obliga si els ciclistes són menors (vegeu aquest compendi de legislacions sobre el tema). I és que sembla que l’obligatorietat comporta més perjudicis que beneficis. El Consell Europeu de Seguretat en el Transport va fer el 2012 un informe proposant més de seixanta recomanacions als governs europeus sobre polítiques per millorar la seguretat viària dels ciclistes; una de les recomanacions és no fer obligatori l’ús del casc, però sí aconsellar-lo.
Justament Espanya és un dels pocs països on és obligatori dur casc, en concret si es va en bici per vies interurbanes, excepte si hi ha molta pendent, fa molta calor o hi ha raons mèdiques acreditades que ho desaconsellin (Reial Decret 1428/2003; els ciclistes en competició i els professionals es regiran per les seves pròpies normes). Un any després de l’entrada en vigor d’aquesta llei, i segons un estudi de l’Institut Universitari d’Investigació en Trànsit i Seguretat Viària de la Universitat de València, el nombre de ciclistes accidentats que portaven casc va incrementar-se en un 12%, però el nombre de lesions al cap va disminuir en només un 5%. Si analitzem aquestes dades sobre accidentalitat i casc ciclista, procedents de la Dirección General de Tráfico i recopilades pel Sistema Integral de la Bicicleta de la Universitat de Sevilla, veiem que, l’any 2010, només un 10% dels ciclistes accidentats a l’Estat en vies interurbanes van patir ferides al cap. Aquestes ferides van causar la mort a 19 persones, el 68% de les quals duia casc.
El govern ha anunciat que reformarà la llei per obligar a dur casc també en l’àmbit urbà; de moment, el Congrés ja ho ha aprovat per als menors de 16 anys. Una cinquantena d’ajuntaments –entre els quals hi ha diverses capitals de província– i el món ciclista en ple s’oposen a aquesta proposta legislativa; aquí podem veure les opinions contràries d’algunes persones relacionades amb el ciclisme que van ser consultades pel Congrés dels Diputats. El Congrés també va escoltar diverses opinions a favor, entre les quals hi ha la de la Fundación Mapfre. I és que es denuncia que l’obligatorietat del casc fa el joc a les asseguradores: si un ciclista és atropellat en carretera i no porta casc, l’asseguradora pot estalviar-se de pagar-li indemnització, pel fet que incomplia la llei. Temps endarrere també el RACC era partidari de fer el casc obligatori, però actualment ha canviat el seu posicionament, i manifesta que els impactes realment perillosos per a la vida d’un ciclista són els que succeeixen contra un vehicle motoritzat, casos en què el casc hi té poca cosa a fer com a element protector.
El món ciclista voldria que les normatives posessin molt més esforç a minimitzar els perills que a protegir els que els pateixen –i d’altra banda parcialment, ja que els cascos dels ciclistes, com dèiem, no poden ser integrals. Hi ha qui argumenta que dotar de casc el ciclista no està gaire lluny de dotar-ne el vianant, i de fet hi ha més vianants que ciclistes implicats en accidents, tal com podem veure a la gràfica.
Així doncs, per ara i almenys fins a la propera reforma de la llei, els ciclistes urbans i d’almenys 16 anys poden decidir si volen posar-se el casc o no, balancejant personalment els perills a què s’exposen, la prudència i la comoditat.
Mentre escric tot això no em trec del cap un company de planta en una estada meva en un hospital. Ell havia perdut la parla, tenia el coll torçat i difícilment podria recuperar mobilitat a les cames i els braços. Havia caigut anant en bici per la ciutat; el cap li va topar amb el cantell de la vorera i se li va esberlar el crani. No sé si duia casc, però donat com va ser de forta la contusió no crec que li hagués servit de gaire. Resulta que jo també m’havia esberlat el crani, en aquest cas anant en cotxe per carretera i de resultes de l’envestida d’un altre cotxe. Jo estic plenament recuperada, i en el meu cas és possible que sense l’airbag i el cinturó no hagués sobreviscut. Diferents riscos, diferents mesures de seguretat, diferents providències.
Més informació sobre la controvèrsia al voltant de l’obligatorietat del casc ciclista recopilada per Conbici, la Coordinadora en Defensa de la Bici (agrupa 54 associacions i col·lectius ciclistes de tot l’Estat), aquí.
