La banca fa una feina imprescindible i els diners són uns possibilitadors que poden construir una realitat positiva o negativa, segons com s’inverteixi. Malgrat això, el sector bancari actual és dels més opacs del món i dels menys democràtics. És un fet que ens resulta paradoxal si considerem que regeix els nostres designis amb els seus lucratius mercats, que són l’epicentre de successives bombolles i crisis (financera, immobiliària, social, ecològica, alimentària, etc. ).
El sector bancari és també un agent clau de la cultura del benefici sense qüestionaments ètics, del suïcida “creixement sense límits” i d’unes finances deshumanitzades tan desconnectades de la natura com de l’economia real. Un model incapaç de satisfer les necessitats de la majoria i que està lluny del necessari i tridimensional desenvolupament sostenible (econòmic, mediambiental i social). Un model que recompensa la cobdícia, genera pors, desconfiança i desgràcia, excepte per a una elit.
El juliol del 2012, The Economist va encunyar el terme Bankster (fusió de banquer i gànster) per definir la mala gestió bancària contemporània. La crisi de les subprimes; les preferents; la caiguda de Lehman Brothers, l’escàndol de les unitats Forex; la manipulació del Libor; les males praxis fiscals del HSBC posades al descobert per Hervé Falciani; el cas LuxLeaks, amb més de 350 corporacions famoses eludint impostos per Luxemburg; els rescats bancaris; la corrupció de les caixes pàtries; les targetes black, els fraus dels tipus de canvi, i altres tants successos que s’han vist els darrers anys deixen ben clar que el joc de paraules de The Economist és encertat.
El 2014, la prestigiosa revista Nature va publicar un estudi de la Universitat de Zurich sobre si el banquer corrupte neix o s’hi torna i la conclusió va ser la segona opció: “Els nostres resultats contradiuen la idea que els empleats de banca són més deshonestos per se. Al grup de control es van comportar de forma honrada. Només quan vam activar el seu rol de banquer van mantenir una conducta deshonesta”, va indicar Michel André Maréchal, coautor de la investigació, assenyalant l’arrel del problema: “La banca viu en una cultura de deshonestedat”.
Però malgrat que pugui semblar un oxímoron, hi ha bancs ètics o amb valors i dipositar-hi els nostres diners és una eina potent de transformació social i mediambiental. Al contrari que la banca convencional, no inverteixen en projectes que violin els drets humans; que participin en la producció o comercialització d’armes; que impliquin un impacte mediambiental negatiu (energies fòssils, nuclears, etc.); que tinguin situacions d’explotació laboral i/o infantil; que estiguin vinculats a jocs d’atzar; que mercantilitzen el sexe; que facin investigacions mèdiques en subjectes dèbils o animals; que practiquin la cria intensiva sense criteris de certificació ecològica; que excloguin minories; que estiguin relacionats amb règims totalitaris; que es vinculin amb la indústria pelletera; que facin servir substàncies perilloses per a la salut; que estiguin participades per empreses o entitats acusades de corrupció, ni que infringeixin la llei, els codis de conducta o les convencions internacionals.
A Espanya hi ha dues entitats així amb estatus bancari: Triodos Bank, que opera des de 2004, amb més de 219.000 clients els 2017, i Fiare que ho fa des de 2005 amb 2.646 clients. Una de les grans diferències és la seva transparència radical pel que fa referència a cada cèntim ingressat i que no inverteixen en borsa ni en economia financera i/o especulativa. També hi ha assegurances ètiques com les que faciliten Arç i Seryes, que tampoc fan inversions perilloses i tenen el segell EthSi. Un canvi de model econòmic i productiu demana unes finances que contemplin el món d’una forma menys cobdiciosa i perjudicial que l’actual. I nosaltres, com a consumidors i consumidores conscients, amb un simple canvi de compte (o assegurança) podem fàcilment donar impuls a aquest canvi tant desitjable.
