Aigua, un dret i no una mercaderia

L’entrevista a Miriam Planas, ex-portaveu de la plataforma Aigua és Vida, obre el Quadern 64 d’Opcions, Aigua. Com gestionem aquest bé comú? La resposta no només vindrà dels núvols. Un número dedicat al tema de l’aigua i que ens permet reflexionar, en moments de sequera, sobre els usos que fem d’aquest bé tan essencial i sobre la manera que tenim de gestionar el que és un bé comú i un Dret Humà universal.

Em sembla obvi fer-te aquesta pregunta, però és el punt de partida d’aquest quadern: l’aigua com a bé comú o l’aigua com a objecte de negoci?

Entenem que l’aigua no ha de ser un negoci, sinó que l’aigua és un dret humà i la seva gestió ha d’estar guiada pels principis de sosteniment de la vida i no pels principis de generació de negoci, que és el que tenim amb la gestió privada.

Parles de la presa de consciència sobre el nivell de privatització. Quin tipus de gestió predomina a Catalunya?

A escala mundial, el 90% de la població s’abasteix a través d’operadors públics. A Catalunya, un 78% de la població s’abasteix a través d’operadors privats. A Europa tenim un 80% de gestió pública, a Espanya un 50% i a Catalunya poc més d’aquest 20%.

És davant d’aquest panorama que neix Aigua és Vida i es comença la lluita per les remunicipalitzacions, que se sumen a les lluites ecologistes ja existents. L’any 2015 es llancen els mapes de l’aigua a Catalunya al web d’Aigua és Vida, que mostren l’alt grau de privatització de la gestió de l’aigua municipal, el monopoli de l’empresa Agbar, i es fan públiques les dates de finalització de contractes en molts municipis. Això facilita l’impuls de campanyes de municipalització.

Em pots parlar del concepte de Nova cultura de l’aigua?

Hi ha un manifest fundacional del que entenem per Nova cultura de l’aigua. Diu, bàsicament, que l’aigua ha de ser per a la vida, la de les persones i la dels ecosistemes. En un primer nivell, hi ha l’aigua que sí o sí s’ha de garantir, i aquí parlem, per exemple, de garantir cabals ecològics suficients perquè als rius s’hi pugui desenvolupar la vida d’animals, plantes, etc., i alhora garantir l’abastament de les persones. En un segon nivell, hi hauria l’aigua per al negoci i en un tercer, l’aigua per a l’oci. En definitiva, és plantejar-nos per a què fem servir l’aigua: hem de parlar de la quantitat d’aigua, sí, però hem de plantejar-nos també què hi ha darrere de les demandes d’aigua. Aigua per a què i aigua per a qui. Així, si l’aigua és per fer negoci, en cap cas no pot passar pel damunt dels cabals ecològics, per exemple.

Entenc que, quan hi ha una gestió privada de l’aigua, aquesta gestió de la demanda amb mirada de preservar els ecosistemes fluvials i els cabals ecològics no s’aplica. I quan parlem de gestió pública?

Quan parlem de remunicipalitzacions no parlem només de gestió pública, sinó de gestió pública i democràtica de l’aigua. Parlem de recuperar el control de l’aigua pels ajuntaments, però també per part de les persones usuàries, de la ciutadania. Perquè hem oblidat el saber de l’aigua: no sabem d’on ve l’aigua que bevem, desconeixem en quin estat es troben els rius, etc. En aquest sentit, les remunicipalitzacions suposen l’oportunitat de recuperar el control de l’aigua pels ajuntaments i també la possibilitat de recuperar el coneixement sobre l’aigua de manera generalitzada. En Joan Gaya, quan parla d’això, ens explica que als anys 80 els ajuntaments es preocupaven per garantir serveis bàsics (escoles, asfaltats de carrers, etc.), i l’aigua no entrava en aquestes prioritats; va ser llavors quan moltes gestions de l’aigua es van deixar en mans privades.

Per tant, una gestió pública, tal com l’entenem, representa l’oportunitat de recuperar el control sobre l’aigua. I en l’escenari d’emergència que vivim, on cada vegada en tindrem menys, serà molt important que els ajuntaments i la ciutadania puguin decidir per a què utilitzen aquesta aigua.

Com podem garantir l’interès comú i no només polític en un sistema de gestió pública de l’aigua?

Nosaltres proposem observatoris participats per la ciutadania, o assemblees ciutadanes. Un bon exemple és l’Observatori de l’Aigua de Terrassa, que és un espai que ajuda a prendre decisions posant en comú els interessos no només de l’ajuntament o de l’empresa d’aigua, sinó també de la ciutadania. D’aquesta manera es garanteix millor que es vetlla pel bé comú en la presa de decisions.

Alhora, els observatoris són espais per fer accessible la informació. Sovint en el món de l’aigua, com passa en el de l’energia, ens trobem amb un alt nivell de tecnificació del discurs, que allunya la possibilitat que la ciutadania hi participi. I si parlem d’aigua per a què i aigua per a qui, tothom hi ha de poder participar i disposar d’informació accessible i comprensible.

De quina manera, en canvi, el model privatitzat no afavoreix aquest dret a l’aigua de què parlem i quines conseqüències té aquest model per a la població?

Des d’Aigua és Vida fa molts anys que denunciem els impactes de la privatització. De fet, la lluita comença amb la Guerra de l’Aigua de Cochabamba, l’any 2000. El que va passar llavors a Bolívia és que es va privatitzar l’aigua i la ciutadania va sortir en massa per denunciar la pujada dels preus. Aquest increment del preu és el primer impacte per a la ciutadania que té el model privat de gestió. 

Un altre efecte del model privatitzat són els talls de subministrament i el desconeixement, per part de les administracions locals, de les afectacions d’aquests talls en la població. 

A banda d’això hi ha el que anomenem costos il·legítims de les operadores privades. 

Finalment, hem de parlar de transparència i opacitat. Enfront de les dificultats per accedir a dades reals de les companyies, veiem constantment campanyes publicitàries que l’únic que fan és promocionar la marca quan la ciutadania no té el dret a escollir quina és la seva companyia subministradora, sinó que li ve donada. Quin sentit té que estiguin fent publicitat? En un sistema de gestió pública, aquests diners es podrien invertir en campanyes de conscienciació per donar a conèixer el cicle de l’aigua, les necessitats que tenim, etc., en comptes de promocionar la imatge de l’empresa.

Encara una última conseqüència d’aquest model privatitzat és l’acumulació de poder per part de les empreses: poder econòmic, jurídic, mediàtic. Ens trobem amb corporacions que tenen més poder que els ajuntaments. I sovint, quan es decideixen a remunicipalitzar, comencen a rebre demandes de l’empresa subministradora. I això genera por entre els ajuntaments.

M’agradaria que ens parlessis del dret humà a l’aigua i al sanejament. On queda recollit i quins mecanismes hi ha per fer-lo realment efectiu?

El dret humà a l’aigua va ser reconegut per les Nacions Unides l’any 2010, tot i que a casa nostra, per exemple, fins al 2015 encara es feien talls en el subministrament. Una de les demandes d’Aigua és Vida és que aquest dret es reconegui al més alt nivell, tant a Catalunya com a la resta de l’Estat espanyol, a la Constitució, a l’Estatut, etc. Des de Red Agua Pública, que és l’organització amb qui treballem a escala estatal, s’està treballant una llei de mínim vital per al dret humà a l’aigua. Un moviment important relacionat amb aquest dret va tenir lloc a l’any 2014, amb la primera Iniciativa Ciutadana Europea. Aquesta iniciativa de participació ciutadana va tractar justament del dret humà a l’aigua i va recollir més d’un milió i mig de signatures. Cal dir, però, que malgrat la forta mobilització, el Parlament Europeu va fer una recomanació a la Comissió Europea perquè recollís el dret humà a l’aigua, però la Comissió Europea no ho va fer.

Queda, doncs, molt camí per recórrer perquè els països reconeguin oficialment el dret humà a l’aigua. Lleis com la 24/2015 de Catalunya ens ajuden que, de facto, s’estigui complint, com a mínim pel que fa a talls.

De quina manera la llei contra la pobresa energètica ajuda a garantir el dret a l’aigua?

La Llei 24/2015 és un exemple de les lluites aconseguides en els àmbits català, estatal i europeu. I una victòria que ens cal continuar celebrant perquè ha permès que gairebé no es facin talls de subministrament a Catalunya. A banda, també ens ha servit per canviar el relat i assenyalar que, també quan hi ha gestió privada, la garantia del subministrament ha d’anar per davant dels beneficis i que, per tant, s’ha de fer alguna cosa amb el deute de subministrament que les famílies no poden assumir. Abans no es parlava de la responsabilitat d’aquestes empreses amb relació al deute acumulat per les famílies; ara, hem aconseguit no només que no hi hagi talls de subministrament, sinó també que les empreses es facin corresponsables del pagament d’aquest deute.

El dret humà a l’aigua ha de garantir que no hi ha talls en el subministrament i el preu assequible a l’aigua

Tot i així, el dret humà a l’aigua va més enllà d’evitar els talls de subministrament.

Sí. A banda de l’accessibilitat, que hauria de garantir que no hi ha talls en el subministrament, es refereix també a l’assequibilitat, és a dir, que l’aigua tingui un preu assequible, a la qualitat i a la disponibilitat. 

Alhora, hi ha certs criteris que són comuns a tots els drets humans, com són la transparència, l’accés a la informació, la participació i la rendició de comptes. I aquí hi ha encara molta feina per fer, tant en la gestió privada com en la pública. 

Ens cal continuar treballant per garantir una informació a l’abast de la ciutadania.

Sí, necessitem moltes experiències per avançar en aquest aspecte. Es parla molt de sistemes intel·ligents, de smart city, etc., però es fa poc per mantenir la ciutadania informada. Caldrien campanyes de sensibilització per explicar el cicle de l’aigua, d’on ve, per a què la utilitzem, les problemàtiques associades, què podem fer-hi, etc. Per tant, vol dir invertir en transparència per obtenir no només aquestes dades, sinó per posar-les a disposició i pensar formes de participació que permetin a la ciutadania prendre decisions de manera informada en matèria d’aigua.

I aquí és on entren en joc els observatoris…

La primera experiència va ser l’Observatori de París. Aquí tenim l’Observatori de Terrassa, o el de Cadis… Ara també se n’ha fet un a Xàtiva. Trobem algunes experiències, però encara ens queda un llarg camí per recórrer. Ens falta cultura democràtica, també en matèria d’aigua. I ens cal també explorar formes publicocomunitàries que permetin una gestió participada.

Canviem una mica de tema. Parlem d’emergència climàtica i de sequera?

El primer que cal dir és que, amb l’emergència climàtica, la disponibilitat d’aigua disminuirà. Tots els estudis apunten que tindrem més episodis de sequera, més inundacions i, per tant, que cal adaptar les ciutats i la gestió que fem de l’aigua. Però és important dir que no és que tinguem poca aigua, sinó que la gestionem malament.

Hi ha garantia d’aigua urbana?

Aquí tornem al punt d’abans. Mai es fa la pregunta d’aigua per a què. I abans de dir que no ens arriba prou aigua o que en necessitem més quantitat per garantir determinat projecte, hem de preguntar-nos sobre l’ús que farem d’aquesta aigua. Ara mateix, en els plans directors d’aigua de l’àrea metropolitana, per exemple, es dona per fet que hi haurà un augment de la demanda. Però, per què es dona per fet això? Per què no ens plantegem quedar-nos tal com estem? 

No és que no hi hagi aigua, sinó que no hi ha una planificació real

Això tindria a veure amb el creixement urbanístic?

Sí. Mentre seguim construint noves urbanitzacions o noves construccions, que és el que es preveu als plans directors urbanístics de l’àrea metropolitana, difícilment podrem garantir l’aigua. Si actualment ja costa, per què ens continuem plantejant noves edificacions i noves cases que necessitaran més aigua? Això mateix passa, per exemple, a la costa catalana: les zones del litoral són molt denses urbanísticament, tenen molta demanda d’aigua i molt poca disponibilitat… Deixem de construir en aquestes zones perquè no podrem garantir l’aigua!

Per tant, no és que no hi hagi aigua, sinó que no hi ha una planificació real. Es basa en el pressupòsit que farem arribar l’aigua allà on vulguem, en comptes de planificar en funció de l’aigua disponible, que és el que hauríem d’estar fent.

Em parles de disponibilitat d’aigua, però en quin estat es troba l’aigua de què encara disposem?

Aquest és un altre dels grans reptes que tenim! Com recuperem les masses d’aigua que hem malmès? Per exemple, tenim un greu problema de contaminació d’aqüífers per nitrats a Osona i a moltes zones de Catalunya, perquè tenim una cabana porcina que no podem assumir. Vuit milions de porcs a Catalunya, i seguim augmentant! De nou, en comptes de revertir aquest creixement per tal de poder recuperar l’aigua dels aqüífers, no s’està fent en cap cas una política per revertir-ne la contaminació ni una política activa per investigar quants purins s’estan abocant, per exemple. Es confia en noves tecnologies que possibilitaran el creixement sense contaminar. La realitat, i l’anunci de sancions des de la UE, ens demostra que aquestes suposades miraculoses solucions no fan res més que agreujar el problema. En aquest sentit, calen polítiques actives per recuperar l’estat de molts aqüífers per tal que les reserves estratègiques d’aigua estiguin disponibles.

La incidència de granges porcines als aqüífers és evident i alarmant, però… i en àrees urbanes? Com afecten aquestes àrees?

A les zones urbanes ens passa que quan edifiquem impermeabilitzem el sòl, amb la qual cosa impedim que, quan plou, els aqüífers es carreguin. A més, augmentem el col·lapse del sistema de sanejament contaminant ciutats, ecosistemes, aigües superficials i costaneres. Per tant, mantenir els pocs sòls agrícoles que queden a les zones urbanes és fonamental  per a la sobirania alimentària, per permetre que l’aigua de pluja s’infiltri i minimitzi les inundacions provocades per les cada vegada mes intenses pluges torrencials, així com augmentar les zones verdes a les ciutats i la vegetació per tal d’incrementar la recàrrega dels aqüífers i també perquè facin de refugi climàtic contra les altes temperatures. 

Per tot el que m’has dit, podem entendre que no s’estan fent prou polítiques actives per preservar i per restaurar les masses d’aigua disponible?

Sí, i no s’està fent prou perquè es compleixi la llei o es compleixin les sentències que reclamen la restauració. Per exemple, un altre gran problema a Catalunya és la salinització del riu Llobregat. I aquí cal fer complir les diferents sentències sobre els runams del Bages, especialment la causa penal per salinització (242/14), exigint un pla de recuperació ambiental, una fiança proporcional i la retirada del runam salí amb un calendari dels treballs detallat. 

Parla’m d’altres polítiques que trobeu a faltar.

En general, podem dir que trobem a faltar polítiques encaminades a evitar el deteriorament  d’aquestes fonts naturals de què disposem, que serien un element clau conjuntament amb polítiques d’estalvi, d’aprofitament d’aigües grises i pluvials, polítiques que evitin la proliferació de grans infraestructures que encariran substancialment el preu de l’aigua com, per exemple, les dessaladores o l’aigua regenerada. Per nosaltres, les polítiques de regeneració d’aquests ecosistemes i dels aprofitaments en origen haurien d’anar per davant o al costat d’aquestes grans infraestructures. De fet, aquestes grans infraestructures segueixen la lògica de mantenir el sistema i el model d’oferta que tenim, sense qüestionar-nos el per a què o per a qui de l’aigua.

Em pots parlar de la gestió en origen de les aigües de pluja?

Aquí ens enfrontem a un gran repte i és pensar com podem retornar les aigües pluvials de les ciutats als aqüífers, per tal d’evitar que es barregin amb la del clavegueram i se’n vagin a les depuradores. Quan l’aigua de pluja es barreja amb la del clavegueram tenim una gran quantitat d’aigües brutes que, quan plou molt, acaben anant al mar perquè les depuradores no les poden absorbir, amb els conseqüents episodis d’elevada contaminació del mar. Per evitar això, hem d’apostar per la gestió en origen de l’aigua de pluja, per exemple la gestió comunitària de les aigües o la infiltració en aqüífers.

I la gestió comunitària de l’aigua de pluja, com seria? Me’n dones algun exemple?

Seria, per exemple, aprofitar l’aigua que es podria fer als edificis. Hi ha municipis com Sant Cugat que tenen una ordenança per promoure la recuperació de les aigües de pluja i les aigües grises. Tot i així, t’haig de dir que és un tema complex, perquè tenim un clima mediterrani i plou poc, però quan plou, plou molt! Però es tracta de sistemes que poden aprofitar aquest volum.

Aquesta entrevista forma part del Quadern 64 d’Opcions. Si vols llegir-la completa, subscriu-te a Opcions i te l’enviarem de franc!