El Christian i el Jordi surten a comprar. Abans, agafen el carro, hi posen bosses, un envàs buit de detergent i una carmanyola. El Jordi no pot evitar somriure quan recorda la vergonya que li va fer el primer dia que, a la parada del mercat, va demanar que fiquessin l’hamburguesa en el recipient que ja portava de casa. Avui la carnissera ja no s’estranyarà que no vulguin l’hamburguesa amb safata de porexpan, perquè ja els coneix, però saben que la clientela encara els mirarà amb curiositat. Fins no fa gaire, a ells tampoc no se’ls hauria acudit portar els envasos de casa per evitar els d’un sol ús. Però ara són consumidors conscients i ja no saben fer-ho d’una altra manera.
Tot és començar
A casa seva el consum va canviar gràcies a la campanya #JosocCoco, impulsada per Rezero. El repte? Viure trenta dies sense generar residus. Per aconseguir-ho, han hagut de canviar molts hàbits i han descobert establiments propers que els ho posen fàcil. Ara compren a botigues del barri on venen a granel i ja no van a les grans superfícies: “No anem al súper perquè veiem que esta tot envasat.” Això sí, tot i que viuen a l’Eixample de Barcelona, amb molta oferta comercial, per comprar llet a granel han d’anar al barri del Clot. Però això tampoc els suposa un problema: “Em ve de pas per anar a la feina”, comenta el Christian, “així que no és un gran sacrifici.” Per a ell la llet és un bàsic: la necessita per preparar-se els iogurts. Des que ha après a fer-se’ls a casa, estalvia cada setmana una dotzena d’envasos que abans anaven al contenidor groc.
I ara tampoc hi llencen envasos de detergents: “Tothom pot anar a comprar els productes de neteja i higiene personal a granel, és molt senzill: gastes el primer envàs i, després, el reutilitzes.” En Jordi destaca que molts dels canvis que han hagut de fer per evitar residus han significat tornar a hàbits de quan era petit, com utilitzar tovallons de roba per no gastar-ne de paper, retornar els envasos de vidre o portar un carro per anar a comprar.
El Christian se sent orgullós d’utilitzar la bossa de malla sense nanses quan va a comprar verdura o fruita i es resisteix a usar els guants de plàstic. Ens comenta, somrient, que se sent observat quan posa la fruita a la bossa de malla “la gent que continua usant bosses de plàstic em miren estranyats i es pensen que estic robant”. També han tornat a utilitzar la cafetera tradicional per fer el cafè en comptes de la màquina que necessita càpsules de plàstic i alumini. I han deixat de fer compres per Internet per evitar els enviaments que, sempre, vénen amb embolcalls de plàstic enormes i innecessaris.
Tot i els canvis que expliquen, destaquen que no inverteixen més temps a fer la compra. “Pot semblar que anar al súper és més ràpid que comprar a la botiga de barri, però en realitat, no és així i, fins i tot, gastes menys diners”, comenta el Jordi. Ell abans comprava les hamburgueses en envasos de quatre unitats “i com que el Christian és vegetarià m’acabaven sobrant i es feien malbé”. Ara compra al dia: “Si sé que he de venir a dinar a casa, me’n compro una i llestos. Ah! I me l’enduc en un tàper.”
El Jordi també ha deixat de comprar enciam tallat en bosses de plàstic. “S’acabava fent malbé!”, es queixa el Christian. I estan contents d’haver après a fer-se l’aigua amb gas. En canvi, hi ha productes que no troben sense plàstic: el menjar pel gos, per exemple. “Antigament hi havia pinso a granel, però ara ens costa trobar-lo, almenys al barri.”
Durant el repte han pres consciència del volum de residus innecessaris que generaven i han après coses que ja incorporaran en la seva quotidianitat. Tot i que el Christian reconeix que per ser un consumidor conscient cal organitzar-se una mica més i planificar les compres, els dos estan d’acord que no hi haurà volta enrere: “És com un canvi de xip. No creiem que tornem a la vida d’abans. Ara tenim sempre al cap els residus, però d’una forma còmoda, sense estressar-nos”, comenta en Jordi.
El repte #Josoccoco: 5 famílies, 30 dies, 0 residus
És possible viure sense generar residus? Fins a quin punt cal canviar d’hàbits de consum per aconseguir-ho? Rezero s’ha presentat a casa de cinc famílies i els ha plantejat un repte que els ha revolucionat el dia a dia: viure sense residus durant un mes. I per posar-ho una mica més fàcil, també els ha donat unes ajudes: una gerra per filtrar aigua, una cantimplora, embolcalls reutilitzables, una carmanyola per anar a comprar productes a granel i una bossa de malla per posar-hi fruita i verdura.
Mentre dura la prova, les famílies es van gravant per deixar constància del procés, tant dels èxits com de les dificultats. Setmana rere setmana, els vídeos demostren que els canvis necessaris capgiren els hàbits diaris. I no sempre és fàcil trobar recursos per evitar els residus. Les dificultats varien en cada cas, segons les necessitats i l’entorn. Per exemple, no és el mateix si vius a la ciutat que si ets en un entorn rural. En els dos casos hi ha avantatges i inconvenients.
Des de Rezero ho tenen clar: cal un canvi de paradigma de consum, però també és necessari transformar processos de producció i distribució i aconseguir més implicació de les administracions públiques. Una proposta? oferir incentius econòmics per a qui faci menys residus.
Hàbits, incomoditats i avis
En Guim tot just tenia unes setmanes de vida però ja havia disparat el volum d’escombraries de la família. Cada vespre, quan el seu pare, el Dani, sortia a llençar la bossa del rebuig, s’esgarrifava de la pila de bolquers que hi duia. Per això, quan des de Rezero els van proposar el repte de reduir els residus durant un mes, ell i la Cecília, la seva parella, no ho van dubtar.
Per a aquesta família de Cistella, a l’Empordà, el canvi més important va ser introduir-se al món dels bolquers de roba. “D’entrada sembla complicat, però després aprens com funcionen i ja està.” Per això en Dani insisteix que la gent no desisteixi a la primera. La Cecília afegeix que, tot i que cada dos dies han de fer rentadora, econòmicament els compensa molt. Ella també ha començat a fer servir discos de lactància reutilitzables. Abans n’usava de plàstic i paper i se’ls havia de canviar cada vegada que alletava. Els de roba “són molt més còmodes, més suaus i es poden rentar”. Els que no ho tenen tan clar són els avis de la criatura, que els diuen que “no cal tornar a aquestes incomoditats”.
El Dani i la Cecília reconeixen que cal fer un esforç organitzatiu, però els fa feliços no haver d’anar carregats al contenidor de rebuig. I és que no tan sols han reduït en bolquers, també en envasos de iogurts (ara n’estalvien vint a la setmana) i altres coses envasades. “Sempre compràvem al supermercat. Tot envasat, per anar ràpid”, comenta el Dani, que ara fins i tot compra la llet a granel a una granja. “No érem conscients del que tenim a prop de casa. La fruiteria ens ve de camí, igual que la xarcuteria i el forn de pa”, afegeix. I, quan van a la xarcuteria del poble, si un producte el tenen envasat, no se l’enduen.
També van més sovint a comprar i no malgasten tant de menjar. Els dos coincideixen que comprar als petits comerços “fa més poble” i té un valor afegit, com per exemple, quan et recomanen la millor fruita, et diuen quina és la de temporada o t’informen d’on procedeix. “I de tant en tant em donen alguna recepta”, afegeix el Dani, que creu que ara, que cuinen més a casa, han guanyat en salut. A ells, anar a comprar amb carmanyoles i bosses reutilitzables els sembla que només requereix un esforç molt petit comparat amb els beneficis que n’obtenen.
Ara bé, la Cecília i el Dani també han descobert que la societat no potencia aquest tipus de vida “residu zero” i que has de fer mans i mànigues per no generar residus. “Moltes vegades, per més que expliquis que no vols plàstic, te’l segueixen posant.” A més, quan el Guim ha començat a anar a l’escola bressol han hagut de tornar als bolquers d’un sol ús. Ara els de roba són només per a casa on, això també, continuen sense fer servir tovalloletes.
Guerra al plàstic
La Goretti no és una principiant en el consum conscient. Fa temps que forma part d’una cooperativa de consum agroecològic del barri de Gràcia, a Barcelona, on també comparteix pis amb tres altres persones. Creu que la veuen com l’excèntrica de la casa: un li posa en dubte que el que fa serveixi per a res, l’altre li diu que molt “guai”, però no s’hi suma. El cas és que ella, que està entestada a consumir productes ecològics i de proximitat, ha acabat assumint tasques que no li pertoquen, com ara, la compra de detergent per a la rentadora que ha de fer avui abans d’anar al mercat.
Ja feia anys que havia començat a introduir canvis d’hàbits, però el pas endavant més important el va fer fa un parell d’anys quan, farta de veure platges inundades per tot tipus de plàstic, va decidir deixar de comprar a establiments on l’utilitzen als envasos. Ara, quan surt a comprar, porta el seu envàs reutilitzable i “si me’l deixen utilitzar, genial i, si no, me’n vaig”. Per això, abans de sortir de casa ha agafat una ampolla reutilitzable. A la botiga on la reomplirà de detergent només li posen una condició: que no sigui un envàs d’ús alimentari, per motius de seguretat. Un cop a l’establiment, la Goretti aprofita per comprar una pastilla de sabó per al cos, que li dura molt més que el gel. Surt de la botiga satisfeta perquè amb aquests costums estalvia una bona quantitat d’envasos al cap de l’any, però el que li agradaria de debò seria convèncer els companys de pis per fer plegats un sabó casolà que ha vist a Internet.
Del que està molt contenta és d’haver incorporat a la seva vida les calces Cocoro, que absorbeixen la menstruació. Ja fa anys que fa servir la copa menstrual, però encara la complementava amb salvaslips d’un sol ús, perquè les compreses de roba no li acaben de semblar còmodes. Ara, amb l’invent de la cooperativa Femmefleur, per fi podrà tenir la regla sense generar residus.
La Goretti ens explica que el següent gran repte és l’aigua. De moment la consumeixen de garrafa, però vol instal·lar un filtre a l’aixeta. “He explorat el carbó actiu, però segueixo buscant alguns filtratges que siguin econòmics i rendibles.” De moment, ella intenta reduir el consum d’aigua per a neteja i higiene. Ara es renta els cabells dos cops a la setmana, i així també estalvia xampú. Ha descobert que a vegades caiem en un “excés de neteja” i això, de vegades, fins i tot ens pot portar problemes a la pell.
L’alimentació li resol força la cistella ecològica de la cooperativa, però li cal complementar-la. Per això, de tant en tant, va al mercat municipal. Fa anys també comprava productes, com ara el seitan, en un supermercat ecològic. Però ara ja no hi va perquè “no deixa de ser un súper i perquè moltes de les coses les venen envasades en plàstic”. Com que no ha trobat la manera de comprar el seitan sense l’envàs de plàstic –perquè fins i tot el proveïdor de la cooperativa, que ha estudiat alternatives, el comercialitza així–, va decidir resoldre-ho fent-se el seitan a casa. Només ha de comprar la farina de gluten a granel i dedicar una estona a preparar-lo. La llet de vaca la compra a granel en una botiga del barri d’El Born i també ha deixat de consumir llets vegetals envasades: ha après a fer-se’n una, de civada, casolana. “Ja fa anys que he deixat de comprar plats preparats en aquests supermercats ecològics i si vaig a una botiga de precuinats hi porto el tàper”, comenta.
Però a la Goretti no tan sols li preocupa el plàstic. També és conscient que amb la tendència a acumular coses, estem esgotant els recursos del planeta. Per això li rondava pel cap la idea de muntar al barri una mena de “biblioteca de coses”. La idea era que el veïnat es deixés de tot, des del trepant a la tenda de campanya. Llavors va topar amb Lendi, una iniciativa de consum responsable que, a través d’una aplicació i un xat telefònic, ja ha fet realitat aquesta idea en diversos barris de Barcelona. Així la Goretti ha conegut altres graciencs amb ganes de compartir i ja li han deixat unes quantes coses, com ara llibres i un carretó per anar a comprar.
A través de Lendi també ha après a fer-se la pasta de dents. N’hi va ensenyar la Sara, en un taller que va oferir a través de la mateixa xarxa, en la qual també participa. La Sara creu que amb les accions de consum pots canviar les coses però que cal difondre i compartir l’acció amb el teu entorn. “Però t’ho has de creure, perquè qualsevol canvi d’hàbits implica un canvi personal”, comenta. La Sara viu al barri del Poblenou amb la seva parella. A casa sempre han separat i reciclat però ara, plegats, investiguen com tenir menys impacte sobre l’ambient a l’hora de satisfer les necessitats bàsiques de consum. Abans llençaven una bossa plena de residus de plàstic per setmana al contenidor groc. Ara, només una al més.
Aquest estiu van apuntar-se al repte internacional Plastic Free July (“juliol lliure de plàstics”) per posar a prova la seva capacitat de reduir la petjada ecològica i lluitar contra la contaminació que els plàstics causen als oceans. Durant un mes van evitar comprar coses envasades amb aquest material i van organitzar “vermuts sense plàstics”, als quals els assistents havien de portar menjar i begudes evitant els envasos.
La Sara és conscient que no han aconseguit encara un estil de vida “residu zero”, però està contenta de comprar la fruita i verdura del Maresme, directament al productor, i la carn i els embotits sense envasos d’un sol ús. “Sempre els portem el tàper i ara ja ens coneixen i mai ens posen envàs.” El més complicat, diu, és que als centres comercials o súpers accedeixin a usar el tàper perquè tenen el seu propi protocol. “Tot i així, els he deixat un suggeriment a la bústia”, comenta.
Sobre incoherències, perills i dificultats
“Em sembla pràcticament impossible ser consumidora conscient al 100%”, diu la Goretti. Ella intenta buscar sempre la coherència, però a vegades no té clar quina és la millor opció. Per exemple, quan es renta les dents i recorda que el seu raspall de bambú ha hagut de viatjar des de la Xina per arribar al seu lavabo. També té dubtes amb les nous de sabó, un producte natural que serveix per rentar la roba que no està gaire bruta. No desprenen cap tipus d’olor. Es posen en un mitjó o en una bosseta i, en contacte amb l’aigua, treuen una espuma, la saponina. Cada bola dura entre dues i tres rentades. Però provenen d’un arbre del Nepal i la Goretti es pregunta si realment val la pena.
Ella també veu el perill de caure en una mena de fervor consumista d’opcions conscients. Suggereix que potser, abans de comprar l’“alternativa conscient” a un producte d’un sol ús, cal preguntar-se si pots prescindir del producte, en qualsevol format. I posa l’exemple de les canyetes d’acer inoxidable. La Goretti confessa que viu “èpoques de pura obsessió amb algun tema, com el de les garrafes de l’aigua. He pensat fins i tot d’anar als laboratoris perquè m’analitzin l’aigua que consumeixo. Però penso que ja he anat incorporant coses i que això ha de ser una mica progressiu i sense atabalar-me.”
Pagesia heroica i criança conscient
La Cristina sap que al Baix Llobregat hi ha un moviment de resistència i la seva família hi dona ple suport amb la compra setmanal. Com ella mateixa explica, en una comarca industrial, amb una forta pressió demogràfica i clivellada per autopistes, autovies i xarxes ferroviàries, viure de treballar la terra és revolucionari. Per això ha decidit consumir fruita i verdura produïda per una família pagesa de la mateixa ciutat on viu, Sant Feliu de Llobregat, que, a més, està fent el pas a l’agricultura ecològica.
A casa són quatre: ella, el seu company, el Víctor, i els seus dos fills, el Pau i l’Alba. A l’escola que han triat per als nens consumeixen llegum d’agricultura ecològica i fruita i verdura de proximitat. “Fins i tot, alguna cosa surt de l’hort que tenen i cuiden entre els alumnes.” De vegades, però, a l’escola mengen productes que a casa intenten evitar. “No en fem un problema si els donen un iogurt amb envàs de plàstic o amb sucre ni tampoc quan, a casa dels amics, en comptes de berenar pa amb crema de garrofa, mengen Nocilla. No passa absolutament res.”
A la cuina hi tenen tres garrafes de vidre de vuit litres. “Ja no se’n veuen gaires, però tenim la sort que a la nostra bodega de tota la vida encara les podem reomplir.” L’arròs i la pasta els compren ecològics i a granel en un molí fariner de Sant Vicenç de Castellet, on venen farina, gra i cereals. Es van acostumar a comprar-hi quan van anar a viure a Collbató, buscant un entorn rural per a la família. Ara han tornat a Sant Feliu, però hi van un cop l’any a fer una compra gran perquè els surt més bé de preu que en altres llocs.
A casa gairebé no consumeixen carn i, quan en compren, la busquen ecològica o van a la carnisseria de tota la vida. “Els nens a l’escola ja en mengen i a casa les iaies també els en donen. Intentem no abusar-ne”, comenta la Cristina.
Van començar a participar de les xarxes de roba de segona mà quan ella es va quedar embarassada. “Tothom ens deia, ‘no compreu res!’. I ens arribaven caixes de vint quilos de roba.” El vuitanta per cent del que vesteixen els seus fills és aprofitat i el que ja no els fa servei ho fan circular cap a cases on hi ha nanos més petits. La Cristina comenta que tot plegat significa un estalvi important perquè, sobretot els primers anys, canvien de talla molt sovint. També els cotxets de passeig i les cadiretes de seguretat per al cotxe els els han deixat. “L’única cosa que hem comprat són les trones.”
L’aposta de la Cristina per la lactància materna és clara. Amb el Pau van acabar de manera consensuada als cinc anys i l’Alba en té tres i mig i segueix prenent pit. “Per mi la lactància ha estat la millor inversió de la meva vida, perquè durant els primers sis mesos de vida l’alimentació és natural, gratuïta i sana. Una inversió en salut, perquè reforça el sistema immunitari.” Reconeix que implica que la mare estigui més lligada, però troba que haver-se de llevar a la nit per anar a escalfar un biberó tampoc no és una gran solució. Ells han optat per dormir, fins fa poc, tots plegats a la mateixa habitació. Així, si a la nit havia d’alletar, gairebé ni es despertava. A més, amb els discs de lactància reutilitzables no genera residus i també explica que, quan després del darrer embaràs li va tornar la regla, es va passar a les compreses de roba i n’està encantada.
Pel que fa a les joguines, intenten que no se’ls n’acumulin massa però, com diu ella, és complicat perquè “el tema regals a vegades se t’escapa de les mans”. Sobretot els primers anys, “els nens rebien una quantitat desmesurada de joguines”. Ara alguns familiars ja els pregunten què necessiten abans de comprar res, però a altres els agrada més fer una sorpresa i “apareixen amb coses que de vegades no saps què fer-ne”. De tant en tant, prèvia conversa amb el Pau i l’Alba, fan tria de joguines i en donen a altres nens o les porten a l’escola bressol.
Però no totes les joguines que tenen són regals. A diferents llocs de la casa n’hi ha de fetes pel Pau. Ha construït un vaixell utilitzant oueres, rotlles de cartró de paper higiènic i molta creativitat. Ara està fent una bola de discoteca amb cd-rooms vells. El mateix Pau ens ensenya el contenidor de les piles i la colònia de romaní que ha fet amb les seves mans.
La Cristina creu que mirar la televisió incita els més petits a consumir. Ens explica que en Pau estava molt enganxat als dibuixos i de seguida que es llevava en posava. En arribar de l’escola, també. “L’any passat vam desconnectar el cable de l’antena i li vam dir que s’havia espatllat. Va protestar dos o tres dies i ara ja s’ha acostumat”, ens explica la Cristina. Ara només veuen els DVD que ell tria i així no s’empassa els anuncis de joguines que apareixen a la televisió.
La Cristina va deixar de treballar per poder dedicar-se als nens. Així també va guanyar temps per buscar opcions de consum que estiguessin més d’acord amb la seva manera de veure el món. Es va convertir en una mestressa de casa apoderada, orgullosa de prendre decisions sobre què mengen, què consumeixen i a qui paguen les factures. I segons el Víctor, el fet de dependre només d’un sou també obliga a consumir menys i posar més consciència en el que es compra.
Expliquen amb satisfacció que han aconseguit reduir trenta euros al mes de factura d’electricitat, que paguen a la cooperativa Som Energia. “Porta’m la factura de la llum i et diré què has de fer per reduir”, els va dir un veí expert en renovables. Ara consumeixen menys energia i també paguen menys. El Víctor explica que el primer pas va ser reduir potència i passar a la tarifa de discriminació horària. “Des de la nit al migdia, pagues l’electricitat a meitat de preu i l’altra franja horària, un vint per cent més cara. Tenim catorze hores barates i deu de cares. Amb les barates tenim molt de marge.” Posen rentadores i rentaplats només a la nit o de bon matí. Han posat un temporitzador a la caldera elèctrica, de manera que només treballa de nit (menys hores que abans, i a meitat de preu), i l’aigua els aguanta calenta fins que la necessiten. A més, no tenen calefacció. El pis està ben orientat i hi toca el sol tot el dia. Si fa fred, ens abriguem i intentem usar poc els radiadors elèctrics.
Pel que fa a Internet, han trobat la manera, amb l’assessorament de la cooperativa Guifi.net de compartir-la amb uns quants veïns, a través d’un servei de connexió gratuïta de l’Ajuntament. “Necessites instal·lar-te una antena i tenir visió directe amb el campanar de l’església de Sant Feliu perquè és on hi ha el servidor de wifi”, explica el Víctor. “L’únic inconvenient és que la connexió és amb servidor intermediari proxy i no podem connectar els mòbils a la xarxa, però amb els ordinadors sí.”
A més, són socis de Som Connexió, amb qui tenen contractada la telefonia. La Cristina ens explica que és una cooperativa del Baix Llobregat que ara també comença a oferir Internet.
L’experiència d’una veterana
Les filles de la Mariona tenen quinze i divuit anys. Ella va fer servir bolquers de roba per a la petita, fa més de deu anys que utilitza la copa menstrual i ha consumit molt temps fruita i verdura de cistella ecològica. Es pot dir que ja és una veterana del consum conscient, però sap de què parla quan diu que l’entorn no afavoreix que els nens i joves n’incorporin pràctiques. De la copa menstrual, per exemple, no en volen sentir a parlar. I de més petites, ella feia els iogurts a casa, però no va poder sostenir-ho: quan les nenes van començar a créixer van descobrir que els agradaven més els de l’escola o els de casa de les amigues.
També ha deixat de comprar la cistella ecològica. Segons la Mariona, “si el barri m’ho posés fàcil i còmode encara ho faria”. Això sí, és incapaç d’anar a un supermercat a comprar res que sigui per menjar, de manera que fa la compra de producte fresc al mercat d’Hostafrancs del barri de Sants i intenta consumir en comerços de barri i productes de proximitat.
I tampoc no ha desistit amb l’ús de la bicicleta. Va començar a moure’s amb dues rodes per la ciutat el 2004, quan encara hi havia ben pocs carrils bici. És el seu vehicle d’ús diari, econòmic, saludable i sostenible. La bicicleta que té estava abandonada i amb l’ajuda de la cooperativa Biciclot la va recuperar. Amb ells també va fer un curset per aprendre rudiments de mecànica i saber fer el manteniment del seu vehicle.
A més fa intercanvis de casa per viatjar. “Ja en dec haver fet uns vuit: Holanda, Anglaterra, Suècia, País Basc, Olot… Et permet viatjar d’una altra manera: conèixer el país des de dintre, convertir-te en un veí més. Es tracta d’una relació basada en la confiança i no en els diners. I a més, fas llaços amb gent de realitats diferents.”
Compartir l’alegria
Després d’anys de consum conscient, la Mariona ha hagut de deixar enrere alguns hàbits que havia incorporat, però n’hi ha d’altres als quals ja sap que no renunciarà mai. El Christian i el Jordi només fa un mes que han començat, però també tenen clar que hi ha canvis que ja són per sempre. Estan tan contents del seu no estil de vida que tenen ganes de “contaminar” el seu entorn de consum conscient. Ens expliquen que un amic seu acaba de penjar a una xarxa social, tot feliç, una foto d’una poma tallada i pelada en una bosseta. “Mare meva! la poma ja porta el seu envàs natural! Quantes coses a canviar!”, exclama el Jordi. Ara planegen fer una festa “residu zero” a casa perquè tenen ganes de compartir el que han après i sumar nous companys de viatge.
*Fotografia de la capçalera de l’article: Dani Codina
