Si ens preguntem quan es van tòrcer les coses en el desenvolupament humà –“en qué momento se jodió el Perú”, segons la pregunta que formula Zavalita a Conversación en la catedral, la novel·la de Mario Vargas Llosa–, i anem tirant enrere successives bifurcacions en què es diria que vam prendre el camí equivocat, arribarem segurament a un moment clau: la domesticació d’animals i plantes que ens va introduir en aquella fase revolucionària de la història de l’Homo sapiens que anomenem Neolític. Bestiar, camps de cultiu i poblats sedentaris, fa uns deu mil anys.
Pot ser que llavors ens equivoquéssim de camí? Per poc que es reflexioni sobre l’assumpte, s’aprecia que els monocultius de plantes de cicle anual són una “mala solució” ecològica. Comporten tres greus fonts de danys: l’erosió, per haver de llaurar la terra cada temporada, despullant-la una part de l’any; les plagues, en artificialitzar-se els agroecosistemes fins al monocultiu; i la progressiva pèrdua de biodiversitat silvestre i agrícola. Pot ser que fa uns deu mil anys domestiquéssim espècies equivocades i les cultivéssim de formes errònies? Al llarg del segle XX, diferents formes alternatives de pensar i practicar l’agri-cultura han respost afirmativament aquesta sospita inicial. En vull revisar ara de forma breu dues de les més importants. En el decenni de 1970, a Austràlia, Bill Mollison es va preguntar: si a la natura, a cadascun dels ecosistemes terrestres, algun tipus de bosc representa el funcionament ecològic òptim (allò que podem anomenar clímax sense idealitzar-lo massa), ¿per què la nostra agricultura no funciona com un bosc? No podríem crear agrosistemes molt diversos que fossin una mena de boscos comestibles, combinant diverses plantes útils per aprofitar la llum solar en diferents nivells –arbres, arbusts, plantes d’horta–? A partir d’aquesta intuïció, es va desenvolupar la permacultura (“agri-cultura permanent” de policultius), que per una part desenvolupa mesures pràctiques altament suggestives –“cultivar sol”, “collir aigua”, horts forestals, conservació de llavors…– i per altra banda, les inscriu en el marc “ecosòfic” molt més ampli de la construcció de eco-comunitats autosuficients. Fa poc, David Holmgren explicava aquestes nocions bàsiques en una valuosa entrevista, i abans les havia exposat en una obra de referència, Permacultura. Principios y senderos más allá de la sustentabilidad. A més, el 2017 es va traduir una proposta de reconstrucció social global amb arrels permaculturals, La vía de la simplicidad de Ted Trainer.
Aquí tenim una via extraordinàriament valuosa per avançar. Amb un punt feble, no obtant això: la permacultura amb prou feines s’ocupa dels cereals com el blat, l’arròs o el blat de moro –que constitueixen, en canvi, la base de l’alimentació humana–. Què fer? La proposta que Wes Jackson i la resta d’investigadors del Land Institute de Salina (Kansas) investiguen des del 1976 ha estat batejada com agricultura de sistemes naturals, i està basada (com la permacultura) en la idea de policultius perennes. La idea de biomímesis és clau (la vaig explorar al meu llibre Un buen encaje en los ecosistemas): una investigació agroecològica que es proposi com objectiu l’autèntica sostenibilitat ha d’idear agro-ecosistemes amb una estabilitat i productivitat comparable a la dels ecosistemes naturals. Però en aquest cas no mirem cap al bosc sinó cap als prats.
Ara bé, el que trobem a la naturalesa –en els ecosistemes silvestres– no són de cap manera monocultius de cicle anual, sinó associacions de plantes perennes. Wes Jackson va mirar al seu voltant, a Kansas, i el que va veure com a exemple va ser la planura americana. Les investigacions del Land Institute han demostrat que agroecosistemes modelats d’acord amb l’exemple de la planura són viables: policultius estables de plantes perennes. En aquests policultius, les arrels perennes protegeixen el sòl; se’n preserva la fertilitat amb les aportacions de les plantes (algunes poden fixar el seu propi nitrogen de l’aire); la diversitat impedeix el desenvolupament de plagues; amb prou feines calen aportacions externes d’energies no renovables. Entre altres resultats, el Land Institute ja ha aconseguit desenvolupar una varietat de blat perenne a la que han anomenat Kernza, i preparen el llançament de la llavor a escala nacional abans del 2015.
Agrosistemes de policultius perennes que funcionen com boscos i com prats (en el nostre país s’hauria d’imitar, sobretot, els ecosistemes mediterranis). Dues extraordinàries línies de desenvolupament que apunten a fer les paus amb la naturalesa en l’àmbit agrari, amb una producció d’aliments suficient per a l’enorme població humana que avui habitem el tercer planeta del Sistema Solar.
