En general, el debat sobre el model macroeconòmic a les institucions o els grans mitjans es desenvolupa entre dos pols o eixos. D’una banda, el neokeynesianisme de base socialdemòcrata amb més o menys dimensió ambiental en les seves noves versions de Green Deal i amb un grau més o menys elevat de defensa de l’Estat del benestar i antiausteritat. A l’altre pol, el relat neoliberal de la reducció desenfrenada de la despesa pública amb una determinada sensibilitat per conservar alguns mecanismes redistributius. En aquest nivell macro també sorgeixen altres plantejaments d’arrel ecologista amb un pes marginal en el debat principal, com pot ser la prosperitat sense creixement o l’steady state economy. Però, més enllà d’aquest imprescindible debat macro, existeixen realitats d’importància creixent que no quadren fàcilment en aquest taulell i que poden semblar micro, però que també podrien arribar a parlar d’allò macro.
Em refereixo a tot el fenomen de construcció i innovació socioeconòmica transformadora que, quantitativament, té un pes limitat, tot i que creixent. És difícil d’acotar i mesurar, però existeixen estimacions recents que l’economia social i solidària representa el 7% del PIB de l’economia de Barcelona, a partir de 4.600 entitats i empreses. Si ens ho mirem des de la dimensió qualitativa, sobretot en àmbits locals, el seu pes específic encara és més elevat. De fet, diverses de les apostes municipalistes que van arribar als governs el 24 de maig les han incorporat a les seves àrees i programes de promoció econòmica i desenvolupament local. Aquest ecosistema d’economies transformadores, que amb més o menys extensió sorgeix a les nostres xarxes i ciutats, comprendria el següent: economia social i solidària, economies col·laboratives, economies comunitàries, economies feministes, economies cooperatives, emprenedoria social i economia circular, entre d’altres.
Una de les necessitats que està apareixent, tant des de l’activisme com des de l’administració, és relatar aquest fenomen, no com una suma de processos aïllats, sinó com un ecosistema d’experimentació on diferents comunitats o àmbits, en funció dels seus bagatges, cultures, possibilitats o prioritats, experimenten i construeixen noves pràctiques socioeconòmiques.
En aquest article, sense cap ànim d’assentar càtedra ni d’emular una mena d’agència de qualificació social, però sí d’obrir debat i, sobretot, visibilitzar realitats, intentaré fer una foto d’aquest ecosistema, no tant des dels conceptes com des de les pràctiques. Estic convençut que és als espais impurs que assumeixen riscos on molts cops es produeixen les disrupcions més grans des del prisma de la moral de la responsabilitat webberiana, és a dir, aquella que prioritza les conseqüències reals dels actes més que la puresa dels fins.
El primer repte és delimitar quins fenòmens introduïm al mapa. Em proposo tres criteris:
- Que hagin desenvolupat un determinat paradigma-marc conceptual. No calen tesis doctorals o nobels d’economia, però sí un marc mínim.
- Que tingui certa vocació de moviment social, és a dir, d’influir en la societat, el debat polític i en les polítiques públiques encara que, per ara, sigui de manera desarticulada.
- I el més important, sens dubte: que impliqui un conjunt de pràctiques, projectes i experiència de fer economia de manera diferent a l’hegemònica.
Els eixos que faig servir no són els únics possibles, però són els que m’ha semblat que podien marcar les diferències de prioritats de manera més il·lustrativa. L’eix horitzontal marca el compromís pel que fa a minimitzar o internalitzar l’impacte social i ecològic de la seva activitat productiva. L’eix vertical marca el compromís respecte de generar estructures de repartiment de poder, valor i rendiment més distribuïdes o igualitàries. Per descomptat que, com qualsevol foto, simplifica moltíssim la realitat, exagera una mica els trets i les posicions tenen sentit en la mesura que són relatives. Per tant, mirem de lluny més que de prop i veurem si, al final, aquesta simplificació ajuda a visibilitzar aquest ecosistema a qui encara no el veu.
Economies col·laboratives
Es refereix a tot aquest univers de projectes, empreses, comunitats i plataformes, gairebé sempre de base digital, que permeten compartir (en anglès, sharingeconomy) i intercanviar, però també vendre o llogar objectes, serveis i coneixements entre iguals, i també entre empreses i consumidors.
Ara mateix, és probablement una de les economies transformadores que més polèmica aixeca i amb més punch mediàtic. El primer Ouishare Fest, esdeveniment de referència que es va celebrar fora de París i que va tenir lloc el novembre passat a Barcelona, és una mostra de la potència de la comunitat col·laborativa en aquestes latituds.
Resulta força complex acotar-la, ja que sota aquest paraigua podem trobar des d’empreses oligopòliques multinacionals (Airbnb, Uber) fins a projectes d’intercanvi als barris, passant per comunitats globals com la Viquipèdia. Això és el que permet que sigui transversal a l’esquema. Per a alguns pot ser una debilitat com a economia transformadora, per a altres forma part de la seva força irrompre en espais com l’empresa i l’emprenedoria convencional de base digital. Podeu trobar un molt bon repàs dels seus riscos i potencialitats a la revista 48 d’Opcions o a Alternativas Económicas.
Dins d’aquest ampli univers, podríem distingir un tipus de projectes amb una clara vocació transformadora i que podríem definir com a producció de procomú: solen funcionar partint d’estructures on la dimensió jeràrquica i contractual són molt limitades i el que es produeix disposa de llicències lliures i/o accés lliure.
Economia social i solidària (ESS)
Podríem dir que sorgeix de la mescla de l’economia popular llatinoamericana i el cooperativisme europeu, i el seu moment fundacional es remunta al Fòrum Social Mundial de Porto Alegre (Brasil). Univers de base molt activista, tant per la seva vocació transformadora com per la composició dels seus promotors. Això li permet jugar a la part més transformadora del quadrant en ambdós eixos. Es troba en un moment d’expansió (la 4a Fira de l’ESS catalana va atraure 20.000 persones i una cosa similar passa amb la Fira del Mercat Social de Madrid). No obstant això, el seu repte és poder arribar a altres sectors socials i econòmics sortint de cercles més activistes i endogàmics. De fet, té una gran penetració entre els moviments socials o associatius però és molt limitada en el món de l’empresa convencional. Respon de manera molt nítida als tres criteris i es troba ben posicionada en els nous municipalismes, sobretot en el relat. Se sol pensar en cooperatives però també inclou fundacions, associacions i projectes sense entitat jurídica. A Espanya i Catalunya, i a escala global, l’ESS ha construït articulacions federades interessants com la XES, REAS o RiPESS.
Economia cooperativa (inclou les societats laborals)
Un sector del cooperativisme ha estat el promotor de l’ESS però no tot el cooperativisme s’identifica amb l’ESS. La seva ubicació a l’esquema es basa en què, simplement pel fet de ser cooperatives o societats laborals, el repartiment del poder i la propietat de les empreses són elements diferenciadors respecte del sector convencional. No obstant això, en moltes cooperatives i, en particular, en algunes de les grans, tant agràries com industrials o de comercialització (com Eroski), es reprodueixen pràctiques de l’empresa convencional.
Si ens fixem en l’altre eix, l’experiència em diu que les cooperatives tendeixen a tenir una preocupació pel seu impacte social i ecològic més elevada que l’empresa convencional, ja sigui perquè ho porten a l’ADN, com a conseqüència de la seva gestió/propietat més democràtica, o perquè es dediquen a sectors relacionats. Però hi ha de tot, d’aquí ve la seva posició a l’eix.
En qualsevol cas, són el portaavions de les economies transformadores pel bagatge acumulat de dècades de construir economia real amb pes al PIB i estar present de manera transversal en l’economia i la societat. Molts van voler signar la seva defunció amb la caiguda de Fagor (empresa clau del grup cooperatiu basc més gran del món, el grup Mondragón) però la realitat confirma que, en general, les cooperatives han estat més resilients a la crisi que l’empresa convencional.
Economies comunitàries
Ens referim a totes aquelles articulacions col·lectives que busquen satisfer necessitats i on, generalment, el pes del treball voluntari és primordial i l’accés no és tant el pagament com la pertinença i participació en una comunitat o grup. Em refereixo a horts comunitaris, grups de consum, xarxes d’intercanvi, bancs del temps o grups de criança compartida. La seva dimensió comunitària i, generalment, assembleària, fa que la col·loqui a l’eix vertical com a màxim exponent de poder distribuït.
És potser el paraigua conceptual menys desenvolupat i, per tant, el sector menys articulat. D’alguna manera, també forma part de l’ESS i està estretament lligat a les economies de les cures, però la realitat és que a les xarxes d’ESS juga un paper secundari però creixent. Malgrat el seu discurs de base, no queda clar que estigui implantada als barris i sectors socials més populars o colpejats per la crisi. Existeix un resum i un catàleg a la revista 44 d’Opcions.
Economia del bé comú
Sorgeix molt més vinculada al món empresarial convencional que altres economies transformadores i, de fet, té el potencial d’arrossegar una empresa convencional perquè faci una transició. Disposa d’un balanç que s’inspira en 5 principis l’esdevenir de l’empresa. Per a alguns, seria simplement una responsabilitat social corporativa més sincera i compromesa (que no és poc). Per a altres, un plantejament de nou paradigma econòmic transformador, però amb capacitat de penetració al món empresarial convencional.
La seva ubicació a l’eix respon al fet que no posa tant èmfasi en la distribució de la propietat o el poder, tot i que en compte la democràcia interna o la ràtio salarial. Però el seu fort és el compromís d’impacte social i ecològic, per això ocupa tot el quadrant superior dret. Sorgeix molt lligada a un economista austríac com a fundador, cosa que li ha donat un cert personalisme i, alhora, un pes mediàtic efectiu. El nou conseller d’economia del govern valencià, Rafael Climent, és un defensor d’aquest paradigma.
Economia social (d’inserció sociolaboral)
Moltes vegades es fa servir aquesta etiqueta per referir-se a tot l’univers d’economies transformadores, però en aquest cas la utilitzaré per referir-me bàsicament a empreses, fundacions o centres especials de treball, que tenen com a objectiu principal la inserció sociolaboral de col·lectius en risc d’exclusió. És un sector per al qual l’administració està molt preparat i on existeixen polítiques més concretes i assentades.
Els seus punts forts són l’articulació, l’impacte social positiu evident en àmbits molt complexos i el seu recorregut de treball conjunt amb l’administració. Aquesta última fortalesa també podria ser una debilitat des de la perspectiva de la dependència econòmica. Alguns reflexionen que no seria positiu que les economies transformadores quedessin reduïdes a un caràcter pal·liatiu de determinats col·lectius.
Economies feministes
Potser és el moviment d’economia transformadora d’articulació més recent, tot i que disposa d’una macroanàlisi molt potent i, tant en l’àmbit acadèmic com en el movimentista, es troba en plena expansió. De fet, actualment s’està fent una recopilació de pràctiques i projectes d’economia que “faci possibles vides que mereixin ser viscudes”. Té una íntima relació conceptual i sociològica amb l’ESS. De fet, l’he ubicat de manera conjunta. Tal com va resumir molt bé Alicia Rius: “Els feminismes són al patriarcat el que l’economia social i solidària és al capitalisme”. Podríem caure en la simplificació de pensar que les EF són projectes d’ESS fets per dones però la clau no és tant el sexe dels membres dels projectes com el posar en primer pla la invisibilitzada economia de les cures.
Existeixen altres economies transformadores que no m’he atrevit a col·locar perquè no tinc clar si en el seu estat actual ja responen als tres criteris que he esmentat més amunt o només a un o dos d’ells. Per exemple, a només un paradigma (economia circular), pràctica (emprenedoria social o verda), sector econòmic (economia verda), subgrup de les exposades anteriorment (economies directes, l’emprenedoria col·lectiva i transformadora…) o branca acadèmica (economia ecològica). Però, per sort, la situació evoluciona constantment.
Els reptes i les potencialitats plantejats a l’expansió d’aquestes economies són immenses, la conversa ha de continuar… Continuem.
Algunes dades quantitatives de les economies transformadores:
Informe del mercat social català
Panorámico del mundo asociativo
Sobre consum col·laboratiu [en anglès]
Data de publicació original de l’article: 10.03.2016.
