Sabem que el creixement material no pot continuar indefinidament en una biosfera finita –i de fet ja som més enllà dels límits del creixement, per evocar el títol de l’important primer informe del Club de Roma el 1972–, però tota la nostra vida socioeconòmica i la ideologia dominant s’organitzen entorn de l’aberrant suposició contrària. Com escrivia Barry Commoner el 1971, al seu clàssic The Closing Circle:
“La civilització humana implica una sèrie de processos cíclicament depenents entre si, la majoria dels quals [població, ciència i tecnologia, producció econòmica…] presenten una tendència inherent a créixer, amb una sola excepció: els recursos naturals, insubstituïbles i absolutament essencials (…). És inevitable un xoc entre la propensió a créixer dels sectors del cicle que depenen de l’home, i els severs límits del sector natural. És clar que si l’activitat humana al món –civilitzat– ha de conservar la seva relació harmònica amb tot el sistema global, i sobreviure, cal que s’acomodi a les exigències del sector natural, o sigui, l’ecosfera”.
Aquest ajustament l’hauríem hagut d’emprendre fa trenta, fa quaranta anys: les opcions de canvi gradual tenien llavors cert sentit. Avui hem deixat que la situació es deteriori tant que el gradualisme ja no serveix. Si tenim en compte alhora les exigències de justícia i de sustentabilitat ecològica (és a dir, si creiem que les societats humanes viables no poden recolzar en el privilegi d’uns pocs i el genocidi de la majoria de la humanitat), llavors sabem que, en societats riques com la nostra, l’ús de materials i energia ha de disminuir en nou desenes parts aproximadament. No es cansa de repetir-ho –i té raó– Ted Trainer en un important llibre seu recentment traduït al castellà, La vía de la simplicidad.
Així que “consum responsable” (que és indissociable de la producció responsable) vol dir, en primer lloc, molt menys consum. Fins al 90% menys, si pensem en la base material de les pràctiques de consum.
És impossible, es dirà. I en certa manera és així. Només que pertany a la condició humana haver de plantejar-se les tasques impossibles (educar éssers lliures, construir la ciutat democràtica… i també, avui, sobreviure al Segle de la Gran Prova sense perdre de vista els horitzons d’emancipació humana). Alguna cosa així suggeria la gran Simone Weil en un de les seves anotacions de La gravetat i la gràcia:
“Tot bé veritable comporta condicions contradictòries i, per tant, és impossible. Aquell que de debò mantingui fixa la seva atenció en aquesta impossibilitat i actuï, farà el bé.”
