Les companyes d’Opcions em conviden a una col·laboració regular amb la revista. He dubtat força abans d’acceptar. Per què? Crec que les reflexions que hi puc aportar contrarien bastant les expectatives que la majoria de la societat alberga sobre el terrible nus amb què hem lligat les qüestions de producció, consum, ecologia i sustentabilitat. Són veritats (aproximacions a la veritat) que la societat essencialment no vol sentir. “Usted no se lo cree”, va titular Ferran Puig Vilar el seu benemèrit blog sobre canvi climàtic. “Vostè potser no vulgui llegir aquesta columna”, podria jo titular aquesta secció.
En una de tantes pàgines de publicitat corporativa amb què les grans empreses intenten el seu greenwashing (rentat de cara verd) hom llegeix tot aquest enfilall d’imperatius: “Reutilitza i recicla. Cuida l’aigua. Connecta persones. Aposta per la innovació. Consumeix responsablement. Respecta la biodiversitat. Promou l’eficiència. Impulsa la recerca. Mou talent. Utilitza energia neta. Fomenta l’economia circular. Treballa en xarxa. Emprèn sostenible”, etc. No es tracta només que el funcionament ordinari del capitalisme, sobretot en la variant de capitalisme clientelista neocaciquil que preval al nostre país, discorri en sentit contrari a tot aquest reguitzell de bons consells (i per tant els esforços individuals de moltes persones benintencionades xoquin contra barreres sistèmiques més d’hora que tard). Passa a més que el paradigma de “desenvolupament sostenible” i “capitalisme verd” en el qual se situen aquests imperatius s’ha quedat ja molt, molt vell –en a penes un quart de segle de recorregut.
L’extralimitació (overshoot en diuen els anglosaxons) de les nostres societats pel que fa als límits biosfèrics ha aconseguit tal magnitud, el sobreconsum de recursos és tan immens, la degradació de la biosfera tan ràpida, la velocitat de l’escalfament global va augmentant tant, que avui no hi ha una altra sortida a la crisi ecologicosocial que una contracció econòmica d’emergència. Assumpte sobre el qual la nostra societat –i vostè, probablement, que m’està llegint– no vol ni sentir parlar.
D’això intentaré parlar en els mesos que segueixen.
Un amic i company d’aventures, el científic de sistemes Carlos de Castro, conclou la majoria dels seus escrits amb aquesta frase profunda: tot es realimenta. A mi m’agradaria conservar aquest final, afegint-hi: conreem la compassió cap a totes les criatures.
