El canvi climàtic i les seves conseqüències no són fenòmens naturals aïllats, sinó el resultat directe d’un model de producció i consum basat en l’explotació desenfrenada de la naturalesa i del treball humà.
El capitalisme, amb la seva lògica d’acumulació i creixement infinit, ha impulsat un consum massiu de recursos a un ritme insostenible, devastant ecosistemes, desplaçant comunitats i aprofundint les desigualtats. Això demostra que la crisi actual no és només un problema ambiental, sinó també una crisi social que impacta directament en el benestar de les persones, éssers vius del planeta i ecosistemes.
En aquest context, la incertesa i la preocupació generades per la crisi ecosocial impacten profundament la nostra salut mental, donant lloc a fenòmens com la ecoansietat, el dol ecològic i la sensació d’impotència davant un futur incert. No obstant això, el sistema capitalista ens ha portat a enfrontar aquestes emocions de manera individualitzada, medicalitzant el malestar en lloc de qüestionar les causes estructurals que l’originen.
Enfront d’aquest panorama, l’aïllament i la lògica de la “resiliència individual” imposada pel neoliberalisme no sols resulten insuficients, sinó que reforcen la fragmentació social. La salut mental no pot reduir-se a una experiència individual; és un fenomen profundament col·lectiu que exigeix respostes comunitàries. En assumir aquesta perspectiva, estem també polititzant el malestar. Per això, actualment, en temps de crisi ecosocial, és fonamental recuperar el suport mutu, enfortir l’organització cooperativa i construir xarxes de solidaritat que no només ens permetin resistir, sinó també imaginar i crear alternatives viables al model actual.
Des d’una perspectiva de psicologia social ambiental, aquest article explora com col·lectivitzar la salut mental pot convertir-se en una estratègia fonamental per a fer front al desbordament sistèmic i ecosocial, posant l’accent en la idea que és necessari recuperar el sentit de comunitat com un acte de resistència, on la cura mútua es converteixi en la base per a la nostra sanació i adaptació.
Per què col·lectivitzar la salut mental en temps de crisi i canvi climàtic?
La crisi ecosocial no només està transformant els paisatges físics del planeta, sinó també les nostres estructures emocionals i socials.
En un sistema que ens ha inculcat la idea que el benestar és una responsabilitat individual, enfrontem el col·lapse ecosocial amb una sensació d’impotència i aïllament. No obstant això, el sofriment que experimentem no és només un problema personal: és un reflex d’un sistema que prioritza el lucre sobre la vida, el consum sobre la comunitat i la competència sobre la cooperació.
El capitalisme ens ha fet creure que el benestar es troba en el consum, i que la solució als nostres problemes emocionals es limita a la teràpia privada, la medicació o el desenvolupament personal enfocat en l’autosuperació. No obstant això, aquesta crítica no busca infravalorar aquestes eines, sinó més aviat activar el pensament crític enfront de les respostes individualitzades que dominen avui dia. Aquestes narratives, en la seva majoria, ometen que factors estructurals com la precarització laboral, les desigualtats socials, la pèrdua d’ecosistemes, la incertesa climàtica i problemes com l’habitatge són determinants clau en la nostra salut mental, condicions que requereixen una resposta col·lectiva i contextualitzada.
Des de la psicologia social, diverses teories han demostrat que la salut mental no és un fenomen individual, sinó que depèn de les nostres xarxes de suport, del sentit de comunitat i de la nostra percepció de control sobre l’entorn. En aquest context, col·lectivitzar la salut mental significa reconèixer que el malestar que sentim no és un error personal, sinó una conseqüència de les condicions socials i econòmiques, i que la millor manera d’afrontar-ho és a través d’estratègies comunitàries i autogestives.
Aquestes teories expliquen com la salut mental es veu influïda per factors col·lectius i, alhora, proporcionen un marc per a comprendre com la col·lectivització pot ser una resposta eficaç enfront de la crisi climàtica.
La teoria del suport social subratlla que les persones amb xarxes de suport fortes són més resilients en temps de crisis, ja que la solidaritat i el sentit de pertinença actuen com a factors protectors enfront de l’estrès. La teoria de la identitat social amplia aquesta idea, mostrant com formar part d’un col·lectiu amb objectius comuns reforça el nostre sentit de propòsit i redueix la impotència, transformant la por en acció. Finalment, la teoria del capital social destaca que les comunitats amb llaços de confiança i cooperació tenen una major capacitat per a adaptar-se als canvis i generar respostes resilients davant desafiaments globals com el canvi climàtic, promovent l’acció col·lectiva en lloc de la resignació individual.
Col·lectivitzar la salut mental implica recuperar pràctiques comunitàries de cura conjunta, crear espais on el dolor pugui ser compartit i resignificat, i promoure models de vida basats en la col·laboració en lloc de la competència. No es tracta només de resistir al col·lapse, sinó d’imaginar i construir noves maneres de viure, on el benestar no depengui del consum, sinó de la solidaritat i l’organització col·lectiva.
Estratègies comunitàries per a enfortir la salut mental
Com bé hem comentat anteriorment, davant d’una crisi que ens afecta a totes, la resposta no pot ser individual, sinó col·lectiva.
Una de les estratègies fonamentals és la creació de xarxes de suport emocional comunitàries, on les persones puguin compartir les seves pors, ansietats i esperances sense ser jutjades. Els cercles d’escolta, els grups de suport mutu i els espais de trobada són eines clau per a transformar la por en acció i la desesperança en resistència.
Una altra estratègia fonamental és la construcció o participació de projectes cooperatius i autogestionats, que enforteixin tant la seguretat material com el benestar emocional de les comunitats. Cooperatives de consum, bancs de temps o horts comunitaris permeten accedir a béns essencials de manera sostenible i també generen llaços de solidaritat i pertinença.
Finalment, és crucial recuperar pràctiques culturals i rituals col·lectius que ens ajudin a processar la pèrdua ecològica i a reconstruir la nostra relació amb la naturalesa i amb els altres. Des del dol ecològic fins a la celebració de la regeneració i la resistència, necessitem espais simbòlics on resignificar la nostra connexió amb el món que habitem. La cultura comunitària, l’art i la memòria col·lectiva poden ser eines poderoses per a sostenir l’esperança i enfortir l’acció.
Més enllà del col·lapse, existeix la possibilitat d’un futur basat en la cura mútua, l’organització i la solidaritat. En conclusió, la col·lectivització de la salut mental no sols ens ajuda a suportar la crisi, sinó que és el primer pas per a construir una realitat on la vida natural estigui en el centre.
