El relleu generacional al camp és un tema que porta anys sobre la taula, ja que algunes qüestions com l’envelliment de la població agrària o les dificultats per incorporar-se al sector, el posen en perill. Diversos actors treballen per facilitar-lo en un entorn divers i canviant; un món rural que encara té pendent d’avaluar quins han estat els efectes de la pandèmia al territori.
La Neus Monllor és consultora agrosocial i especialista en desenvolupament rural i nova pagesia. L’any 2018 va participar en l’elaboració de l’estudi Joves al camp, en el marc del projecte ODISSEU per al retorn i la inserció laboral de joves al món rural. Aquest informe dibuixa els principals reptes entorn el relleu generacional, entre ells, la dificultat d’accés als factors productius (sobretot la terra), la poca disponibilitat de les persones de més edat en traspassar l’activitat o el baix índex de gent jove disposada a assumir el relleu. La tendència apunta a que hi ha un descens del relleu per part de filles i fills de famílies pageses, tot i que actualment és el majoritari, i un augment d’incorporacions de persones que no tenen directament orígens agraris.
Existeix una dificultat d’accés als factors productius, poca disponibilitat dels grans en traspassar l’activitat i un baix índex de joves disposats a assumir el relleu
Monllor exposa que és clau preguntar-se quin model de pagesia volem. Segons ella, “cada vegada més, els joves que es volen incorporar estan caminant cap a un concepte de sistema agroalimentari local o sostenible amb diferents connotacions”. Per aquesta consultora agrosocial, “el repte està en acompanyar a les explotacions actuals a fer el relleu a altres persones”. “A mi una de les idees que m’agrada és la de diversitat. Hem d’entendre que hi ha diversitat de perfils, de territoris, de models, de maneres d’incorporar-se al sector… Treballar des de la diversitat és fonamental per poder donar opcions a que els diferents perfils trobin el seu lloc”, afirma Monllor, que defensa un model d’alimentació feta amb pagesia i no amb grans indústries, màquines o operaris. Però aquesta pagesia ha de poder tenir qualitat de vida: “Hem de treballar perquè valgui la pena ser pagès”.
La formació com a eina per facilitar el relleu
L’Escola de Pastors de Catalunya fa anys que persegueix l’objectiu de garantir el relleu generacional de la ramaderia extensiva a través de la incorporació de noves persones al sector, amb un enfocament agroecològic. Aquest projecte té diferents línies d’acció, entre les quals destaca el seu curs anual, una formació de nou setmanes de teoria i quatre mesos de pràctiques en finques ramaderes repartides pel territori. La Maria Díaz de Quijano, de l’Escola de Pastors, explica que s’estan formant i treballant per acompanyar en els traspassos d’explotacions. Aquestes situacions de vegades es presenten quan els seus alumnes comencen el període de pràctiques: “Quan els i les propietàries d’una explotació es volen jubilar, i estan motivades a agafar algú en pràctiques, aquesta és una gran oportunitat perquè ja tenen una persona que sap com funciona tot”.
Des de l’Escola també formen part d’un projecte europeu Erasmus+ que està vinculat a la Xarxa Europea d’Accés a la Terra. L’objectiu és establir una plataforma d’aprenentatge que promogui aquest accés, per tal de crear recursos i eines. Dins d’aquest projecte, han elaborat el manual “Com podem acompanyar els traspassos de finques extrafamiliars des de la nostra entitat?” i han començat a establir les bases de la Xarxa pel Relleu Agrari, conjuntament amb altres entitats com Terra Franca, la Xarxa de Conservació de la Natura, l’Associació per al Desenvolupament Rural Integral (ADRINOC) i l’Associació d’Iniciatives Rurals de Catalunya (ARCA).
A més, participen en un altre Erasmus+, el Fire Shepherds, que ofereix formació específica de silvopastura per a la prevenció d’incendis: “Per exemple, hi ha molts ajuntaments que necessiten mantenir les franges de protecció de les urbanitzacions i una manera econòmica de fer-ho és amb un ramat. Aquest fet permet fer pastura com a servei ambiental, és a dir, cobrar per aquest servei”. Díaz de Quijano també anomena la Xarxa d’Espais Test Agraris. Aquests espais són concebuts com una eina de suport per aquelles persones que volen testar el seu model agrícola, ramader o forestal amb un acompanyament i orientació professional.
Davant d’accions com aquestes, la Maria Díaz de Quijano segueix mirant amb preocupació el relleu agrari: “Hi ha molta gent que en els propers anys es jubilarà i no anem a una velocitat prou elevada per donar resposta a la situació, tot i que hem millorat en els darrers anys”. Tanmateix, iniciatives com l’Escola de Pastors segueixen cercant solucions per fer front a la situació i les dades d’inserció de la seva proposta formativa parlen per si soles.
Un 60% del total de l’alumnat que ha passat per l’Escola està treballant en l’actualitat, ja sigui en un projecte propi, per compte aliena o fent de pastors o pastores de muntanya. Un altre 20% encara no està treballant, però té clar que s’hi vol dedicar i està buscant la manera. “A l’Escola de Pastors fem una selecció del perfil de l’alumnat. Al fer la tria, seleccionem aquella gent que creiem que es voldrà dedicar al sector”, exposa Díaz de Quijano, que comenta que també disposen d’una Borsa d’Oportunitats on es publiquen ofertes de feina o altres qüestions que afavoreixen les opcions d’instal·lació.
Circuits locals amb noms i cognoms
El Guillem Martí Marigot és un dels ex-alumnes de l’Escola que es va poder instal·lar gràcies a una de les ofertes publicades a la Borsa d’Oportunitats. Ell és fill de Camarasa, a la Noguera, i per part paterna ve de família pagesa, tot i que la generació dels seus pares no s’ha dedicat al camp. Durant molts anys va treballar en diferents àmbits, cap lligat a la ramaderia, fins que va arribar a la conclusió que volia viure al món rural i dedicar-se a alguna feina vinculada amb l’entorn. Primer de tot, va estudiar a l’Escola Forestal de Santa Coloma de Farners i l’any 2013 va fer el curs de l’Escola de Pastors.
Durant el període de pràctiques, va conèixer diferents projectes, com el de la Cabra Catalana de Vilanova de Meià, on va allargar la seva estada. A continuació, va entrar a treballar per un ramader que tenia ovelles al Berguedà, per tal de seguir guanyant experiència. I finalment, a través de la Borsa de l’Escola de Pastors, es va presentar l’oportunitat que esperava. En una finca del municipi de Sant Pere de Torelló, a Osona, buscaven algú que volgués posar un ramat de cabres per gestionar millor l’entorn, ja que els propietaris tenien vaques. Han passat cinc anys des que el Guillem Martí va gestar el projecte La cabra de la vall del Ges, format per un ramat de cabres pirenaiques. A més, és un membre actiu de Mengem Osona, una xarxa de productores i consumidores que disposa de botiga pròpia on vendre els seus productes a un preu just i facilitar la seva compra.
La Carme Guàrdia forma part de l’associació Dones del Món Rural i des de fa més de 20 anys impulsa el projecte Mas Cal Gintó de Mosoll, a la Cerdanya. Ella va néixer a l’Alt Urgell, però es va mudar a la Cerdanya quan es va casar, per tal de seguir amb la tradició pagesa de la família del marit. Actualment, tenen vaca bruna ecològica i un ramat d’ovelles convencional. També conreen pomes i patates ecològiques i per vendre el seu producte han muntat una agrobotiga. A més, disposen d’un apartament de turisme rural i d’un hort turístic, per fer divulgació de les feines del camp.
Formar part de Dones del Món Rural permet entrar en contacte amb realitats d’altres dones, com les de la mar o les viticultores
Per a Carme Guàrdia, formar part de Dones del Món Rural li permet “parlar de les feines, reflexionar, compartir coneixements i experiències, a més d’entrar en contacte amb realitats d’altres dones, com les de la mar o les viticultores”. En aquest sentit, cal tenir en compte que existeixen més grups de ramaderes al territori, com les Ramaderes.cat.
Un món rural en moviment
Respecte el paper que pot haver jugat la pandèmia al món rural, i de retruc al relleu generacional al camp, encara no es disposa de prou perspectiva per extreure conclusions. Segons el padró continu de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), actualitzat l’1 de gener de 2021, les ciutats de més de 50.000 habitants van perdre uns 42.000 habitants l’any 2020, mentre que els municipis de menys de 20.000 habitants, en van guanyar gairebé 18.900.
Per la seva banda, l’últim l’informe publicat per l’Observatori del Món Rural també insinua un lleuger augment de població al món rural, però les dades analitzades són dels anys 2018 i 2019, per la qual cosa no contemplen l’efecte de la pandèmia. També s’ha publicat l’estudi Xarxes alimentàries locals en temps de COVID-19, que constata que els canals curts es van articular d’una manera molt ràpida, coherent i efectiva durant els primers mesos de confinament, però que cal valorar si aquestes plataformes resultaran d’utilitat pel sector de la producció un cop passada l’emergència de la COVID-19.
L’any 2020 les ciutats de més de 50.000 habitants van perdre uns 42.000 habitants, mentre que els municipis de menys de 20.000 habitants en van guanyar gairebé 18.900
Caldrà, doncs, esperar a tenir dades més actualitzades i informes que es focalitzin en aquesta qüestió. No obstant això, l’èxit d’iniciatives com Repoblem o de les campanyes de captació de nous habitants a nuclis rurals posen de manifest que cada vegada hi ha més gent que mira cap a indrets menys habitats en un entorn natural. Repoblem és un projecte que funciona a través de les xarxes socials i que es presenta com una eina que busca persones amb ganes d’omplir de vida els pobles i pobles amb ganes d’omplir-se de gent. Al capdavant, hi trobem el Ton Lloret, que ha entrat amb contacte amb perfils de gent molt diversa, moltes d’elles sense la intenció de dedicar-se al sector primari. Més enllà de la tasca concreta que desenvolupa, Lloret té clar que “el consum també pot revertir el despoblament”. Des del seu punt de vista, no cal que totes les persones consumidores es traslladin al món rural, però sí que cal comprar a petites productores d’aquests territoris, “perquè la gent que hi viu almenys no hagi de marxar”. De fet, Lloret també forma part de la iniciativa Productors Catalans, que es va gestar amb la voluntat de donar un cop de mà a productors i productores catalanes que es trobaven amb dificultats per donar sortida als seus productes, a causa de la COVID-19.
Per la seva banda, des de mOntanyanes fa anys que treballen des de i pel món rural. És una empresa del Pallars Sobirà amb vocació pública especialitzada en crear i gestionar projectes de dinamització i desenvolupament a zones rurals i de muntanya. L’Eva Tarragona i la Sílvia Rodríguez són dues de les seves treballadores i en els últims mesos han participat en l’elaboració de l’Agenda Rural de Catalunya, que vol esdevenir un full de ruta per al desenvolupament territorial, socioeconòmic i ambiental. Segons l’Eva Tarragona, “el món rural, tal com l’entenem, s’està acabant”. “Abans, l’autogestió dels pobles implicava que hi hagués la idea del bé comú. Ara, els pobles depenen d’una administració, com els ajuntaments, a la qual li deleguem tot”, exposa Tarragona, que considera que viure en petits pobles de muntanya, sense desenvolupar una activitat lligada al camp, és un privilegi, ja que abans qui vivia als pobles eren persones que hi treballaven i contribuïen amb la gestió de l’entorn. L’Eva Tarragona és filla de Seuri, al Pallars Sobirà, i ve de família pagesa, però no ha seguit amb el llegat dels pares: “Jo soc tan urbanita com l’urbanita que ve a viure aquí”. Al seu parer, el món rural del futur serà més artificiós, es gestionarà el territori en funció del que es consideri a nivell administratiu i no perquè hi haurà unes persones que tindran tota la vida vinculada a l’entorn.
Per a Sílvia Rodríguez, que a diferència de Tarragona, sí que ve d’un context urbà, cal tenir en compte una qüestió vinculada a la cultura de l’esforç: “Preval l’imaginari col·lectiu de que la vida al món rural és molt dura. No estem disposades a no poder marxar de vacances, a no tenir caps de setmana lliures, a no poder desconnectar…”. En aquest sentit, Tarragona i Rodríguez defensen que s’han de trobar fórmules perquè les persones que viuen del camp tinguin una bona qualitat de vida, “ser pagès no hauria de ser asfixiant”. També entenen la pagesia com una pràctica transformadora, que permet fer front a les amenaces actuals, com l’emergència climàtica. “Mentre hi hagi un mínim de pagesos i pageses al poble, hi haurà altres famílies que visquin d’altres coses, i això ja té sentit perquè es manté una estructura social. Però què passaria si no quedessin pagesos?”, es pregunten.
S’han de trobar fórmules perquè les persones que viuen del camp tinguin una bona qualitat de vida
Segurament la pandèmia ha estat un impuls per totes aquelles persones que ja feia temps que tenien la idea d’apostar pel món rural, ja sigui treballant en tasques agrícoles o no. La qüestió clau és si es podrà seguir un ritme prou elevat per garantir el relleu generacional al camp. Ens esperen uns anys plens de transformacions i és per això que entitats, ramaderes, agricultores, productores, institucions i especialistes lluiten per un model de territori i de pagesia que permeti que les persones puguin i vulguin viure de la terra i del bestiar, per tal d’evitar la desaparició del món rural tal com l’entenem avui en dia.
