Morts i altres pèrdues, accidents o malalties greus, depressions i crisis existencials, conflictes familiars o laborals … Les crisis, tant les personals com les col·lectives, solen comportar dolor, por i incertesa. Antics equilibris es trenquen, i ens enfrontem al repte de construir nous pilars per a les nostres vides, sovint sense saber del tot quin és el millor camí a seguir, ni cap a on ens condueix exactament.
Tanmateix, les crisis comporten també importants ensenyaments i oportunitats de transformació. Quan arriben, moltes vegades per sorpresa, fan la funció d’una ITV, destapant en quin moment ens trobem, les nostres fortaleses i debilitats. I ens porten “deures” i recomanacions per millorar la nostra situació.
Tot i la consciència de que, en dies com els presents, és arriscat pensar i molt fàcil “patinar”, gosaré compartir, a manera de llista, algunes sensacions i reflexions personals “en calent”. Són unes quantes mirades des del raconet des del qual acostumo a escriure, el de l’interès pels estils de vida i pràctiques econòmiques que posen al centre la cura de les persones i del nostre entorn.
La gran aturada, una oportunitat per repensar la nostra salut
1. Aquesta crisis, com ens explicava Laura Solé a Opcions, està sent tot un assaig, -personal i col·lectiu- de vides i societats en decreixement. Decreixement a què segurament ens obligarà, abans o després, l’emergència climàtica que, com recorda l’ONU “és més mortal que el coronavirus”.
2. Les emissions de diòxid de nitrogen s’han reduït un 64% a les ciutats espanyoles (un 83% a Barcelona), situant-lo, per fi, dins dels límits recomanats per l’OMS.
Recordem que la contaminació atmosfèrica provoca 7 milions de morts prematures a l’any, 10.000 a l’Estat espanyol. A aquestes, li hauríem d’afegir 1.000 morts anuals per accidents de trànsit i 700 en accidents laborals. Xifres de morts que podrien reduir-se en bona mesura tant amb legislacions ambicioses en matèria de mobilitat com reduint i relocalitzant el nostre consum, la qual cosa ajudaria a prescindir de moltes feines i desplaçaments socialment innecessaris.
3. Una amiga que viu a Barcelona m’explicava que mai havia escoltat tant els ocells ni notat tant algunes olors com en aquests dies. Produiran aquestes experiències prou impacte emocional col·lectiu com per accelerar la transformació de les nostres ciutats?
4. Ara que cada dia esmorzem amb xifres de milers de morts és un bon moment per recordar que l’abús d’alcohol causa més de 30.000 morts a l’any a Espanya, i el de tabac més de 50.000. I els governs fa anys que deixen “per demà” mesures senzilles que fa anys que reclamen els especialistes com duplicar el preu del paquet o l’etiquetat neutre. Ajudarà la sensibilització causada pel nou coronavirus a entendre i donar suport també a mesures dràstiques contra la contaminació o el tabaquisme?
Per cert, per sortir del nostre eurocentrisme, la malària, prevenible i curable, provoca 800.000 morts a l’any, el 90% a l’Àfrica, a on és responsable de cada sis morts d’infants.
Un “recés espiritual” forçós
5. El distanciament social ens enfronta a cert “retir espiritual” obligat, que ens obliga a una “ITV” personal, de parella, familiar… L’aturada ens obliga a enfrontar-nos a algunes preguntes: Com ens duem amb la solitud? Són bones les relacions amb la gent amb la qual convisc? I, fins i tot, com explicava fa uns dies Pepe Mújica a Jordi Évole, ens empeny a preguntes sobre el sentit de la nostra existència: a què estic dedicant la meva vida i el meu temps? A allò que realment m’agrada i em sembla important? Em va agradar també una anàlisi de Jorge Alemán en una línia similar. Aquesta ITV pot ser una oportunitat per gaudir de nosaltres mateixes i de les persones amb qui convivim. I/o una oportunitat per detectar quines parts de les nostres vides ens estan demanant un canvi.
6. Perquè un dels “avantatges” de l’alta velocitat dels nostres ritmes de vida és que ens permet no haver d’enfrontar-nos a la por que ens produeix mirar cap al nostre interior. Potser perquè no som conscients que, si ens atrevim a aixecar les nostres catifes i a escombrar el que s’ha acumulat a sota, els monstres solen convertir-se en tresors. I és que -com ens ensenyen la majoria de tradicions filosòfiques, religioses i espirituals de tots els temps-, si aconseguim amigar-nos amb la solitud i el recolliment, podem acostar-nos a nivells de goig i pau interior difícilment assolibles a major velocitat. Però els ritmes i estímuls actuals no ajuden.
Per això aquesta aturada forçosa és una oportunitat per explorar maneres de gaudir la “vida lenta” i la “simplicitat voluntària”. Que són propostes que, malgrat ser ingredients essencials a la recepta del consum conscient, sovint no tenim tan presents.
7. De fet moltes persones amb les que parlo estem agraint i gaudint el recés. L’altre dia escoltava a algú dir a la ràdio que feia molt que no dormia tant. I he sentit diversos comentaris apuntant que, més dur que el retir, pot ser haver de tornar a pitjar l’accelerador. (Se’m fa difícil compartir aquesta vivència en un moment en què milers de persones es veuen obligades a treballar sense la protecció adequada, estan passant dificultats econòmiques, han perdut familiars o amics o tenen persones pròximes greument afectades. Vull expressar també la meva empatia i solidaritat a totes aquestes persones).
La fragilitat de les cures
8. Som fràgils. I interdependents. Amenaces globals com la COVID-19 o el canvi climàtic ens ajuden a adonar-nos que els membres de l’espècie humana som una sola família, malgrat les nostres diferències ètniques, nacionals i estatals.
Sense oblidar que, en les crisis, qui més pateix són les persones, barris i països més pobres.
9. Com explica Iñaki Gabilondo, la majoria de les ocupacions essencials per a la nostra societat, les que en aquesta crisi la mantenen viva, es compten entre les més mal pagades, es troben a la cua del reconeixement públic i són, sovint, ocupades per persones migrades, que deixen de tenir cura de les seves petites i de les seves persones grans per tenir cura de les nostres. Infermeres, netejadores, reposadors, conductors i repartidors, caixeres en supermercats, agricultors, cuidadores de dependents…
10. L’Estat espanyol se sitúa a la cua de l’UE-15 en despesa sanitària pública per habitant, amb Madrid i Catalunya com a comunitats que menys percentatge del seu PIB destinen a la sanitat pública.
11. Malgrat que l’OMS ha explicat en diverses ocasions que el nou coronavirus no es transmet per l’aire a un metre de distància, el Govern espanyol va prohibir des del primer moment l’exercici físic en solitari -o en companyia de persones dependents-. Fins i tot en espais ventilats i sense superfícies de contacte, arribant a “precintar” boscos i espais naturals. Les cures (i les autocures) poden esperar, i se succeeixen les multes a persones que caminen o fan esport en espais públics poc concorreguts. Podria, fins i tot, compartir-ho, en una situació extraordinària com la que vivim, si no fos pel que explico en els punts 14,15 i 16.
12. Prohibir l’exercici a l’aire lliure no és l’única política possible. El Govern de Bèlgica anima a practicar esport a l’aire lliure -prop del domicili i mantenint la distància de seguretat- perquè “virològicament, el risc de contagi és mínim”. Alguna cosa similar passa a França i al Regne Unit. O a Itàlia, que ha especificat que els infants poden passejar a prop de casa acompanyats per un progenitor.
13. Llegia amb sorpresa aquests dies una notícia sobre una jove multada a Huelva per visitar la seva parella. I com jutjats de família de Barcelona recomanaven als pares i mares separats suspendre els habituals canvis de residència, i per tant que una de les progenitores es quedi sense veure les seves filles durant les setmanes que duri la crisi. Les cures, o l’amor, de nou, poden esperar.
La crisi destapa una altra realitat. Hi ha famílies i parelles “de primera” (les que conviuen sota un mateix sostre), i d’altres “de segona” (les separades, o aquelles que practiquen models de convivència diferents). I, de nou, podria entendre-ho, si no fos pels punts 14 a 16.
L’ECONOMIA, primer
14. Les mesures esmentades en els punts 11 i 13 no em semblarien tan fora de lloc si no fos perquè, a la vegada, durant les dues primeres setmanes del confinament, es va permetre a empreses “molt sanejades” com Movistar o La Caixa amuntegar les seves teleoperadores al call center per mantenir (també) serveis no essencials. Fins i tot una empresa pública como Correos mantenia vigent el repartiment d’enviaments no essencials en nom de la rendibilitat econòmica. I és que és més fàcil per a un govern obligar la ciutadania a posposar les seves necessitats bàsiques que imposar-ho a les grans empreses, siguin públiques o privades. I la major part de les persones ho assumim com a normal, doncs tenim molt interioritzat el “treballisme” i l’ “economicisme”. Si és pel sagrat deure de retre culte a Déu Treball, una persona sí que pot desplaçar-se, agafar el cotxe o el metro, i “confinar-se” en companyia. Encara que sigui per produir o vendre béns socialment inútils. En altres paraules, el distanciament social i familiar és més fàcil d’implementar que el distanciament econòmic i laboral. I que consti que també puc entendre el compromís en què es troben els dirigents polítics que han de quadrar els comptes de l’Estat i evitar un fallida.
Això dels dirigents d’empreses amb beneficis anuals multimilionaris, com Movistar o La Caixa també puc entendre-ho en part, però ho trobo més difícil de justificar.
15. Amazon, que va tancar 2019 amb uns beneficis d’11.558 milions de dòlars. El gegant del comerç digital està incrementant les seves vendes durant la present “crisi de la Covid-19”, per la qual cosa ha anunciat recentment la contractació de 100.000 noves treballadores (1.500 a Espanya).
A França i a Itàlia, Amazon ha limitat parcialment la comercialització dels articles “de primera necessitat”. Dic parcialment perquè manté la venda de tots els productes gestionats per venedors externs i, entre les categories de “essencials”, trobem alguna de dubtosa com la de productes de bellesa.
L’empresa manté a l’Estat espanyol la venda de tot tipus de béns, i podem fer comandes per comprar des de videojocs a joies, passant per adhesius, clauers o cosmètics. Aquesta activitat “obliga” les seves empleades a acudir als seus llocs de feina en centres logístics, activitat de distribució… Tot i les reiterades denúncies per contagis i falta de mesures de seguretat.
16. Fins i tot després del “tancament econòmic” decretat el 29 de març, qualsevol botiga en línia podrà seguir venent els seus productes, siguin del caràcter que siguin ja que el decret també estableix com a “serveis essencials” els serveis de transport i distribució de mercaderies. Encara que, a l’haver-se aturat la producció de productes no essencials, d’aquests podran vendre només les unitats de les que disposen en el seu estoc. Així, empreses com H&M, Zara o Mango podran seguir venent els seus productes, tot i ser del tot prescindibles. De fet, moltes cadenes han fet agressives promocions per potenciar la venda online. I és que no ha hagut de ser fàcil decretar el tancament econòmic. Només cal rellegir les declaracions del 23 de març de la ministra d’economia, Nadia Calviño, que defensava que l’economia estava ja “prou ralentitzada”.
17. Això sí, hi ha ECONOMIES i economies.
No ens podem desplaçar per anar als nostres horts si són d’autoconsum, però sí en cas d’“activitat econòmica” (sic). I s’han cancel·lat molts mercats ambulants i a l’aire lliure.
També els desplaçaments en bicicleta han estat objecte de sospita, encara que fossin per fer la compra o anar a treballar. I s’han tancat sistemes públics de lloguer de bicicletes com Bicing (Barcelona) o Bicimad (Madrid).
Algunes iniciatives reclamen la dignitat i importància dels horts d’autoconsum i dels mercats ambulants, especialment aquells on petits productors i artesans venen directament productes alimentaris. Hi ha també iniciatives que reivindiquen l’ús de la bicicleta en aquesta crisi, i expliquen com a la Xina, Amsterdam, Bèlgica o Alemanya les autoritats promouen el seu ús per ser un mitjà més segur que el transport públic a l’hora de evitar contagis.
18. S’ha demostrat molt difícilment discutible la necessitat de mantenir oberts els hipermercats i supermercats o la venda online. I alhora hem vist la fragilitat dels mercats de pagès, dels horts d’autoconsum, de la normalitat de l’ús de la bicicleta, i de necessitats bàsiques com l’exercici físic o el contacte amb les nostres persones més properes (fills, parelles). Algunes d’aquestes mesures depenen de necessitats reals (com el proveïment de productes de primera necessitat), mentre que d’altres responen simplement a criteris culturals o ideològics. En tots els casos, siguin fonamentats en realitats materials o culturals, ens mostren, a manera d’ITV socioeconòmica, allà on som i la jerarquia de relacions de poder, valors i prioritats que ordena les nostres vides i les nostres societats i economies.
Encara que, tristament, és molt més fàcil diagnosticar aquestes relacions de poder que implementar alternatives viables.
19. I, parlant d’ECONOMIA, algunes hipòtesis relacionen l’origen d’epidèmies com la grip aviària, la grip porcina o la pandèmia causada pel nou coronavirus amb la pèrdua de biodiversitat causada pels excessos en l’activitat econòmica o amb els excessos de la ramaderia industrial.
Lliçons de la crisi de 2008
20. La crisi econòmica global de 2008 va comportar molt de dolor. La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) xifra en més de 170 mil els desnonaments executats a l’Estat espanyol només entre juliol de 2008 i finals de 2012. Algunes veus atribueixen a la recessió la responsabilitat de l’augment de les taxes de suïcidi, especialment entre els homes dels països amb majors nivells d’atur (el suïcidi és 3 vegades més habitual en homes, l’autoestima dels quals sol estar molt vinculada a la feina). I sembla clar que la crisi també va ser clau en l’auge de l’extrema dreta en nombrosos països.
21. Però la recessió de 2008 també és la llavor de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (2009) i de el Moviment 15-M (2011). Fenòmens sense els quals no haguessin existit tampoc “fruits tardans” com els “ajuntaments del canvi” (2015, responsables d’un inèdit impuls polític a l’economia solidària), o l’actual govern de coalició progressista a l’Estat espanyol (2020, primer d’aquestes característiques després de més de 40 anys de democràcia).
22. En el camp del consum conscient, en els anys posteriors a la crisi de 2008 vam observar una ràpida expansió de les alternatives de consum. Com els grups de consum agroecològic (a Catalunya passem de comptar amb 60 el 2008 a 160 el 2013) o la banca ètica (que va passar de 60 mil a més de 200 mil clients entre 2011 i 2016).
23. Mentre que en l’anterior crisi, els esforços es van centrar en rescatar la banca, molts governs europeus han presentat paquets de mesures socioeconòmiques que suposen un canvi d’orientació pel que fa a les polítiques d’austeritat, i amb molta més atenció a la protecció dels sectors més vulnerables. Hagués estat possible aquesta resposta a la present sacsejada sense haver après dels errors dels anys posteriors a 2008? Marcarà aquesta crisi un punt d’inflexió en la política econòmica catalana i europea? Alguns senyals semblen apuntar a que, en alguna mesura, pugui ser així.
24. Un altre govern hauria imposat un tancament econòmic com el decretat el 29 de març passat malgrat l’oposició de la patronal i d’algun dels seus principals socis de govern?
25. Quins fruits, amargs i dolços, propers i tardans, ens deixarà l’actual crisi? Comencem abril amb fruites amargues, 10.000 morts en un mes i la destrucció rècord de 900.000 llocs de treball en una quinzena només a l’Estat espanyol. També amb alguns fruits dolços, com la protecció social de l’Estat abans esmentada, o l’ onada d’iniciatives solidàries.
I amb dolces oportunitats, com la possible revalorització de la imatge d’allò públic i el bé comú, el debat social sobre la dignificació de les feines de cures (també salarial i a nivell de convenis), o el revifament, a nivell global, del debat sobre la necessitat d’una renda bàsica universal -fins i tot des de posicions liberals-. Encara que, per a que la majoria de les transformacions esmentades siguin aplicables, caldria una reforma fiscal de la que encara se’n parla massa poc.
En aquests dies, moltes persones voldríem tenir una màquina del temps per viatjar al 2030 i poder saber com ens influirà l’actual crisi. Però ens toca conformar-nos amb fràgils anàlisis i arriscades conjectures des de l’ull de l’huracà en el què vivim des de fa unes setmanes.
