El reggaeton, la meva filla de vuit anys i el consum conscient

"La meva filla de vuit anys no té ganes que escoltem música per a canalla. Prefereix el que escolten les nenes una mica més grans, sobretot reggaeton. I als pares i mares conscienciades ens amoïna aquesta exposició a missatges 'poc progressistes'."
Chicas con pantalón corto bailando reguetón alrededor de un hombre calvo.
Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on LinkedInPin on PinterestShare on Google+Email this to someone

Tinc una filla de vuit anys que fa ja uns mesos que no té ganes de sentir música infantil. Prefereix la música “de grans”, la que escolten les nenes una mica més grans que ella, sobretot reggaeton. I això que anem a una escola que, encara que pública, pel seu projecte pedagògic concentra una quantitat més alta de l’habitual de famílies “conscienciades”. I les seves filles són, a més, les menudes amb qui, coses de l’afinitat, tenim més relació. Però les nenes, tot i els papes i/o mames que tenen, vinga amb l’Enrique Iglesias, Shakira, i fins amb Daddy Yankee i Nicky Jam, no volen una altra cosa. I mares i pares pensant com bregar amb el fet que a les nostres nenes els agradi una música tan carregada de missatges, imatges i valors no precisament gaire “coeducatius” ni progressistes.

A mi em salva que el reggaeton, malgrat tot, m’agrada força, perquè ja sabeu que a la canalla els agrada repetir les mateixes cançons fins a la sacietat, i a les mames i papes ens toca exercitar la paciència. O sigui que sort que em porto bé amb el gènere. I al final fins i tot li vaig trobant alguna cosa bona sobre la qual no havia reflexionat, com el fet que parli de manera franca i sense complexos de la seducció i de l’eròtica. Encara que la seva visió de l’eròtica sigui molt homogènia i estereotipada, i encara que jo no apostaria per aquest monotematisme sexual de la música que escolta la meva filla.

Però la virtut més gran que li he trobat al fet que el reggaeton més usual fascini les nostres filles (a part de l’evident efecte alliberador per a la mobilitat dels malucs, que potser em deslliuri de l’artrosi) és que ens presenta, de manera molt clara i extrema, missatges molt habituals en la nostra cultura i els nostres mitjans de comunicació, sovint presentats de manera més subtil i menys fàcil de detectar. Això fa que aquests missatges siguin molt més visibles i, per tant, més fàcilment “atacables”, sobretot quan es tracta de parlar amb criatures molt menudes. Es converteix en una oportunitat única per poder parlar-hi de sexualitat, rols sexuals, maneres de viure l’amor i les relacions. Perquè no oblideu que és dels 0 als 199 anys quan la sexualitat existeix, i que l’educació sexual és recomanable. Per descomptat, sempre fent servir un llenguatge adequat a cada edat, i adaptant les nostres preguntes i missatges al nivell que puguin entendre les nostres filles. Però tenir a mà, com a punt de partida, una cosa tan significativa per a elles, i que els desperta curiositat com les cançons que memoritzen i cantussegen és un luxe.

I tampoc és que es tracti de donar la llauna cada vegada que escolten una cançó que els agrada i les emociona, i que les fa sentir-se integrades amb les companyes de classe. Ni esbufegar i recordar cada dos per tres que molts aspectes de les lletres ens horroritzen (encara que reconec que ho he fet moltes vegades). Però si, de tant en tant, podem anar parant la música i xerrant amb les nostres filles sobre les cançons i els seus missatges, o sobre algunes de les frases que contenen, potser fins i tot acabi sent més positiu que Enrique Iglesias hagi entrat a la família que si no ho hagués passat. Perquè haurem tingut una gran oportunitat de compartir amb les nostres nenes una “descodificació de missatges” que pot ser important per a les seves vida (i per a les nostres). I haurem pogut “injectar una bona vacuna” contra una malaltia (rols sexuals estereotipats, “amor romàtic/dramàtic”) a què hi ha una exposició constant, i amb la qual només podem aspirar a conviure de la millor manera. I perquè potser hàgim après a acostar-nos al lligar i la sexualitat de manera més despreocupada i, el que és més important –sobretot en algunes edats–, ens haurem familiaritzat amb un ritme immillorable per prevenir l’artrosi de malucs.­­­

­
A la pròxima entrega parlarem d’alguns grups de “reggaeton alternatiu”, i de les seves aportacions i límits. Suave, suavecito

 

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on LinkedInPin on PinterestShare on Google+Email this to someone

Toni Lodeiro

Divulgador i consultor en nova cultura del consum (Opcions Consultoria) | facebook.com/toni.lodeirozas | @tonilodeiro | tonilodeiro.net


  • leon Tostoi

    No us ho prengueu com un judici. Potser no és el teu cas Toni. Però m’agradaria compartir el que penso vers la construcció social que sovint adherida a la noció de “families conscienciades”.

    Coneixent d’aprop el món de la educació lliure, progre, activa, viva, i les escoles que funcionen “per projectes”, etc. he observat que hi ha força gent que crea un discurs que assimila les families progres, “conscienciades” a les de classe mitjana (en major o menor deconstrucció) i les segrega de les de classe treballadora o immigrants que tot i que no es diu gaire, se les considera alienades per no entendre a la perfecció el model pedagògic progre que es vol per les families de clase mitjana. A més sovint, ja que les politiques educatives que tenim en aquest país (Catalunya) són “pseudoprogres”, algunes de les escoles públiques progres que han aparescut en el nostre territori s’han caracteritzat per ser objecte d’una mena de (neo)”white flight” (no de pirar-se d’un districte per distingir-se, com era el cas a principis del sXX sino de casi conquerir-lo per obtenir uns recursos, els educatius), fet ha posat en evidencia la lluita de clases en l’àmbit educatiu.

    Amb aquest comentari teu aquesta alienació sembla que obre la porta d’una altra esfera a la que es recorre sovint en els discursos qüotidians de molta gent. Les families “no conscienciades” també estan alienades a nivell de referents musicals i sexuals. Resulta que ens sorprenem si una filla d’una familia progre “tot i els seus pares” escolta música masclista i al mateix temps naturalitzem que les families de classe treballadora, o immigrants escoltin musica masclista amb l’agrabant de que es considera (segons el gust de la persona més o menys progre) més “pròpi d’elles”, normal” o “natural” o “cultural” o “social” el fet que escoltin música masclista, o amb misatges poc coeducatius.

    És indignant veure com es construeix un fals determinisme de classe vers la capacitat d’emancipar-se a través d’un model educatiu que va de progre i en alguns casos per part de families, pares, o professorat, exclou a les poblacions amb condicions socioeconòmiques o de classe menys favorables. Tot i que la clase mitjana està en deconstrucció en termes economics d’ençà de la crisi, ara més que mai s’ha de distingir de la classe treballadora per mantenir els seus privilegis i aquí es quan l'”habitus de classe” entra més en joc que mai i busquem “afinitats” que en el fons sovint són estratègies socials inconcients de distinció de classe.

    Tot això per dir, que és una construcció mental el fet d’associar el llenguatges masclista a segons quins col·lectius, ja que el masclisme és un virus i una conducta social que afecta per igual a les classes altres, mitjanes i baixes. Amb més o menys refinament, però per igual.

    Potser en el seu origen a Puerto Rico i Republica dominicana el reggetón era més ballat per les classes populars.. no ho sé, hauria d’investigar. El que està clar, és que en el seu viatge a “occident” el Reggeton ha tingut un impacte en tots els col·lectius socials i el seu consum és transversal, tan com ho és el masclisme. Un clar exemple de com el masclisme impacta en tota la societat per igual és el consum de porno (que seria un altre tema important a parlar). La música sexista neix des de totes les cunes socials. Un cas que demostra clarament aquest fet són nous famosos i pijos graciencs P.A.W.N. GANG que fan Trap masclista i van de punkis tirats però s’han sabut posicionar ràpidament a la industria de la música catalana gràcies a un capital social fantàstic, uns molts bons contactes i fan aquesta música “tot i els seus pares”…per tant, la coletilla “tot i els seus pares” perd sentit… els prejudicis també.

    Crec que a les families i persones “progres” sovint ens falta molta autocrítica.

    Sé que he pogut semblar una mica destructiva amb l’escrit. Vull dir que valoro molt la feina de la revista OPCIONS, gràcies equip. En cap cas us prengueu això com un atac a la revista o personal al Toni, però penso que el que expreso aquí és un contingut rellevant i d’actualitat i molt relacionat amb el tema.