Polítiques de consum (I): de la defensa de drets al consum conscient

Toni Lodeiro explica com alguns ajuntaments estan incorporant el consum conscient com a nou eix vertebrador de les seves polítiques de consum, anant més enllà de l'enfocament habitual, limitat a la “defensa de les persones consumidores”.

El 2017 publicava a Opcions un article titulat “Noves polítiques d’impuls a les economies transformadores”. En ell ressenyava algunes pràctiques destacables de diverses administracions públiques a favor del consum conscient i de les anomenades “economies transformadores”, aquelles que posen èmfasi en els beneficis socials i ambientals derivats de les seves pràctiques.

En aquesta nova sèrie d’articles em centraré i aprofundiré en el cas de les polítiques públiques de consum, especialment en les impulsades des de les àrees de les administracions amb competències en matèria de consum.

En aquest primer text explicaré “d’on venen i a on van” les polítiques de consum.

En posteriors entregues desgranaré els elements clau d’una bona política d’impuls del consum conscient, entès com un model de consum on el compromís amb la transformació socioeconòmica i ambiental són elements centrals. I descriuré i valoraré els avenços i limitacions d’algunes de les pràctiques més innovadores en aquest sentit, com les “estratègies d’impuls del consum responsable” dels ajuntaments de Barcelona, Madrid o Saragossa.

 

La informació i protecció de les consumidores

Per apropar-nos a l’origen de les polítiques públiques de consum, hem de mirar al moviment consumerista. Aquest moviment té per objectiu mobilitzar a les persones consumidores per defensar els nostres interessos i augmentar el nostre poder d’influència davant les empreses i les administracions públiques. Ho podríem resumir gràficament com “defensar-nos col·lectivament perquè les empreses no s’aprofitin de nosaltres”. I és que el 75% de les persones consumidores desconfia de la fiabilitat de les empreses a diferents nivells.

El consumerisme, tot i existir des de dècades abans en altres països, arriba a Espanya a finals dels anys 60 del segle passat i va assolir una major capacitat d’incidència a partir de la dècada dels 80. FACUA, ADICAE o l’OCU són algunes de les organitzacions més representatives del moviment. Compten amb algun centenar de milers de persones associades (FACUA declara més de 200 mil -però reconeix que “només” 55 mil estan al corrent de pagament- i l’OCU diu tenir més de 300 mil).

El consum saludable és una altra bandera que ha entomat des de fa dècades el consumerisme. Com a demostració d’aquest fet tenim l’ampla dedicació a la salut de les publicacions consumeristes més conegudes, com són les de la Fundació Eroski (Consumer) i la de l’OCU.

Aquesta visió dels interessos de les consumidores en clau de “salut i defensa dels nostres drets”, que fa dècades que promou el moviment social consumerista, va acabar arribant a les administracions públiques espanyoles. Així, es van crear el “Instituto Nacional del Consumo” en 1975, i el “Ministerio de Sanidad y Consumo” en 1981. El nom i funcions d’aquest ministeri ens ajuden a entendre com es veia (i com majoritàriament se segueix veient) la responsabilitat que senten tenir les institucions a l’hora de promoure “un bon consum”. És una visió basada en tres pilars fonamentals: drets, salut i seguretat.

Les àrees de consum de les administracions neixen per l’empenta del moviment consumerista, que defensa els drets de les persones consumidores

De fet, i parlant de seguretat, és arran d’una crisi de “seguretat alimentària”, la de l’oli de colza, que neixen dues eines clau de les polítiques de consum: la “Ley General de Defensa de los Consumidores y Usuarios” (LGDCU, 1984) i les Oficines Municipals d’Informació a les persones Consumidores (OMIC). Les OMIC, principal referent de l’acció de les àrees municipals de consum, es dediquen fonamentalment al suport als ciutadans i ciutadanes quan tenim una queixa sobre el tracte rebut per part d’una empresa, i a la mediació entre consumidores i venedores en cas de conflicte.

 

Les àrees de consum, germanes petites en les administracions públiques

No hem de perdre de vista, però, que les de consum són de les àrees més petites de les administracions públiques, i que els seus pressupostos i la seva capacitat d’influència són relativament poc rellevants. I això quan existeixen, ja que nombrosos ajuntaments no disposen d’àrea de consum. I, tot sovint, les regidories són de “A, B, C, D…i Consum”. Així, el consum és sovint l’últim cognom d’una llarga llista de competències d’una “cartera”, i sovint de les temàtiques menys ateses entre la llarga llista de responsabilitats d’un càrrec polític.

De fet, com a exercici que mostra la poca influència de les àrees de consum us proposo un joc. Quants noms de ministres o consellers d’economia recordeu? Penseu, segur que, com a mínim, us venen un parell de nom o fins i tot bastants més (i tots, o gairebé, homes). Repetiu la prova amb responsables d’àrees de consum. Estic segur que el resultat ha estat ben diferent.

 

El creixement, una aposta -gairebé- universal (i poc compatible amb el consum conscient)

Les polítiques més importants relacionades amb el foment d’un tipus o altre de consum passen per àrees molt més influents com les d’economia, hisenda, treball, foment, indústria, urbanisme, comerç… I la visió del consum d’aquestes àrees està pràcticament sempre basada en “fer créixer” el consum, l’economia, el turisme, el PIB… sense massa mirada en les conseqüències socioeconòmiques i ambientals d’aquest creixement. Una mirada, segons com, compatible amb les polítiques “més clàssiques” d’informació i defensa de les persones consumidores. Però, tot sovint, és també una mirada percebuda com bastant oposada als objectius del consum conscient, que aposta per “consumir menys i millor”. I sí que hi ha alguns exemples de polítiques que aposten sense complexos pel “decreixement” o el “creixement contingut” (com l’actual aposta  de l’Ajuntament de Barcelona per al turisme), però certament són autèntiques “rara avis”

En les administracions l’àrea de consum, si existeix, és de les menys dotades i influents

Les polítiques que aposten pel decreixement o el creixement contingut són autèntiques “rara avis”

Orígens i abast del consum conscient

Fem un pas enrere per donar un cop d’ull als orígens de la proposta del consum conscient. Si les polítiques de defensa de les persones consumidores han estat impulsades pel moviment consumerista, les d’impuls del consum conscient deuen la seva existència al treball de diversos moviments molt relacionats entre ells (i a vegades difícilment separables):

  • El moviment avui conegut com de “justícia global”, impulsor del comerç just, que arriba a Espanya als anys 80.
  • L’ecologisme, del qual neixen propostes com el consum sostenible (d’energia, residus, mobilitat…), l’agroecologia (la producció ecològica està regulada a Espanya des de 1989), el bon viure (amb expressions més europees com el moviment Slow) o el decreixement.
  • El moviment altermundista, clau en el creixement de l’aposta per les economies locals i comunitàries des de principis de l’actual segle.
  • I el de l’economia solidària, que està experimentant un auge en la darrera dècada, i del que podríem destacar dues apostes: l’impuls al cooperativisme com forma empresarial de les principals alternatives de consum i la creació de xarxes i de mercat social.

L’animalisme és un altre moviment que podem destacar per la seva especial influència en l’extensió de propostes com el vegetarianisme i el veganisme. Aclarir que la reducció del consum de productes ramaders és defensada per múltiples motius (socials, ambientals, de benestar animal) per la majoria de propostes vinculades al consum conscient. Així i tot, esmento a banda el moviment de defensa dels animals per tenir sovint un enfocament més “especialitzat” en la seva causa que d’altres, motiu pel qual en general no està tan interrelacionat amb els anteriorment esmentats com aquests entre si. Un bon exemple és el PACMA, partit polític del qual l’animalisme és la bandera principal, i sovint menys relacionat amb altres formacions en comparació, per exemple, amb els partits “verds”.

Dècades d’impuls a comerç just, consum local i ecològic i cooperativisme precedeixen l’arribada del consum conscient a les polítiques de consum

Si ens apropem de nou al nombre de persones associades a les organitzacions com a un possible reflex de la seva influència, trobem que Intermon Oxfam (compromesa amb el comerç just) declara més de 220 mil afiliacions. L’organització ecologista amb més sòcies, Greenpeace, supera lleugerament les 100 mil. Però cal assenyalar que el consum no és el principal camp d’acció de les esmentades organitzacions. En el camp de les iniciatives comunitàries de consum agroecològic, només a Catalunya hi ha uns 160 grups de consum agroecològic, en els quals participen unes 5 mil “famílies” o “unitats de consum” (a Navarra una sola cooperativa de major dimensió, Landare, supera les 3000 “unitats”). I Som Energia, la cooperativa d’economia solidària de major dimensió, supera ja les 50 mil persones sòcies (i els 90 mil contractes). El banc ètic més gran, Triodos Bank, de propietat i gestió no cooperativa, però sí amb una oferta comercial en la línia del consum conscient, tancava 2017 amb prop de 220 mil clients.  

Opcions mereix també una menció en aquest apartat, ja que malgrat comptar amb xifres molt menors, ha estat una organització referencial en la reflexió i informació sobre consum conscient des que va ser creada el 1996 (sota el nom de CRIC -Centre de Recerca i Informació en Consum-). Actualment comptem amb més de 3.200 persones i vuit empreses sòcies, prestant serveis de visibilització de vàries de les cooperatives més significatives del sector.

Ens pot ajudar a comparar capacitat d’influència pública (i per tant política) del consum conscient conèixer les xifres de les organitzacions sindicals. A Espanya superen amplament els 2 milions de persones afiliades, rondant sindicats com UGT i CCOO el milió d’afiliats a cadascun d’ells. Com a treballadores estem, doncs, molt més organitzades que com a consumidores. Ni sumant les xifres de les associacions de defensa de les persones consumidores, les de les organitzacions relacionades amb el consum conscient i les d’organitzacions properes (com Intermon o Greenpeace) ens aproparíem a la representativitat i capacitat d’incidència dels sindicats.

Una altra cosa és la influència no organitzada i la penetració social, ja que el consum conscient compta avui dia a Espanya amb centenars de milers de “fidels” i amb milions de persones que el coneixen i practiquen d’alguna manera. Així, el 90% de les persones declara haver canviat algun hàbit de consum per motius ambientals.

 

Una diferència entre consumerisme i consum conscient

Una diferència habitual entre el consumerisme i el consum conscient és la seva mirada a les empreses.

El moviment consumerista veu a les empreses sobretot com una amenaça als drets de les consumidores, un “enemic” (enemic compartit amb el moviment obrer i sindical) que cal vigilar. “Defensem-nos dels abusos empresarials”, podria ser un lema d’aquest “sindicalisme de consum”. Degut a aquesta tradició de “defensa i combat”, durant anys ha costat que s’entengués des de les “associacions de defensa dels consumidors” que des del consum conscient es promogués el suport a certes empreses (banca ètica, cooperatives d’economia solidària…). El consumerisme ha mantingut habitualment una posició escèptica davant la possibilitat que hi hagués “altres empreses” mereixedores d’un tracte més amistós. Però mica en mica sembla que la desconfiança està donant pas a la confiança i, cada vegada, més el consumerisme aposta també pel suport a les alternatives econòmiques.

El consum conscient, tot i contemplar també la lluita contra algunes empreses i els seus abusos (mitjançant el boicot), aporta com a fet diferencial la creació i potenciació d’alternatives. Així, fa difusió  d’empreses “confiables”, compromeses amb una societat i una economia més justes. I proposa aliances entre consumidores i empreses, a vegades inclús sota la forma de cooperatives mixtes o integrals que agrupen en el seu si a sòcies de consum, de treball i de serveis (empreses) que comparteixen objectius. “Recolzem les bones pràctiques empresarials i creem economies cooperatives i comunitàries” o “vivim (treballem i consumim) d’acord amb els nostres valors” podrien ser lemes representatius de les propostes del consum conscient.

El consumerisme sobretot lluita contra els abusos empresarials, el consum conscient també crea alternatives econòmiques i premia a les empreses compromeses

Afortunadament, com dèiem abans, aquestes diferències de mirada es van reduint amb el pas del temps. I el moviment consumerista poc a poc va incorporant la “nova” mirada que aporta el consum conscient, afegint-la a la seva necessària i valuosa tasca de defensa dels drets de les consumidores.

 

El consum conscient en les polítiques públiques

Les xifres anteriorment esmentades no signifiquen que no falti molt camí per recórrer en tots els àmbits perquè el consum conscient sigui el paradigma hegemònic en com consumim. De fet, aquesta nova mirada al consum, tot i haver-hi avenços en els darrers anys, penetra molt lentament en les polítiques públiques. I s’introdueix, potser, més a poc a poc encara en la majoria d’àrees de consum de les administracions, molt tradicionals en les seves pràctiques i en el seu relat de “què és un bon consum”.

De fet, les àrees de les administracions fins ara més influents en l’impuls del consum conscient han estat les de Medi Ambient. Això és conseqüència tant de la importància dels problemes ambientals (mobilitat, contaminació de l’aire, residus, canvi climàtic), com de la incidència social de l’ecologisme. I és que les “d’ecologia” (com es comencen a anomenar els departaments de medi ambient en les administracions més innovadores) són les àrees més rellevants d’entre les més properes a una mirada diferent del consum. Altres departaments, com els que tenen competències en cooperació o economia social, compten amb pressupostos i influència encara menors.

Les àrees de Medi Ambient han fet polítiques “verdes” (mobilitat, energia, residus), l’aposta per alternatives com l’economia solidària és més recent i poc freqüent

Però, tot i ser més influents que altres, no perdem de vista que les de medi ambient són també àrees “menors” de les administracions comparades amb les àrees clau en les polítiques econòmiques.  Si repetim el joc d’intentar recordar noms de responsables polítics d’àrees d’ecologia i d’economia, ens succeirà quelcom semblant al que ens ha passat en comparar economia i consum. De fet, la competència de medi ambient, que sí que encapçala avui dia un ministeri, no va assolir aquesta fita fins el 1996.

Quant al paper de les àrees d’ecologia en relació al consum, s’ha centrat sobretot en els seus vessants “més verds”, com ara la promoció de la reducció de residus i del consum energètic o la promoció de les energies renovables.

No és fins més recentment que podem veure amb major freqüència campanyes públiques de foment d’un consum amb elements més propers a un canvi de model socioeconòmic,  com ara una major mirada a l’economia local mitjançant pràctiques -encara incipients- com la promoció del consum d’aliments de proximitat o els circuits curts de comercialització.

Més recent encara és l’aposta pública mínimament destacable per l’economia solidària  (el sector de l’economia social més compromès amb les alternatives de consum), que està tot just arribant molt més recentment, i només a les administracions més capdavanteres.

I no és casualitat que siguin administracions d’entre les més sensibilitzades amb l’economia solidària les que estan promovent també apostes innovadores en el camp del consum, de les que els exemples més destacables són les “estratègies d’impuls del consum responsable” dels ajuntaments de Barcelona, Madrid i Saragossa.

Però dels elements centrals d’una bona política d’impuls del consum conscient i dels exemples de bones pràctiques d’algunes administracions, en parlarem, com ja havíem comentat d’entrada, en una pròxima entrega.

Aquest article s’ha publicat originalment a Sostenible.cat.


Toni Lodeiro

Divulgador i consultor en nova cultura del consum (Opcions Consultoria) | facebook.com/toni.lodeirozas | @tonilodeiro | tonilodeiro.net