Amb el martell pneumàtic a les coves d’Altamira

"Ens aferrem a la fantasia que, encara que la Terra se'n vagi a fer punyetes, nosaltres seguirem existint."
Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on LinkedInPin on PinterestShare on Google+Email this to someone

L’any 1992 l’UCS (Union of Concerned Scientists, Unió de Científics Compromesos, una benemèrita organització dels Estats Units sense afany de lucre) va fer un primer “Advertiment a la humanitat dels científics del món”. La firmaven, aquell any de la “Cimera de la Terra” a Río de Janeiro més de 1.700 investigadors, entre els quals la majoriaa de premis Nobel en ciències que vivien en aquell moment. En el vint-i-cinquè aniversari d’aquella declaració històrica s’ha fet pública una segona iniciativa, una altra “Darrera crida” que en aquest cas firmen més de 15.000 investigadors i investigadores de 184 països. L’aclaparadora majoria de les amenaces i dinàmiques destructives descrites el 1992 continuen i gairebé totes “estan empitjorant de forma alarmant”.

­
La iniciativa prové d’un equip científic internacional dirigit per William Ripple, professor de Ciències Forestals de la Universitat Estatal d’Oregón (als Estats Units). En un article publicat a la revista BioScience assenyalen que el benestar humà es veurà seriosament compromès pel canvi climàtic, la desforestació, la minva d’accés a l’aigua dolça, l’extinció d’espècies i el creixement de la població humana. “La humanitat no està adoptant les mesures urgents necessàries per salvaguardar la nostra biosfera en perill”, avisen els científics a la revista.

­
Just al final de l’assaig que tanca A Sand County Almanac (“Una ética de la tierra”), aquell llibre essencial que es va publicar pòstumament el 1949, Aldo Leopold ens proposa una imatge impactant: “En general, el problema que tenim ara mateix és d’actituds i instruments. Estem remodelant l’Alhambra amb una excavadora, i encara ens sentim orgullosos de la finesa de les nostres mesures. És molt difícil renunciar a l’excavadora que, després de tot, té molts aspectes positius, però necessitem criteris més delicats i objectius per utilitzar-los de forma profitosa.”

­
Això ens recorda també aquell moment en què es va haver de defensar aquella meravella natural que és el llac de Sanabria dels plans desenvolupistes del franquisme: “Que no es permeti tocar el llac de Sanabria; com no es permet fer una pedrera a les coves d’Altamira, ni vendre el tresor de la Catedral de Toledo…” (Gonzalo Gurriarán –president del club de muntanyisme “Peña Trevinca”– a ABC, 11 de març de 1953).

­
En això estem: amb la retroexcavadora a les sales de l’Alhambra, amb el martell pneumàtic a les coves d’Altamira. Ens aferrem a la fantasia que, encara que la Terra se’n vagi a fer punyetes, nosaltres seguirem existint… És just al revés: la vida seguirà endavant (és extremament resilient com a fenomen biològic) encara que nosaltres desapareguem.

­
De veritat que aquest singular animal anomenat Homo sapiens, entregat a la reproducció ampliada del capital i la fugida endavant de la tecnociència, devastarà la Terra, esgotant totes les seves riqueses, i s’estavellarà?

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on LinkedInPin on PinterestShare on Google+Email this to someone

Jorge Riechmann

Escriu poemes i assajos, ensenya filosofia (moral i política) a la UAM i treballa per a la transformació ecosocial. Blog: tratarde.org

Blog: tratarde.org