Brumadinho: l’últim exponent d’una indústria minera desbocada

Si no s’obliga les empreses a rendir comptes, la demanda creixent de coure continuarà suposant una greu amenaça per a les comunitats i les persones treballadores de Xile.

El trencament d’un dic de contenció a la mina de ferro de Córrego do Feijão el passat 25 de gener va provocar un vessament de 12 milions de metres cúbics de residus tòxics. Les seves conseqüències han estat devastadores: 13 dies després, el balanç és de 150 morts i més de 180 habitants i persones treballadores desaparegudes. Una part important de l’ecosistema del riu Paraulera està contaminat i un gran nombre de comunitats han resultat afectades.

 

Delicte empresarial i amb antecedents

No es tracta d’una tragèdia sobtada, sinó d’un delicte empresarial anunciat, paradigmàtic d’una indústria extractiva disposada augmentar els seus beneficis en detriment de les comunitats. Encara no s’han complert quatre anys de l’accident de la presa de la mina Samarco (a tan sols nou quilòmetres de Brumadinho), que va provocar 19 morts, va destruir 600 quilòmetres de la llera del riu i va afectar un milió d’habitants. Tant Brumadinho com Samarco pertanyen a la mateixa empresa: la multinacional minera Vale.

Els dics de contenció són infraestructures enormes per emmagatzemar residus minerals. Arran de la gran quantitat d’accidents i problemes que generen, fins i tot els defensors més ferms de la indústria minera s’han adonat dels perills que comporta l’extractivisme desenfrenat.

 

Viure al peu de 1.700 milions de tones de residus

La Minera Los Pelambres (MLP), ubicada a la regió nord-centre de Xile, és filial d’Antofagasta PLC, companyia domiciliada al Regne Unit. Els residus tòxics que genera s’emmagatzemen al dipòsit de residus del Mauro, un dels més grans d’Amèrica Llatina, situat a només deu quilòmetres de la població de Caimanes. La lluita a primera línia iniciada fa dècades per aquesta comunitat s’ha convertit en un símbol de resistència al continent.

Viure sota l’ombra d’una presa de 300 metres d’alçada amb capacitat per acumular 1.700 milions de tones de residus (100 vegades més que la de Samarco i 400 vegades més que la de Brumadinho) en un territori que sol registrar activitat sísmica implica un perill constant per a la vida de les persones. Segons el Tribunal Suprem de Xile, aquesta era la situació a Caimanes l’any 2014, quan va obligar l’empresa a aplicar un pla d’emergències i protecció en cas d’accident. Aquesta ordre judicial no s’ha acabat d’executar.

Quan s’intenta qüestionar el poder d’MLP, l’empresa sempre té avantatge sobre les comunitats, ja que denunciar el cas als tribunals és un procés complex i implica molts costos econòmics. I encara que es guanyin judicis, les sentències dels màxims òrgans judicials del país no solen executar-se. Es podia haver aturat la construcció de la presa del Mauro en dues ocasions, però l’empresa va cooptar els advocats de la comunitat i les ordres judicials no s’han complert.

 

La necessitat de regulació

Un informe pioner publicat per l’entitat belga CATAPA (“Living under risk: Copper, Information and Communication Technologies (ICT) and Human Rights in Chile”) analitza els riscos i els impactes del coure –considerat un dels materials del futur– en un context de preocupació creixent pels impactes que genera l’extractivisme il·limitat. Un dels autors de l’informe, Sebastian Smart, serà a Barcelona per presentar-lo al Mobile Social Congress amb dos casos més d’extractivisme miner. Una de les conclusions de l’informe és que si no es regulen urgentment les indústries globals de la mineria i les TIC mitjançant mesures de caràcter vinculant que garanteixin els drets de les persones i el medi ambient al llarg de les cadenes de subministrament, catàstrofes com la de Brumadinho cada cop seran més habituals, intenses i impactants.

El coure és un metall essencial per al desenvolupament de dos fenòmens nous: la transició cap a un sistema energètic basat 100% en fonts d’energia renovables i l’anomenada “quarta revolució industrial” de la tecnologia informàtica, les dades massives i la intel·ligència artificial. Però mentre les empreses tecnològiques prosperen en un entorn que no posa barreres al creixement empresarial, les comunitats i les persones treballadores pateixen a les mines i a les fàbriques.

Com podem conciliar la necessitat urgent de lluitar contra el canvi climàtic i, al mateix temps, construir un futur d’alta tecnologia sense iniciar una nova era colonial violenta basada a expandir les fronteres de l’extracció de materials i la intensificació dels delictes empresarials? Per solucionar l’emergència planetària provocada per segles de capitalisme extractivista, cal transformar profundament el nostre model de producció i consum.

 

Transparència i rendició de comptes

Gràcies a la pressió de la comunitat internacional, algunes empreses TIC d’Europa i Estats Units han obert les seves cadenes de subministrament, han adoptat mesures i estan obligades a respectar la normativa internacional de producció responsable. Tot i això, aquestes normes són insuficients per evitar que, sobre el terreny, es continuïn vulnerant els drets humans. La majoria de mesures només s’apliquen a minerals procedents de regions en conflicte com el tungstè, el tàntal i l’or. A més, tal com documenta l’informe de CATAPA, l’opacitat de les cadenes de subministrament de la indústria minera fa que sigui pràcticament impossible saber on va a parar exactament el coure que s’extreu a les mines i quina quantitat s’utilitza per fabricar productes electrònics d’ús quotidià.

Els drets humans no són negociables. És urgent enfrontar-se a la cultura endèmica d’impunitat empresarial que no té en compte els ecosistemes ni les comunitats de l’entorn. Cal fomentar la transparència de les cadenes de subministrament de les empreses i fer que aquestes es responsabilitzin a l’hora de respectar els drets humans en totes les seves activitats. En general, però, la transparència és insuficient per garantir tot això. Per aquest motiu, també necessitem urgentment lleis vinculants capaces de garantir els drets de les comunitats, les persones treballadores i el medi ambient, i que les grans empreses tinguin l’obligació de rendir comptes.

També s’hauria de donar suport a les demandes de les comunitats que lluiten contra la mineria (del Brasil fins a Xile), on el poble reivindica el dret democràtic d’oposar-se a un model extractiu que amenaça greument la seva manera de viure. Aquestes iniciatives locals són la base per construir el contrapoder necessari per lluitar contra les crisis sistèmiques que actualment afecten el planeta.


Sebastián Ordóñez Muñoz

Sebastian Ordóñez Muñoz

Agent sènior de programes internacionals (Amèrica Llatina) a War on Want.


Sebastian Smart

Sebastian Smart

Doctor en drets humans i estudis llatinoamericans per l’University College of London i advocat per la Universidad Católica de Chile.


Elif Karakartal

Documentalista i observadora internacional de l'associació France Libertes.


Leave a Reply