“Soc una artesana de la transformació i de la revolta”

L'arquitecta Itziar González Virós ha entomat fa pocs dies el repte de liderar la remodelació de la Rambla de Barcelona. Ella i el seu equip km-ZERO, format per 15 persones, han guanyat el concurs internacional que l'Ajuntament de Barcelona va convocar el passat mes de març. Treballaran amb l'objectiu que els veïns de Ciutat Vella recuperin un carrer actualment monopolitzat pel turisme. I que alhora, aquest, sigui obert a la ciutat i al món. Aquests canvis també inclouran noves mesures de seguretat i un espai memorialístic en homenatge a les víctimes de l'atemptat del 17 d'agost. En aquest marc, recuperem l'entrevista que la periodista Marta Molina li va fer el mes de juny, i que va ser publicada al Quadern 52 d'Opcions.
Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on LinkedInPin on PinterestShare on Google+Email this to someone

FOTOGRAFIES / ©DANI CODINA

Carrer Petritxol. Ciutat de Barcelona. Som en una finca del segle XVIII. Pugem 90 esglaons per una escala estreta i fosca i arribem al tercer pis, on fa 32 anys que hi viu l’arquitecta Itziar González Virós (Barcelona, 1967). Era el pis de la seva besàvia i en una època remota hi vivien cosidores. L’ha reformada amb les seves pròpies mans però diu que la casa l’ha fet a ella.

De 2007 a 2010 va ser regidora del Districte de Ciutat Vella de Barcelona, càrrec del qual va dimitir com a protesta per un cas de corrupció urbanística. És impulsora del Parlament Ciutadà i fundadora de l’Institut Cartogràfic de la ReVolta.

Abans de començar l’entrevista, pugem al terrat de l’edifici. “Des d’aquí, veiem les vísceres, les entranyes de la ciutat i s’evidencia la mercantilització del paisatge urbà”, diu, mentre comenta amb nostàlgia com s’ha perdut el rastre de la vida veïnal.

El terrat és un bon lloc per fer diagnosi. Entre foto i foto fem una radiografia improvisada de Ciutat Vella, el seu barri, una espècie de microcosmos del que ha estat succeint amb Barcelona, i amb ella.

Casa de la Itziar és més acollidora que el terrat. És com entrar en un mirall i intentar esbrinar què hi ha darrere d’aquest joc de vidres polièdric i lluminós on ja des del rebedor s’intueixen totes les habitacions de la casa. I res és per casualitat. Cada vidre, cada plànol emmarcat, està col·locat a consciència. Hi ha un exhaustiu estudi del sol, de com i quan entra la llum i on rebota. No hi ha làmpades de sostre. Totes són baixes o de peu.

Traiem el nas per les diferents estances i comencem a jugar a aquest joc de miralls i transparència. A cada mur de les parets de la casa hi ha vidre. Són transparents, com ella. I transparent se’ns obre en una conversa. “És com si la casa atrapés una persona dins del vidre”, comenta.

Assegudes a la taula de la cuina –“aquí s’han cuinat grans revoltes”, diu–, agafa paper i un punta fina blau perquè diu que, quan dialoga, dibuixa. Comencem a parlar de la seva revolta personal, amb l’arquitectura i amb el món.

MM: Sé que no t’agraden les etiquetes, però de totes les que t’han posat, amb quina et quedes?

IG: L’única que em permeto és la del meu ofici. I només accepto que m’adjectivi alguna cosa que tingui a veure amb el “saber fer alguna cosa amb les mans”. L’arquitectura ja no es fa amb les mans, però, quan faig un projecte, dibuixo el lloc amb les mans, amb escaire i cartabó i a mà alçada, i prenc les mides amb les mans. No utilitzo l’ordinador. Per a mi el dibuix és una artesania. La mesura, tocar els materials, els llocs…; per tant, el meu ofici és manual, és artesanal. Soc una artesana i reclamo una artesania que és més complexa, potser, o més integrada, com és l’arquitectura. Per tant, la Itziar González Virós arquitecta és una cosa que porto bé. L’altre atribut que accepto és el del lloc. Soc ciutatvellenca.

MM: Una arquitecta-artesana, ciutatvellenca i organitzadora de revoltes?

IG: Soc una artesana de la transformació i de la revolta. Veig una situació i miro de donar-li la volta, de no conformar-m’hi. Hi ha en mi una subversió contínua. A més, jugo amb la idea de “re” i “Volta”, amb majúscula perquè és “donar una volta”. Per mi, el sostre és la protecció que ve de dalt i la “revolta” és que, malgrat que tinguem proteccions que vinguin de dalt, si no les reforcem nosaltres, les persones, no serveixen de res. Les arquitectures sense les persones no serveixen. Igual que les administracions, sense les persones no serveixen, són maquinària.

MM: Revoltaire, arquitecta-artesana, ciutatvellenca i experta a resoldre conflictes a l’espai públic. Ets també una arquitecta-mediadora?

IG: Parlo amb gent que és a ribes diferents. Però ara he arribat a la conclusió que faig més feina de teràpia. Soc una terapeuta que intenta refer l’arquitectura dels vincles entre les diferents persones que es troben en un lloc. Després de 30 anys he arribat a definir el que faig com a cooperació ciutadana al territori.

MM: No pots fer teràpia sense un lloc comú.

IG: Si he de mediar en una finca, els diferents veïns comparteixen la finca. Si he de mediar en un barri, doncs comparteixen el barri. Se’m fa difícil fer res si no hi ha un lloc. Soc una mica com un arbre (dibuixa). L’arbre necessita un ancoratge en un lloc. Té les arrels i les branques. Necessita molt poc lloc per viure i està aparentment quiet, però no para de moure’s. Les arrels creixen i en proporció creixen les branques, la copa. Jo necessito un lloc, una tasca invisible, íntima, que no es vegi; i una altra que doni fruits, ombra, que permeti que algú s’assegui a sota, que convoqui, que faci la fotosíntesi, que canviï.

MM: Un lloc on es doni el canvi que anheles amb la gent que hi creu i convocar els no convençuts? Aquest lloc és “allò comú”, el “fer comunitat”?

IG: Més aviat seria “el que ens sosté” a tots. Per exemple, el carrer (sentim cantar algú des del carrer). Creus que és igual per a un sensesostre que per a un veí amb DNI registrat? Què tenim en comú la persona que ara sentim cantar, la Lola, i jo?

MM: El carrer? L’espai públic?

IG: El que tenim en comú no és la nostra relació administrativa amb l’espai públic, sinó que hi ha alguna cosa que ens sosté a les dues: que ens reconeixem, ens saludem pel nom.

MM: La sosté una comunitat si la comunitat li retorna la mirada?

IG: Sí, si considerem els sensesostre com a veïns i veïnes i ens responsabilitzem de la seva vulnerabilitat de forma directa i no només amb la intermediació de l’administració. Imagino equipaments de barri a la seva disposició algunes hores, perquè hi facin i programin els seus debats i les seves iniciatives: la politització dels sensellar, en la línia de la feina que està fent Lagarder Danciu per tot l’Estat. És la via més necessària per a la millora de la nostra societat. Així com tractem aquest col·lectiu, així serà la nostra qualitat com a ciutat.

MM: Quan parlaves de “ser arbre” m’ha vingut al cap la història de “La defensora de l’arbre”, la Isabel Núñez, que va liderar entre el 2007 i el 2011 la resistència d’un grup de veïns contra una immobiliària contractada per l’Ajuntament que volia talar un ginjoler bicentenari per aixecar un edifici municipal. La coneixies bé.

IG: Quan vaig fer el Barcelona Pam a Pam, l’hi vaig portar en mà. Estava malalta. Vam parlar
a casa seva. Jo venia de dimitir com a regidora de l’Ajuntament i ella va guanyar la batalla de l’arbre. “Jo era govern i he perdut. Tu eres ciutadana, anònima, i has guanyat”. Aleshores li vaig dir que era el moment de la reVolta. Va ser molt emotiu perquè dies després l’operaven. Va deixar una nota al seu fill Guillermo on li deia que havia estat amb mi, que li havia parlat de la reVolta i que ella confiava que tot aniria bé. Vaig tenir l’oportunitat de dir-li en vida que havia guanyat.

MM: Com es fa per posar a dialogar els tècnics de l’Ajuntament i els veïns?

IG: Transportes les mirades d’uns i altres de forma horitzontal. Per això faig processos de participació i cooperació en l’urbanisme. Bàsicament tot són mecanismes d’horitzontalitat, de reconeixement entre les parts, de complementarietat, de posar a aquesta visió paranoica del dubte i de la competència. És com intentar crear espai sense por. I l’arquitectura és crear espai.

MM: Com a casa teva quan obres espais i trenques murs perquè hi passi la llum?

IG: Quan sents l’escalfor tèrmica, en una llar o en una plaça on toca el sol, hi ha un benestar. Aleshores les cèl·lules s’eixamplen, respires millor i estàs més segur de tu mateix; per tant, no tens por i estàs més receptiu. I quan estàs receptiu, ets. L’objectiu és crear situacions de perfecció on no hi ha litigis per arribar aquí o allà. És una metodologia artesanal.

MM: Com connectes la creativitat i allò artesanal amb la desobediència i la pedagogia política?

IG: Amb la reciprocitat. Les cultures indígenes ho tenen molt present. Qualsevol ésser que neix en un entorn es nodreix d’aquest mateix entorn. Per tant, en la seva pròpia realitat, en la seva formació com a persona, hi ha el que ha rebut d’aquest entorn. Qui ha rebut d’un lloc té la necessitat de retornar-hi.

MM: Com un procés natural?

IG: És un cicle ecològic. Qui ha estimat el seu barri vol dir que ha rebut coses que el sostenen i es torna un activista del barri perquè no ho pot evitar. És una funció, com inspirar i expirar. És natural. Del que reps, en surt. I aquest cicle fa que qui pren consciència d’això es torni activista
i vegi que la política, que és aquest desig de millorar l’entorn i les relacions que tens al voltant, és una dimensió humana i un dret humà. Per tant, la creativitat del ciutadà és la política, és establir relacions amb els altres i amb el lloc.

MM: I el 15M, què va passar?

IG: Segurament hi va haver una sensació que no tots estàvem podent retornar a la nostra societat tot allò que ens havia donat, i que els polítics estaven passant de nosaltres. Què podíem fer? Pensar en nosaltres a partir de pensar en els altres i, així, desenvolupar una gran creativitat i molta cultura. Sempre segreguem cultura que nodrirà els altres. I qui ha de preservar la cultura és la política i la política feta per les persones.

MM: Què està passant a Barcelona? Com es veu la ciutat des del microcosmos de Ciutat Vella?

IG: Els que hi vivim, els que tenim o lloguem habitatge, els que estem fent vida quotidiana a la ciutat tenim la sensació que l’estem perdent. De sobte veiem unes quantes transformacions, per exemple, l’augment del preu dels nostres habitatges i l’augment del turisme. Molt important, perquè fa insostenible la nostra permanència aquí.

MM: A Ciutat Vella ho heu viscut abans. Ara han despertat la resta de barris?

IG: Ha despertat l’Eixample i ara tots corren. Quan jo ho reivindicava, però, a ningú no li semblava tan greu. Deien: “Bé, és que el centre…, ja se sap”; és com la “peça que hem de sacrificar per ser un destí turístic”. Quan han vist que també els arriba la voracitat de la indústria turística, comencen a cridar. Jo deia: “Per què no aturem tots els apartaments turístics de la ciutat?” I a l’Eixample em deien que ells no tenien cap problema… I ara a l’Eixample no es pot respirar.

Abans només els ciutatvellencs sabíem i patíem que s’havia produït una gentrificació i que havien marxat moltíssimes persones de classes populars del barri, en silenci…

Ha marxat gent de la Barceloneta i del Raval i ningú no ha dit res. Gent de Ciutat Vella que ha patit mobbing… i ningú no deia res. Ara que les classes mitjanes també perden casa seva, comença a ser un problema.

MM: Hi ha més massa crítica? Estem més preparats per a la reVolta?

IG: Sí. Amb aquesta massa crítica podem i hem d’analitzar bé què està passant. Hi ha una clara bombolla immobiliària, perquè Barcelona és la gallina dels ous d’or del turisme, un valor segur. I per tant, capital estranger està invertint a la nostra ciutat. I ara ja no només a Barcelona, sinó que està arribant a Terrassa, a Sabadell… S’està veient com un lloc on invertir en el mercat immobiliari. Això farà que, de sobte, els propietaris majoritaris siguin els qui de neixin la política, si no és que redefinim les regles del joc.

MM: Quines haurien de ser?

IG: Redefinir les regles del joc en relació amb la propietat privada i pública és complicat. Cal fer l’anàlisi multifactorial i, una vegada veiem què ho està provocant, haurem de determinar quin n’és el còmplice necessari: la inacció administrativa! Per exemple, la nostra regulació d’àmbit autonòmic i d’Ajuntament no va desenvolupar cap mesura antimobbing seriosa, ni va tirar endavant cap compra massiva d’habitatge per donar garantia d’habitatge popular a diferents barris.

Si tothom assumís què ha fet malament per no evitar-ho, tindríem un mapa de tots els elements que hem de transformar.

MM: Com ara què?

IG: Per exemple: què han fet les comunitats de veïns respecte a la discussió dels usos que han de tenir els habitatges? S’han reunit per decidir si serà un lloc turístic o un lloc per a famílies? S’han de produir debats.

MM: Com s’organitza això?

IG: L’única solució és la micropolítica, que a tots els nivells es reparteixi una part de “cosa a canviar”. No crec que la solució passi només per grans accions polítiques administratives. Crec en un treball familiar, d’escala de veïns, en els administradors i en una feina de corresponsabilització de tots els sectors. Evidentment, cal una inspecció molt més seriosa de les compravendes d’immobles i una gran acció de scalització de com es fan, quins preus diuen que paguen, si és en blanc o en negre, quins impostos… Si tota la societat posés els ulls en aquesta qüestió, la podríem reconduir. Si no, la ciutat anirà perdent massa crítica veïnal i, per tant, control social; aleshores serà un lloc fenomenal per als grans negocis fraudulents que ens l’espolien.

MM: Però la ciutadania, almenys a llocs com Barcelona, ha votat coses diferents. Podran aquests nous polítics redreçar-ho?

IG: Com a mínim ja hi ha hagut un toc d’alerta de la ciutadania. “Ei! que no tenim casa, que al nostre carrer només hi ha terrasses i guiris”. Per , hi ha resposta de la ciutadania i per mi aquest és l’inici de la solució.

MM: Però mentrestant la indústria del turisme va fent pressió.

IG: I se suma al mal que ens fan els bancs o les polítiques austericides. Jo m’ho miro diferent: la gent s’està polititzant en aquestes qüestions? Sí! Doncs hi ha esperança.

MM: Hem de repensar les ciutats perquè la gent i les seves idees no s’atomitzin? Com reorganitzem l’espai per afavorir la participació?

IG: L’única esperança que tinc és que deixem de parlar d’espai públic i ens apropiem del carrer perquè considero que l’espai públic ara és espai administratiu, o sigui, ja no és de tots, perquè és l’Ajuntament el que decideix què s’hi pot fer i què no, on hi pot haver una terrassa i on no. L’espai públic l’administren ells, per tant, a mi, ja me l’han tret, m’han tret protagonisme, ja no puc improvisar-hi.

MM: Has viscut a Christiania, a Dinamarca, un barri ocupat pels ciutadans. Et ve d’aquí la inspiració de recuperar el carrer?

IG: El barri no era propietat privada ni pública, per tant no era propietat. I aquest canvi de paradigma era molt interessant. Ningú no li podia dir a ningú què fer i què no més enllà dels acords polítics que establissin personalment. Per tant, vull que, a la ciutat, el carrer sigui l’espai de la micropolítica, on jo m’entenc amb tu i on tots dos decidim què hi farem. I aquest aprenentatge és com una gimnàstica que no em pot prendre cap administració.

No estic disposada que em diguin “Això ho pots fer i això no”. Si no embruto el carrer és perquè en soc usuària i el vull net; no perquè vull evitar una multa. Crec que s’ha exagerat la condició repressiva controladora, punitiva, de l’administració respecte al carrer. Jo vull carrer i vull cultura al carrer. No vull només oci i consum. Un espai de jocs per als nens és cultura, cultura del joc. Un espai on les terrasses passen per un control de preus perquè hi pugui seure més gent: per què li he de deixar a vostè que privatitzi un espai del carrer on només puguin seure els que poden pagar els preus que vostè posa? Vull que els veïns gaudeixin de la terrassa. Fem que a cada terrassa hi hagi una taula amb cadires vermelles perquè qualsevol persona gran pugui seure i tenir gratis un got d’aigua.

Crec que repensaria la relació publicoprivada, treballaria com a casa meva, trencant murs i no separant. Entendria que qui és a la planta baixa té un lloc estratègic de llindar i d’acolliment, i vigilaria les activitats econòmiques en aquests espais per tal d’evitar la pèrdua del comerç de proximitat.

Estem parlant de coses tan complexes que el millor seria confiar que cada barri és capaç d’autoorganitzar-se, de fer el seu diagnòstic, d’investigar i cartografiar l’entorn… El veïnat pot ser qui, a poc a poc, vagi proposant coses. Aleshores, les administracions poden rebre
tota aquesta feinada i, amb els coneixements administratius, anar prioritzant. Joves del mateix barri podrien fer diagnòstics de forma remunerada i anar alimentant la reciprocitat. L’administració podria demanar ajuda al mateix barri i així generar espais d’aprenentatge i, fins i tot, de feina.

MM: El que descrius és com posar a la pràctica la teva teoria de l’espai-llindar?

IG: Crec que tots els espais que estan en contacte amb el carrer tenen una condició ambivalent o dual de públic i privat alhora. La meva proposta ha estat sempre dir que calia que les administracions i les eines de planejament aprofundissin en aquesta ambivalència amb per mirar d’influir-hi. L’objectiu seria que les plantes baixes de les nostres ciutats siguin tractades de forma integral i vincular-les íntimament a la seva capacitat estratègica de construcció o destrucció social i de l’entorn. Per això vaig desenvolupar, quan era regidora de Ciutat Vella, l’eina dels plans d’usos amb participació veïnal, que ara són reivindicats per tots els barris de la ciutat.

MM: Tornem al factor d’ancoratge per estimular la pertinença i la politització de base.

IG: Quan vaig viure a Christiania, veia com la gent creixia i topava amb els seus límits, les seves incomprensions. Com al plenari de l’Ajuntament, on els partits no es parlen entre ells. Més que un plenari és un “buidari”. Són allà per parlar, però no s’escolten. I ells han de fer que parlem entre nosaltres?

MM: Per sortir de la política institucional i construir tenim el Parlament Ciutadà? Com funciona?

IG: La característica del Parlament Ciutadà és que és invisible. I vol que el que es porti a legislar al Parlament “físic” s’hagi fet al carrer. Nosaltres som allà on “parla la ment” de la ciutadania. Som una màquina de coneixement. Som les associacions de pares i mares, de veïns, que ens reunim a pensar junts. Proposem una metodologia des del grup impulsor sobre un determinat debat, convoquem la gent, es porta una moció, es discuteix, es fan esmenes i la gent parla. Aquest mecanisme pot funcionar a escala de barri o de ciutat. Per exemple, la Marea Blanca, impulsada pel Parlament Ciutadà, va ajuntar tots els que parlaven de com millorar l’accés a la salut. I ara ja són una unitat. Ja pensen junts. O l’Assemblea de Barris per un Turisme Sostenible, igual. El Parlament Ciutadà els va posar en contacte. És un mecanisme que ha produït documents com els elaborats pel Parlament Ciutadà de Terrassa sobre la municipalització de l’aigua. El Parlament Ciutadà és com una pluja benigna: quan caiem, caiem per nodrir, perquè fa falta un canvi.

MM: Promous la cultura de la participació i fer cultura al carrer. Amb qui hauríem de treballar més?

IG: Amb els nostres artistes. Crec que hi ha una part de la població infrautilitzada: tots els que tenen una aproximació a la realitat de forma creativa i generosa i l’artista ho és. Per mi és un element sagrat. Cal promoure la dimensió creativa i cultural de tothom. Necessitem músics i art al carrer. Sembla que la cultura no té sex-appeal, però si tu poses la gent en situació d’autoorganitzar-se per tirar endavant un festival de música, de producció audiovisual o de fotos, si hi poses diners perquè la gent ho faci, viuríem millor.

MM: El carrer seria casa?

IG: Segur!

MM: Si no es sectorialitzés l’art, el veuríem mésal carrer?

IG: Un taller de cartografia urbana és art! Faig mapes amb els veïns que en realitat són un tapís, un plànol del món, un mandala. La gent ha d’estar fent coses junta.

MM: Aquest espai era una casa de cosidores. Tu també teixeixes xarxes amb gent per canviar les coses. Explica’ns alguna de les revolucions que has teixit.

IG: En aquesta taula hi ha hagut moltes conspiracions polítiques, urbanístiques, ecologistes… Potser rescataria el que vaig fer amb els veïns al barri de Lesseps. Allà vaig veure que soc arquitecta, però urbanista per voluntat popular perquè van ser els veïns els qui m’ho van demanar. Però la millor cosa que faré s’anunciarà en 2 mesos. Ja us n’assabentareu. Vull fer això i després, canviar d’o ci.

MM: Sempre has reivindicat el decréixer.

IG: Quan vaig venir aquí, a la casa de la besàvia, amb 18 anys, vaig començar a restaurar la nca, que aleshores tenia una funció que jo he anat canviant. Vaig pensar: per què hem de construir més si només reomplir totes les cases de Ciutat Vella ja és una aventura meravellosa! Aleshores vaig fer un jurament hipocràtic que no faria obra nova. Ja vaig fer una dissidència.

El degà del Col·legi d’Arquitectes sempre diu: “Rèiem de la Itziar perquè érem en plena Barcelona Olímpica, tothom traient fum als despatxos i produint ràpid”, i jo era al Centre del Vidre, aprenent a bufar, amb els grafiats… era una friki total. I ara diu: “Ens en vam riure molt però eres una pionera”. Ja no podem concebre el nostre o ci si no és readaptant-nos, reciclant contenidors i resignificant-los.

MM: Després de Christiania vas anar a parar a la càtedra del Jean Godmanhoier, el pare del cohabitatge; se n’estan posant en marxa projectes a la ciutat. Què en penses?

IG: Ja trigaven a començar iniciatives d’habitatge cooperatiu, cohabitatge i sòl públic en cessió d’ús. Des del 1996 fins ara… Fa 20 anys ja es feia a Copenhaguen. Hem trigat massa. Es va optar per fer-ho amb els poders econòmics i no amb la gent. I ara, aquests socis de viatge han demanat un munt d’interessos de les inversions que van ajudar a fer en un moment determinat.

MM: Les administracions d’ara han ajudat alguns col·lectius a fer el pas.

IG: M’agradaria dir que si totes aquestes transformacions en temes d’habitatge han de venir de les administracions, jo no jugo, perquè l’administració serà sempre poruga, prudent i farà una prova pilot aquí i una allà. Està bé perquè hi hagi massa crítica per canviar el model, però no n’hi ha prou. Per tant, no canalitzem tota la nostra creativitat en formes de viure en el que sembla que ja va sent acceptat per l’administració, perquè va molt lenta.

MM: L’administració tramita la creativitat de la gent?

IG: L’administració és una maquinària per replicar, però no és una bona màquina per crear. La creativitat és al carrer.

MM: Reivindiques una mirada necessàriament femenina de l’arquitectura.

IG: Quan el cos de la dona té l’experiència de gestar algú dins seu, el cos s’adapta. Mouen les vísceres per acollir algú sense saber qui és ni com és. L’acullen, el nodreixen, el deixen desenvolupar- se segons el seu ADN i història, i li donen tot perquè abandoni el niu. Així és com ha de ser l’arquitectura, un lloc que et nodreixi, que no et limiti, que et deixi desenvolupar i que et permeti anar-te’n. Que no t’enganxi, ni et limiti.

No es tracta de feminisme, és que els cossos de dona ho han fet així. I jo n’aprenc. No soc mare, però ho aplico en la meva arquitectura.

MM: Quin consell li donaries a una arquitecta que comença?

IG: Que llegeixi poesia. Crec que soc una arquitecta decent perquè, malgrat no vaig triar ser poeta, vaig continuar llegint poesia. Adonar-nos que som una màquina de fer espai i que la construcció del nostre espai mental és l’escriptura, la paraula o la imatge i això és la poesia.

Li diria a un estudiant que aprengui dels poetes perquè quan es posi a fer arquitectura l’afinarà i segurament farà menys destrosses. Tot i així, el que importa d’un arquitecte no és allò que fa, sinó allò que ha deixat de fer. Se’l valora pel que no ha construït. Quan ha dit “no, aquí no”. És com els poetes, la contenció.

MM: El que no diuen és fonamental per donar-li la figura al que diuen.

IG: I per això aconsello a les administracions aquesta contenció de dir “ dins aquí” perquè, si no, la creativitat no surt. Que es nodreixi el món que hem fragmentat de manera més científica amb la més artística.

MM: Com el que fan els vidres a casa teva que amb els reflexos esborren els murs.

IG: Cada disciplina ha d’esborrar allò que creu que la separa de l’altra.

Sona el timbre. La Itziar ha quedat per dinar amb la Núria Martínez-Vernis, poeta, del barri de Sant Pere i pare vidrier. Va fer un poema per a la Itziar quan era regidora de l’Ajuntament. Es titula «Itzeta». Ens el recita i sembla que evoqui una heroïna revolucionària. I acaba així:

… Itzetes tanquen grup, Replanten i marxen…

Són les tres de la tarda i el sol que entra des de l’última habitació orientada al carrer de Petritxol arriba al rebedor. Sembla indubtable que el vidre, la poesia i la revolta són la tríada que nodreix l’arquitectura de la Itziar González Virós.

FOTOGRAFIES / ©DANI CODINA

[ENTREVISTA publicada en paper al Quadern 52 (Juny, 2017)]

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on LinkedInPin on PinterestShare on Google+Email this to someone

Marta Molina

Responsable de continguts d'Opcions.