Esther Vivas: “La gran distribució s’ha apropiat l’agricultura ecològica”

Esther Vivas denuncia l'impacte de la gran distribució en l'agricultura ecològica i apunta les claus per un consum alimentari amb autèntic impacte positiu.
agricultura ecològica

Esther Vivas, llicenciada en periodisme i màster en sociologia, és una analista de referència del sector agroalimentari i dels moviments socials. Va treballar durant sis anys a la Xarxa de Consum Solidari i ha escrit diversos llibres, entre els quals El negocio de la comida (2014), Supermercados, no gracias (2007) i Mama desobedient (2019). És professora del Màster d’Agricultura Ecològica a la Universitat de Barcelona. Col·laboradora habitual d’Opcions, El Periódico i Ets el que menges, participa a diverses tertúlies de ràdio i televisió i condueix una secció del programa cultural “Àrtic”, de Betevé.

 

Per parlar del funcionament de la gran distribució alimentària, sovint es recorre a la imatge de l’embut o la del rellotge de sorra. Ens pots explicar què representa?

La teoria de l’embut reflecteix el mecanisme que regeix el sistema de distribució alimentària actual: per una banda tenim milers de pagesos, que produeixen aliments, per l’altra tenim els consumidors, que consumeixen aquests productes. Entremig la relació comercial s’estreny perquè està a mans de poques empreses distribuidores, que són les que ho acaben determinant tot: a quin preu es paga el producte al pagès, quines característiques ha de tenir el producte… Les grans empreses distribuïdores acaben definint tant el model agrícola com l’alimentari i qui hi surt perdent és la pagesia i els consumidors. La paradoxa de tot plegat és que el pagès, cada cop ven els seus productes a un preu més baix, com li imposa la gran distribució, i els consumidors en general tendim a pagar cada cop més car allò que comprem. La gran distribució s’emporta els beneficis. A més, és un model de distribució que aniquila el petit comerç.

Les grans empreses distribuïdores acaben definint tant el model agrícola com l’alimentari i qui hi surt perdent és la pagesia i els consumidors

L’any 2007, amb en Xavier Montagut, vàreu coordinar el llibre Supermercados, no gracias. Ha canviat gaire, el panorama, en el sector de la distribució alimentària des de llavors?

Crec que l’element important que ha canviat d’aleshores ençà és que la gran distribució s’ha apropiat de l’alimentació i l’agricultura ecològiques. El que ha passat els darrers anys és que moltes cadenes de supermercats han començat a distribuir de manera significativa productes ecològics, cosa que ja estava passant a molts altres indrets d’Europa, com ara França i Alemanya. Aquesta és una dinàmica habitual de la gran distribució: adopta alternatives que li donen bona imatge i, alhora, dona resposta a un nínxol de mercat. La usura de la gran distribució ja no només afecta l’agricultura tradicional, sinó que també ha arribat a l’agricultura ecològica.

El que fan és apropiar-se d’una alternativa, com és l’agricultura ecològica, i buidar-la de contingut transformador

Però, de cara al teixit productiu que treballa amb criteris ecològics, no és una bona notícia aquesta ampliació del mercat? No hi surt guanyant tothom?

Aquest és un dels debats que es planteja. En l’àmbit de l’alimentació ecològica i el consum conscient, hi ha una gran diversitat d’actors, i hi ha respostes diferents. Des del meu punt de vista, tot i que és cert que la venda de productes ecològics a una gran superfície fa que siguin accessibles a més gent, es repeteixen les pautes que deia. Aquestes grans empreses estan reproduint les males pràctiques a l’àmbit ecològic. Busquen el benefici en detriment de la qualitat del producte i l’impacte ambiental. En realitat, el que fan és apropiar-se d’una alternativa, com és l’agricultura ecològica, i buidar-la de contingut transformador. Per a elles, l’important és l’etiqueta, quan en realitat el moviment agroecològic va molt més enllà, perquè vol replantejar el model de producció agrícola, la seva relació amb el medi ambient, amb la terra, amb els productors, amb els consumidors. Ens podem arribar a plantejar si en realitat podem parlar de producte ecològic quan acaba sent un element de màrqueting. Compraràs aquell producte, menjaràs sense pesticides químics, sense transgènics però, en realitat, és un model que potser deteriorarà la teva salut en altres àmbits.

És un procés similar al que hem viscut amb el comerç just? L’accés a aquests productes va ser durant els anys vuitanta una reivindicació de sectors molt militants, mentre que ara forma part de l’oferta habitual de força supermercats. No hem d’interpretar-ho, doncs, com una batalla guanyada per part dels moviments de suport al desenvolupament?

L’apropiació del comerç just per part de la gran distribució ve a ser un banc de proves del que ha passat després amb l’agricultura ecològica. Captar l’alternativa per convertir-la en negoci. Però aquestes alternatives es plantegen en benefici del productor, del consumidor, de la comunitat i de la terra: pagar un preu just al proveïdor, cuidar la terra, que el consumidor sàpiga què consumeix i d’on ve, que sigui un producte de qualitat, teixir llaços amb la comunitat, etc. El problema és que, en la mesura que la gran distribució s’apropia d’aquestes alternatives, tot aquest element de transformació i de canvi es perd.

L’apropiació del comerç just per part de la gran distribució ve a ser un banc de proves del que ha passat després amb l’agricultura ecològica

El moviment per la sobirania alimentària ha fet evolucionar d’alguna manera el discurs entorn el comerç just?

Crec que la sobirania alimentària ha servit per aportar una perspectiva política al comerç just. S’ha passat de posar el focus a la comercialització i la venda del producte, a portar-lo a la capacitat de la comunitat productora d’alimentar-se d’una manera sana i saludable. La sobirania alimentària emmarca la demanda de relacions comercials més justes en una reivindicació més àmplia. L’important és l’accés a la terra i a l’aigua, la capacitat del productor de decidir què cultiva i poder tenir una producció diversificada, no condicionada per l’intermediari. La sobirania alimentària és aquesta brúixola. Dins del moviment del comerç just hi ha una gran pluralitat d’actors i no tothom la reconeix com un element intrínsec del comerç just. Per mi, el comerç just sense sobirania alimentària perd la capacitat política de transformació.

La dècada passada, amb la crisi, Mercadona i Consum van iniciar un canvi estratègic, en què van deixar d’apostar pel model d’hipermercat amb aparcament i van proliferar els supermercats als barris. Què ha implicat aquesta adaptació estratègica de la gran distribució i com ha afectat el comerç de barri?

Al món anglosaxó predomina el model de gran distribució als afores de les ciutats. Aquí, en canvi, la gran distribució ha apostat pel que podríem anomenar gran distribució de proximitat, és a dir, petits supermercats a prop de les àrees residencials. El model s’ha adaptat a les pràctiques de consum del consumidor i avui el 80% del consum d’aliments es fa en aquest tipus d’establiments. Aquesta realitat té un cantó fosc: l’aparició del que s’anomenen deserts alimentaris.

El comerç just sense sobirania alimentària perd la capacitat política de transformació

Als Estats Units, ha passat sovint que els supermercats s’insereixen en un territori i, al cap d’un temps, quan veuen que no tenen els beneficis esperats, acaben tancant. Quan la gran distribució s’estableix en un territori, genera un impacte en el teixit comercial que fa desaparèixer el petit comerç i es queda com a principal referent. Llavors, quan el supermercat tanca, la gent es troba que no té on anar a comprar menjar; s’ha creat un desert alimentari. Aquí està començant a passar en zones rurals i en indrets que han patit fort la crisi econòmica. A Ciutat Meridiana, per exemple, han acabat tancant tota una sèrie de botigues i de mercats municipals. No hi ha llocs de proximitat on anar a comprar aliments, perquè no hi ha mercat municipal, no hi ha petit comerç i tampoc no hi ha supermercats.

Quan el supermercat tanca, la gent es troba que no té on anar a comprar menjar; s’ha creat un desert alimentari

De cadenes de supermercats n’hi ha moltes. Són totes iguals?

Entre els supermercats hi ha diferents estratègies comercials i alguns poden tenir certa sensibilitat per uns temes i altres per uns altres. Però el que no és objecte de debat és que el que mou la gran distribució és bàsicament el benefici empresarial per al propietari. Avui dia, les grans empreses de distribució a casa nostra (Mercadona, Carrefour, Alcampo, El Corte Inglés) tenen al capdavant grans propietaris (com el senyor Roig, al davant de Mercadona) o són multinacionals (com Carrefour o Alcampo), que bàsicament busquen guanyar diners. Aleshores, jo no entraria a diferenciar entre supermercats bons o dolents. Evidentment, n’hi ha de més petits, però el que prioritzen sobretot és el benefici econòmic. Quan parlem d’alternatives, plantejo la tríada agroecològica: que el producte sigui de pagès, de proximitat i ecològic. Per separat, aquestes alternatives poden ser només una estratègia de màrqueting. Si, en canvi, interrelacionem els tres elements, tenim una alternativa molt més coherent, més global, i es fa molt més difícil que se n’apropiïn tercers.

 

El que mou la gran distribució és bàsicament el benefici empresarial per al propietari

 

Quan dius de pagès, a què fas referència?

A un model de petita pagesia perquè, en realitat, el que ha passat en les últimes dècades és que el nombre de pagesos del nostre entorn ha anat disminuint d’una manera dràstica. A Catalunya, poc més d’un 1% de la població activa és pagesa i els pocs que queden, la gran majoria són grans empreses vinculades a la producció agrària que exporta a altres països una part significativa de la seva producció. Per tant, quan parlo de petita pagesia em refereixo a una pagesia vinculada al territori, que intenta comercialitzar la major part del seu producte a nivell local, que manté un món rural viu. Una gran distribuidora pot considerar local el producte d’una gran explotació d’Andalusia que a més, explota els treballadors.

Per això és important la tríada. Per exemple, ens podem trobar amb un producte bio conreat per jornalers amb un sou molt baix. En un context en el qual hi ha un auge de la reivindicació del producte local, de vegades des d’un punt de vista sobiranista o nacionalista, és molt important vincular-lo a la justícia social i mediambiental. Durant un cert temps, a França, el Front Nacional reïvindicava el producte local, fet per pagesos francesos. L’important d’un tomàquet català no és que sigui català perquè porta la barretina, sinó perquè permet una producció local i una pagesia que pot viure del seu producte, perquè genera menys impacte mediambiental, permet dinamitzar un model productiu i comercial a nivell local. No defensem el producte local per una qüestió de banderes. Quan reivindiquem producte local estem reivindicant justícia social i alimentària.

Plantejo la tríada agroecològica: que el producte sigui de pagès, de proximitat i ecològic

Què ha representat la irrupció d’Amazon al sector alimentari?

Amazon representa la nova ofensiva. Als anys vuitanta i noranta vam viure l’ofensiva de la gran distribució com a intermediària entre el consumidor i el pagès: la gran distribució es va convertir en la clau de pas entre productor i consumidor. En aquests moments, qui pot esdevenir clau de pas entre productor i consumidor és Amazon, fent la competència fins i tot a la gran distribució. Pot arribar a passar que la gran distribució es vegi obligada a vendre els seus productes a través d’Amazon. En realitat, quan analitzem les relacions comercials, qui acaba manant és sempre l’intermediari. Això també ho hem vist amb les grans empreses de l’agronegoci i les empreses de la gran distribució; al final qui té més poder? Nestlé, Danone, Starlux, o Carrefour, Alcampo, El Corte Inglés? Finalment, qui acaba establint els criteris amb els quals es poden comercialitzar els productes són els intermediaris. Ara estem veient que és Amazon qui es converteix en l’intermediari de referència entre productor-proveïdor i el client-consumidor. I això no només en l’àmbit de l’alimentació, sinó també en el del consum cultural, amb els llibres i en l’àmbit de la roba.

Amazon és la nova amenaça, el nou enemic de la pagesia

Llavors, el que pot significar la irrupció d’Amazon és que s’estrenyi encara més la part estreta de l’embut, perquè hi hagi grans distribuïdores que acabin plegant?

Sí, l’embut encara es pot estrènyer més, fins i tot al final podem tenir la dictadura d’Amazon. Amazon acabarà establint els criteris de comercialització, de compra i venda, i imposant-nos un determinat model de consum. Per tant, veiem que la tendència cap al monopoli de la distribució, cada cop es fa més gran. Amazon és la nova amenaça, el nou enemic de la pagesia. Fins ara, el supermercat era la “bèstia negra” de la pagesia. Hem vist tractorades i altres mobilitzacions dels pagesos per reivindicar que se’ls pagui un preu just. Ara tot apunta que la nova “bèstia negra” seran empreses com Amazon, contra les quals costa més lluitar. Perquè, on ubiques, Amazon? Són més volàtils.

La gran distribució ha generat una homogeneïtzació tant de la producció agrícola com del consum

Sovint associem els supermercats amb abundància, diversitat i llibertat. Què hi ha de real en aquesta imatge?

Això és una il·lusió. La il·lusió d’anar al supermercat on pots escollir entre una gran diversitat de productes; que ets tu qui tria què poses a la cistella. En realitat, la gran distribució ha generat una homogeneïtzació tant de la producció agrícola com del consum. Els criteris per vendre un producte en un supermercat són molt estrictes. Es prioritzen els productes que tenen una sèrie de característiques que encaixen amb la seva distribució comercial: que tinguin una determinada mida, color… Com que els súpers acostumen a distribuir productes que arriben de molt lluny, necessiten que els productes es puguin transportar llargues distàncies. Si vas d’un supermercat a un altre, pràcticament trobes les mateixes varietats alimentàries en producte fresc i sempre les mateixes marques. Per tant és una il·lusió, que el supermercat ofereixi diversitat. I pel que fa a la llibertat, el cert és que quan vas a comprar al supermercat la teva compra va molt condicionada per la publicitat prèvia. No hi ha res tan estudiat al mil·límetre amb la finalitat de vendre com més millor.

Quan portes més de tres quarts d’hora en una gran superfície ets incapaç de fer un consum racional

Quines estratègies utilitzen per condicionar la nostra compra?

Els productes estan col·locats en funció de com el supermercat en vol prioritzar la venda. Quan volen que compris un producte, el posen a l’alçada dels ulls o a les cantonada dels passadissos. Determinades marques paguen perquè els seus productes es coloquin en llocs preferents, o paguen per aparèixer a la publicitat d’ofertes del supermercat. Els carretons de la compra, en general, no tendeixen a anar en línia recta, sinó a moure’s de cara als lineals. Tots els envasos, amb colors triats perquè et cridin l’atenció. També està molt pensada la música: si volen que vagis ràpid, et posen un tipus de música. Quan portes més de tres quarts d’hora en una gran superfície ets incapaç de fer un consum racional, perquè estàs voltada d’una sèrie d’estímuls (visuals, d’olfacte), que et porten a comprar d’una manera irracional.

A més, a la publicitat d’ofertes que rebem a casa, hi posen una sèrie de productes reclam, dels quals puntualment rebaixen el preu perquè vagis a comprar. Després, quan ets allà compres molt més que el producte que estava en oferta. Fins i tot, a vegades, venen per sota del preu de cost, cosa que per llei no es pot fer. Però paguen la multa i ja està. Això fa molt mal al productor, perquè és una eina per pagar-li cada cop menys.

Venen per sota del preu de cost, cosa que per llei no es pot fer

Quin preu paguem pels descomptes associats a les targetes client dels supermercats?

Perdem tota la nostra privacitat. Potser ens fan un descompte, però el supermercat passa a saber-ho tot de nosaltres. A partir d’aquí es fan uns perfils de clients, que els permeten tenir més clar quin és el prototip del seu client, i per tant també focalitzar la seva publicitat, que sovint t’arriba al correu electrònic o a la bústia de casa. Saben què compres, què gastes i com et pot fidelitzar com a client. Amb la targeta client, a canvi d’estalviar quatre rals, una empresa comercial ho sap tot sobre nosaltres. I no només ho utilitza amb finalitats comercials, sinó que en alguns casos pot arribar a mercadejar amb les nostres dades.

Amb la targeta client, a canvi d’estalviar quatre rals, una empresa comercial ho sap tot sobre nosaltres

Més enllà de triar el lloc on comprem el menjar, què podem fer les persones consumidores per contribuir a la transformació del sector de la distribució alimentària?

Com a consumidors, efectivament, podem incidir en el model de producció i distribució a través de la nostra compra. És evident que no és el mateix anar a comprar al supermercat que anar a un petit comerç del barri. Però no és l’únic camí. Som ciutadans, i podem incidir en diferents aspectes. Els darrers anys han aparegut alternatives com les cooperatives de consum, que apunten que altres pràctiques agrícoles i alimentàries són possibles. Podem optar per enfortir aquestes alternatives i participar-hi.

Però és clar que la nostra compra està molt condicionada per la nostra vida quotidiana, pel mercat laboral i les nostres relacions personals. La crisi econòmica i la precarietat laboral ha tingut un impacte en el model de consum; segons dades del CIS, l’any 2011, un 41% dels ciutadans van canviar els seus hàbits de consum per tal d’estalviar diners.

Pel que fa a la limitació del preu, és cert que al producte ecològic sempre se l’associa a un producte car, però en realitat cal dir que comprar un producte ecològic, local i de pagès no és tan car com moltes vegades ens diuen. No és el mateix comprar unes hamburgueses o salsitxes de tofu que llegum a granel; no és el mateix comprar unes postres de soja ecològiques que uns ous ecològics. No tot allò que és ecològic té perquè ser car. Com no tot allò que no ho és té perquè ser barat.

Aquest és el gran repte: com créixer i arribar al màxim nombre de gent possible sense perdre els valors

Pel que fa a la distribució, creus que s’estan dibuixant alternatives que realment puguin fer front al model de la gran distribució? Hi ha, si més no, un discurs clar de com ha de ser aquesta alternativa?

Segurament una de les grans dificultats és com arribar a més gent, en un context en què cada cop hi ha més demanda de producte ecològic, sent fidel a uns principis. Aquest és el gran repte: com créixer i arribar al màxim nombre de gent possible sense perdre els valors. El fet que el producte ecològic sigui al supermercat és positiu perquè arriba a més gent, però com podem arribar a més gent sense passar pels dictats de la gran superfície? En aquest sentit, crec que s’han fet avenços. Pel que fa a la producció hi ha iniciatives, com la Xarxeta, a nivell català, en què es coordinen diferents projectes agroecològics. En la mesura que permet coordinar diversos pagesos ofereix més diversitat i s’optimitza la producció i la comercialització. Cal seguir avançant en aquest sentit.

Pel que fa a l’àmbit del consum, s’han fet moltes experiències. Hem passat del boom dels grups i cooperatives de consum de la primera dècada d’aquest segle, a una saturació del model. Han aparegut nous actors de comercialització d’aquests productes, des de la gran distribució fins al petit comerç, etc. La competència ha fet que alguns grups hagin hagut de plegar. L’exemple més clar és Gràcia, que era el barri de Barcelona amb més grups i cooperatives de consum per metre quadrat; ara si hi vas et trobes molt petit comerç, verduleria, etc. Això ha fet que es reduís el nombre de grups.

Els supermercats cooperatius serien un pas endavant a partir de l’experiència dels grups i cooperatives de consum

Els supermercats cooperatius serien un pas endavant a partir de l’experiència dels grups i cooperatives de consum. Poden marcar una diferència respecte al que han significat els grups de consum. Cal veure com evoluciona, si se segueix l’exemple d’altres països europeus o d’altres llocs de l’Estat.

L’altre element clau és la distribució, com fas que el producte arribi del pagès al supermercat, mecanismes que puguin fer d’intermediaris des d’un punt de vista de justícia, que permetin comercialitzar unes quantitats més considerables de producte. Crec que són els reptes.

agricultura ecològica

El mercat de Sant Antoni té un supermercat de la cadena Lidl al soterrani.

Què opines d’aquest model de revitalització dels mercats municipals que passa per facilitar la implantació d’un gran supermercat a l’interior del mateix espai municipal?

El problema és que la remodelació dels mercats municipals s’ha supeditat a la lògica del mercat de distribució comercial dominant i al model de ciutat aparador. S’han transformat els mercats municipals vinculant-los a una gran superfície, ubicant un supermercat al soterrani, al costat del mercat o dins mateix. El que defineix un mercat municipal no és que tingui un súper al costat, sinó que té producte de proximitat, que hi ha una relació molt directa consumidor-venedor, que puguis saber d’on vénen els productes, i tot això ha quedat com un element secundari.

La remodelació dels mercats municipals s’ha supeditat a la lògica del mercat de distribució comercial dominant i al model de ciutat aparador

Per altra banda, en molts casos, sobretot a Barcelona, el model de mercat municipal s’ha supeditat al model de ciutat dominant, en què s’ha prioritzat més la ciutat aparador, que no pas la ciutat al servei del ciutadà. Llavors, en molts supermercats hi ha hagut una “gurmetització” del mercat municipal, on s’acaba prioritzant més la restauració, el que puguis fer un tast de productes de caràcter sibarita, que no pas un mercat pensat en la lògica de donar resposta a les necessitats quotidianes del veïnat.

Cal vincular la nostra capacitat de transformació com a consumidors amb la nostra capacitat de generar canvis com a ciutadans

En el teu llibre El negocio de la comida expliques com els primers supermercats de l’Estat espanyol els va promoure l’estat en ple franquisme i com també des del govern es va facilitar l’aparició dels primers supermercats privats. Com creus que, a dia d’avui, des dels governs es pot incidir cap a un model de distribució justa?

Des de l’administració pública hi ha molta capacitat d’incidir en el model de producció, distribució i consum. Es pot promoure el comerç local i els circuits de comercialització alternatius a les grans superfícies.

El que no hi ha és voluntat política perquè existeixen uns vincles clars entre els que hi ha al capdavant de l’administració i les empreses del sector. A Catalunya, tenim el monocultiu dels cereals i el monocultiu del porc perquè a l’administració pública ja li va bé que sigui així. Tenim un model de concentració en grans superfícies perquè l’administració pública no aposta per canals alternatius. Com podríem modificar aquests mecanismes? D’una banda, pel que fa a la producció agrària, primer amb una política agrícola comunitària que subvencionés els pagesos i no els empresaris. Es donen més diners a individus que pagesos hi ha donats d’alta. Això vol dir que molta de la gent que rep la subvenció ni tan sols és pagesa. Caldria promoure bancs de terres perquè un dels grans problemes de l’agricultura és l’accés a la terra; s’ha utilitzat la terra per especular durant dècades. Cal facilitar l’accés a la terra a gent que vol fer de pagès i que no ve d’una família pagesa. Caldria promoure la distribució d’aliments agrícoles a nivell local, cosa que avui en dia no es fa.

Portada quadern Opcions "De la terra al plat". Núm. 56. Distribució alimentària.

Aquesta entrevista es va publicar dins el quadern número 56 d’Opcions.

Un dels àmbits claus on seria molt fàcil incidir, en els espais de restauració vinculats als seus serveis: escoles, universitats, hospitals, presons, centres de dia. L’administració podria establir uns criteris perquè se servís producte local, pagès i ecològic. Aquí no hi ha excuses per no fer-ho. No es fa perquè no interessa, perquè es prefereix que estigui a mans d’empreses de càtering privades, que monopolitzen el sector de la restauració col·lectiva i també de la neteja i la seguretat.

L’administració pot fer moltes coses. La clau és que hi hagi voluntat política. Per això deia que no només com a consumidors tenim capacitat d’incidir a partir del nostre consum. Si només pensem a canviar el món a partir de la nostra compra la nostra perspectiva política és molt limitada, perquè el nostre model de distribució no només ve determinat per on compres tu sinó per les polítiques que s’estableixen a nivell agrícola, de distribució i de consum. Cal vincular la nostra capacitat de transformació com a consumidors amb la nostra capacitat de generar canvis com a ciutadans.


Laia Tresserra

Directora d'Opcions