Aquests dies sembla que ens ho mirem tot amb estranyesa: les coses que fem ara, però també les que fèiem abans. Hem sortit de nosaltres mateixes, dels nostres hàbits, dels nostres temes de conversa, dels nostres espais comuns a pobles i ciutats. I, tanmateix, des d’aquesta mirada mig forana és des d’on ens podem repensar. Qui i què ens sosté? Què ens fa felices? Què se’n pot aprendre, de tot plegat?
Mirar de lluny
Per oblidar que les parets ens cauen a sobre, fem una llista d’allò que sempre hem volgut fer a casa. El temps s’ha fet profund com un forat i ara hi cap tot allò que abans no hi cabia. Un temps al ritme de la vida, que pren la forma de les coses petites: els jocs de taula, cuinar amb calma, cuidar les plantes, cosir el forat d’un pantaló, reproduir en bucle la cançó preferida i ballar-la com si s’acabés el món, trucar-nos i xerrar durant hores, netejar aquelles taques de la paret, que fa anys que ens miren; llegir cada nit (sense adormir-nos extenuades a la tercera pàgina). Temps per avorrir-nos, i, també, per deixar sortir la por, l’angoixa, la desesperança. Temps per organitzar-nos i agafar embranzida col·lectiva per parar els cops que vindran i els que ja estan venint. Temps per preguntar-nos quina mena de vida portàvem, que no ens deixava temps per a tot això.
L’aturada obligada per la Covid-19 ha fet palesa la fragilitat d’un model de societat profundament desigual i individualista, que no valora i precaritza qui realment la sosté (les treballadores de la llar i les cures, la pagesia i la ramaderia, el personal sanitari, les educadores, el personal de neteja,…) i on els serveis públics s’han anat retallant fins a debilitar-los.
L’altre virus
S’ha escrit molt, aquests dies, de com la crisi econòmica desencadenada pel coronavirus és, en realitat, un avís de la crisi profunda que enfronta el capitalisme. De fet, no només ha posat sobre la taula la vulnerabilitat d’una economia que ja estava en crisi, com explicava la Iolanda Fresnillo, sinó que ha rebelat, com recordava Alba Rico, la dependència que l’economia té dels cossos i les cures.
La situació provocada per la pandèmia podria ser l’avantsala del que es viurà amb el col·lapse ecològic i de la civilització, un futur no massa llunyà.
Però, i si a més d’un avís, la situació provocada per la Covid-19 fos un assaig? Per a Salvador Lladó, doctor en microbiologia ambiental i biotecnologia, autor de La Bossa o la vida, la situació provocada per la pandèmia podria ser l’avantsala del que es viurà amb el col·lapse ecològic i de la civilització, un futur no massa llunyà del qual ja ens n’han arribat els primers esbossos (els efectes del canvi climàtic, la crisi de biodiversitat, la crisi energètica i de recursos…). Els informes de l’IPCC vaticinen l’inici real del col·lapse del planeta d’aquí a trenta anys. El col·lapse ecològic és un virus que avança més lent que el coronavirus, però els seus efectes poden ser molt més devastadors.
Segons Lladó, “no som ni la primera ni la darrera civilització que col·lapsarà, però hem de tenir un pla B, perquè el pla A s’enfonsa. Necessitem reorientar la tecnologia i la ciència cap a un sistema que, col·lapsi o no, permeti organitzar-nos cap al postcreixement”.
Cap a un decreixement just o injust
Un dels efectes involuntaris del confinament ha estat la reducció de l’activitat industrial i dels desplaçaments i, per tant, de les emissions de C02. Tanmateix, “les previsions sobre l’impacte ecològic del coronavirus és que es redueixin les emissions de C02 a escala global un 1.5%. L’ONU, havia demanat, a principis d’aquest any, la reducció de les emissions en un 7.6% de forma anual i sostinguda fins al 2030, per frenar l’emergència climàtica” comenta Lladó. El mateix secretari general de l’ONU, António Guterres, en plena crisi pel Covid-19, posava sobre la taula que “el canvi climàtic és més mortal que el coronavirus“. De fet, l’informe anual que Ecologistas en Acción publica sobre la qualitat de l’aire, subratllava que, el 2018, 30.000 persones van morir de forma prematura a l’Estat espanyol per afeccions derivades de la contaminació de l’aire.
La frenada de la producció i del consum provocada per la Covid-19 és una bona notícia des de la perspectiva ecològica? Des de l’ecologisme social, la resposta és un no contundent, perquè l’aturada està deixant a moltes persones enrere. Les situacions d’alarma permeten observar la realitat amb una lent d’augment: avui, hi ha qui pot fer teletreball i hi ha qui es veu obligada a desplaçar-se per no perdre una feina. Hi ha qui té una llar segura i hi ha qui està confinada amb el seu agressor, o en una llar insalubre. Hi ha qui no té una llar. Tal com denunciaven Carmen Juares, de l’Associació de Mujeres Migrantes Diversas, o les treballadores temporeres i migrades al sud d’Espanya, per a moltes persones, especialment per a les migrades, l’emergència sanitària ha agreujat la manca de subministraments bàsics, el risc d’agressions o les vulnerabilitats laborals.
La transició ecològica també farà més profundes les desigualtats si no es gestiona prèviament. Una de les claus, per a Lladó, és “disminuir dràsticament la producció i el consum, però a diferència del que ha succeït amb la crisi pel coronavirus, s’ha de fer de forma ordenada. Es perdran llocs de feina i, si no hi ha un pla de xoc, moltes persones veuran la seva vida precaritzada. En canvi, si s’organitza el col·lapse des dels termes de la justícia social i ambiental, ningú hauria de quedar enrere”.
Reduir la producció
Un dels darrers estudis d’Ecologistes en acció planteja les condicions de l’escenari de treball en aquest futur decreixentista, que destaca per la reducció de l’activitat productiva i la reconversió d’alguns sectors que, a dia d’avui, són un pilar per a l’economia de l’Estat espanyol. Sectors que, aquestes setmanes, ja han aturat màquines, forçats per l’emergència sanitària.
Cal disminuir dràsticament la producció i el consum, però a diferència del que ha succeït amb el coronavirus, s’ha de fer de forma ordenada.
La construcció, el turisme o la indústria de l’automòbil són alguns dels sectors que haurien de reduir la seva activitat. Segons l’informe, el sector de la construcció s’hauria de reconvertit cap a la rehabilitació, enfocant l’activitat principalment al món rural. El turisme hauria de reduir de forma dràstica l’aviació internacional i reorientar-se cap al turisme interior i els allotjaments més sostenibles, com els càmpings o els albergs. Pel que fa a la indústria de l’automòbil, caldria aturar la producció de vehicles de combustió interna i produir vehicles elèctrics únicament per a l’ús públic o comunitari. “Podríem tenir una mobilitat més reduïda perquè tot seria més local” apunta Lladó.
També s’hauria de frenar l’activitat de l’agroindústria, que genera greus efectes ambientals, i impulsar la transició agroecològica del sector primari, que garantís la sobirania alimentària. Segons Salvador Lladó, “amb una economia de proximitat, circuits curts de comercialització i la migració als pobles, el sector primari podria guanyar població activa i dignificar la seva situació”.
L’estudi planteja, alhora, la transició energètica basada en la desfosilització, la desnuclearització i la implantació d’energies renovables, des d’un marc d’austeritat i control per part de cooperatives energètiques renovables sense ànim de lucre i de l’autoconsum.
Lladó sintetitza les bases d’una transició per posar la vida, no només la humana, al centre de l’economia: “Si produïm i consumim menys, i, alhora, l’habitatge es situa a uns preus assequibles, es podria reduir l’horari laboral, perquè la gent no necessitaria treballar tant per tenir una vida digna. I treballar menys hores, permetria repartir millor la feina.” El nou panorama productiu, laboral i del consum, podria ser també una oportunitat per configurar els usos del temps de forma més satisfactòria i, alhora, per repartir les tasques que sostenen la vida d’una manera més justa, ja que actualment recauen sobretot en les dones.
Viure amb menys
El confinament i la baixada de persiana temporal de molts negocis han forçat a una davallada del consum. Aquests dies d’aturada estan deixant espai, també, per experimentar nous estils de vida: explorar noves aficions, passar més temps amb les persones amb qui es comparteix casa i, sobretot, viure amb menys. Aquesta experiència pot ser una oportunitat per reflexionar sobre què es necessita realment, què ens fa felices i què, en canvi, ha esdevingut superflu. Probablement, moltes persones necessitin molt més una abraçada o una conversa presencial, que bona part de les coses que acostumaven a comprar.
El declivi energètic i l’escassetat de materials requerirà, també, fer canvis en els estils de vida de la població, basats, apunta Lladó, “en la reducció dràstica del consum de les classes mitjanes i benestants”. L’informe d’Ecologistes en Acció planteja, per exemple, que “per al 2030, caldria reduir el consum energètic, com a mínim, a la meitat del que es consumia el 2017”. També apunta a una reducció contundent del transport, basada en l’aposta per la mobilitat a peu, en bicicleta o en transport públic, la descentralització de l’activitat a les ciutats, el teletreball, o el flux migratori de les ciutats als pobles.
El consum conscient fa anys que planteja que el nivell de consum general de la societat és superior al que es requereix per satisfer les necessitats i, alhora, és molt més elevat del que el planeta pot sostenir. A més de reduir el consum superflu, el consum conscient planteja dues claus bàsiques, també, en temps de confinament: consumir sense comprar i comprar amb criteri.
Aquesta experiència pot ser una oportunitat per reflexionar sobre què es necessita realment, què ens fa felices i què ha resultat ser superflu.
Les alternatives per consumir sense comprar es basen en l’ajuda i la cooperació entre persones, que, per ara, haurà de ser telemàtica. L’estat d’emergència ha fet emergir moltes iniciatives veïnals per resoldre necessitats des de l’ajuda mútua. Es poden utilitzar aquestes xarxes per deixar objectes en préstec, intercanviar-los o regalar-los. També es pot aprofitar el temps lliure per donar una segona vida a objectes ja inútils i transformar-los en béns útils altre cop.
Tot i l’excepcionalitat, comprar amb criteri ajuda a garantir que el petit comerç i iniciatives transformadores que veuen perillar la seva supervivència segueixin existint: no comprar a grans multinacionals, apostar pels circuits curts de comercialització (a mercats o a botigues pròpies; cistelles a domicili, grups i cooperatives de consum, agrobotigues) i pels projectes que formen part de l’economia social i solidària.
Motors de canvi
De tant en tant, hi ha pantalletes que ens arrosseguen cap al món que hi ha fora de les parets de casa i dels hospitals, aquell món que, tot i semblar desterrat per l’agenda mediàtica, política i personal, continua girant. A mitjans de març, la plataforma Tanquem els CIEs denunciava agressions policials al CIE de la Zona Franca i diverses persones i col·lectius denunciaven l’augment de l’abús policial al carrer. Després de resistir durant prop de deu anys, comunitats indígenes a Mèxic aconseguien aturar un megaprojecte al centre del país, finançat per empreses espanyoles. En les mateixes dates, les successives agressions xenòfobes als camps de refugiats de Grècia provocaven el tancament de diverses organitzacions i la retirada dels cooperants internacionals. Aquestes setmanes poden servir, també, per decidir quin paper es voldrà jugar en el món post-Covid-19.
Amb l’emergència sanitària han germinat iniciatives d’organització i acció col·lectiva per fer front a les necessitats que van sorgint. De la mateixa manera, la transició ecològica i social haurà de passar, també, per les xarxes comunitàries i pel suport mutu. Segons Lladó, “els moviments socials tindran un paper fonamental en la pròxima dècada perquè, si no hi ha voluntat política per impulsar el decreixement, n’hi acabi havent”.
I si aquesta fos una oportunitat per imaginar altres vides possibles? més lentes, segures, viables i enxarxades.
Algunes de les conseqüències involuntàries de la pandèmia són un assaig i aprenentatge per la transició ecosocial. Un dels aprenentatges és que qualsevol transformació estructural requereix organització prèvia i voluntat política, per tal que no ocorri a costa de les persones més vulnerables. Un altre aprenentage és que depenem d’altres cossos per sobreviure i que no podem seguir fent economia d’esquena a la vida.
I si aquest fos un assaig per inventar altres formes de vida i de relació amb la natura? Una oportunitat per imaginar altres vides possibles: més lentes, segures, viables i enxarxades. Vides que valgui la pena viure. El món post-Covid-19 no serà el mateix. Cal decidir quin nou món volem construir.
