Grups, botigues i horts. Diversitat en el cooperativisme de consum

El cooperativisme de consum el componen els projectes en els quals les consumidores ens agrupem per a satisfer necessitats d’acord amb els nostres valors. Hi ha cooperatives d’aquest tipus en molts sectors (com la telefonia, l’electricitat, la banca o l’habitatge), però l’àmbit en el qual comptem amb més iniciatives és l’alimentari. Parlem en aquest cas del cooperativisme de consum agroecològic, encara que normalment l’oferta d’aquestes iniciatives inclou altres elements de consum quotidià com a productes de neteja o higiene personal.

En els últims dos anys hem dedicat nombrosos articles a diferents aspectes d’aquesta modalitat de cooperativisme de consum: a l’estancament en el creixement del nombre de grups de consum, als supermercats cooperatius, al salt d’escala i la professionalització de les alternatives, als projectes per obrir nous supermercats, a l’experiència del Food Coop de Brooklyn (amb 17.000 sòcies), a la diversitat de botigues i supermercats cooperatius a l’Estat espanyol, i fins i tot a les eines digitals que el sector necessita.

En aquest article intentarem aclarir tant alguns dels termes que utilitzem més habitualment, com les diverses tipologies de grups i cooperatives de consum existents, descrivint-ne les característiques fonamentals de cadascuna.

En un següent lliurament aprofundirem en els avantatges i inconvenients de cada model. I explicarem també les tensions i desconfiances, i les sinergies i complementarietats a les quals dona lloc la convivència entre apostes diferents.

Aclarint termes: grups o cooperatives de consum?

Quan participem en alguna experiència de consum col·lectiu solem parlar, informalment, i sense tenir en compte la mida o la forma jurídica del projecte, de coopes. “Vaig a la coope” o “en la meva coope…”.

Però aquest tipus d’iniciatives no funcionen sempre sota la forma jurídica d’una cooperativa. Suposo que això es deu la popularització, en els últims anys, del terme grup de consum. És una denominació que, com a paraigua genèric, és més versàtil que coope, i descriu realitats diverses (grups no legalitzats, associacions i cooperatives).

I és que ja que esmentem diversos tipus de personalitats jurídiques dels grups, no està de més aclarir que molts dels grups més petits o incipients funcionen sense cap cobertura legal. Al principi, quan les factures són petites i les comandes es reparteixen al domicili o local d’algun membre del projecte, aconseguir i mantenir un CIF pot ser més maldecap que avantatge.

Molts altres projectes opten per legalitzar-se com a associacions, una estructura administrativament “més lleugera” que la d’una cooperativa. Normalment ho fan les organitzacions petites, però no sempre és així. Per exemple, les dues organitzacions de més abast a l’Estat espanyol, com són Landare (Conca de Pamplona, amb dues botigues i 3.600 sòcies), o Bio Alai (Vitòria, 1.400 sòcies) són legalment associacions. En aquest article explicàvem les diferències entre la forma jurídica d’associació i la de cooperativa.

I encara que la cooperativa és la forma legal més ajustada als principis de l’economia social i solidària, no és el model jurídic més estès en aquest camp. Pot deure’s a dos factors.

• El primer motiu és pràctic, i es deu a la suma de necessitar una inversió inicial més alta (3.000 € per a constituir una cooperativa), més complexitat burocràtica i menys coneixement del model i les seves particularitats (encara que això últim ha augmentat en els últims anys).
• El segon factor és ideològic, perquè, com explicàvem en aquest article, moltes de les experiències d’economies comunitàries van néixer molt influïdes per una mirada més autogestionària i decreixentista (més en voga als anys noranta i la primera dècada d’aquest segle), sovint “al·lèrgica” als formalismes i burocràcies. En l’última dècada, en canvi, observem un auge de l’economia social i solidària i, per tant, de la seva mirada més socioempresarial i de la seva aposta pel model cooperatiu.

Models d’organització del consum col·lectiu

A l’apartat anterior concloíem que el terme col·loquialment usat –grup o coope– per a referir-nos a una iniciativa no sempre respon a la realitat de la seva mida o forma jurídica. Malgrat això, ens atrevirem a elaborar una classificació utilitzant aquestes denominacions. Sabent que l’ús popular dels termes pot ser que moltes vegades no respongui a aquestes categories. I que, com sol succeir quan establim tipologies, estem simplificant en excés. I sempre hi ha excepcions, molts projectes no encaixen perfectament en cap de les categories emprades.

Amb totes aquestes precaucions, fem la següent proposta de classificació:

Petits grups de consum

Entrarien en aquesta categoria organitzacions basades íntegrament o fonamental en el treball voluntari. Acostumen a ser grups formats entre deu i cinquanta famílies o unitats de consum –un terme més inclusiu i representatiu de realitats diverses que el de família. Normalment es reuneixen una tarda concreta de la setmana (els dimecres de sis a vuit de la tarda, per exemple) i reben i distribueixen en un local, propi o d’ús compartit, les comandes encarregades amb uns dies d’antelació. A vegades, diversos grups petits s’ajunten per fer comandes conjuntes de productes no peribles (oli, arròs…), abaratint els preus i fent possible la compra directa al productor. En zones rurals, a causa de la menor densitat de població i que l’accés al producte fresc local és més fàcil, a vegades són “grups d’afinitat” menys formals, composts per molt poques “unitats”, que es reuneixen amb més periodicitat. Com la resta de grups acostumen a compartir, a més de les comandes, un altre tipus de trobades, inquietuds i celebracions.

Molts grups de consum aposten per aquest model de mida petita i gaudeixen dels avantatges, com els alts nivells de convivència i coneixement entre les persones que hi participen. Per això, quan les demandes de noves inscripcions superen el quòrum màxim fixat per al grup, aquests es divideixen o proposen a les persones interessades associar-se i formar una nova entitat, oferint el seu suport en el procés de gestació i rodatge del nou projecte. Això explica que el creixement del nombre de persones interessades pels grups de consum s’hagi traduït sovint més en un augment del nombre de projectes que en un augment de la dimensió de les iniciatives. I fa que el model de petits grups de consum sigui la tipologia que compta amb més experiències. En el llibre sobre cooperativisme agroecològic a Barcelona editat per Ricard Espelt i Nuria Vega s’expliquen casos d’aquest tipus, de “divisions i multiplicacions” de grups de consum.

Cooperativa mitjanes

Acostuma a tractar-se d’iniciatives de mida més gran, entre cincuanta i cent unitats. El que els permet, en general, disposar d’una oferta més àmplia de productes que la dels grups de consum. Normalment obren portes dues o més tardes i/o matins a la setmana, i compten amb una o diverses persones totalment o parcialment assalariades pel projecte, que s’ocupen de sostenir algunes de les tasques més pesades del seu funcionament i, a vegades, de dinamitzar i fomentar la participació de les associades. Aquesta participació no sempre és obligatòria (en els grups de consum sí), i normalment és menys exigent que en els grups, en recaure part de les responsabilitats bàsiques en la persona o persones assalariades. Igual que els petits grups de consum, solen oferir els seus serveis només a les associades.

Exemples d’aquest model són cooperatives com Zocamiñoca (la Corunya) o el Llevat o L’Economat Social (totes dues de Barcelona), encara que aquesta última està a punt de fer el salt cap al format de “botiga cooperativa”.

Botigues i supermercats cooperatius

L’article “Comerços cooperatius: una realitat plural” analitza aquest tipus de projectes, n’explica la diversitat, i inclou un llistat força exhaustiu de les iniciatives existents, que ronden la trentena. En aquesta categoria es poden incloure aquelles cooperatives –o associacions– en les quals, encara que la propietat i governança del projecte està –en part o totalment– en mans dels consumidors, es funciona amb una infraestructura professional suficient com per a oferir una àmplia oferta d’horaris i productes (sempre dins dels paràmetres del consum conscient). Són característiques que equiparen més aquests projectes a les comoditats que ofereixen les botigues i supermercats convencionals, la qual cosa els fa més accessibles a un públic més divers. De fet, en alguns casos les botigues també  estan obertes a persones no sòcies –sense dret, això sí, als descomptes i altres avantatges de les quals gaudeixen les sòcies.

La participació obligatòria, en els casos en els quals s’exigeix –que no són tots–, sol ser menor que en les tipologies anteriors. Alguns projectes, com La Magrana Vallesana (Granollers) o Landare estableixen una obligació mínima, com un o dos torns de treball a l’any, a més de les quotes. Uns altres, com Som Alimentació (València), donen a triar a les seves associades entre pagar quota mensual o fer un torn de treball a canvi.

Cooperatives unitàries de producció i consum (i altres experiències ASC i ARCO)

Mentre que les categories explicades fins ara es diferencien en bona mesura per la seva mida, aquest grup inclou iniciatives de diverses grandàries. Si els dediquem una modalitat a part és per la seva singularitat en un altre aspecte. I és que és el model en el qual els grups de consum assumeixen més responsabilitat en la cadena alimentària. Aquest compromís inclou, a més de la compra, la implicació en la producció i la distribució. Així, les cooperatives unitàries s’encarreguen de la gestió d’un terreny (o diversos), la contractació de la persona o grup de productores que els conreen, i la distribució dels aliments. A més, l’habitual és que cada unitat de consum aporti una quota independentment dels aliments que s’obtinguin, i la producció se sol repartir de forma proporcional entre les diverses unitats. El referent més conegut d’aquest model és “Bajo el Asfalto está la Huerta (BAH!)” a Madrid.

Les “cooperatives unitàries” són la manifestació més extrema de compromís de les consumidores amb la producció. S’emmarquen en el que es coneix més genèricament com a experiències d’agricultura sostinguda per la comunitat (ASC) o agricultura de responsabilitat compartida (ARCO), entre les quals trobem propostes bastant diverses i que impliquen diferents graus d’implicació i protagonisme per part de les consumidores. Més exemples d’iniciatives en la línia de la ASC i l’ARCO són Hortigas (Granada), Surco a Surc (Toledo), Cardedeu Autosuficient i la PACA (Barcelona) o Esnetik (Bizkaia), així com les experiències d’Arco-COAG (d’àmbit estatal) i Nekasarea (Bizkaia), que agrupen força projectes. Per saber més sobre aquest tipus d’experiències, podeu llegir aquest article de Daniel López, en el qual està basat en gran mesura aquest apartat.

Com a postdata a aquesta última tipologia de projectes apuntar que la majoria de projectes dels models abans citats (grups i cooperatives, botigues i supermercats) comparteixen la filosofia de l’ARCO i, en diferents mesures, la seva pràctica. Gairebé tots els projectes tendeixen a apostar, de diverses maneres, per compromisos estables amb productors concrets, encara que en els projectes ARCO aquesta aposta és un element central.

Resum de models d’experiències de consum agroecològic

Nota general: la taula és una simplificació. Poden donar-se excepcions en totes les variables comparatives.

1. Agroecologia ho seria en tots els casos.
2. La participació en assemblees, grups de treball (i coordinadores o juntes directives, quan n’hi ha) sempre és una possibilitat per a les associades. La diferència és el seu caràcter obligatori (habitual en els petits grups de consum) o optatiu (habitual en models majors).
3. A les zones rurals o en els grups més informals hi trobem nombres més baixos d’unitats implicades.
4. En aquesta categoria, no triada en funció de la seva mida, hi trobem més variabilitat en la primera columna.

Pots descarregar la taula aquí.

Conclusions i recursos d’interès

Si sumem els al voltant de 160 grups comptabilitzats a Catalunya i les iniciatives recollides en diversos mapes i llistats d’àmbit estatal podem parlar, sense por d’equivocar-nos, de diversos centenars d’experiències a l’Estat espanyol.

Podeu trobar mapes i llistats, no sempre actualitzats, a webs com les de Grupo a Grupo, Ecoagricultor o Grupos de Consumo. També hi ha llistes de caràcter més local com La Repera, Coooperatives de Consum Agroecològic de Barcelona, Ekokontsumo, Madrid Agroecológico, o aquesta recopilació d’iniciatives a Galícia. Us convidem a completar la llista de mapes i llistes als comentaris d’aquest article.

Els mapes recullen tant el que estem denominant grups de consum com les experiències de mida més gran. Pel que fa al nombre d’experiències, guanyen els petits grups. Però, com expliquem en un altre article, no necessàriament són líders en “nombre de boques alimentades”. A nivell territorial, podem destacar que mentre que Catalunya és campiona en nombre d’iniciatives, el País Basc i la Conca de Pamplona ho són en nombre de “famílies” implicades (proporcionalment a la seva població total).

Un recurs interessant per a tots els models és la Guia de Cooperatives de Consum elaborada pel nostre company Jose M. Alonso per a AraCoop.

Aclarides en aquest text les denominacions a emprar, i definides les tipologies de projectes i les seves principals característiques, en un pròxim article aprofundirem en els avantatges i inconvenients de cada model, i en els debats, complementarietats i tensions entre les diverses propostes.