Internet, un bé comú

L'aparició del "2.0" va conduir empreses com Google o Facebook a mercantilitzar Internet, introduint-hi l'ús privatiu. Però Internet va néixer per ser un bé comú. Diverses organitzacions treballen perquè segueixi sent de tots i per a tots.
arbre en què les fulles són elements d'internet
Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on LinkedInPin on PinterestShare on Google+Email this to someone

Un bé comú, un common, és un bé que és compartit per totes les persones que hi interactuen o que contribueixen a crear-lo, i les empodera. De fet, gran part de l’organització de la vida quotidiana i de l’activitat humana mateixa passa per lògiques de bé comú, no privatives. Un exemple clar és l’economia domèstica i de les cures que, de fet, ha resolt gran part de les necessitats que tenim i que està adoptant part del que abans es cobria a través de l’estat del benestar. Però en el discurs econòmic hegemònic només es plan­teja el binari entre mercat i Estat com els dos únics models d’organització de la producció, ignorant aquest tercer model: el de procomú.

Internet va néixer i es va desenvolupar com un bé comú, com un espai compartit construït de manera des­centralitzada, en què la propietat era col·lectiva. Des de llavors, hi ha hagut diverses onades d’accés i compartició d’espais a la xarxa més corporatius i amb condicions d’ús que li han pres aquesta dimensió de procomú i el resultat final ha estat de propietat privada. Tot va començar amb el 2.0, quan empreses com Google, Facebook o Yahoo van desempoderar les comunitats mercantilitzant Internet, és a dir, cercant-ne un ús privatiu. Va ser en un context econòmic caracteritzat pel model oligopòlic, amb una gran concentració de poder i una conseqüent generació de desigualtats. Ara hi ha una nova onada que ha aprofitat l’auge de l’economia col·laborativa i ha permès a empreses com Uber o Airbnb continuar amb el procés de desempoderament (aquest darrer plantejament obre un debat que no analitzarem en aquest estudi).

Tanmateix, la majoria de comuni­tats emergeixen fora d’aquests grans jugadors o grans corporacions, seguint una lògica propera a l’origen d’In­ternet: una xarxa de xarxes com a bé comú. I no sempre aquestes opcions que sorgeixen des de la lògica procomú esdevenen minoritàries, sinó que en ocasions dominen a certes àrees, com és el cas de la Wikipèdia a la indústria de les enciclopèdies.

La Mayo Fuster, activista i recercadora de l’Internet Intedisciplinary Institute de la Universitat Oberta de Catalunya, explica que davant de la gestió inicial d’Internet, procomú, va sorgir com a alternativa la visió privativa del capitalisme. És en aquest ordre, i no a l’inrevés. I segons les regles del joc preexistents, Internet és de tots i per a tots. Si ens hi fixem, a Internet es parla molt de comunitats i no és una casua­litat perquè, de fet, el concepte de ‘co­munitat virtual’ el va desenvolupar un psicodèlic que venia de la contra­cultura californiana dels anys seixanta, on s’originà l’ús social d’Internet.

 

Qui vigila que Internet respongui a un model de bé comú? Com?

A l’Internet Governance Forum es treballa per consens i amb una gestió multistakeholder (múltiples parts interessades a nivell internacional: grups autònoms interconnectats com a reflex de la societat civil, sector privat, governs, comunitats acadèmiques i de recerca i organitzacions nacionals i internacionals) per crear polítiques i estàndards compartits que mantenen la interoperabilitat global d’Internet per al bé públic. L’abril del 2014, i a partir de la iniciativa NetMundial del govern de Brasil,2 es van definir uns principis de governança d’Internet per fer que sigui realment un commons. Aspectes com la interconnexió, l’intercanvi de tràfic, la compatibilitat (els protocols i la interoperabiliat), les regles d’accés, etc. són els aspectes que resulta més important que siguin gestionats sota el paradigma de bé comú. L’objectiu és contribuir a crear un marc adequat per a la governança d’un Internet inclusiu, multisectorial, efectiu, legítim i en evolució.

A més, considerant que els drets humans són universals, tal com indica la Declaració Universal dels Drets Humans, també haurien de constituir la base dels principis de la governança d’Internet.3 Perquè els drets de les persones fora d’Internet també han d’estar protegits a Internet.

 

A Internet no se’ns dóna a tots el mateix accés a la informació

Tracking, blocking, throttling, paid priorization… Sembla un embarbussament, però són pràctiques que es donen a diari i que ens afecten directament. Estan lligades al concepte de no neutralitat, que vol dir que els servidors no donen a tothom les mateixes possibilitats d’accés a les informacions de la xarxa. Per exemple, bloquejant les visites a certes pàgines, o ralentint o accelerant intencionadament aquests accessos, i a més fent-ho en funció de la quantitat que pagui el navegant (el client).

Pràcticament tots els webs ho practiquen i nosaltres en som les víctimes. Organitzacions com W3C (pro estàndards oberts), EDRI.org (pro privacitat i protecció de dades), APC (pro accés universal), pro commons (Netmundial, The Green Group, The Commons Network, Heinrich Foll Foundation), Internet Society (ISOC.org), Electronic Frontier Foundation (EFF.org) vetllen per assegurar l’accés universal a Internet, tot respectant els drets humans de les persones.

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on LinkedInPin on PinterestShare on Google+Email this to someone

Ana Villagordo ambientòloga

Ana Villagordo

Consultora en projectes de comunicació ambiental, estratègia creativa i disseny sostenible.

anavillagordo.com