“Cal que hi hagi un activisme polític que exigeixi un canvi de model, tant als productors com als polítics”

Entrevista a Rosa Garcia, directora general de Rezero, realitzada en un context de plena efervescència de les aliances estatals per la nova llei de residus.

Rosa García és directora general de Rezero, la organització referent a Catalunya pel que fa a impulsar un model de residu zero. Biòloga amb una llarga trajectòria en el foment de polítiques de minimització de residus i impuls del consum responsable, ha assessorat i acompanyat a administracions, empreses, organitzacions, universitats i altres centres formatius.

L’entrevista es realitza en un context de plena efervescència de les aliances estatals en les que hi participa activament Rezero per a aconseguir que la normativa estatal de residus faci, d’una vegada, un gir de 180º cap a la prevenció i la reutilització.

Estem tan acostumades a baixar la brossa als contenidors que potser ens cal recordar: quins són els problemes associats a la generació de residus?

El problema més important és el malbaratament de recursos naturals en un planeta de recursos finits. Estem, avui, en una fase d’exhauriment absolut de materials que sabem que ja no estaran mai més a la nostra disposició. No només de les generacions futures, sino de les generacions actuals. Aquest és el gran tema a nivell de subsistència.

D’això se’n deriven altres conseqüències socials, econòmiques i de salut. Les conseqüències socials tenen a veure amb la gestió dels residus: un abocador al poble, una incineració que ens afecta, un sistema de recollida que no agrada, etc… A nivell econòmic, la gran pregunta és: qui paga? Qui assumeix els costos de la gestió de residus? Actualment, ho assumeix la ciutadania, no els que posen els productes al mercat. I, per últim, cal visualitzar que els residus suposen un problema de salut pública.

Tinc el record de les campanyes de sensibilització dels anys 90 que deien “tens un tresor a la teva brossa”. En quin moment comencem a adonar-nos, com a societat, dels problemes de generar tants residus?

A nivell de Catalunya, crec que ve d’abans dels 90, derivat de la ubicació de l’abocador del Garraf i la proposta de replicabilitat arreu de l’àrea metropolitana de Barcelona amb la intenció d’obrir altres abocadors de residus industrials. És un cas paradigmàtic: residus de l’àrea metropolitana de Barcelona que van a una zona que, per les seves característiques geològiques, era el pitjor dels indrets per a un abocador, com s’ha demostrat, per ser un terreny molt calcari, amb moltes filtracions. A més, cal tenir en compte que son residus generats a l’àrea metropolitana i se’ls emporten  lluny perquè no molestin.

El model de contenidors, que fa vint-i-cinc anys semblava la panacea, al final s’ha convertit en un model que només dona resposta a les necessitats de la indústria d’un sol ús

La metròpoli que absorbeix recursos i exporta residus.

Sí, i aquí el fet positiu respecte d’altres territoris és que la gent que es va mobilitzar no es va quedar només en la denúncia: van ser propositius. Van buscar què s’estava fent a fora, a Europa i es van coordinar i autoorganitzar. És el naixement de diverses coordinadores contra els abocadors arreu de Catalunya, la Plataforma Cívica per la Reducció de Residus i el CEPA – el Centre d’Ecologia i Projectes Alternatius – com a entitat referent, que el que fa és això: no només denunciar una problemàtica, sinó també generar coneixement i debat i proposar solucions. Allà hi va haver molta gent implicada, veïns i veïnes, ecologistes, tècnics, científics i economistes. Destacar la Mercè Girona i també científics universitaris com Martí Boada o l’economista Joan Martínez-Alier.

Aquest cas de l’abocador del Garraf posa a l’agenda el problema dels residus a Catalunya? 

Sí, i és a Catalunya on també es redacta la primera llei de residus de l’Estat espanyol. Gràcies al aleshores conseller de Medi Ambient Albert Vilalta que, quan ningú parlava de residus, va impulsar una llei que en el seu moment va ser més que capdavantera. Abans ja hi havia normativa sobre residus a l’Estat però de manera parcial, per a materials concrets. I aquesta norma és la primera que tracta la generació de residus de manera àmplia. Després vindrà la normativa estatal d’envasos de 1997 i la llei estatal de residus vigent actualment, que és de 2011.

Com a societat, vam viure l’arribada dels contenidors de colors com una evolució. 

Els contenidors van arribar a Barcelona cap a l’any 94 o 95. Ho recordo perquè a Torre Baró, on vivía la meva família, encara no n’hi havia i, amb una col·lega, vam pintar els dipòsits de recollida d’aigua de l’hort del meu pare de color verd, pel vidre, i els vam plantar a la principal avinguda del barri.

Apuntaves maneres.

Lo meu és vocacional.

Vam viure allò dels contenidors de colors pensant: “per fi ho farem una mica millor”. Però han passat més de vint anys i estem estancats. Per què?

El plantejament del model dels contenidors, que fa vint-i-cinc anys semblava la panacea, al final s’ha convertit en un model que no dona resposta a la problemàtica real, sinó que dona resposta a les necessitats de la indústria de productes d’un sol ús. És un model que se centra en el reciclatge en lloc de fer-ho en la prevenció i la reutilització. Com a resultat, el volum de residus va créixer a més velocitat que abans, sobretot la dècada de 2000 a 2010. Amb la crisi econòmica es frena (menys consum, menys residus) però després torna a créixer.

Aquest creixement en la generació de residus, insisteixo, és resultat de la implantació dels contenidors de reciclatge. Per a la indústria, és molt més econòmica la cultura d’usar i llençar i tirar milles. I així estem: continuem tenim abocadors plens, incineradores i una gran dependència dels tractaments finalistes. El sistema de contenidors de reciclatge no incentiva les dues primeres ‘R’ (reduir, reutilitzar).

Rosa Garcia | Autora: Joana Ariet

Rosa Garcia | Autora: Joana Ariet

Hi ha diferències entre territoris de l’Estat espanyol?

Hi ha territoris que estan millor perquè han desenvolupat tant propostes legislatives com programes en temes de residus. Durant molts anys, Catalunya va estar al capdavant. Però en els darrers anys ha estat poc activa i altres llocs com Balears o Navarra comencen a despuntar a nivell legislatiu, tot i que els hi falta aplicació. És cert, però, que aquests son la minoria i que, a nivell d’Estat espanyol, la situació és bastant preocupant. Hi ha molta gent que es planteja, ara, recollir l’orgànica.

Ara?

Si, ara, al 2021. A més, aquesta heterogeneïtat que hi ha al territori és un handicap per a alguns legisladors. Perquè quan planteges que s’aposti de veritat per la reutilització, o que la orgànica hagi d’anar a dins d’una bossa compostable, et diuen que hi ha territoris que estan molt més avançats i altres que tot just comencen, i que no podem fer una llei extremadament ambiciosa perquè deixarem aquests fora. Què volen? Els que fa vint anys que no fan els deures s’han d’espavilar! No pot ser que als que volen anar més enllà, en la línia del que diu Europa, se’ls freni.

Abans has parlat de la coordinació i la cerca d’experiències a Europa en els inicis del moviment ecologista. Quines pràctiques internacionals inspiradores coneixem, en l’àmbit dels residus?

N’hi ha moltíssimes. Actualment hi ha moltes regions o ciutats que estan apostant molt per la segona mà, per allargar la vida dels productes en coses que ens haguessin semblat de ciència ficció. Bolquers i envasos reutilitzables, apropar a la ciutadania serveis perquè no hagin de comprar coses noves, estandardització d’ampolles, lluitar contra el malbaratament alimentari… 

A França, a nivell legislatiu, s’han fet moltes coses: la llei de canvi climàtic o la llei de fiscalitat toquen temes de residus. Per exemple, la Responsabilitat Ampliada del Productor (fer que el fabricant d’un producte sigui responsable de tot el cicle de vida del producte, especialment la gestió final com a residu) es vol estendre al mobiliari, matalassos, roba – que serà el gran tema després dels plàstics-, als vehicles…un munt de coses que aquí encara estem discutint. També han introduït la obligatorietat dels envasos reutilitzables i de la venda a granel.

Hem esmentat les campanyes de sensibilització dels 90. Ara Greenpeace n’ha fet una que resa “Ecoembes miente”. Què ha passat per a que canviï així el discurs de les organitzacions ecologistes?

El que passa és que, durant molt de temps, s’ha tendit a culpabilitzar la ciutadania pel problema dels residus. En lloc de que la indústria i l’administració assumeixin  la seva responsabilitat, sigui legislant o canviant el model de producció, és més fàcil culpar la ciutadania. Fins i tot a data d’avui, trobes aquests discursos de “és un problema d’incivisme”, “la gent no vol participar”, etc.

El que passa és que, fins que no poses noms i cognoms a aquesta responsabilitat, sembla que no arriba el missatge.

Un tema que volem tractar al quadern, i que no és fàcil d’entendre, és el negoci que es fa amb els residus, en bona part degut als interessos de la indústria i a la deixadesa de l’administració.

Nosaltres partim de la demanda de garantir el dret de les persones consumidores a consumir sense generar residus i sense fer-se malbé la salut. Però el sistema funciona justament al contrari: les qui tenen una més gran capacitat de canvi, que son les empreses, haurien de garantir que els productes fossin reutilitzables, reparables, reciclables o compostables i lliures de substàncies tòxiques per a la salut. Però això no passa.

Hi ha molt interès per part de la indústria en que la ciutadania estigui molt perduda. Com més perduda i com més desinformació hi ha, més a guanyar.

El model consisteix a treure el màxim rendiment econòmic. I a més, externalitzar les culpes, els impactes i els costos econòmics.

Les empreses tenen massa poder sobre la manera com gestionem els materials.

A més, a nivell de mitjans de comunicació, aquestes empreses – que son societats anònimes – es venen com a ONGs. Hi ha molt interès per part de la indústria en que la ciutadania estigui molt perduda. Com més perduda i més desinformació hi ha, ells tenen molt més a guanyar. No oblidem per a què funciona Ecoembes: per a que les empreses que en formen part tinguin el menor cost possible i per a perpetuar el model dels envasos d’usar i llençar.

Durant molts anys la legislació i els polítics els hi han permès funcionar així. Ara arriba Europa i diu “senyors, senyores, vostès no estan complint els seus objectius, els penalitzarem” i sembla que Espanya pagarà una gran multa… Però és que a Espanya tant se li’n fot, perquè està a dalt de tot de la llista d’incompliments!

Ah, sí?

Sí. A nivell mediambiental, Espanya és un dels països que té més incompliments i que paga més multes… que assumeix la ciutadania.

Multar un estat no acaba de ser un incentiu de canvi, perquè paga la ciutadania via impostos i no passa res.

Exacte. Ningú dimiteix per un incompliment.

Fan venir ganes de cremar contenidors.

El problema de fons, tornant a la informació que té la ciutadania sobre el tema, és que la ciutadania té pocs recursos per tenir una visió crítica dels fets. Una revista com Opcions és un dels pocs referents que tenim si volem anar una mica més enllà, però el que trobes amb molta més facilitat son aquestes mega-campanyes de tots aquests sectors empresarials.

Em temo que nosaltres no tenim ni la mil·lèsima part de pressupost per comunicació.

Ni nosaltres, ni els governs.

Tornant als materials. Hem parlat d’Ecoembes i els envasos, però la varietat de materials que s’utilitzen i que acaben com a residus és molt alta.

Ens focalitzem de vegades en el plàstic i no tenim en compte altres residus que tenen, també, un impacte importantíssim. Tenim la percepció de que el vidre d’un sol ús que acaba al contenidor verd és millor que el plàstic però oblidem que aquest contenidor verd ha fet desaparèixer els envasos reutilitzables, que son l’opció més ecològica i de producció local. O els aparells elèctrics i electrònics (AEE), per totes les matèries rares que contenen i per l’impacte d’emissions i consum que hi ha al darrere. O el tèxtil, que també és molt important: l’Estat espanyol és l’inventor del fast fashion i és a on trobem els grans productors d’aquesta indústria. El rentat de roba és la segona font més important de generació de microplàstics. Segurament serà el següent tema, després dels plàstics dels envasos que, a nivell de ciutadania, empreses i legislació, posarem al centre.

Però més enllà de la varietat de materials, jo crec que la qüestió és que no n’hi ha prou amb focalitzar-se en un material, sinó que hem d’anar darrere d’un problema, que és la cultura d’usar i llençar. I també el d’aquesta societat que, per sentir-se satisfeta, per omplir determinats buits existencials, està optant pel consumisme. Hem d’anar a l’arrel d’aquest problema i hem de veure, com a ciutadania i com a societat, què hem de canviar d’aquest model de producció. Perquè si no, sempre ens quedarem amb la problemàtica d’aquest producte o d’aquest altre i li posarem l’etiqueta de producte dolent… Hem d’anar més enllà.

Amb la dificultat que comporta canviar el model de producció i consum.

Si, és un canvi de paradigma important. En positiu, crec jo. La mateixa situació planetaria ens portarà cap a aquí. Ara ja sabem que hi ha molts elements que consumim actualment que ja no els tenim o s’estan exhaurint, o estem veient, amb la pandemia, que estem trigant molt més a tenir un nou ordinador o el que sigui. Els experts ja ens estan indicant que la tendència és cap a aquesta escassetat de materials. Per tant, sí o sí, la indústria ha d’anar cap a un altre model de producció.

Ens adaptarem a una altra relació amb els productes de consum. Consumir menys i consumir de més qualitat, de més durabilitat. I no ser poseidores, sino ser usuàries, com a les library of things d’Anglaterra que aquí a Barcelona estem replicant amb la Biblioteca de les Coses de Sant Martí, per exemple.

Fins a on creus que podem avançar en aquestes noves maneres de produir i consumir si no és per una crisi que ens obligui a canviar?

Crec que la clau és que hi hagi un marc normatiu que estableixi el preu real de les coses, perquè ara no hi és. Ara s’externalitzen els costos ambientals i necessitem un gir: que realment les coses valguin pels impactes socials, ambientals i sobre la salut i que això reguli el mercat. I que sigui més econòmic fer les coses bé. Per exemple, que sigui molt més car produir un bric (que sabem que és molt complicat de reciclar) que no un envàs de vidre reutilitzable. O que reparar no surti més car que comprar nou. Això passa per un nou marc normatiu i per una fiscalitat ambiental.

Rosa entrevistada per Jose M. Alonso | Autora: Joana Ariet

Rosa entrevistada per Jose M. Alonso | Autora: Joana Ariet

Ara hi ha una nova llei estatal de residus en fase de redacció.

Ara està al Congrés dels Diputats en fase de ponència i al febrer hi haurà un debat. Segurament s’aprovarà cap al maig de 2022. Aquesta és la llei que ha de replantejar el model actual, així com fer la transposició de moltes de les directives europees pendents d’implementar, com la directiva de plàstics d’un sol ús que va entrar en vigor aquest passat 3 de juliol. Encara que parcial, es un primer pas cap al residu zero. La veritat és que és una llei que, des del primer esborrany a la darrera versió que hi ha ara al congrés i amb les esmenes que han entrat ara, segurament serà molt millor (esperem) que la idea inicial que havia plantejat el MITERDE (Ministerio para la Transición Ecológica y Reto Demográfico). I juntament amb aquesta llei de residus, anirà penjat el real decret d’envasos que ha d’actualitzar el vigent, que és de 1997.

Parla’ns una mica d’aquesta nova llei de residus i del real decret d’envasos: quines demandes recullen?

Pel que fa a la llei, pensem que, en aquest moment del procés, hem de fer una lectura positiva perquè introdueix aspectes de prevenció i -tímidament – aspectes de reutilització, tot i que és millorable.

El real decret d’envasos sí que sembla que fa un gir de 180º i comença a plantejar l’obligatorietat del granel, la distribució de fruita i verdura sense sobre-envasat, la obligatorietat d’acceptar els envasos de la ciutadania (carmanyoles, bosses), s’estableix la obligatorietat de tenir productes en envasos reutilitzables als supermercats, s’introdueix, per fi, el sistema de dipòsit, devolució i retorn per plàstic i per llaunes…Tot i així, esmenarem tots els aspectes millorables, com ara el nombre de referències en envàs reutilitzable que els supermercats han de tenir, o que el sistema de dipòsit i retorn hauria de ser també per a envasos de vidre i brics i que s’implementi abans de 2025-2027, que és el que hi ha previst.

En resum, hi ha coses del real decret d’envasos que es poden millorar. I respecte la llei de residus, tot i que podria ser pitjor, ens sembla que està molt plantejada des del relat del reciclatge, que es un discurs que no dóna resposta als reptes als que, com a civilització, hem de fer front en aquest primera part del segle XXI. I a nivell de Responsabilitat Ampliada del Productor (RAP), es queda curta. França ha anat molt més enllà, incorporan-hi un ampli ventall de productes i pensem que cal fer passos en aquesta mateixa direcció. I tenim territoris com Balears, com Navarra, com Catalunya que ara estan treballant la seva nova llei autonòmica, que volen fer la transició cap a aquesta nova distribució de responsabilitats per justicia ambiental, social i econòmica. 

Les comunitats autònomes podran anar més enllà? 

Tal i com està plantejada ara la llei, és un dels problemes que estem denunciant, perquè la podria frenar.  La competència d’establir la RAP se la queda el ministeri, i ens consta que algunes CCAA no hi estan d’acord. Si Balears, per exemple, vol implantar la RAP a alguns residus que li puguin ser problemàtics per les seva singularitat turística, com poden ser els matalassos o les barques recreatives, per exemple, que ho pugui fer. Això denota que la visió de la llei ha estat, fins aquest moment, molt centralista i que cal un canvi de concepció per no limitar les competències dels territoris en un tema tan cabdal com aquest. Malauradament, tenim males experiències perquè no oblidem que els governs centrals ja han intentat diverses vegades frenar iniciatives dels governs autonòmics (i, de vegades, amb èxit) en relació a iniciatives normatives de Catalunya, Balears o Navarra, per citar alguns exemples. Esperem que la llei que finalment s’aprovi no vulgui ser un “cafè per a tothom” i que no dinamiti els possibles avenços ambientals dels territoris més motivats.

Ara es parla molt d’economia circular però hi ha organitzacions que porten dècades fent economia circular sense haver-se posat l’etiqueta.

Parlant de matalassos. La reutilització de voluminosos (roba, mobles, electrodomèstics) ha estat històricament un eix de treball d’empreses socials i solidàries. A Opcions ens preguntem quines son les possibilitats per a aquestes organitzacions en la gestió d’altres residus urbans. No podrien aspirar a contractes més importants?

Sí, i de fet hi ha diverses organitzacions que porten anys treballant-hi i que han denunciat les dificultats que tenen per a accedir a determinadas licitacions. Jo crec que, per capacitat, podrien, i també pel que suposa a nivell de projecte social. Ara es parla molt d’economia circular però hi ha organitzacions que porten dècades fent-ne, d’economia circular, sense haver-se posat l’etiqueta i que haurien de poder accedir a aquests contractes i als futurs fons europeus sense tants entrebancs. Més encara, tenint en compte el valor afegit i el capital humà que aporten.

Amb menys publicitat i més humilitat.

Exacte. I ja fa molt de temps que ho fan. Jo crec que el potencial no només és la gestió de residus, sino en temes de prevenció i reutilització. Si s’ha fet alguna cosa per aprofitar la roba en aquest país ha estat gràcies a aquestes entitats que gestionen tones i tones d’aquest problemàtic residu. De vegades, amb una sabata i una espardenya (mai millor dit), perquè no se’ls hi posen els recursos. També en temes de recollida de residus porta a porta, en temes de servitització (biblioteques de les coses), sistemes de dipòsit i retorn… en totes aquestes activitats hi poden tenir un paper.

El problema és com està plantejat a la llei i com es torna a posar aquest sistema a mans de les grans empreses productores, sense donar espai a aquestes organitzacions o amb un espai anecdòtic.

Una anècdota per acabar. Vaig fer una cerca a Internet de les paraules “Residu Zero” i em va sorprende veure, als primers resultats, una botiga de productes residu zero. Què penses del perill de mercantilització dels estils de vida sostenibles?

Crec que és el problema del model de societat que tenim. Que tot el que es vegi com un potencial de negoci acabi sent absorbit per determinats interessos. Nosaltres portem molts anys intentant que residu sigui una cosa “sexy” (riu). El que passa és que no ens podem quedar només amb aquesta visió de l’estil de vida si no passa per una reivindicació de canvi de model. És una cosa que sempre diem als tallers. Molt bé que anem totes a comprar amb tupper i que siguem les més modernes fent-nos la nostra pasta de dents casolana a casa, però cal que hi hagi un activisme polític que exigeixi un canvi de model, tant als productors com als polítics. No quedar-nos en la façana sinó prendre consciència i fer activisme polític amb aquestes demandes.

Fer propostes d’estil de vida sostenible sempre té el perill de caure en propostes identitàries de “jo m’identifico amb aquest estil de vida” que no solucionen el problema global.

Aquest és un debat que tenim molt a Rezero. Quan vam veure que el terme “residu zero” tenia aquest impacte i que ara tothom vol ser residu zero, dèiem: “Contribuirem a que això sigui una moda i que d’aquí a dos anys vingui una altra cosa?”

Per això dediquem tants recursos a la incidència i la normativa perquè, si no, ens quedarem igual. I la indústria té aquesta capacitat de fagocitar-ho tot i de tornar-ho cap als seus interessos que, si no establim aquest marc, és molt difícil. I estem intentant això, que la gent entengui que hem de fer activisme, cadascú al seu ritme i amb els seus interessos, òbviament sense caure en dir-li a la gent el què ha de fer.

 

Aquesta entrevista forma part del Quadern 61, El negoci dels residus. Si vols llegir el quadern sencer, uneix-te a Opcions amb la modalitat Impuls.


Jose M. Alonso Opcions

Jose M. Alonso

Responsable de continguts