La voràgine capitalista que ens envolta, la centralitat del treball assalariat i una societat vertebrada al voltant de l’oferta i la demanda en comptes de la vida convertien la possibilitat de parar en una qüestió de classe i gènere. Parar, doncs, i per desgràcia, va esdevenir un luxe que poca gent es podia permetre. Ni la situació sanitària de la Covid-19, ni la crisi econòmica que se’n deriva, ni tan sols els missatges misterwonderfulistes sobre la pandèmia com a oportunitat han aconseguit que la productivitat passi a un segon pla.
La pandèmia, però, ha permès tornar a posar al centre del debat els usos del temps i la sostenibilitat de la vida. Les reflexions que envolten el temps obliguen a tenir en compte la perspectiva de gènere de manera transversal per tal de poder proposar canvis i millores que afectin realment i de forma transformadora aquesta sostenibilitat de la vida.
Temps i confinament
A finals de maig de 2020, el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) publicava dades sobre l’impacte del confinament en els usos del temps pel que fa al treball productiu i les relacions familiars. L’enquesta recollia que un 45% de la població va passar a teletreballar i que d’aquest, el 38% eren homes i el 54% dones, la majoria de les persones enquestades considerava que el teletreball permet conciliar millor el temps, a banda de ser més sostenible, i en un 87% consideraven les reunions telemàtiques com a eina que cal incorporar a la feina, precisament, per aquesta conciliació. L’estudi recollia, també, que un 33% de les dones havien marcat horaris a la llar durant el confinament, davant només un 21% dels homes.
El gènere: clau al debat sobre el temps
Els usos del temps, però, sovint han anat lligats a la qüestió del gènere. El maig de 2021, en un debat del cicle “La recuperació econòmica sostenible post-COVID-19”, organitzat pel DIPLOCAT i l’associació Barcelona Time Use Initiative for a Healthy Society, Laura Foraster i Lloret, secretària general de DIPLOCAT, assegurava que era necessari impulsar canvis que “caminin cap a uns horaris més racionals i saludables, que permetin més temps lliure fent-ne un ús més eficient”. De la mateixa manera, Sònia Ruiz, directora de Serveis de Gènere i Polítiques del Temps de la Gerència Municipal de l’Ajuntament de Barcelona, compartia la necessitat d’una integració de model transversal en les polítiques del temps i en una recuperació econòmica post-COVID-19 basada en la justícia i l’equitat en termes de gènere, respecte mediambiental i eficiència.
la pobresa del temps afecta especialment a les dones i a les persones amb una situació econòmica més precària
En la mateixa línia, l’octubre de 2021, al Congrés Mundial d’Investigació en usos del temps, càrrecs polítics de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona van defensar la importància de les polítiques públiques d’usos del temps per abordar àmbits estratègics com les cures, l’atenció a la infància i l’adolescència i la igualtat d’oportunitats, la salut mental i el benestar emocional o la convivència inclusiva. D’altra banda s’assegurava que aquests canvis “són la clau per reduir la pobresa del temps, que afecta especialment a les dones i a les persones amb una situació econòmica més precària”.
Quins són, doncs, els usos del temps de catalans i catalanes?
Així titulaven Mireia Duran i Silvia Carrillo l’informe “Gènere i temps: en què inverteixen les hores les catalanes i els catalans?” de l’any 2018. La investigació recollia una anàlisi d’usos del temps amb perspectiva de gènere i es presentava com una aproximació a la vida quotidiana de les persones per copsar les desigualtats i donar visibilitat a activitats que sovint no tenen reconeixement social, com les tasques no remunerades vinculades al treball domèstic i de cures que sustenten la societat actual. Segons l’estudi, amb dades recollides entre 2010 i 2011, les dones dedicaven gairebé el doble de temps que els homes al treball no remunerat, llar i família, alhora que menys temps al treball remunerat, els estudis i les aficions i vida social.
L’enquesta a la joventut de Catalunya l’any 2012, la darrera que s’ha fet en aquesta matèria, apunta que en les dones joves, més nivell educatiu es tradueix en menys hores dedicades a la llar, en canvi amb els homes joves passa el contrari, a més nivell d’estudis, més responsabilitat en les tasques. Tot i això, Duran i Carrillo analitzen també l’impacte que el nivell d’estudis i d’ingressos econòmics té en la reducció de la dedicació a la llar a partir de l’externalització de serveis, majoritàriament a dones i sovint amb menys ingressos, entre altres dones migrades.
Quant al consum de béns, productes i serveis, segons l’enquesta a la joventut de Catalunya que recull l’informe de Mireia Duran i Silvia Carrillo, també són les dones les qui carreguen amb la responsabilitat d’haver de fer la compra i el sosteniment logístic de la llar. En hores i minuts, les dones hi dediquen una mitja de 32 minuts diaris, els homes però, només 22.
Tasques i càrrega mental, quina és la diferència?
Malgrat que la societat avança cap a món més feminista des de diversos àmbits i perspectives, la distribució de les tasques de la llar i la cura de la família no acaba de ser igualitària, tot i la millora i la conscienciació per part dels homes. A més, i si bé és cert que cada vegada són més llars les que comparteixen tasques de forma equitativa, són moltes també les dones que s’adonen que no n’hi ha prou amb el repartiment del temps i apareix la càrrega mental.
La periodista Elisenda Rovira ha compartit algunes reflexions que deixa clar que recull no només d’experiències personals sinó de converses amb amigues i dones del seu entorn. Un dels moments crucials, segons l’Elisenda, en què s’accentuen les diferències en parelles heterosexuals és quan arriba la canalla, “la maternitat té una part molt important de logística i la logística és una cosa que acostumem a assumir les dones; i quan parlo de logística parlo de càrrega mental”. No obstant això, Rovira assegura que això no és només una cosa que afecti les dones en l’àmbit familiar sinó que, per exemple, també es dona en el món laboral en tant que seguim assumint les tasques de coordinació, planificació, organització, anticipació. Sobre maternitat i càrrega mental, l’Elisenda té clar que la paraula clau és l’anticipació; “som nosaltres les que hem d’estar preparades per les coses que poden passar; les qui no sortim de casa sense mocadors, bolquers o aigua, les que calculem quan encendre la rentadora perquè necessitem tenir nets els llençols de l’escola bressol, programar les visites al metge, tenir al cap les vacunes posades i per posar, tenir verdura a la nevera perquè demà arribo tard o comprar una jaqueta abans que arribi el fred”.
“Quan intento pensar en les causes de tot això, sé que hi ha una part d’educació, però també hi ha una part molt important de sanció social”
Aquestes situacions, assegura la periodista, es donen en contextos de parelles heterosexuals on hi ha certs discursos assumits com el repartiment del 50% de tasques de la llar, el rebuig a comportaments masclistes i el suport a la igualtat. Tot i això, Rovira es reafirma en què la càrrega mental és una de les fonts de desigualtat més important i que caldria treballar per arribar a quantificar tota aquesta feina organitzativa que no respon a una dedicació concreta quant a temps. “Quan intento pensar en les causes de tot això, sé que hi ha una part d’educació, però també hi ha una part molt important de sanció social”, explica Rovira, “si el meu fill no va disfressat a l’escola el dia que toca, la sanció social per mi serà més forta perquè som les dones les que ens preocupem d’aquestes coses. El mateix passa si ve gent a casa i alguna cosa no està neta, som nosaltres les que dies abans planegem aquestes coses, per a ells aquesta sanció no és tan gran”.
Nadal, el punt àlgid de la desigualtat
Si les dones, durant tot l’any, assumeixen càrrega mental, “per Nadal explota”, diu l’Elisenda, “són moments d’interacció social, d’àpats i de regals, regals que també són cures i tot això són coses que assumim les dones i que per Nadal es multipliquen”. La gestió de festes comença, de fet, amb el calendari familiar, quadrar les visites i les diverses branques d’ambdues famílies són tasques que assumeixen les dones. Després, “ja no és només qui cuina, és qui compra el menjar, la beguda, qui pensa els àpats, qui recorda que hi ha una persona vegetariana, etc.”
Sumar-hi els regals, a més, no és només una qüestió de qui els compra, sinó “sobretot de qui els pensa i de qui es posa d’acord amb qui per veure què fem per al tió, què regalem amb els germans al pare o la mare, què regalem a la família”, i afegeix, “qui s’anticipa a totes aquestes coses i a més mira de deixar entreveure què vol per ella mateixa facilitant fins i tot el fet de pensar el regal que li facin a ella”, conclou Rovira.
Per què és important analitzar els usos del temps amb perspectiva de gènere?
Segons Silvia Carrillo, autora de l’informe, analitzar els usos del temps és interessant com a dimensió igualitària; “cada dia té 24 hores i això és igual per a totes les persones. És igual el teu gènere, origen o moment del cicle vital, per això és un barem igualitari”, explica. Vist amb perspectiva de gènere, veiem que les dones dediquen més part del seu temps a totes aquelles tasques no remunerades vinculades a tasques domèstiques i de cures.
“El primer biaix el trobem en el fet que el treball remunerat és gratuït”, continua, “i es tracta de tasques poc visibles, que es consideren poc rellevants socialment, que no donen accés a drets com sí que ho fa el treball remunerat, encara que estiguem parlant de tasques essencials per al nostre dia a dia”. L’autora assegura que no repartir les tasques de forma equitativa fa que continuem reproduint desigualtats de gènere.
