Tornar al poble per viure de la terra

Quan explico el projecte i l’origen d’aquesta casa, explico que va ser de la meva besàvia Teresa, i que des d’aleshores ha anat passant per totes les dones de la família.

Durant aquests anys t’he anomenat moltes vegades. Quan explico el projecte i l’origen d’aquesta casa, explico que va ser de la meva besàvia Teresa, i que des d’aleshores ha anat passant per totes les dones de la família. I sóc jo, en el segle XXI, la que assumeix la responsabilitat de continuar cuidant-se’n, d’ella i de tota la terra que l’envolta.

I no és fàcil, t’ho vull explicar. La meva mare la va tancar i ha estat abandonada gairebé trenta anys. Els coloms van proliferar a la teulada i la terra es compactà. Ella va marxar a viure a la ciutat perquè en aquesta època quasi tota la gent de la vall ho va fer, especialment les dones. Allà es podia estudiar i trobar feina assalariada, sense amoïnar-se per si s’abaixen els preus que paga la cooperativa o si plourà o no. Ja vaig néixer a la ciutat. Quan l’àvia encara vivia veníem a l’estiu. Jo era molt petita, però recordo l’horta de què ella tenia cura i les gallines. Després l’àvia va faltar i vam arraconar la casa, la terra i les relacions amb la gent que quedava.

I per què hi he tornat?

També ho he explicat moltes vegades, però és diferent explicar-t’ho a tu. El que vaig estudiar a la universitat i les feines que després vaig tenir no tenen res a veure amb això, al contrari, treballava construint cases i polígons industrials, ampliant les ciutats. Asfaltant la terra. Al començament m’agradava, però després vaig començar a adonar-me de com funcionava tot això i vaig començar a cremar-me molt. I va arribar el dia en què l’empresa va fer fallida i em vaig quedar sense feina. Li va passar a molta gent en aquesta època per la crisi econòmica. Explicar-te això donaria per moltes pàgines, però el que interpreto ara és que van ser els símptomes que el sistema capitalista s’estava devorant a si mateix: la maquinària de consum és tan eficient que no hi ha recursos per mantenir aquest ritme accelerat de creixement econòmic. Ho pateix el planeta i ho patim directament cada vegada més persones, i no només a llocs llunyans. Però s’hi continuen posant pegats perquè aquest ritme no s’aturi, encara que jo, com cada vegada més gent, he volgut sortir d’aquestes lògiques i no contribuir a perpetuar-les.

La decisió de convertir-me en agricultora va suposar canviar moltíssimes coses a la meva vida

Però adonar-se’n és una cosa i actuar, una altra. La decisió de convertir-me en agricultora no va ser ràpida perquè va suposar canviar moltíssimes coses a la meva vida. Primer vaig voler entendre el funcionament polític del món des d’un punt de vista crític i escoltar veus que fins aleshores mai no havia escoltat, com la dels camperols del sud i les seves denúncies al sistema de mercat globalitzat. Un mercat que els empobreix amb preus injustos, que els pren l’aigua i les terres, que s’apropia de les seves llavors. Aprofundir-hi em va fer recordar moltes històries de l’àvia sobre la decadència de l’agricultura al poble i relacionar-lo amb els problemes actuals de la petita agricultura.

Tot està connectat

I és que l’alimentació ha canviat radicalment en aquests anys. Suposo que a la teva època aconseguíeu gairebé tot el que és necessari planificant els conreus, processant els aliments perquè es conservessin, intercanviant amb el veïnat i comprant algunes coses al mercat. M’imagino que fins i tot els que no vivien de la hi tenien una relació més directa que no pas ara, perquè segur que sempre hi havia familiars que els proporcionaven una part d’aliments. I a les ciutats, els mercats devien tenir només productes de temporada, que la gent coneixia, aprofitava i conservava. L’àvia continuava fent conserves i fumant la carn, me’n recordo de l’olor… Ara ningú s’ha de preocupar de saber fer això perquè es pot comprar tot als supermercats i et sorprendria molt veure el menjar d’avui. Mengem moltíssim menjar processat, embolicat amb plàstics, que pot durar mesos i que es porta d’una punta a l’altra del món.

El que hi ha darrere són unes quantes empreses reunint beneficis colossals a costa de l’explotació de la terra i de les persones

M’agradaria molt conèixer la teva impressió sobre això perquè segurament et podria semblar meravellós si, com sol passar, no saps què hi ha al darrere. El que importa no és alimentar la població, sinó enriquir-se. El que hi ha darrere són unes quantes empreses reunint beneficis colossals a costa de l’explotació de la terra i de les persones; beneficis que no es reinverteixen en el territori. El que hi ha darrere, Teresa, són les terres abandonades, és el poble buit.

Al sistema alimentari capitalista tot es conrea amb petroli

Petroli per fabricar els adobs i els plaguicides, per a la maquinària agrícola, per als plàstics dels hivernacles, per conservar el producte i transportar-lo milers de quilòmetres… Per produir aquests aliments calen inversions enormes i per això ja no ho pot fer qualsevol. Cada vegada hi ha menys agricultors. El que hi ha són empreses que busquen obtenir el màxim de benefici i que tenen el poder polític a favor seu. Per això poden, per exemple, comprar terres a bon preu i amb baixos impostos en altres països (sempre més pobres), per arrasar-les i establir monocultius que ocupen centenars d’hectàrees… i aprofitar-se també del baix preu de la mà d’obra local per posar en el mercat global productes barats i de fora de temporada. Pots creure que gairebé tots els llegums d’ara vénen dels Estats Units o de la Xina?

Els governs de països rics subvencionen les seves produccions perquè es puguin vendre internacionalment a preus molt baixos, d’aquesta manera ningú hi pot competir, trenquen el mercat i acaben generant dependències… això són pràctiques habituals. Què s’ha aconseguit? Que ens desconnectem de la terra i que perdem la nostra sobirania alimentària. El control de l’alimentació es troba cada vegada més lluny de la gent. Va arribar un dia en què ho vaig veure molt clar, especialment després de formar-me, conèixer gent i quan la idea va passar de projecte individual a col·lectiu. Vaig obrir la casa. Per sort hi ha molta gent que està reaccionant i adonant-se que és l’economia local la que genera condicions de riquesa en sentit ampli: distribuint-la de forma justa, creant xarxes de suport i confiança, adaptant-se a cada territori, cuidant-se de la terra i, el més important, és l’economia que podem controlar les de baix (tot això que tu ja sabies). Així que fa set anys vaig tornar al poble per viure de la terra.

PATRICIA DOPAZO

Revista “Soberanía alimentaria, biodiversidad y culturas”

 

Si vols seguir llegint, descarrega’t el Quadern 56: De la terra al plat. El trobaràs a l’Hemeroteca d’opcions.org.