Decathlon, líder mundial del sector de la venda al detall de material esportiu, amb una facturació de 1.952 milions d’euros només a l’Estat espanyol el 2019, té fins a 15 pàgines diferents del seu web per explicar, amb tota mena de detalls, per què es consideren una empresa sostenible. Nike, líder mundial en venda de roba i calçat esportiu, amb una facturació per sobre dels 33.000 milions d’euros el 2019, fins i tot té al seu web un curiós vídeo on en 17 segons es pot veure com d’uns quants plàstics vells i quatre fils de residus tèxtils en surt una glamurosa i atractiva sabatilla esportiva que, sigui dit de passada, al mercat pot arribar a vendre’s entre els 100 i els 200 euros.
Però és realment sostenible la roba esportiva que trobem al mercat? Ja no només des del punt de vista ambiental, sinó també social, i del consum conscient. Abans que res, per tant, caldria concretar què s’entén per roba esportiva sostenible. Laura G. Arriaga, que després de més de 10 anys treballant per a la indústria de la moda i de la bellesa com a comunicadora, el novembre de 2019 va fundar ActandBe, la descriu així: «La definició de moda sostenible la podem resumir com un corrent de la moda nascut al segle XXI que fomenta el disseny, la producció i la distribució de roba amb criteris ecològics, de respecte al medi ambient i a les persones».
La moda sostenible és aquella que fomenta el disseny, la producció i la distribució de roba amb criteris ecològics, de respecte al medi ambient i a les persones
L’últim matís que fa Laura G. Arriaga, afegint el respecte a les persones al del medi ambient, és la clau per anar acotant el concepte de roba esportiva sostenible. I és que la indústria de la moda, i la roba esportiva no n’és cap excepció, no només és la segona més contaminant del món, segons dades de les Nacions Unides, sinó que també ha estat assenyalada des de fa dècades per campanyes com Roba Neta com una de les que més vulnera els drets de les persones que treballen en les fàbriques que proveeixen les grans marques, ubicades a la Xina i el Sud-est asiàtic. De fet, les grans firmes esportives ja van ser objecte de les primeres campanyes globals de denúncia quan a mitjans dels noranta la publicació de fotografies d’infants cosint pilotes de futbol de la marca Nike va provocar un boicot internacional cap als productes de la firma nord-americana.
La indústria de la moda causa un 8% dels gasos d’efecte hivernacle
Malgrat els esforços de la indústria de la moda per presentar-se com a sostenible, les dades que aporta l’esmentat informe de Nacions Unides, datat el 2019, fan basarda: al reconegut problema del consum d’aigua o pesticides (veure Opcions núm. 39), cal afegir que cada any s’aboquen al mar mig milió de tones de microfibra, que equivalen a 3 milions de barrils de petroli. En conjunt, la indústria de la moda és responsable del 20% del malbaratament total d’aigua a escala global i la producció de roba i calçat produeix el 8% dels gasos d’efecte hivernacle. I és que no n’hi ha per menys, ja entre 2000 i 2014 es va duplicar la producció de peces de roba. I segons l’Informe McKinsey sobre l’Estat de la Moda 2019, cada persona conserva les peces de roba la meitat de temps de mitjana que fa 15 anys.
La moda esportiva, també a l’ull de mira de campanyes com Roba Neta
Però i les qüestions socials? L’any 1989, una manifestació davant d’uns grans magatzems a Holanda denunciava les condicions laborals indignes de les treballadores a la fàbrica de Filipines on es produïa la roba que s’hi venia. De la manifestació en va néixer la Clean Clothes Campaign (CCC), que des de 1997 té el seu referent a Catalunya i l’Estat espanyol amb les campanyes Roba Neta i Ropa Limpia, totes dues impulsades des de la Federació SETEM. Les múltiples campanyes han aconseguit marcar de prop les reiterades vulneracions dels drets laborals de les persones que fabriquen la roba esportiva en països asiàtics i que la majoria d’elles hagin anat assumint compromisos de millora. Publicacions com «Moda, indústria i drets laborals. Guia per a un consum crític de roba» (2011), «Guia per a vestir sense treball esclau» (2013), «Queden bé aquestes sabates? Una visió general de la producció mundial de calçat» (2015) o «El tapavergonyes de la moda. De com l’auditoria social protegeix les marques i es desentén de les persones treballadores» (2019) aporten abundant i constratada informació sobre l’evolució del sector en l’última dècada, amb un paper destacat de les grans marques de roba i calçat esportiu com Nike, Adidas, Converse, Puma o Umbro.
Centrem-nos, però, amb dos estudis recents que donen una idea força fidedigna de l’estat de la situació actual. D’una banda, «Salaris dignes. Anàlisi dels salaris en la indústria tèxtil global» (2019), on ja apareix a part de les grans marques internacionals de roba esportiva, la cadena Decathlon, i de l’altra, «Foul Play. Sponsors Leave Workers (still) on the Sidelines» (2018, de moment només en versió en anglès). Aquest últim amb dades demolidores sobre la inversió que les grans marques escatimen en pagar salaris dignes als milers de persones que participen en la cadena de fabricació dels seus productes i que després gasten en unes poques estrelles de l’esport professional.
Salaris dignes per a les treballadores dels proveïdors de les grans marques
L’estudi sobre salaris dignes tomba de manera estrepitosa el rentat de cara dels últims anys de la indústria de la moda, incloses les grans marques de roba esportiva com Nike, Adidas, Puma o Decathlon. Per aprofundir en el concepte de salari digne -que no tothom interpreta de la mateixa manera- és interessant la definició que en fa la campanya Roba Neta en aquest enllaç. A grans trets, un salari digne hauria de guanyar-se amb el treball realitzat durant la setmana laboral estàndard (no més de 48 hores), i hauria de ser suficient perquè una treballadora del sector tèxtil compri menjar per si mateixa i per a la seva família i perquè es pugui pagar l’habitatge, l’atenció mèdica, la roba, el transport i l’educació, i hauria de quedar-li una petita quantitat d’estalvis per poder fer front a possibles imprevistos.
Doncs bé, l’estudi partia d’un de similar de l’any 2014, i a partir del qual algunes marques es van comprometre a treballar per proporcionar salaris dignes. Cinc anys després, la campanya Roba Neta volia comprovar l’evolució d’aquells compromisos. D’aquí que es fes la mateixa anàlisi a 20 d’aquelles companyies, entre elles quatre de roba esportiva: Nike (també propietària, entre altres, de Converse i Umbro), Adidas (també propietària de Reebok), Puma i Decathlon. Les conclusions no deixen lloc al dubte: «Encara no hi ha cap marca que pugui afirmar que les persones que elaboren la seva roba estiguin cobrant un salari digne», ni cap va poder demostrar que estigui avançant per garantir que paguen prou a les treballadores per viure.
Decathlon, la més malparada entre les marques de roba esportiva
D’entre les marques de roba esportiva, la que surt més malparada de l’informe és Decathlon, que com les altres no disposa d’indicadors de referència sobre salaris dignes, ni calcula si el preu que es paga per cada unitat és suficient per permetre un salari digne. També suspèn en transparència, ja que no només no informa sobre els salaris de les persones empleades pels seus proveïdors, sinó que, a diferència d’Adidas i Nike, que sí que ho fan, tampoc publica els noms dels proveïdors de primer nivell i de la seva xarxa ampliada. Decathlon és una de les cinc marques que no ho fa, i d’entre les esportives, l’única que no ho publica. Pel que fa a la llibertat d’associació de les persones treballadores, la majoria de marques van afirmar que la promovien activament, així com el dret a la negociació col·lectiva, considerada clau per part de la campanya Roba Neta de cara a avançar en les millores laborals. Només Decathlon i tres empreses més -Amazon, PVH i Zalando- no van poder demostrar-ho.
Decathlon traspassa als seus proveïdors la responsabilitat de garantir que els salaris cobreixin les necessitats bàsiques
Més enllà de l’històric de vulneracions dels drets laborals de grans empreses com Nike o Adidas, extensament detallats en els informes de Roba Neta de les últimes dècades, sorprèn la irrupció d’una companyia com Decahtlon en aquest tipus d’informes. En concret, el de salaris dignes de 2019, qualifica de «decebedor» que no presentés cap acció destinada a augmentar significativament la remuneració de les persones treballadores dels seus proveïdors ni un pla clar per proporcionar salaris dignes. La seva estratègia, afegeix, es basa a fer inspeccions i impartir alguns programes formatius per augmentar les habilitats i la productivitat del personal, però en realitat, segons l’informe de Roba Neta, això només ha servit per aconseguir un increment màxim del 10% dels salaris d’un proveïdor clau. «Decathlon ha de deixar de traspassar als seus proveïdors la responsabilitat de garantir que els salaris cobreixin les necessitats bàsiques i assumir un compromís d’acord amb la influència que els seus processos de compra tenen sobre els salaris», conclou l’informe.
El patrocini d’Adidas a Messi i els salaris indignes del Sud-est asiàtic
L’informe «Foul play» («Joc brut») posa èmfasi en la despesa en patrocinis de les grans marques de la roba esportiva en contrast amb la precarietat absoluta amb què treballen les persones que fabriquen els seus productes. I es fixa en alguns exemples ben il·lustratius. Com el patrocini de Leo Messi per part d’Adidas. Una xifra per mostra: el 2017 Adidas va pagar 11 milions d’euros més a Leo Messi que el que va pagar 15 anys abans a Zinédine Zidane, aleshores el millor jugador europeu. Amb aquests 11 milions d’euros, Adidas hauria pogut pagar salaris dignes a 44.170 persones treballadores d’Indonèsia o a 52.600 de vietnamites en fàbriques de confecció durant tot un any.
Amb els diners que es paguen per patrocinar estrelles de l’esport, es podrien pagar salaris dignes a més de 40.000 treballadores
Però el cas de Messi i Adidas no és una excepció. Segons dades de la revista Forbes que cita l’informe, Cristiano Ronaldo obtindrà de la seva associació amb Nike prop de mil milions de dòlars. Una persona amb el salari mínim europeu mitjà tardaria sis anys a igualar el que guanya Ronaldo en un sol dia amb aquest patrocini. Així mateix, si Nike i Adidas haguessin mantingut les despeses de màrqueting i patrocinis de 2017 a nivells de 2012, quan ja eren «extremadament significatives», els diners estalviats haurien permès pagar salaris decents durant un any als seus treballadors en els països on es fa la majoria de la seva fabricació, com Indonèsia, Vietnam o Cambodja.
En canvi, segons el mateix informe, el que es destina a la retribució de les persones que treballen en la cadena de fabricació de la roba i calçat esportiu d’aquestes dues grans marques ha caigut un 30% entre 1995 i 2017. I no sembla que hagi de canviar si, com també s’explica a «Joc brut», la selecció alemanya de futbol va renegociar el 2016 el seu contracte amb Adidas i ara cobra 65 milions d’euros per any. I el mateix any Cristiano Ronaldo es va convertir en el primer futbolista en firmar amb Nike un contracte de patrocini de per vida, que li permetrà guanyar 25 milions de dòlars l’any.
Hi ha alternativa a la #ModaBasura?
I davant aquest escenari que, vista l’evolució dels últims anys, no sembla que hagi de canviar a curt o mitjà termini, hi ha alternativa? Quin paper li queda al consumidor per forçar ni que sigui un petit gir a la situació? Per una banda, col·laborar en campanyes com les de Roba Neta o d’altres com #ModaBasura, que està impulsant actualment Carro de Combate a través d’una campanya de micromecenatge a Goteo per dur a terme una investigació sobre «l’impacte socioambiental del nostre frenètic consum de roba». En el marc de la mateixa campanya, Carro de Combate ha publicat a finals de setembre un complet directori de moda sostenible a Espanya, en el qual es detallen moltes de les alternatives que han anat sorgint en els últims anys i que interpreten la sostenibilitat des de totes les seves vessants, des de l’ambiental a la social, però també aplicant criteris de consum conscient. Altres iniciatives com «RevESStim el tèxtil», impulsada des de Barcelona Activa, amb la col·laboració de SETEM, que busca reforçar les iniciatives de moda sostenible amb criteris d’economia solidària, i que el març passat va organitzar una interessant jornada a Barcelona, van també en aquesta direcció.
Centrant-nos en l’àmbit de la roba esportiva sostenible, les iniciatives, tot i ser encara poques i modestes, comencen a treure el cap al mercat, sobretot de la venda en línia. És el cas, per exemple, d’ActandBe, La Mandinga, Leser o Veraluna, aquesta última no estrictament de roba esportiva, però una de les marques de comerç just ja amb més recorregut a Catalunya i l’Estat espanyol. Totes ells treballen només amb materials sostenibles, si no directament procedents de l’agricultura ecològica, i garanteixen un treball digne a les persones que treballen en el procés de producció, així com defugen la fabricació de peces de baixa qualitat o molt vinculades a la moda del moment per fer-les més duradores i no sotmetre el consumidor a una renovació constant de l’armari i incentivar un consum més conscient. Són les marques de l’slow fashion, en contrast amb la fast fashion de les grans marques. «Consumir menys per consumir millor», en paraules de Laura G. Arriaga, d’ActandBe. I és que a l’altre plat de la balança continua havent-hi el debat sobre el preu de venda de les peces, normalment més alt que el que pot trobar-se, posem per cas, en una botiga de Decathlon o altres grans superfícies.
El retorn al poble i a la producció sostenible
Actandbe va néixer el novembre de 2019, i tot i la seva joventut, es presenta com «la primera marca de roba esportiva ecològica i feta 100% a Espanya». La seva impulsora, Laura G. Arriaga, es referma en haver estat la primera pel fet de treballar amb tallers exclusivament ubicats a l’Estat espanyol, tot i que durant l’últim any ja han sorgit altres marques que també ho fan. La seva té la seu a Miguelturra, un poble de la província de Ciudad Real, on Arriaga va tornar després d’anys de viure en diverses capitals europees treballant per a diverses marques internacionals de la moda. «Aquí, al poble, la vida slow és simplement la vida», explica.
Si una peça dura poc, està feta perquè ens agradi només una temporada o es fa malbé aviat, no és sostenible
Ella, que havia conegut la indústria per dins, va apostar per fer un gir i apostar per una moda sostenible des del punt de vista ecològic i social, però també del consum. «Es tracta de fer peces de millor qualitat i amb dissenys que siguin vàlids durant molts anys», recalca. En opinió d’Arriaga, «qualsevol peça que duri poc, que estigui feta perquè ens agradi només una temporada o que es faci malbé al cap d’unes setmanes, no es pot considerar sostenible». Actandbe només treballa amb tallers de proximitat, als quals coneix i dels que té garantit un tracte digne a les persones que hi treballen. Els materials són o bé ecològics, com el cotó, o el bambú, que creix de pressa i necessita poca aigua, o bé el polièster reciclat fet a partir de plàstics i residus tèxtils. «Les marques sostenibles vetllem per tots els processos, des del cultiu del cotó, fins a la gestió de les botigues o la publicitat o l’ús de les xarxes socials, també en això hem de ser sostenibles», afegeix Arriaga.
Les produccions d’Actandbe, a més, són de mida reduïda per evitar un altre dels mals de la fast fashion, la superproducció de roba que mai arriba a vendre’s ni estrenar-se i que va directament als abocadors. ¿I els preus alts que trobem freqüentment en marques de roba esportiva sostenible i que actuen de fre a determinats consumidors? Arriaga confia que hi està havent un punt d’inflexió i que si augmenta el consum els preus han de baixar a la força, però tampoc creu en preus ultrabarats: «Una samarreta de 5 euros o uns pantalons de 9 euros volen dir alguna cosa, que falla alguna de les fases del procés, o et pots trobar amb roba mal tallada o mal cosida, i a més, que el consumidor acaba no valorant perquè li ha sortit tan barata que prefereix canviar-la al cap de poc».
Arriaga també es mostra molt crítica amb el greenwashing que practiquen algunes grans marques de la moda esportiva, presentant-se com a sostenibles, quan només usen un 20% de cotó ecològic en moltes peces, «alhora que fomenten el consumisme amb un excés de produccions de moda que es passa en poques setmanes», o fan servir processos de contaminació química. «De què serveix tenyir amb químics una peça de cotó orgànic?», es pregunta.
Cuidar el planeta i cuidar les persones
Són algunes de les qüestions que també apareixen en la conversa amb Lorena Giménez, que junt amb Mario Minuesa, van fundar La Mandinga també a finals de 2019. En aquest cas a Las Rozas de Madrid. Lorena i Mario es van conèixer entrenant i a partir de la seva afició comuna per l’esport i la vida saludable, van començar a donar forma al que ha acabat sent La Mandinga, una altra marca de roba sostenible, tota fabricada a l’Estat espanyol. «Si volem incentivar hàbits de vida saludable a través de l’esport, també hem de mirar per la salut del planeta», diu Lorena Giménez.
En aquest cas, tot i que també fan servir cotó ecològic, a La Mandinga la singularitza la seva implicació en el reaprofitament de plàstics procedents de la Mediterrània, en un projecte col·laboratiu on participen 165 vaixells de pesca que netegen el mar de residus plàstics. D’aquests en surt el polièster reciclat, del qual Lorena Giménez defensa la utilització pel seu impacte mediambiental baix, en ajudar a la reducció de residus i requerir menys despesa energètica en la seva fabricació. Així mateix apliquen tints ecològics i acabats basats en l’estalvi d’aigua i energia, «completant un procés vertical ecològic».
Lorena Giménez també contempla el futur amb optimisme. «És cert que encara hi ha molts consumidors que condicionen les seves compres d’acord amb el preu, el disseny, les marques, etc., però també cada vegada més que tenen en compte els seus principis i conviccions, ara per ara al mercat hi ha espai per a tots», opina.
Precisament especialitzada en ioga és una altra marca catalana joveníssima, nascuda el març de 2020, en ple confinament. Leser està especialitzada en roba sostenible de ioga per a dones. La dissenyadora Xènia Rosales és la impulsora d’aquesta marca que treballa exclusivament amb tallers de Mataró, des del que talla la roba fins als que hi fan l’estampació i la serigrafia, tot molt manual, amb baix consum d’aigua i amb tinta ecològica. A part de cotó orgànic, treballa amb dos materials naturals més, algues de mar, extretes a 200 metres de profunditat per no danyar l’ecosistema, i zinc lyocell, material procedent de l’eucaliptus. Segons explica Rosales, tant les algues com el zinc actuen sobre el cos, aportant hidratació natural, protecció i regeneració a la pell alhora que es fa esport. «Volem que les peces siguin sostenibles, per cuidar el planeta, però també per cuidar-nos a nosaltres com a persones», explica Rosales. Una filosofia, com la major consciència per la sostenibilitat, molt en consonància amb moltes practicants de ioga. Finalment, Rosales recalca que cuiden que les peces puguin perdurar en el temps, que siguin atemporals i de produccions molt bàsiques, i així incentivar un consum conscient «i no veure’t obligada a fer un canvi d’armari constant».
Comerç just per dignificar la vida a l’Índia
La mateixa filosofia és la que guia Veraluna. La marca de roba -no exclusivament esportiva- impulsada des de l’ONG Oxfam el 2012. Va néixer per millorar les condicions de vida a l’Índia, no només pagant salaris dignes a les persones que treballen el cotó als camps, primer, i després les peces de roba als centres de producció, sinó també associant-hi projectes socials i d’educació per empoderar la població autòctona, i més concretament la femenina. Treballen amb cotó 100% ecològic i amb processos de producció respectuosos amb el medi ambient, i en el sector de la roba esportiva, fabriquen peces destinades al ioga i el pilates, a més de bosses d’esport. A l’Índia col·laboren amb l’associació de camperols de Chetna Organic, que també fabrica les peces de roba, i amb altres cooperatives de dones i artesans. «L’objectiu és donar suport a grups de productors, a aquest tipus de cooperatives i iniciatives a petita escala», explica Eduard Sagrera, responsable de les botigues ciutadanes de comerç just d’Oxfam.
Un estudi de 2015 publicat al quadern «Estira el fil» de la Coordinadora Estatal de Comerç Just incloïa una comparativa sobre la destinació dels diners cobrats a la botiga per un polo de Massimo Dutti -una de les marques d’Inditex- i un de Veraluna. El primer es venia per 22,95 euros, i el segon, per 24,90. Si bé el preu de venda era similar:
- El que es destinava a la mà d’obra era substancialment diferent: 0,14 € per confeccionar el polo de Massimo Dutti, per 1,96 € en el cas de Veraluna: 10 vegades més.
- En el benefici de fàbrica i els intermediaris els percentatges s’invertien, mostrant un perfil molt més explotador en el cas de Massimo Dutti (1,86 € per benefici i intermediaris) i molt més igualitari per Veraluna (0,17€ per a aquests conceptes).
- El benefici per a la marca també era molt superior en el cas de la multinacional gallega: 2,86 € per polo, per 0,99 € en el cas de Veraluna.
En resum, i més enllà dels percentatges, els informes, les campanyes i les marques, queda la poesia, que també hi ha dit la seva. Com Patricia Olascoaga, amb el poema Pobreza inclòs al seu llibre Tenemos la canela, editat per Neopàtria:
«Detrás de una camiseta de tres euros
hay dos pobres:
el que la compra
y el que la cose.
Cada uno en una parte del mundo.
En el medio el explotador,
que une la necesidad de dos pobrezas
en su beneficio».
