La moda ràpida i el seu impacte ambiental

Els actuals models de consum i producció de roba i tota mena de productes tèxtils han generat un veritable problema ambiental, en el què la gestió dels residus és el repte més urgent per abordar.
Nou Moscada. Foto: Sara Blázquez

«La indústria tèxtil és de les més contaminants del planeta. Hi ha estudis que diuen que des de fa 5 anys hem duplicat el nostre consum de roba. Si abans teníem 20 peces a l’armari, ara, en tenim 40», és el que diu Eva Puigdollers, la dissenyadora de moda que hi ha darrere la marca Nou Moscada. I és que els actuals models de consum i producció de roba i tota mena de productes tèxtils han generat un veritable problema ambiental, en el què la gestió dels residus és el repte més urgent per abordar. 

De fet, cada any es fabriquen al món 100.000 milions de peces de roba i s’espera que aquesta xifra augmenti encara més en els propers deu anys, perquè el consum creixerà un 63%. El reciclatge dels residus que genera el sector tèxtil, però, no equival als alts nivells de producció i consum. L’Estat espanyol genera més d’un milió de tones de residus tèxtils cada any, Catalunya, 200.000 tones i els Estats Units, més de 15 milions de tones. Tant l’Estat espanyol com Catalunya reciclen només el 8% dels residus tèxtils, mentre que països com Suècia o Alemanya en reciclen més del 50%. Són dades de l’Institut d’Investigació Tèxtil i de Cooperació Industrial de Terrassa (INTERTEXTER), una unitat acadèmica de la Universitat Politècnica de Catalunya creada el 1962. 

Tant l’Estat espanyol com Catalunya reciclen només el 8% dels residus tèxtils, mentre que països com Suècia o Alemanya en reciclen més del 50%.

«Quan hi va haver la moda del cotó orgànic es van fer camps de cotó de manera ràpida i per molt orgànic que sigui, no és gaire sostenible», reflexiona Puigdollers. Tot el procés de confecció d’un producte tèxtil té moltes passes: recollir les fibres, tenyir-les… Precisament tot el que té a veure amb els tints és un gran debat. «La primera vegada que vaig anar a la Índia, vaig al·lucinar molt, els rius baixen del color de la temporada», diu Puigdollers, que destaca que «gran part de la indústria tèxtil havia estat a l’Estat espanyol i quan es va desenvolupar la nova normativa, les empreses es van començar a traslladar a països on no hi ha normativa, això és terrible». A banda, hi ha gran part dels teixits que provenen del petroli, «amb els quals hi anem gairebé 100% vestits, com el poliester, que la seva fabricació no és gens sostenible». 

La fast fashion, una de les principals causes de l’impacte mediambiental

El model actual de la moda, el de usar i llençar, és la causa principal de molts impactes mediambientals i la pèrdua del valor econòmic. Redissenyar radicalment la indústria de la moda per evitar els problemes socioambientals que genera el sector, apostar per un model basat en els principis de l’ecodisseny, l’economia circular i el desenvolupament sostenible, és la principal conclusió d’un informe presentat a finals de 2017 per la Fundació Ellen MacArthur. L’informe, titulat Una nova economia pels tèxtils, indica que la producció tèxtil mundial genera una quantitat de gasos d’efecte hivernacle superior que la generada pel conjunt dels vols internacionals i el comerç marítim. En els últims 15 anys la vida útil d’una peça de roba ha disminuït un 36%. En economies de creixement ràpid, com la de la Xina, aquest percentatge arriba al 70%. A més, durant l’ús de la roba (rentat, assecat, planxat, etc) es generen addicionalment 120 milions de tones de CO2 equivalent. 

Si res canvia, segons l’informe, el 2050 la indústria de la moda utilitzarà una quarta part del pressupost mundial de carboni. A més de generar rebuig, la indústria de la moda allibera mig milió de tones de microfibres a l’oceà cada any, el que equival a més de 50.000 milions d’ampolles de plàstic.

«Una de les coses que podem fer com a consumidores per salvar el planeta és consumir menys i millor. La fast fashion, que va arribar de la mà d’Amancio Ortega, va portar la democratització de les peces de roba», diu Puigdollers, «abans no tothom es podía comprar un traje, ara sí. Però la fast fashion ho ha fet pagar a les condicions de treball. Això fa que a Bangladesh estiguin cosint samarretes per 0,5 cèntims l’hora o barbaritats com aquesta». 

Eva Puigdollers en una de les ‘pop-up’ de Nou Moscada

Puigdollers, com altres productores i petites marques ha decidit que aquest no és el sistema en el que vol treballar. «Hi ha gent que em diu que la roba Nou Moscada és cara. Cara comparat amb què? Si jo vull que totes les persones que treballen amb les peces tinguin un sou digne, les peces tenen un cost perquè passen per molts processos. Si aquesta peça la portes i l’aprofites tampoc et surt tan cara. Hauriem de tornar a donar-li el valor que realment té el tèxtil i que la moda ràpida ens ha pres. Hi ha estudis que diuen que fem servir el 20% del nostre armari, per tant, el podem fer més petit amb peces més ètiques». 

Aquest sistema ha fet que perdem consciència sobre el procés, «per fer una samarreta de cotó, s’ha de collir el cotó, s’ha de trenar, s’ha de fibrar. De la tela, es tenyeix, es fan uns acabats perquè el tipus de teixit no perdi propietats, es talla, es confecciona. De la confecció a la marca a empaquetar i llavors pot arribar al consumidor. Són molts processos. A Nou Moscada intentem explicar que una peça té un recorregut llarg i per això té el cost que té. El problema és quan una samarreta val 9,99, que segurament no s’ha pagat a algunes de les persones que han treballat en alguna part del procés». 

Puigdollers defensa que hi hagi certificats molt més qualificats que els que existeixen, perquè el consumidor conegui tot el procés. A més, no treballa amb persones que no treballin amb unes condicions dignes ni dins la lògica de la moda ràpida, «crear un consum ràpid fa que tinguis una necessitat de comprar que no és real». 

De confeccionar roba a confeccionar mascaretes

Nou Moscada produeix peces molt bàsiques, «que siguin capaces d’acompanyar-te en molts moments de la teva vida i en moltes situacions, que puguin ser molt versàtils i puguin tenir molts usos». Però just el primer divendres de confinament, l’activitat de Nou Moscada va parar en sec. «Dilluns semblava que no hi hagués projecte. La web no es movia, no hi havia trucades, i això fa molta por». Just havien rebut la col·lecció d’estiu, «havíem pagat tot el teixit, tota la confecció i haviem de seguir pagant els sous, però no entrava res». 

Carla Bassaganya i Eva Puigdollers, de Nou Moscada, amb les noves mascaretes que han produït

Puigdollers i Carla Bassaganya, les dues ànimes de Nou Moscada, van estar dues o tres setmanes fent treball intern. «Emocionalment ens va servir per enfortir-nos, creure més en el projecte i continuar endavant». I van decidir fer mascaretes. 

Una de les mascaretes que ha produït Nou Moscada

«Una empresa ens va demanar si podiem fer mascaretes i ho vam estudiar. Jo volia buscar un tipus de mascareta que encaixés bé, que no hagués de tenir moltes talles. Hem produit una mascareta que va molt bé, que la pots rentar, que també ens esgarrifava molt el volum de mascaretes llençades pel terra». A part que hi havia una necessitat perquè no se’n trobaven, van optar perquè fossin reutilitzables i que no tinguessin un cost tan alt pel planeta. «Hem fet un model que se li ha de posar un filtre a dins, un de fet o qualsevol filtre cel·lulòsic, com el paper de cuina». La marca també ha produït unes bates de cotó reutilitzables pels sanitaris, també a petició d’un grup de sanitaris que no en tenien. 

«Crec que aquesta situació pot haver canviat una mica el punt de vista del consumidor. Ens hem adonat que no necessitem res. Crec que s’ha despertat un nou moviment que com que no necessites res, consumeixes el que desitges». 


Sara Blázquez

Periodista