La gestió sostenible de l’aigua de l’aixeta comença amb la protecció de rius i aqüífers

L’accés a l’aigua potable i el sanejament són dos drets humans fonamentals. Fonamentals perquè d’ells depèn l’exercici d’altres, relacionats amb la salut i la seguretat personal.
Autora: Samara Doole @samaradoole

No cal insistir molt en la importància que té disposar d’una aigua de qualitat per a mantenir una vida saludable i digna. Aquest és precisament el fonament de la consideració de l’accés a l’aigua potable i el sanejament com a dos drets humans fonamentals. Fonamentals, perquè d’ells depèn l’exercici d’altres, relacionats amb la salut i la seguretat personal.

Aigua potable: una necessitat vital i no sempre garantida

La COVID-19 ens ha col·locat abruptament davant de realitats abans no percebudes, mostrant-nos algunes carències bàsiques de la nostra organització social, tot propiciant, així, una reflexió sobre les qüestions prioritàries de la nostra existència. Molt probablement el risc sanitari derivat de la SARS 2 disminuirà en els propers anys, però el temps d’ahir, el món pre-Covid, no tornarà. Entre altres raons, perquè amb l’experiència de la pandèmia hem adquirit nous coneixements i s’ha intensificat la consciència de la vulnerabilitat de l’actual model de producció i consum, del nostre estil de vida. La crisi provocada pel virus cal interpretar-la com una manifestació –un símptoma- de pertorbacions sistèmiques més profundes.

El protagonisme de les mesures d’higiene, especialment el rentat de mans, en la prevenció del contagi ha evidenciat les carències estructurals d’alguns grups de població en l’accés a l’aigua, com ara els collidors temporers. Altres, en precària situació ja abans de la pandèmia, s’han vist afectats per la impossibilitat de fer front a les factures a l’haver perdut els seus ingressos a conseqüència del confinament. Acabat aquest i iniciada la fase de desescalada, els mitjans de comunicació, ocupats a temps complet amb notícies de la pandèmia, alternaven instruccions detallades per al rentat de mans amb imatges de les precàries condicions de vida dels temporers, instal·lats en campaments improvisats, en molts casos sense aigua corrent ni sanejament.

Amb la pandèmia s’han evidenciat les carències estructurals d’alguns grups de població en l’accés a l’aigua

Altres situacions són més difícils d’il·lustrar amb imatges, però no necessàriament menys dramàtiques i afecten les llars que han perdut els seus ingressos durant la pandèmia i han vist en perill la continuïtat dels subministraments vitals, per no poder fer front a les factures. El govern de l’Estat va reaccionar amb diligència i seny, prohibint els talls d’aigua malgrat les pressions de la patronal de les empreses d’abastament (AGA i AEAS), que mitjançant una carta a la ministra exposaven la necessitat d’escometre la suspensió del servei en situacions d’impagament perquè en cas contrari “se aumentará la morosidad a muy corto plazo ocasionando un déficit financiero estructural, segons Red Agua Pública (RAP).

Molt diferent va ser l’actitud de l’Associació d’Operadors Públics d’Agua i Sanejament (AEOPAS), que va llançar una campanya per mostrar el “trabajo invisible de personas que cada día dan lo mejor de sí para que todas y todos podamos disfrutar de un bien tan preciado como es el agua de grifo”. I és que en un país on més del 80% de la població és urbana, és a dir, resident en municipis de més de 10.000 habitants, el recorregut que fa l’aigua per arribar de la font a l’aixeta resulta difícil d’establir per a la major part de la població. Tampoc és fàcil saber amb certa precisió què passa quan estirem de la cadena, per emprar un eufemisme tant arrelat com obsolet.

El model d’abastament domiciliari modern

Els processos d’urbanització i industrialització desenvolupats al llarg del segle XX generalitzen a tot el territori el model de servei centralitzat d’abastament domiciliari modern creat al segle anterior. Aquest model consisteix bàsicament a la captació d’aigua d’una font, pou o riu, que és transportada fins a una planta de tractament per fer-la potable i després és emmagatzemada en dipòsits i distribuïda a través d’una xarxa de canonades de diferents calibres i pressions fins als domicilis. Com més pura és l’aigua en origen, i com més a prop de l’usuari es capta, menors són els costos de potabilització i transport. D’altra banda, les aigües usades es condueixen per una altra xarxa de canonades i clavegueres fins a una estació depuradora (EDAR), on se sotmeten a un conjunt de processos físics, químics i biològics abans de tornar-la al medi ambient, generalment a un riu o a la mar.

Els sistemes d’abastament i sanejament envellits incrementen els costos, perden eficiència i causen o pateixen problemes mediambientals.

Al llarg de les dècades transcorregudes des de la seua introducció, primer a les grans ciutats i posteriorment a la pràctica totalitat dels nuclis de població, els sistemes d’abastament i sanejament han anat perfeccionant-se i guanyant en complexitat. Però en moltes ocasions també envellint, incrementant els costos i perdent eficiència i causant o patint importants problemes mediambientals. La major part dels sistemes actuals de sanejament presenten, a més, altres problemes d’infraestructura, com els relacionats amb el drenatge urbà i la manca de separació de les aigües residuals de les pluvials. D’altra banda, la manca de participació ciutadana en la gestió dificulta la presa de consciència i l’exercici de la responsabilitat individual en l’estalvi i l’ús sostenible de l’aigua potable i el sanejament.

La depuració d’aigües residuals per a evitar contaminar el medi

Les ciutats han contribuït històricament a la contaminació de rius i aqüífers i han hagut d’adaptar-se per tal d’evitar que les mateixes aigües negres contaminaren les fonts d’abastament, problema especialment greu quan l’origen de l’aigua potable era el mateix aqüífer on s’anaven infiltrant les aigües residuals. Les solucions més antigues per a mantenir separades les aigües netes de les brutes han consistit a arreplegar les segones i conduir-les fora de la ciutat, d’una banda; i d’una altra, portar l’aigua per a consum humà de fonts de bona qualitat allunyades de la població. Les airoses estructures dels aqüeductes romans formen part de l’imaginari col·lectiu del subministrament d’aigua en l’antiguitat i, en menor mesura, per menys espectaculars i pitjor conservades, la referència obligada als antecedents dels moderns sistemes d’evacuació d’aigües residuals urbanes són les cloaques (com la famosa cloaca màxima de Roma).

És important destacar que la composició de les aigües residuals urbanes ha canviat de manera substancial amb el procés d’industrialització dels darrers segles, afegint noves exigències de tractament abans de ser retornades al medi. A la càrrega biològica, pròpia de les societats preindustrials, s’han afegit nous compostos de la química sintètica, alguns dels quals són retinguts a les estacions depuradores, però altres –com ara els anomenats contaminants emergents, provinents de l’ús massiu de plaguicides, fàrmacs, etc.- que no ho són, acaben en els rius o en la mar.

La gestió municipal queda freqüentment allunyada de l’atenció política i mediàtica i ha sigut un espai d’abusos, corrupció i incompliments legals

Això en el cas favorable de l’existència i bon funcionament de les depuradores, perquè aquesta part de la gestió municipal escassament glamurosa queda freqüentment allunyada de l’atenció política i mediàtica i ha sigut, en les passades dècades, un espai d’abusos, corrupció i incompliments legals que, aquests sí, s’han fet momentàniament visibles als mitjans de comunicació. Com a il·lustració podem recordar el cas d’Aragó, on els ciutadans han estat contribuint durant anys amb un cànon de sanejament finalista (l’Impost de Contaminació de les Aigües) sense rebre les contraprestacions a les quals s’obligava l’administració; a la ciutat de València, durant el mandat de l’alcaldessa Barberá, l’empresa municipal de sanejament (EMARSA) va ser saquejada pels seus gestors, els quals comencen ara a complir penes de presó per aquells fets; el Reino de España ha incomplert reiteradament les seues obligacions respecte al tractament de les aigües residuals i després d’un llarg procés va ser condemnat pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), en 2018, a “abonar a la Comisión Europea una multa coercitiva de un importe de 10.950.000 euros por cada semestre que persista el incumplimiento y una suma a tanto alzado de 12 millones de euros”. Multa que òbviament no paguen els gestors sinó els contribuents, tal com recull la Disposición 3938 del BOE núm. 76, de 20 de març de 2020. 

Limitacions de la depuració

La depuració de les aigües residuals urbanes és un procés necessari però, com qualsevol altra solució tècnica, no exempta de limitacions. El seu caràcter de tecnologia de final de línia, és a dir, la intervenció en l’última fase d’un procés per a intentar resoldre un problema, constitueix una de les seues debilitats intrínseques que cal intentar compensar amb enfocaments preventius. Per exemple, evitant abocar al vàter tovalloletes humides i altres elements no biodegradables o afavorint l’ús de cosmètics i productes de neteja de la llar de baixa o nul·la (eco)toxicitat.

Depuradora d'aigua | Autor: Ivan Bandura @unstable_affliction

Depuradora d’aigua | Autor: Ivan Bandura @unstable_affliction

El procediment per a depurar les aigües residuals consisteix habitualment en dos tractaments. Un, dit primari, on se separen mitjançant procediments fisicoquímics, com la coagulació-floculació i decantació, els sòlids en suspensió que posteriorment es retiren i un de secundari, de digestió biològica per a l’oxidació de la matèria orgànica biodegradable. L’efluent líquid que resulta després de la depuració es pot tornar generalment al medi (un riu o a la mar), on s’acabarà la descomposició i dilució de la càrrega contaminant residual. Però no sempre és així, perquè aquest efluent pot contenir patògens, productes químics, nutrients, etc. no compatibles amb el medi o amb altres usos alternatius com ara el reg. Per aquesta raó, depenent de la composició i de la destinació de l’efluent, pot ser necessari un tractament terciari per a assolir la qualitat de l’aigua depurada compatible amb el medi receptor o l’ús previst.

En aquest punt és oportú recordar que l’aigua dolça és una matèria limitada, que circula i es depura de manera natural al llarg del cicle hidrològic a ritmes diferents en funció del seu estat físic i del medi on s’allotja. Així, per exemple, la permanència d’una partícula d’aigua a l’atmosfera, on ha arribat per evaporació d’una massa d’aigua líquida a la quual tornarà (a eixa massa o a una altra) per precipitació, és molt inferior a la d’una altra que s’ha infiltrat i farà un recorregut subterrani en el qual pot invertir centenars d’anys o d’aquella que va quedar atrapada en un bloc de gel fa milers d’anys. L’important és tenir present que el volum total d’aigua dolça del planeta, pràcticament invariable, es depura de manera natural en el seu trànsit per les diferents fases del cicle hidrològic, gràcies a l’energia solar i al manteniment del cicle en bon estat.

L’aigua dolça és limitada, que circula i es depura de manera natural al llarg del cicle hidrològic a ritmes diferents

Tancant aquest incís, podem tornar al punt on havíem deixat les aigües depurades, és a dir, en el punt de retorn al medi. Si el riu (o, en general, la massa d’aigua) està en bon estat, podrà completar el procés de descomposició biològica, sempre que la càrrega no siga excessiva i les substàncies tòxiques que no hagen estat eliminades en la depuradora mantinguen una concentració suficientment reduïda per no alterar el funcionament de l’ecosistema. En cas contrari, apareixeran problemes com el de l’eutrofització (per excés de nutrients) o la mort dels organismes més sensibles als tòxics, que encetaran un procés de degradació de l’ecosistema, amb pèrdua de biodiversitat i de la capacitat depuradora del sistema.

L’impacte de l’agricultura industrial sobre el cicle hidrològic

Fins ara hem parlat de la contaminació urbana de les aigües a través de les aigües depurades. No cal dir que els abocaments d’aigües sense depurar o mal depurades no fan sinó agreujar la situació. Però l’origen de la contaminació de les aigües i del deteriorament dels ecosistemes aquàtics no és exclusivament urbà. Ni tan sols és l’ús urbà la causa més important d’aquest empitjorament. L’agricultura industrial, la major usuària d’aigua, és responsable d’una contaminació específica associada a l’ús de fertilitzants i agrotòxics, que té efectes devastadors en els ecosistemes aquàtics. La crisi ecològica del Mar Menor, una llacuna litoral salobre de la província de Múrcia, és un exemple paradigmàtic de deteriorament d’un ecosistema per eutrofització i toxicitat d’origen agrari i, en menor mesura, urbà, que alerta de les conseqüències d’un model econòmic depredador, que no és exclusiu d’aquella zona.

L’agricultura industrial, la major usuària d’aigua, és responsable d’una contaminació que té efectes devastadors en els ecosistemes aquàtics

El model agrari implantat al nostre país des de la segona meitat del segle XX, amb l’expansió descontrolada del regadiu i la intensificació de la producció per damunt de les possibilitats dels territoris transformats ha tingut com a conseqüència la sobreexplotació quantitativa i la contaminació de rius i aqüífers, a més d’altres fenòmens negatius com la ruptura de la continuïtat fluvial. A mesura que els efectes destructius d’aquest model sobre els ecosistemes aquàtics i els aqüífers es feien evidents, en lloc d’optar per mesures preventives i de correcció a l’origen dels problemes tot revisant el model agrari, les administracions públiques encetaren una estratègia de fugida cap endavant que ha estés i agreujat el deteriorament. Especialment en la vessant mediterrània, a mesura que s’anaven exhaurint els cabals, s’ha acudit als transvasaments, traslladant la pressió sobre els ecosistemes i els conflictes distributius a altres conques; a mesura que l’extracció abusiva per damunt de la recàrrega o la contaminació (principalment) agrària anava inutilitzant els aqüífers per a l’abastament de poblacions s’anava estenent la xarxa artificial per a captar l’aigua en altres masses d’aigua encara amb recursos potabilitzables. Per cert, carregant generalment a l’usuari urbà el sobrecost de l’operació, obviant la repercussió dels costos segons el principi de qui contamina paga.

Mirant al futur: el repte de fer efectiu el dret humà a l’aigua potable

L’exercici actual -i la garantia futura- del dret humà a l’aigua potable depèn directament de la conservació en bon estat dels ecosistemes aquàtics i indirectament del compliment del dret al sanejament. Des de l’aprovació de la Directiva Marc de l’Aigua l’any 2000, disposem dels instruments legals i de gestió necessaris per a aturar el deteriorament dels ecosistemes aquàtics i adaptar els usos a les característiques de cada territori per a mantenir-los a llarg termini. Malgrat les resistències dels usuaris privilegiats de l’aigua –regants i hidroelèctrics- i de la pròpia administració hidrològica espanyola, les institucions europees han confirmat recentment l’adequació del marc legislatiu actual per a gestionar l’aigua amb una perspectiva de sostenibilitat. Cal recordar que el canvi climàtic, amb l’alteració temporal i espacial dels patrons de pluja, que es tradueix al nostre àmbit espacial en sequeres més freqüents i més intenses, d’una part, i pluges torrencials més devastadores, de l’altra, afegeix nous elements d’urgència i determinació en la gestió de l’aigua. El proveïment d’aigua per al consum humà i la protecció del cicle hidrològic, com a garantia de la futura disponibilitat, han de gaudir de prioritat efectiva sobre altres usos.

No només és urgent la protecció de les àrees de captació de les aigües destinades al consum humà –tasca prevista en la llei, però no posada en marxa en amples zones del territori- sinó que és necessària la recuperació general del bon estat dels ecosistemes aquàtics, adoptant mesures preventives amb la finalitat de mantenir els nombrosos serveis ecosistèmics que rius, fonts, llacs, aigües litorals i de transició aporten a la societat. El dret al sanejament va de la mà del dret a l’aigua potable i ambdós es vinculen a través de la recuperació i el manteniment en bon estat dels ecosistemes aquàtics i de l’ús sostenible de l’aigua.


Francesc La-Roca

Doctor en Economia i soci fundador de la Fundación Nueva Cultura del Agua