Biodegradable i compostable: embolics i aclariments

En l'intent de deixar enrere el plàstic, és fàcil topar amb productes que presumeixen de ser biodegradables i, cada vegada més, també compostables, però sovint les etiquetes obeeixen més a criteris de màrqueting que no pas a la realitat. L'ús que les empreses fan d'aquests dos conceptes no només genera confusió a l'hora de comprar, també dificulta la gestió de residus.
Imatge d'un got biodegradable i compostable de bambú

Segons dades de la Unió Europea, el 50% dels residus plàstics que trobem al mar són plàstics d’un sol ús, els quals suposen un risc greu per als ecosistemes marins, la biodiversitat i la salut humana. La preocupació per l’anomenada crisi dels plàstics ha fet que, cada vegada més, trobem productes d’ús quotidià amb l’etiqueta “biodegradable” i també “compostable”.

“Biodegradable”, una eina de màrqueting

Un producte o envàs és biodegradable quan té la propietat de desintegrar-se i descompondre’s per l’acció de microorganismes que es troben a la natura, com fongs, bacteris i algues, i esdevenir CO2, aigua i biomassa (o en condicions d’absència d’oxigen, altres elements, com metà o alcohols). A la pràctica, qualsevol element d’origen orgànic ho és, però el temps de biodegradació pot variar molt en funció de la composició del material i de les condicions de l’entorn (temperatura, grau d’humitat, pH, aportació d’oxigen…). Per exemple, alguns ingredients dels detergents convencionals,  tot i ser biodegradables, es descomposen de manera extremadament lenta a l’aigua, generant impactes importants en la qualitat de l’aigua. En matèria de reciclatge, doncs, no ens interessa una biodegradabilitat a escala geològica, sinó a curt termini, és a dir, a escala dels processos que es fan servir per tractar els residus.

Les grans marques, responent a la creixent sensibilització per evitar generar residus plàstics, han fet una aposta comercial tot utilitzant la paraula “biodegradable” per etiquetar els seus productes, a vegades sense haver fet cap canvi significatiu en els materials. Al mercat hi trobem vaixelles, bolquers, cremes solars i fins i tot roba amb l’etiqueta biodegradable. Però si els productes no s’han testat i certificat no es pot garantir que siguin una millor opció per al medi ambient.

L’entitat certificadora TÜV Austria-Vinçotte, d’acord a les normatives europees sobre biodegradabilitat de plàstics (com l’EN 14987 o l’ASTM D7081) i l’ISO 17556, ha impulsat el sistema de certificació Ok Biodegradable, que determina el temps necessari per a la biodegradació i l’entorn necessari per a què es pugui descomposar. Així, certifica la biodegradabilitat en medi marí (el 90% de la massa total del producte s’ha de biodegradar en sis mesos), aigua dolça (90% de biodegradabilitat en cinquanta-sis dies) i sòl (90% de biodegradabilitat en dos anys). Segons Víctor Mitjans, cap del servei de programes i estudis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona,”és un dels pocs etiquetatges que ara mateix podem considerar fiables”. Segons l’AMB, els residus biodegradables han de llençar-se al contenidor marró, excepte els plats i gots biodegradables de paper, que haurien de llençar-se al contenidor blau.

 

Certificat OK biodegradable de la certificadora TÜV Austria Vinçotte

 

“Compostable”, llarga vida al compost

Una altra paraula que cada vegada apareix més a les etiquetes és “compostable”, sovint al costat de “biodegradable”. El compostatge és un tipus de biodegradació que es realitza en condicions de presència d’oxigen i temperatura elevada. Així, sota unes condicions específiques i controlables, l’envàs o producte es degrada per l’acció d’organismes i microorganismes en un altre producte anomenat compost, que pot ser utilitzat com adob orgànic per a l’agricultura i la jardineria. El cicle de compostatge de la matèria orgànica és un dels exemples més evidents d’economia circular, on els residus que es generen esdevenen un recurs que serà retornat al sòl en forma de matèria orgànica i nutrients.

Un cop acabada la vida del producte compostable, cal llençar el residu al contenidor marró, perquè sigui traslladat a la planta de compostatge, una instal·lació industrial on es creen els entorns òptims per a aquest procés, amb una humitat controlada i una temperatura elevada i estable (que pot arribar als 60 graus).

Hi ha diversos segells de certificació que garanteixen que el producte o envàs reuneix les condicions per ser compostat en una planta de compostatge, i que, d’acord amb el compliment de les normes europees EN 14995 i la EN 13432, almenys el 90% de la seva massa total es biodegradarà en un termini màxim de sis mesos. A l’estat espanyol, França, Itàlia, Àustria o Bèlgica s’utilitza el segell OK Compost, de la certificadora TÜV Austria-Vinçotte. Alguns materials no requereixen temperatures tan elevades i enlloc de tractar-se a les plantes de compostatge es poden compostar a casa o en compostadors comunitaris, i així ho certifica l’etiqueta OK compost HOME.

 

Certificació Ok Compost industrial i Ok Compost Home de la certificadora TÜV Austria

 

Residus compostables, però problemàtics

Avui dia, trobem tot de productes amb l’etiqueta compostable, des de gots, coberts i plats, a bosses i càpsules de cafè. Segons Mitjans, “el problema és que no totes les plantes de tractament de residus orgànics poden garantir el tractament adequat de tots els productes etiquetats com a compostables. El mercat es mou molt ràpid i ho fa sense interlocució amb l’administració pública de manera que aquesta té dificultats per donar resposta a les necessitats que van sorgint”. Mentre que les bosses d’escombraries biodegradables fetes de midó de patata i blat de moro són fàcils de compostar, residus més gruixuts o compactes com coberts o gots poden presentar més dificultats.

En el cas de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, en paraules de Víctor Mitjans, “la major part dels residus orgànics recollits se sotmeten a un procés que no és de compostatge sinó de metanització, una biodegradació sense oxigen a temperatures més baixes que les del compostatge, pel que és possible que determinats productes compostables no es degradin del tot”. Per aquest motiu s’està estudiant com modificar processos per tal de donar el tractament adequat a l’allau de nous productes compostables. Mitjans informa també que “abans d’arribar al procés de compostatge o metanització, els residus orgànics passen per un procés de millora de qualitat que acostuma a expulsar residus com plats, bosses o coberts, majoritàriament de plàstic no compostable”. Segons Rosa Garcia, directora de la Fundació Rezero, la seva entitat ha sol·licitat a l’Agència Catalana de Residus que informi a les consumidores sobre els processos de compostatge d’aquests productes.

Recomanacions de les expertes

Davant d’aquest escenari, tant des de la Fundació Rezero com des de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, Garcia i Mitjans coincideixen en prioritzar el consum de productes reutilitzables i prevenir la generació de residus evitant els productes d’un sol ús, encara que siguin biodegradables i compostables. Aquestes són, per ordre de prioritat, les propostes que tant Garcia com Mitjans recomanen per reduir l’impacte del nostre consum:

1. Triar envasos i productes de vidre reutilitzables o retornables

2. Optar per envasos i productes de plàstic reutilitzable

3. Si necessàriament hem de consumir productes i envasos d’un sol ús, prioritzar els compostables amb el segell OK Compost, garantint que el procés de compostatge sigui a curt termini i en unes condicions a l’abast del territori.

 


Laura Solé Martín

Redactora d'Opcions


Leave a Reply