Els fruits d’una revolució (part 2)

Una de les revolucions de les finances ètiques és recuperar l’ús social i original dels diners, convertint-los en una eina que permet teixir relacions de solidaritat i de suport mutu i eradicar les injustícies inherents al sistema capitalista. 

A la primera part del reportatge parlem de tres iniciatives que han tirat endavant gràcies a les finances ètiques: Can Calopa, GreenForest Food, i NUMEX. Completem el reportatge parlant de tres projectes més: Cakanam, CAF de Gràcia i Can Bofill.

Cakanam, sororitat entre dones migrades

L’Awa Ndiaye i la Ndeye Gueye, veïnes del Besòs de Barcelona, van decidir crear una associació de dones senegaleses al barri, en trobar-se que, com elles, moltes dones migrades del Besòs ho eren: “vam pensar que l’associació podia ser un espai per donar-nos suport, parlar de les nostres coses i sentir-nos lliures”. Així va néixer Cakanam.

En dos anys, l’associació ha passat de deu a cinquanta membres: “No han deixat de sumar-s’hi dones. N’hi ha de totes les edats, des dels divuit als cinquanta anys, però compartim que som dones migrades i la voluntat de tirar endavant plegades”. Aviat van veure que crear una Comunitat Autofinançada (CAF) podia ser un bon mètode per complementar la tasca comunitària de l’associació. La CAF els ha permès cobrir despeses domèstiques, com avaries a la llar o la compra de llibres escolars, i també comprar bitllets per viatjar al Senegal.

Les membres es reuneixen cada quinze dies i cadascuna ingressa la quantitat que creu oportuna, o bé demana un crèdit, que pot ser d’una xifra fins a quatre vegades superior al que ha aportat. Per demanar un crèdit, cal comptar amb l’aval d’una de les membres: “és com un compte del banc, però la diferència és que no hi ha interessos i que pots retirar els teus diners quan ho necessites”. La gestió comuna de l’economia ha facilitat que s’hagin generat vincles de confiança i amistat més enllà de la CAF: “anem a passejar, de festa o a comprar plegades”, comenta Ndiaye.

La CAF els ha permès cobrir despeses domèstiques i també comprar bitllets per viatjar al Senegal

Ndiaye coneixia el mètode de les CAF abans de viure a Barcelona: “Al Senegal, les comunitats de préstec entre dones són molt similars i populars, es diuen AVEC”. De fet, no és casual que en la seva gran majoria es tracti de grups integrats exclusivament per dones, ja que moltes dones del Sud global pateixen exclusió financera i, alhora, han de solucionar els problemes i les emergències relacionades amb la gestió de la llar.

Cakanam impulsa projectes comunitaris d'auto-ocupació

Cakanam impulsa projectes comunitaris d’auto-ocupació

Les CAF, també anomenades tontines a molts indrets de l’Àfrica, esdevenen un espai de sororitat a on invertir, estalviar i obtenir beneficis: “Al Senegal, som les dones qui ens ocupem de la gestió de la llar, portem els comptes, comprem tot el que cal, tenim cura dels infants i de les persones a càrrec en general. Per això, és fonamental que puguem gestionar els recursos econòmics”. També és una via per emprendre projectes que els permetin ser independents econòmicament.

La precarietat laboral de la majoria de les dones que integren Cakanam ha provocat que decidissin impulsar projectes comunitaris d’auto-ocupació en el marc de l’associació. Així va dibuixar-se l’horitzó de crear una cooperativa de treball:“la majoria treballem, però en feines que no desitgem tenir. A través de la cooperativa volem generar llocs de treball dignes”, comenta Ndiaye. En el darrer any, des de Cakanam han començat a oferir serveis de càtering i tallers de formació. 

Construir relacions comunitàries a través dels diners

Al barri de la Vila de Gràcia de Barcelona, un grup de vuit persones formen la CAF de Gràcia. A diferència de la CAF de Cakanam, la comunitat no va néixer per resoldre una necessitat econòmica, sinó com un experiment social. “Ens interessava explorar com es podia construir un projecte petit col·locant els diners a l’epicentre de l’activitat: veure com influeix en les relacions, si pot enfortir-les o simplement transformar-les”, explica Miguel Carvalho, un dels membres fundadors. “Moltes persones vinculen els diners amb la capacitat d’exercir poder. Potser per això, hi ha qui té vergonya de demanar diners o reclamar-los, fins i tot a la família o als amics”, afegeix Carvalho. La CAF els ha permès parlar obertament de diners i generar relacions horitzontals i de confiança entre ells. 

Després de tres anys, el grup s’ha convertit en una colla d’amics que es troba un cop al mes amb un propòsit concret: “cada reunió és com una mena de ritual que comença a casa d’algú obrint la caixa dels diners, hi ha un temps perquè qui vulgui en posi i qui ho necessiti demani un préstec, i acaba amb un sopar”, explica Carvalho. La CAF de Gràcia ha decidit, en els seus estatuts, que els crèdits tinguin uns petits interessos per tal d’incentivar l’activitat econòmica: “la CAF és col·lectiva, per tant, si hi ha moviment econòmic, els beneficis són per tota la comunitat. Es tracta de generar una mena d’energia a través de l’activitat econòmica”, comenta Carvalho. 

“Ens interessava explorar com els diners influeixen en les relacions, si pot enfortir-les o simplement transformar-les”

El grup està format per persones de nacionalitat italiana, que tenen al voltant de trenta anys i, de les quals, la majoria són treballadores autònomes vinculades al món de la música, la comunicació o el disseny gràfic. També comparteixen la sensibilitat vers el consum conscient i les finances ètiques.

La CAF els ha permès cobrir despeses relativament petites, com la compra d’electrodomèstics, el pagament de cursos de formació o les reformes a la llar, sense recórrer a la banca convencional: “els diners de la CAF provenen de la feina dels meus companys, no de la inversió en armament o de l’especulació.” 

El sòl comunitari, una resposta a la gentrificació

Un altre dels reptes que enfronten les finances ètiques és especialment engrescador. La compra de la finca de Can Bofill, a Collserola, per part de Coop57 el 2019, obre un nou escenari en què, a través de l’adquisició de patrimoni, les finances ètiques poden desmercantilitzar sòl, en benefici de la comunitat.

Can Bofill | Foto: Coop57

Can Bofill | Foto: Coop57

Can Bofill és una masia del segle XIV situada al Parc Natural de Collserola i que forma part del Pla Especial del Patrimoni Històric i Arquitectònic de Molins de Rei. El 2018, els propietaris van decidir rescindir el contracte de masoveria que havia estat vigent durant quinze anys amb l’associació La Tartana, que gestionava la masia, i posar en venda la finca. La Tartana no comptava amb els recursos econòmics per afrontar-ne la compra i, finalment, va ser adquirida per Coop57, després d’un profund debat entre la base social. La cooperativa va adquirir la finca en propietat i va cedir-ne l’ús a l’associació, iniciant una nova línia de projectes denominada Sòl comunitari: «Quan Coop57 adquireix sòl per defensar de l’especulació un projecte agroecològic com el que es desenvolupava a Can Bofill, no ho fa des d’una perspectiva patrimonial, ni d’inversió, sinó per demostrar que avui, encara hi ha qui creu, practica i viu amb un paradigma del comú», explica Guillem Fernàndez, responsable de l’àrea de préstecs de la cooperativa.

Amb l’adquisició de la finca en propietat, automàticament aquesta es convertia en propietat de quasi mil entitats de l’economia social i solidària i més de quatre mil persones sòcies col·laboradores.

 “Necessitem experiències de gestió de la terra mitjançant béns comunals”

La línia de Sòl Comunitari neix de la detecció d’altres projectes que, com Can Bofill, han vist amenaçada la seva existència per l’interès especulatiu dels Fons d’Inversió, particularment en inversions immobiliàries. Beu d’experiències com la dels béns comunals a l’edat mitjana i abans del període de desamortitzacions a l’Estat, les col·lectivitzacions, el zapatisme, les comunitats indígenes en resistència de Colòmbia o les Communities Land Trust. Per a Fernández, “enmig del neoliberalisme galopant, desenvolupar experiències de gestió de la terra mitjançant béns comunals és una necessitat”.

 

Una cançó de Tremeda Jauría diu:

“perdimos el miedo a caer,
aprendimos juntas a flotar,
esto va de sostener”.

I és que, una de les revolucions de les finances ètiques és, justament, la recuperació de l’ús social i original dels diners, convertint-los en una eina que permet teixir relacions de solidaritat i de suport mutu i eradicar les injustícies inherents al sistema capitalista. 


Aquest article forma part del reportatge del Quadern 58, “On van els nostres diners?”. Per llegir el quadern senser, uneix-te a Opcions! A més de poder llegir el quadern, estaràs donant suport a un projecte cooperatiu, sense afany de lucre i transformador.


Laura Solé Martín

Redactora d'Opcions