La influència de les revistes femenines

"Només cal comptar els anuncis i les pàgines dedicades a cosmètica o a la moda per a verificar que són, senzillament, un aparador d’incitació al consum."
Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on LinkedInPin on PinterestShare on Google+Email this to someone

La meva mare va ser una  de les cofundadores de la Libreria de la mujer de Madrid. Em vaig criar, com aquell que diu, estirada a terra llegint Mafalda y llibres, mentre ella, moltes tardes, es reunia amb les seves companyes. També l’acompanyava a les seves conferències si no tenia amb qui deixar-me, mentre parlava de qüestions de gènere relacionades amb la salut mental, la seva especialitat com a psiquiatra. Viure cada dia el seu compromís i activisme feminista, em va introduir la perspectiva de gènere de forma natural. Per això, els períodes laborals que vaig estar com a redactora en cap a Vogue (tres anys) i com a subdirectora a Cosmopolitan (quatre anys i mig), em van generar conflictes amb aquests valors.

A Vogue em sorprenia que els continguts es basessin pràcticament en incitar a la compra, el shopping era per tot arreu, inclús esquitxant els seus mínims continguts culturals. Em va quedar ben clar quan la directora de llavors em va dir: “Brenda, no ho entens, nosaltres venem roba.” Vaig pensar “No ho entens tu, jo no venc roba, jo sóc periodista.” A Cosmo, a més de la penúria de temes interessants i rellevants, ja no només per a dones sinó per a qualsevol humà, es transmetia una idea absolutament superficial del món, de la cultura o de la vida. El que més m’exasperava era la cosificació i sexualització de la imatge de la dona. Per acabar-ho d’arrodonir, la meva cap es considerava superfeminista i no en tenia ni les nocions més elementals.

En general, a totes les revistes de moda i femenines (que quedi ben clar que respecto profundament a les persones que hi treballen), només cal comptar els anuncis i les pàgines dedicades a cosmètica o a la moda per a verificar que són, senzillament, un aparador d’incitació al consum. He trobat aquest vídeo que és molt indicat ja que mostra l’aspecte que tindrien aquestes revistes sense els anuncis: What a magazine looks like after you remove all the ads, i la revista encara s’aprimaria més si també es retiressin els continguts que promouen el consum.

A més, en la gran majoria dels casos, aquests mitjans motiven a adquirir articles innecessaris perquè no ens cal canviar l’armari cada tres mesos o tenir alguna cosa nova cada setmana, ni tampoc una cremeta per a cada part del cos. Globalment estem consumint 1,7 terres en recursos naturals y, segons Globalfootprint, produïm i consumim per sobre de la capacitat de renovació del planeta. Siguem honestos, les úniques que necessiten aquesta ingent quantitat de consum són les marques (sovint les que s’anuncien a la revista) per a arribar als seus objectius trimestrals, anuals, etc., sempre més exigents, això sí. Això no convé ni a la terra ni a la nostra butxaca.

Els anuncis o les produccions d’aquestes publicacions, amb les seves imatges aspiracionals i estereotipades, ens fan percebre una imatge distorsionada dels rols i de la bellesa femenina real i diversa, miralls deformats on es miren les dones i que fan generar inseguretats (vendre creant por, és un dels plantejaments menys sofisticats de la publicitat i el màrqueting) amb actituds sumises, degradants i desempoderadores tal com es pot veure en aquest vídeo:  Niños Vs Moda, de Yolanda Domínguez, on els infants sense la mirada viciada pel binarisme heteronormatiu opinen sobre les imatges tant fashion

Uns ideals inabastables, sovint cisellat a cop de photoshop, sobre els cossos de les  ja de per sí esculturals models que, més que fer-nos somiar com diuen, imposen uns referents irreals, inexistents o propis d’una minoria que es fa passar per normal generant insatisfacció, on el tot que és material  es sinònim d’èxit, una cultura del tenir i no del ser, que evidentment, també anima a consumir i que inocula una subjectivitat còmplice amb la ideologia heteropatriarcal, capitalista i consumo-dependent on les fèmines som consumidores dòcils, cuidadores, mares ideals, esposes, xicotes o amants sol·lícites, objectes de desig o d’amor que es lliuren als demés per sobre del seu propi benestar, una cosa extremadament tòxica del que estaria bé que fóssim totes més conscients per desprogramar-nos-en i simplement ser nosaltres mateixes.

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on LinkedInPin on PinterestShare on Google+Email this to someone

Brenda Chávez es periodista y autora del libro "Tu consumo puede cambiar el mundo".

Brenda Chávez

Periodista i autora del llibre "Tu consumo puede cambiar el mundo". @BrendaChavez_ | brendachavez.com

Fotografia de l’autora: Raquel Quintana.