El menú de Nadal en temps d’emergència climàtica

Com contribueix el menú de Nadal a l'emergència climàtica? Per què cal evitar, aquests dies i tot l'any, la pinya tropical, el marisc asiàtic i l'excés de proteïna animal?
Les gambes són un clàssic del menú de Nadal, però no la millor opció per combatre l'emergència climàtica si no són de proximitat.

El Nadal és temps de trobada, celebració, bons propòsits i menjar molt, fins i tot massa. Tanmateix, en temps d’emergència climàtica, fins quan podrem seguir menjant allò que consumim aquests dies? D’aquí a vint anys, els plats típics de Nadal seguiran sent els mateixos? Quina impacte té l’escalfament global en el menú nadalenc? Ho veiem tot seguit a partir d’alguns exemples.

Mariscada nadalenca

Per Nadal, marisc a taula. Llagosta, gambes i llagostins són alguns dels clàssics d’aquests festes. Però, d’on vénen? Quin camí han fet fins arribar al nostre plat? La majoria provenen del tròpic llatinoamericà o asiàtic, de països com l’Equador, Hondures, Tailàndia o Vietnam. Són aliments que recorren milers de quilòmetres fins arribar a taula i produir-los té un important cost mediambiental. La captura en alta mar, utilitzant tècniques d’arrossegament, acaba amb els fons marins i la cria que se’n fa en piscifactories provoca la desforestació de boscos, la contaminació d’aqüífers i la desaparició d’ecosistemes costaners d’alt valor ecològic com són els manglars.

La producció en piscifactories implica, també, l’ús sistemàtic de productes químics i antibiòtics, per garantir-ne la conservació i un aspecte impol·lut, la qual cosa té efectes en la salut humana. Tot i que nosaltres ens els mengem alegrement, sense ser-ne conscients. A banda, cal tenir en compte la precarietat laboral de qui treballen en el sector, cobrant salaris de misèria i en molts casos sense poder-se organitzar sindicalment.

Canelons de Sant Esteve

Què seria de Sant Esteve sense un bon plat de canelons, que la majoria menja farcits amb carn de vedella, pollastre i porc? Però, fins quan podrem seguir menjant tanta carn?

Per produir un quilo de carn de vedella calen 15.500 litres d’aigua, sobretot per conrear el farratge i el pinso que l’animal consumirà en el transcurs de la seva vida; mentre que per aconseguir un quilo de blat en fan falta 1.300; i per a un quilo de patates només en calen 255, segons dades de l’Atlas de la Carne. Aleshores, val la pena fer servir l’equivalent a una piscina petita plena d’aigua per obtenir quatre bistecs? A més, un 33% de les terres cultivables estan dedicades al conreu de farratges i es calcula que el 18% del total d’emissions mundials anuals de gasos d’efecte hivernacle són produïdes pel sector ramader, segons un exhaustiu informe publicat per la FAO.

Els animals i els productes que se’n deriven viatgen milers de quilometres des d’on s’engreixen i es sacrifiquen fins on es consumeixen. A l’Estat espanyol, hi ha 50 milions de caps de porc, segons dades del Ministeri de Medi Ambient, i la major part de la carn que se n’obté es destina a l’exportació. A banda, els porcs, els pollastres, les vedelles… s’alimenten amb pinso transgènic, amb el consegüent impacte que això té per al medi ambient i la nostra salut. I una dada que no podem oblidar, en l’actualitat es subministren més antibiòtics a animals sans que a persones malaltes, segons indica l’OMS, la qual cosa provoca l’aparició d’agents patògens resistents a nombrosos medicaments, un greu problema de salut pública. El consum de carn sembla imprescindible en aquestes festes nadalenques. Tanmateix, quin preu estem disposats a pagar per seguir-ne menjant tanta?

Per bé que cal assenyalar que no tota la ramaderia té el mateix impacte ambiental. La ramaderia extensiva, a petita escala, local i pagesa té, contràriament a la ramaderia industrial que abans analitzàvem, un efecte positiu en el territori i la comunitat, al tractar-se d’un model que cuida la terra, respecta els animals, aporta beneficis a l’economia local i produeix aliments saludables. Cal menjar molta menys carn i que la que es mengi sigui de qualitat. Tot i que per viure no es necessari consumir proteïna animal.

La pinya omnipresent

La pinya en aquestes festes serveix quasi per tot, per acompanyar un primer plat, un segon o com a postres. Alguns diuen que dóna un toc d’exotisme, d’altres que millora la digestió. Tanmateix, no cal recórrer a les fruites del Tròpic per ser originals o ajudar el sistema digestiu. Tenim alternatives locals i sostenibles, com per exemple servir d’entrant una bona amanida d’escarola acompanyada de magrana i taronja que donarà un toc creatiu a la taula.

Però tornant a les pinyes: d’on vénen? La majoria de les que es comercialitzen a Europa provenen de Costa Rica. Unes quantes multinacionals, encapçalades per Del Monte i Dole, en monopolitzen la producció i imposen unes condicions laborals precàries. Els treballadors de les plantacions tenen problemes importants de salut com a conseqüència de la inhalació de substàncies tòxiques aplicades als conreus i l’organització de la plantilla és quasi inexistent per culpa de la política antisindical de les empreses.

Es calcula que el cultiu intensiu de pinya necessita fins a 20 quilos de pesticides per hectàrea, amb la consegüent esterilització del sòl, pèrdua de biodiversitat i impacte en la salut de les persones. Es tracta d’agrotòxics legals a Costa Rica però d’allò més controvertits a escala mundial, com indica el documental Piñas: el precio oculto de la fruta tropical. Com assegura el film, “quant menys paga el consumidor a Europa, més gran és el preu que ha de pagar Costa Rica”.

Un problema que tenim tot l’any

El cas del marisc, els canalons de carn o la pinya són només alguns exemples del cantó fosc d’uns aliments nadalencs globalitzats. Però el sistema de producció, distribució i consum que els caracteritza és extensible a molts altres productes que consumim en el transcurs l’any. El problema és el model agroalimentari hegemònic, un model generador de canvi climàtic i incompatible amb l’emergència ambiental que vivim.

A mig termini, i amb un augment de la temperatura global del planeta impossible d’aturar si no es prenen mesures contundents per reduir l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, no serà factible consumir quotidianament aliments que vénen de l’altra punta del planeta, que tenen una dependència intrínseca del petroli per la seva producció i distribució. L’alternativa passa per consumir productes de temporada i locals, amb quasi 0 emissions de gasos d’efecte hivernacle; aliments pagesos, resultat de cuidar el sòl, la qual cosa permet la captura de CO2 per la terra; menjar ecològic, que no utilitza pesticides ni fertilitzants químics de síntesi que desprenen gasos contaminants. Com diu el moviment internacional La Vía Campesina, “l’agricultura pagesa refreda el planeta”.


Esther Vivas

Periodista i investigadora en polítiques agrícoles i alimentàries. Twitter: @esthervivas.


Leave a Reply