Les coca-coles d’Espinar 

Les dues coca-coles del portaveu de Podemos al menjador del Senat van ser portada. Una bona ocasió per reflexionar sobre la coherència, la culpa o l’exemplaritat dels representants i administracions públiques.
Espinar consumo Coca-cola
Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on LinkedInPin on PinterestShare on Google+Email this to someone

A l’abril una càmera indiscreta va enxampar in fraganti (del llatí “in flagranti delicto”) Ramón Espinar (portaveu de Podemos –i companyia– al Senat) demanant dues coca-coles. I es va formar un gran escàndol. El motiu era que, en el marc de la campanya Coca-Cola en lucha, el seu grup parlamentari acabava de sol·licitar que al Congrés i al Senat no es venguessin productes comercialitzats per Coca Cola Iberian Partners (fins que la companyia compleixi la sentència que va declarar nul el seu expedient de regulació d’ocupació de 2014). La polèmica sobre la incoherència del senador va incendiar les portades i les xarxes, i Espinar va acabar reconeixent que “era un error”, i va demanar disculpes a les treballadores en lluita.

Des d’Opcions fa anys que insistim que, tal com diu Hibai Arbide al seu perfil de twitter, “menys de cinc contradiccions és dogmatisme”; que no és gens bo exigir-nos santedat i coherència absoluta; que ens resta energia; i que suposa reproduir una mirada individualista que no és justa ni útil, ni per fer sostenibles i contagiosos els nostres canvis personals (en aquest enllaç hi ha unes quantes idees sobre com fer-ho), ni per fomentar canvis més amplis en la societat.

Però fins i tot així, per als qui fa molts anys que defensem que la manera de consumir importa, ens preguntem pels límits de la coherència o promovem la contractació pública responsable, que un debat com aquest ocupi portades és motiu de celebració, tot i que parteixi d’una mirada massa rígida amb la qual no ens sentim del tot identificades. I és que no és habitual que el debat sobre el consum conscient arribi a seu parlamentària (amb la petició de no vendre Coca-Cola a les càmeres), ni que sigui pública la petició d’exemplaritat als càrrecs públics.

Encara que la intenció de la majoria de mitjans fos atacar un grup polític i distreure el debat de corrupcions molt més grans. I malgrat que la majoria de líders de l’esquerra n’hagin fet una lectura una mica miop, no havent estat capaços d’enfocar el problema d’aquests tipus de refrescs i companyies més enllà del conflicte laboral concret, i no havent llançat missatges que situessin la necessitat del canvi d’hàbits més enllà del boicot temporal…

Amb tot, crec que debats com aquest són oportunitats, que “alguna cosa queda” després del seu pas, i que part del mèrit que la discussió pugui existir en aquests termes és fruit d’anys de treball en la matèria. I podem aprofitar l’interès mediàtic i a les xarxes per intentar ampliar el debat més enllà de campanyes de boicot concretes (que sobretot són útils quan són col·lectives). I per recordar que, a més de l’aigua, hi ha alternatives refrescants més saludables i sostenibles i també refrescs de cola produïts per empreses compromeses amb altres valors.
I si, a més de tot l’anterior, de tant en tant, ens ve de gust una Coca-Cola, també puguem gaudir-ne. Això sí, per favor, que sigui una Coca-Cola “sense” (sense drama, i sense culpa).

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on LinkedInPin on PinterestShare on Google+Email this to someone

Toni Lodeiro

Divulgador i consultor en nova cultura del consum.